El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'07. Els Estats nacionals'

El realisme

Després de les Revolucions de 1848, amb les seves implicacions socials i nacionals, els artistes compromesos amb la causa popular van intentar reflectir la vida quotidiana del poble en les seves obres donant lloc a un nou corrent cultural, el realisme, que s’imposaria tant en la pintura com en la literatura desplaçant el romanticisme.

Les principals característiques comunes dels intel·lectuals i artistes del realisme van ser:

a. La valoració de la capacitat d’observació com la qualitat més important d’un artista.

b. El desig d’objectivitat per expressar la realitat tal com és.

c. La dedicació a temes de la seva època i que reflectien escenes de la vida quotidiana.

En la pintura, el realisme no va aportar, des del punt de vista tècnic, cap innovació profunda respecte del romanticisme. Així, la gran diferència la trobem en les temàtiques que tractaven ambdós moviments: la representació de la vida quotidiana, els problemes socials derivats del procés d’industrialització, la injustícia social, l’explotació a les fàbriques, i el desencant pels fracassos revolucionaris de la primera meitat del segle XIX.

D’entre els pintors realistes van destacar Gustave Courbet, artista compromès amb els cercles revolucionaris i que va provocar unes grans polèmiques pels temes i els personatges enormement realistes que va retratar a les seves obres com els d’Enterrament a Ornans; Jean-François Millet, el qual treballava com obrer agrícola per tal d’obtenir un sou complementari i va dedicar la seva obra pictòrica a la feina dels pagesos tot presentant un ambient de senzillesa i calma com a Les espigolaires; i Honoré Daumier, el qual va començar a utilitzar les noves tècniques que li permetien una difusió més gran de la seva obra com ara les caricatures en diaris i les litografies.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans.jpg
Enterrament a Ornas, obra de Courbet. Aquesta pintura va ser considerada escandalosa en el seu temps perquè donava importància a un tema que, aparentment, era vulgar. En realitat, Courbet era un artista atrevit que representava amb cruesa el fet de l’enterrament.
Gustave_Courbet.jpg
La Baigneuse, obra de Courbet
Jean-François_Millet.jpg
Les espigolaires, obra de Millet
Jean-François_Millet_Angelus.jpg
L’Àngelus, obra de Millet. Aquest artista va representar nombroses escenes de la vida camperola d’una manera ruda, malenconiosa i sense cap ingenuïtat gràcies a la llum que plasmava en les seves obres.
daumier.jpg
Vagó de tercera, obra de Daumier. Crític àcid de la seva societat, el pintor ens presenta amb cruesa i amargor les contradiccions existents en la seva societat.
Honoré_Daumier.jpg
Marie Madeleine, obra de Daumier

A Catalunya, cal destacar l’obra de Joaquim Vayreda, un dels més importants paisatgistes del període; Marià Fortuny, amb una pintura detallista, costumista i brillant; i Isidre Nonell, creador d’un realisme dramàtic de temàtica humil i marginal.

vayreda.jpg
La sega, obra de Vayreda, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XIX.
Mariano_Fortuny_Odalisque.jpg
L'odalisca, obra de Fortuny
Isidre_Nonell_1901_-_Estudio_de_Gitano.jpg
Gitano, obra de Nonell

En el camp de la literatura, la novel·la va ser el gènere més característic del realisme, imposant-se l’observació i la descripció de la realitat. Entre els seus autors, cal destacar l’obra dels francesos Balzac (El pare Goriot), Flaubert (Madame Bovary) i Stendhal (El roig i el negre); de l’anglès Dickens (Oliver Twist); i dels russos Tolstoi (Guerra i pau) i Dostoievski (Crim i càstig).

madame.jpg

A Catalunya, Narcís Oller, amb la seva Febre d’Or (1892),  va ser el gran representant del realisme o naturalisme literari. Però també va haver-hi d’altres autors destacats com Marià Vayreda, Dolors Monserdà o Josep Pin i Soler, que van descriure a les seves obres l’ambient a les fàbriques i als salons, és a dir, la penúria obrera en oposició a l’opulència burgesa. En la difusió d’aquest corrent literari els crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà van jugar un paper molt important.

