17 de novembre de 2010
La Revolució francesa de 1848 va iniciar amb Lluís Napoleó la seva fase descendent, deixant de banda els ideals amb els que havia nascut, per culminar amb una dictadura d’apoteosi d’un sol home. Així, Lluís Napoleó donava un cop d’Estat el 2 de desembre de 1851 per a ser reescollit president de la República i convertir-se en emperador el 2 de desembre de 1852.
Els símbols del naixement de l’Imperi ens conviden a veure-hi una restauració: el 2 de desembre és l’aniversari d’Austerlitz, el fet de proclamar-se Napoleó III indica la correlació amb la dinastia iniciada per Napoleó Bonaparte, el propi emperador pren com a model les velles institucions que no desapareixen.
D’antic revolucionari, desterrat durant anys, i combatent a Itàlia amb els carbonaris en els anys trenta, Napoleó III passa d’aquesta manera a convertir-se en un símbol d’autoritat.
Del seu pensament i obra política ens sorgeixen la contradicció entre una política exterior al servei dels ideals revolucionaris –lluita contra l’obra de la Santa Aliança i la idea del consorci de grans potències dirigint la vida internacional i recolzament als moviments nacionalistes– i una política interior clarament reaccionària –restricció de les llibertats en benefici de la seva autoritat i potenciació del lliurecanvisme en un país tradicionalment proteccionista–.
La política interior:
Tot i que Napoleó III formulava el propòsit de conjugar l’autoritat i la democràcia, els òrgans de poder predominarien de forma evident.
En la figura de l’emperador s’acumularien atribucions militars, diplomàtiques, de nomenaments, iniciativa única en la legislació, potestat per a declarar l’estat de setge o emergència, capacitat per a proposar esmenes a la Constitució, etc.
El seu control dels ministeris seria absolut, no podien fer res sense el seu consentiment, ni podien dimitir lliurement. D’aquesta manera, en els Consells de ministres no es prendrien decisions, només es deliberaria i el ministre de cada ram posteriorment tractaria la resolució amb l’emperador.
El Consell d’Estat, amb mig centenar de membres nomenats i revocables per l’emperador, posseïa una influència notable com a intermediari entre l’emperador i el Parlament.
El Senat o cambra alta estava format per alguns membres de d’ordre, cardenals, mariscals, prínceps francesos; la resta eren nombrats amb caràcter vitalici per l’emperador qui pot incrementar el nombre dels seus components lliurement (de manera que sempre pot controlar i evitar qualsevol decisió contrària als seus interessos).
El cos legislatiu o cambra baixa va escollir-se per sufragi universal, però a la pràctica suposava tot un exemple de com s’anul·lava el vot efectiu de la ciutadania. El seu paper seria secundari, amb un petit nombre de components, els diaris no podien informar de les seves decisions i la seva principal competència era el control del pressupost, que havia d’aprovar o rebutjar en bloc sense discutir les partides.
Napoleó considerava dues mostres de democràcia: el sufragi universal i el plebiscit; la possibilitat de consulta al poble sobre les grans decisions sempre va estar present, però ni els escollits per sufragi tenien un veritable poder ni a les eleccions tenien massa possibilitats de prosperar aquells que no apareixien a la candidatura oficial.
L’Imperi era, en el seu ordre intern, la contrarevolució que havia de fer-se forta mitjançant la força. A la presó o a l’exili anirien a parar prop de sis mil revolucionaris de 1848. Podien tancar-se discrecionalment cabarets o diaris i es va suprimir la llibertat de mobilitat dels professors universitaris.
Un sector del catolicisme francès recolzaria el règim, donant lloc a una aliança entre tron i altar.
Les mides de repressió anirien incrementant-se amb el pas dels anys com a conseqüència de l’atemptat d’Orsini (14 de gener de 1858) contra la carrossa reial. Així, va aprovar-se la llei de seguretat i el general Espinasse va suprimir la major part dels diaris francesos.
L’any següent, però, el règim inesperadament decretaria (agost) una amnistia que donava pas cap a una evolució més liberal. És la contradicció entre autoritarisme i liberalisme que acompanyaria tot aquest període.
Ara bé, la liberalització que es donaria fins 1863 en realitat suposava el deteriorament del sistema imperial. Una malaltia de l’emperador, l’emergència d’una nova generació que faria poc cas de les referències al passat, la dolenta conjuntura econòmica provocada per la “fam del cotó”, el fracàs de l’expedició a Mèxic i el creixent descontentament dels catòlics francesos davant de la intervenció a Itàlia ens expliquen aquesta política interior més “suau”.
Elecció rere elecció es posa de manifest aquest desprestigi creixent de l’Imperi. Si a les de 1857 els republicans van aconseguir només 5 escons, el 1863 arribaven als 17 escons amb el 63% dels sufragis a les grans ciutats. El 1869, s’arribaria a un cos legislatiu de 25 diputats republicans i 49 liberals per 80 bonapartistes.
Si bé en la seva política interior l’obra de Napoleó III va ser fonamentalment un exercici d’autoritat, i en la política exterior el seu intervencionisme va conduir l’Imperi a la solitud i a la derrota final, és indubtable que en aquests anys és quan comença a gestar-se l’engrandiment econòmic de la França contemporània.
La conjuntura econòmica seria favorable en temps de l’emperador, fet que va permetre l’expansió. L’or arribat de Califòrnia provocaria un augment de la massa monetària i un alça dels preus dels productes agrícoles, fet que resultaria enormement positiu en aquest període per a França.
Durant el Segon Imperi es viurien moments d’eufòria dels beneficis, d’increment de la producció i de formació de capitals que permetrien als grans banquers francesos (Pereire, Rotschild) exportar els seus recursos via préstec o inversió a d’altres països.
L’impuls dels ferrocarrils va convertir-se en la clau de la definitiva industrialització del país. Així, el 1858 es finalitzava la primera xarxa nacional de trens.
A més, al mateix temps van expansionar-se els sectors tradicionals de teixits de cotó i seda.
L’esclat de la Comuna, en el París assetjat per les tropes prussianes el 1870, posaria de manifest les contradiccions d’un Imperi que, obsessionat per la glòria a l’exterior, va oblidar-se de la petita política.
La política exterior:
Si bé a l’interior Napoleó va lluitar entre la contradicció entre el liberalisme i la reacció, a l’exterior va actuar com un revolucionari, com un fill de la Revolució i hereu del 48. Així, la política exterior de l’imperi seria intervencionista, de compareixença a tots els conflictes de l’època. Fet que, a la llarga acabaria desgastant el seu prestigi a l’interior.
Les ànsies de grandesa, de continuar l’obra del seu oncle, van portar Napoleó a realitzar expedicions colonials. A Àfrica és el moment en que Faidherbe conquereix el Senegal i posa les bases per a l’expansió francesa a la costa occidental. Segueix endavant la conquesta d’Algèria. S’inicia la penetració a Xina i el Sud-est asiàtic, es participa de la construcció del Canal de Suez…
La intervenció frustrada a Mèxic, per a col·locar en el tron, amb el títol d’emperador, al príncep francès Maximilià (tot i que inicialment només responia a la reclamació del deute amb França per part de Benito Juárez) va respondre al desig de compareixença en els nous afers mundials, però també a motivacions econòmiques davant la eventual construcció d’un nou canal interoceànic.
A Europa, l’Imperi va recolzar els moviments nacionals i va lluitar contra l’obra de la Santa Aliança. Així, la Guerra de Crimea (1854-1856) en la que França i Anglaterra van recolzar Turquia contra la Rússia tsarista, seria la lluita contra les restes de la Santa Aliança.
La guerra contra Àustria (1859) suposava l’ajuda als patriotes italians que lluitaven per la consecució d’un Estat nacional davant de l’Europa territorial construïda pel Tractat de Viena.
La societat internacional de Napoleó III després d’aquests conflictes va ser ben interpretada pel conseller prussià Bismarck: Napoleó s’havia guanyat l’enemistat de Gran Bretanya i Espanya per la seva expedició a Mèxic, amb Rússia per la Guerra de Crimea, amb Àustria per la seva ingerència en els assumptes italians, inclús amb els propis italians perquè es sentien abandonats…
En el moment de l’esclat de la guerra franco-prussiana de 1870, França ja no comptava amb cap recolzament internacional. La derrota militar portaria a la caiguda del Segon Imperi francès.
Així, pels Estats Units va ser una sort que coincidís en el temps la constitució del seu creixement territorial amb la revolució demogràfica europea. En els segles anteriors, amb una alta mortalitat, el continent europeu no estava en condicions de transferir masses humanes com ho faria en el segle XIX. Les revolucions demogràfica i industrial europees van possibilitar un veloç creixement per un continent semibuit.
En aquest període el centre demogràfic es traslladaria des de l’Est cap a les regions centrals i l’Oest. Les arribades van produir-se al ritme de l’evolució econòmica, incrementant-se en els períodes de prosperitat i reduint-se en temps de crisi i recessió. Igualment passava amb els corrents migratoris interns. L’heterogeneïtat ètnica va diluir-se entre la població indígena, però, a grans trets, podem distingir preferències geogràfiques dels diferents grups d’immigrants. Així, per exemple, els irlandesos preferentment van establir-se a la costa Est i els alemanys en el llac Mitxigan. Aquesta heterogeneïtat de procedència i l’habitual excés de població masculina van generar uns caràcters propis de la població nord-americana de finals del segle XIX.