febre.gif

Reconstrucció i auge dels Estats Units

La postguerra. Els problemes derivats de la Guerra de Secessió pels EUA van ser greus. Els estrictament econòmics van focalitzar-se als Estats del Sud, destruïts per les accions bèl·liques. Molts agricultors cotoners, arruïnats per la supressió de l’esclavitud sense indemnitzacions i per l’increment dels impostos, hauran de vendre o reduir les seves propietats. Més complexes encara serien els problemes morals derivats del conflicte. Andrew Johnson, el nou president desprès de la mort de Lincoln, hauria de fer front d’una banda a la divisió de la consciència americana i l’odi del Sud ianqui davant el Nord triomfant; i de l’altra a la reintegració dels Estats confederats a la Unió.

USA_Territorial_Growth_1880.jpg

Abolida l’esclavitud, la situació de la població negra mai va deixar de ser precària. L’Oficina de Llibertats, creada per Lincoln, va haver d’actuar durant 17 anys amb l’objectiu d’integrar els antics esclaus en la societat civil. Johnson va permetre que els Estats del Sud formulessin “Codis Negres” que no atorgaven drets polítics als vells esclaus. El Congrés anul·laria aquestes lleis per inconstitucionals i l’enfrontament va ser inevitable, arribant a plantejar-se la destitució del president.

Una altra qüestió de gran importància que va plantejar-se va ser la representació en el Congrés. Segons la Constitució de 1787, els Estats del Sud havien de ser representats a la cambra en proporció a la seva població blanca més tres cinquenes parts del que els hi correspondria en funció del nombre d’esclaus. Abolida l’esclavitud, la representació dels onze Estats ex-confederats hauria de passar de 61 a 70 congressistes, resultat inadmissible pels Estats del Nord que havien guanyat la guerra. Si, en canvi, la població negra era exclosa, la representació sudista passava de 61 a 45 diputats. El Congrés finalment va resoldre que el Sud només podia calcular la seva representació comptabilitzant als negres amb dret a vot (una minoria).

La 14ª esmena de la Constitució introduiria un nou principi: “Cap Estat podrà promulgar o aplicar una llei que limiti els privilegis o immunitats dels ciutadans dels Estats Units. Cap Estat podrà privar a una persona de la seva vida, de la seva llibertat o el seu dret a la propietat fora de les garanties legals suficients, ni negar la igualtat de la protecció per part de les lleis a qualsevol persona sotmesa a la seva autoritat”. És a dir, la garantia dels privilegis, immunitats i drets passava a estar controlada pel govern federal. El 1869, amb l’arribada a la presidència del general Grant, la 15ª esmena prohibia la restricció dels drets polítics de la població negra. En paral·lel a les reformes administratives, un exercit d’ocupació va mantenir-se en el Sud i molts dels burgesos industrials nortenys van fer grans negocis amb l’adquisició a baix preu de les plantacions que es venien al Sud.

Amb la crisi internacional de 1873, que va comportar una devaluació dels preus agrícoles, el descontentament del Sud va incrementar-se. Aleshores es produiria un canvi de política per part de Washington: l’exèrcit de vigilància era evacuat i va permetre’s al Sud articular una política pròpia respecte al problema negre. Mesures de segregació com la separació entre negres i blancs van ser adoptades per alguns Estats, a la vegada que naixien organitzacions com el Ku-klux-klan que, mitjançant un racisme visceral, aterraven a la població negra practicant una violència extrema. En el Nord els negres podrien votar, però al Sud havien de saber llegir i escriure i, en alguns Estats, havien de demostrar que dues generacions anteriors ja exercissin el dret a vot. Amb aquestes clàusules les esmenes 14 i 15 quedaven reduïdes a una declaració de principis.

The_Union_as_It_Was.jpg

El Partit Republicà, hereu de Lincoln, va governar durant quaranta anys (amb l’excepció dels governs demòcrates de Cleeveland) entre 1865 i 1913. El Partit Demòcrata va agrupar als sectors descontents de la societat nord-americana amb unes bases socials heterogènies composades per immigrants i obrers reformistes en el nord i terratinents conservadors al Sud. El que sí que va anar modificant-se al llarg de la segona meitat del segle XIX serien les majories a les cambres de representants, molts cops en mans demòcrates tot i la hegemonia republicana en la presidència.

L’auge dels Estats Units a finals del segle XIX. En els darrers vint anys del segle XIX els Estats Units van superar els problemes de la postguerra per convertir-se en el primer productor agrícola del món i en una gran potència industrial, superant a Gran Bretanya en els primers anys del segle XX. Ara s’iniciaria l’època dels grans gegants de la indústria (Rockefeller, Morgan, Ford, etc.).

Les grans empreses accentuarien la preeminència del Nord-est davant l’oposició dels Estats agrícoles del Mitg-Oest que havien entregat les millors terres a les companyies de ferrocarrils i veien créixer constantment el preu dels productes industrials mentre que els agrícoles baixaven paulatinament. Així, des de l’Oest es demanarien un alleugeriment de les polítiques proteccionistes estatals per tal que amb la concurrència de productes industrials europeus baixessin els preus. Les crisis cícliques, característiques del desenvolupament capitalista industrial, amb les seves repercussions d’atur i carestia van provocar l’aparició de forts sindicats com la Federació Americana del Treball (AFL, 1886) que el 1914 ja comptava amb dos milions d’afiliats.

train.jpg

L’expansió econòmica dels EUA en aquest període es caracteritzaria per un creixement de la ramaderia (a través de la formació de grans ranxos i el desenvolupament d’una indústria de la carn amb els seus centres a Xicago i Kansas) i l’agricultura. La intensa mecanització motivada per la manca de mà d’obra desprès de l’abolició, el desplaçament cap a l’Oest, l’especialització regional dels conreus i l’increment de la producció (fins a produir la meitat del cotó mundial, dos terços del blat de moro i tres cinquenes parts del blat) serien els factors característics del desenvolupament de l’agricultura nord-americana en les darreries del segle XIX i les primeres dècades del XX.

John_D._Rockefeller.jpg
John D. Rockefeller

El creixement industrial va tenir un fort arrelament als jaciments de carbó (Pennsylvania) i de petroli (Apalaches, Califòrnia, Texas) que van convertir els EUA en una potència energètica davant d’Europa que estava mancada d’aquests elements bàsics per a la segona revolució industrial. La concentració industrial seria tant geogràfica (al Nord-est), com tècnica (fàbriques cada cop més grans) i financera (trusts).

La Guerra de Secessió (1861-1865)

Un dels moments decisius en la consolidació de la nació nord-americana va ser la Guerra de Secessió, en la qual va esclatar el conflicte negre entre els Estats del Nord i del Sud. Pels Estats sudistes la mà d’obra negra era imprescindible pel treball de les plantacions de cotó, la producció de les quals es duplicava cada deu anys, davant la creixent demanda de la indústria tèxtil europea. El cotó significava prop dels dos terços de les exportacions dels EUA.

USA_Territorial_Growth_1860.jpg

Per donar resposta a una producció expansiva no podia deixar de créixer el nombre d’esclaus negres que treballaven a les plantacions (3 milions el 1850). El valor d’aquests en el mercat no deixava de créixer arribant a pagar-se pels millors treballadors prop de 2.000 dòlars. Pels Estats del Sud l’esclavitud era una necessitat i un capital indispensable. Dins de l’argumentació racista que fonamentava l’explotació s’arribava a dir que per les circumstàncies climàtiques en les que es desenvolupava el conreu del cotó, aquest només podia realitzar-se pels negres. A més, la Constitució de 1787 establia que cada Estat tenia competències pròpies en el camp de l’esclavisme.

En els Estats del Nord existien lleis discriminatòries per a la població negra –privats de drets polítics– però la inexistència de grans plantacions cotoneres i d’esclaus i l’humanitarisme que inspirava els textes programàtics de la nació van acabar provocant un moviment de simpatia vers els esclaus del Sud. Segons la Constitució, els propietaris podien recuperar els esclaus fugits, fet que va provocar una sèrie de debats morals entre els homes del Nord ja que els esclaus només podien estar segurs si fugien a Canadà. La propaganda abolicionista cada cop seria més intensa fins a culminar amb la publicació, el 1852, de la novel·la de Harriet Beecher-Stowe La cabana de l’oncle Tom que presentava un plantejament sentimental sobre la qüestió i va contribuir a la formació d’una actitud de rebuig en el Nord davant del drama humà de l’esclavitud.

Els esclaus i la producció de cotó als Estats Units (1800-1860):

Nord-oest EUA

Centre-Nord EUA

Sud EUA

Anys

Bales de cotó

Esclaus

Població negra

Esclaus

Població negra

Esclaus

Població negra

1800

73.000

36.370

83.066

135

635

857.097

918.336

1810

178.000

27.081

102.237

3.304

6.934

1.160.977

1.268.237

1820

335.000

18.001

110.724

11.329

18.260

1.508.692

1.642.672

1830

732.000

2.780

125.214

25.879

41.543

1.980.384

2.161.885

1840

1.348.000

765

142.324

58.604

89.347

2.427.986

2.641.977

1850

2.136.000

236

149.762

87.422

135.607

3.116.629

3.352.198

1860

4.491.000

18

156.001

114.948

184.239

3.838.765

4.097.111

Però, més enllà del vessant econòmic i ètic del problema, serien les implicacions polítiques les que portarien al conflicte, una pugna entre l’aristocràcia terratinent latifundista del Sud i la burgesia industrial demòcrata del Nord. Un xoc entre el sistema de treball industrial assalariat i el sistema esclavista monopolitzador de la producció de cotó.

El 1820 va firmar-se el Compromís de Missouri pel qual la línia Mason-Nixon delimitava els Estats en els quals l’esclavitud estava abolida al Nord i aquells que la mantenien al Sud. El problema arribaria amb els nous Estats incorporats a la Unió en l’expansió cap a l’Oest. Va esclatar una veritable cursa d’esclavistes i abolicionistes en alguns Estats per mirar d’incrementar el propi bàndol. Així, l’esclavitud es convertia en el motiu fonamental de divisió en la formació territorial dels EUA. Amb motiu de la introducció de l’esclavitud a Kansas (1854) el Congrés va decidir que serien els habitants dels nous Estats qui tindrien la capacitat de decidir sobre la qüestió (Kansas-Nebraska Act), fet que va precipitar que colons del Nord i del Sud arribessin al territori amb l’objectiu d’establir l’esclavitud o abolir-la, donant lloc a forts conflictes geogràficament localitzats.

A les eleccions presidencials de 1860 es presentarien el demòcrata Breckinridge (defensor de l’esclavisme) i el republicà Abraham Lincoln, encarnació dels pioners nord-americans i defensor de l’abolició. La victòria de Lincoln va desembocar en la separació de set Estats (Carolina del Sud, Georgia, Florida, Alabama, Mississipi, Lousiana i Texas) que van formar la seva pròpia Confederació d’Estats d’Amèrica, presidida per Jefferson Davis. Aquests Estats que veien amenaçades les bases de la seva societat van considerar que devien organitzar les seves institucions en base als seus interessos. Davant aquest desafiament jurídic, tot i l’existència de sectors de la política i la premsa del Nord partidaris de deixar de banda els surenys, el president Lincoln proclamava el manteniment de la Unió.

Abraham_Lincoln.jpg
Abraham Lincoln

Així esclatava la guerra civil nord-americana que presentaria força novetats militars com l’armament (fusells d’ànima ratllada, el desplaçament de tropes mitjançant el ferrocarril, la introducció de la guerra de moviments i la mobilització massiva de milers de soldats). Els 19 Estats del Nord comptaven amb una població de 19 milions d’habitants enfront dels 11 Estats secessionistes amb 5,5 milions de blancs i 3,5 milions de negres. Quatre Estats esclavistes es mantindrien fidels al govern de la Unió (Missouri, Kentucky, Delaware i Maryland), fet que donava un important avantatge militar al Nord, tot i que molts dels seus habitants van anar a combatre al costat dels esclavistes.

Battle_of_Gettysburg.png

La superioritat demogràfica del Nord era evident, com també ho era la seva industrialització amb força varietat de recursos i amb el control d’una de les zones marítimes més grans del món (la costa de Nova Anglaterra), fet que va comportar la seva supremacia naval. Controlant el mar semblava fàcil tallar el comerç del Sud i ofegar la seva economia. Tot i això el conflicte va perllongar-se quatre anys ja que cap dels dos bàndols estava preparat per la guerra i el Sud va poder improvisar conreus alimentaris i indústries bàsiques. A més, la població negra va mantenir-se al marge de la guerra, sense provocar un aixecament que hagués enfonsat ràpidament el Sud. Això explica la durada del conflicte i l’abast de la destrucció que va provocar.

CarteSécession.png

Civil_war_1861-1865.jpg

El 1863 el Nord, tot i els efectes de la guerra, es trobava en una situació de relativa prosperitat econòmica gràcies a l’exportació de grans a Europa i a una producció industrial que funciona a màxim rendiment. A més, el govern republicà va impulsar la colonització de l’interior del territori (Homestead Law) creant 15.000 noves explotacions agràries. En canvi, en el Sud es patia a causa de la guerra. La seva economia estava limitada per monocultius (cotó, tabac i canya de sucre) i la seva indústria estava poc desenvolupada. Sense venda de cotó, i bloquejat navalment, aviat comencen a mancar els productes bàsics i també s’experimentaria un dèficit en la producció de ferro.

Imacon Color Scanner

Des de l’hivern de 1864 el Sud viuria una lenta agonia fins a la derrota. El general Robert Lee arribaria a armar negres a canvi de la llibertat, el que porta els confederats a adoptar una decisió contraria als motius pels quals lluiten. La marxa del general nordista Sherman des de la costa fins l’interior dels Estats confederats provocaria la destrucció i les pèrdues definitives pel Sud. El març 1865 es produiria l’assalt definitiu a Richmond desprès del qual el govern confederal de Jefferson Davis fugiria. Els generals Grant pel Nord i Lee pel Sud signarien a Appomattox Court House l’armistici pel qual els Estats confederats tornaven a l’obediència del govern de Washington i acceptaven la proclama abolicionista de Lincoln (9 d’abril de 1865).

Lincoln-assassination.jpg

Cinc dies desprès moriria assassinat el propi president Lincoln mentre presenciava una obra de teatre a Washington a mans de John Wulkes Booth, un sudista exaltat. Seria la darrera víctima d’un conflicte que havia provocat 600.000 morts i centenars de ferits i mutilats, a més d’unes pèrdues econòmiques avaluades en 8.000 milions de dòlars.

La industrialització dels Estats Units

Desprès de la independència els EUA van veure com tres factors frenaven la seva immediata industrialització: el domini econòmic de l’antiga metròpoli anglesa, la manca de mà d’obra i la inexistència de xarxes de comunicació.

Abans de la independència, Gran Bretanya havia limitat el desenvolupament industrial de les seves colònies de Nova Anglaterra en un intent de convertir aquests territoris en una font de matèries primeres. Aconseguida la independència aquest fre britànic desapareixia, però durant les primeres dècades del segle XIX els Estats no van estar en condicions de competir amb els productes que arribaven des de l’antiga metròpoli.

Lentament, els obstacles inicials anirien superant-se gràcies al creixement demogràfic, que va permetre realitzar una revolució industrial, i la ràpida articulació del país a partir de noves xarxes comunicació. A més, els Estats Units van beneficiar-se de les noves tècniques arribades des d’Europa i de la ràpida aplicació de la divisió del treball.

GROWTH1850.JPG

Cap a 1830 comencem a percebre un increment continuat de la producció que el 1850 seria espectacular en les indústries tèxtil, metal·lúrgica i de la construcció. El tèxtil seria, igual que a Europa, el motor del desenvolupament nord-americà. La indústria siderúrgica seria segon motor de la industrialització gràcies a les necessitats derivades de la construcció del ferrocarril.

La Guerra de Secessió suposaria una recessió econòmica en els anys seixanta, però la reconstrucció econòmica desprès de la pau comportaria nous camps d’inversió. Cap a finals de segle els EUA ja estaven al nivell econòmic de Gran Bretanya i el 1914 eren la primera potència industrial del món amb bases –gràcies a la seva riquesa en carbó i petroli– per incrementar el seu volum de negocis.

La Conquesta de l’Oest

Al llarg del segle XIX les tretze colònies que havien aconseguit independitzar-se d’Anglaterra van protagonitzar una expansió territorial i un procés de creixement econòmic sense precedents, fet que convertiria els Estats Units d’Amèrica en la primera potència econòmica mundial en menys d’un segle.

En primer lloc, cap al 1830, els Estats Units van iniciar l’avenç cap a l’Oest, que va ser el resultat de l’emigració d’un gran nombre de colons de l’Est cap a la costa oriental i que va comportar la destrucció de les nacions índies que havien habitat aquest territori des de temps immemorials.

conquesta-oest.jpg

La necessitat d’establir els nous grangers i ramaders va implicar primer el desplaçament de les tribus índies cap a llocs més inhòspits i, més endavant, sobretot a partir de 1849 amb el descobriment de l’or de Califòrnia, a un procés de veritable espoliació de les seves terres i propietats.

Els enfrontaments entre els indis i la cavalleria ianqui són ben coneguts de tothom gràcies al cinema, així com l’aniquilació de la majoria de les tribus índies i la instal·lació en àrides reserves dels pocs que van aconseguir sobreviure a aquest procés colonitzador que coneixem com la Conquesta de l’Oest.

septimo-caballeria.jpg

Sobre la destrucció de les nacions índies a mans dels colonitzadors ianquis reproduïm aquestes declaracions  de Cochise (1812-1874), el cap dels apatxes:

Quan era jove passejava per tot el país d’est a oest i només i veia apatxes. Quan van haver transcorregut molts estius vaig tornar a passejar per aquest país i vaig descobrir que hi havia arribat una altra raça d’homes per apoderar-se’n. Com és possible? Com és que els apatxes ja només esperen la mort? Com és que la seva vida té tan poca importància i no té cap significat? Vaguen per les muntanyes desitjant que el cel els caigui sobre el cap. Anys enrere, els apatxes havien estat una gran nació; ara, en queden uns quants i, per això, es volen morir i endur-se’n els records a la tomba.

L’expansió territorial dels Estats Units

L’extensió de la sobirania americana cap a l’Oest no va seguir, en principi, un pla preestablert. L’expansió territorial, a partir de les tretze colònies originals, va efectuar-se segons diversos procediments ocupant les terres de l’Oest i prenent a Mèxic gran part del seu territori.

US_Territories_1850.jpg

Aquests van ser:

La compra (per exemple, Luisiana el 1803) o la conquesta disfressada posteriorment com a compra obligada (sistema emprat en l’annexió de Florida, ocupada mitjançant una campanya militar però dissimulada la conquesta amb el pagament de 5 milions de dòlars a Espanya el 1819). El darrer cas de compra de territoris va ser l’annexió d’Alaska (1867) desprès de pagar a Rússia 7 milions de dòlars.

La guerra, amb el clar exemple de Texas. Territori ambicionat pels terratinents sudistes en la seva recerca de terres cotoneres, va patir una lenta colonització anglosaxona fins que el 1835 va sol·licitar-se la seva incorporació a la Unió. El president Jackson no va admetre la incorporació d’un Estat esclavista de grans dimensions, però deu anys desprès un president sudista, Polk, no només va pensar en Texas com a territori dels EUA, sinó que va llançar-se a la conquesta de Califòrnia per arribar al Pacífic. Aquesta projecció territorial va provocar el conflicte amb Mèxic que pel Tractat de Guadalupe-Hidalgo va veure’s obligat a cedir Texas, la part continental de Califòrnia i Nou Mèxic als Estats Units.

El poblament de territoris semibuits, la major part d’ells ocupats per població indígena a la que es va expulsar, va convertir-se amb l’arribada de colons en un altre model de incorporació d’Estats a la Unió. Així va integrar-se Oregon (1859). Una altre exemple va ser la colonització de Utah pels mormons. A partir dels 600.000 habitants un territori ja rebia el rang d’Estat de la Unió.

U.S._Territorial_Acquisitions.png

El desplaçament de colons cap els territoris de l’Oest va estar fonamentat en el descobriment de riquesa, especialment l’or de Califòrnia des de mitjans de segle, que va provocar onades humanes i el naixement de nombrosos pobles miners. En altres casos, com al Nord-oest, seria suficient atractiu l’existència d’una geografia enorme per explotar.

Aquesta penetració territorial tant ràpida hauria estat impossible sense el desenvolupament del ferrocarril. Tres grans línies transcontinentals van articular el territori dels Estats Units: Northern Pacific (entre Xicago i el port d’Astoria al Pacífic), Kansas Pacific (unint Xicago amb Sacramento i San Francisco) i Southern Pacific (cap a Los Angeles). La influència del ferrocarril en l’explotació de l’Oest seria, per tant, decisiva mentre que el centre del país es mantenia, en extenses comarques, pràcticament buit.

James Monroe.jpg
James Monroe

Aquest desenvolupament no va contribuir a la formació d’un país homogeni. Les acusades divergències entre el Nord i el Sud mai van superar-se. En el Nord, Nova Anglaterra va convertir-se en un potent regió industrial; en el Sud, l’economia cada cop a centrar-se més en el conreu i exportació del cotó. Els Estats esclavistes del Sud lluitaran per mantenir almenys la meitat dels membres del Senat, motiu pel qual procurarien que s’integressin a la Unió tants Estats esclavistes com no esclavistes.

D’altra banda, l’expansió cap a l’Oest va ser un aconteixement bàsic en la gènesis de la nacionalitat nord-americana. Per alguns historiadors com Turner, l’existència de terra lliure a l’Oest explicaria l’individualisme propi dels EUA, contribuiria a la democràcia, forjaria un caràcter americà i seria una vàlvula de seguretat davant l’excedent de població. En qualsevol cas, l’ideal de frontera estarà per sempre present en la història nord-americana. I així, a l’arribar al Pacífic els Estats Units buscaran noves fronteres mitjançant l’exercici de nous models imperialistes (Doctrina Monroe de 1823: “Amèrica pels americans”).

El creixement demogràfic dels Estats Units en el segle XIX

Tot i que el factor que més influència va tenir en el fort creixement demogràfic nord-americà des de les tretze colònies originals fins al Pacífic va ser l’alta natalitat d’una població jove, aquest no hauria estat possible sense la constant aportació de la població europea. El 1790, els EUA no arribaven als 4 milions d’habitants, el 1830 eren 13 milions, el 1870 arribaven als 40 milions i el 1900 ja eren 75 milions d’habitants. És una increment demogràfic extraordinari. En el mateix període de temps Europa havia multiplicat la seva població per 2,5 mentre que els EUA la multiplicaven per 15.

Ellis_island_1902.jpg

Anglaterra i Irlanda van constituir per a la jove nació una gran reserva humana que constantment remetia onades d’immigrants. Alemanya va apropar-se en alguns períodes a les quotes d’anglesos i irlandesos, però de forma irregular –els 118.000 immigrants alemanys de 1870 es reduirien a 18.000 el 1900–. Les aportacions constants de capital humà proveirien del nord d’Europa, és a dir, població anglosaxona. S’estava formant un món anglosaxó davant la pobresa demogràfica llatina.

Estats Units, un país d’immigrants (1860-1940):

1861-1880

1881-1900

1901-1920

1921-1940

Europeus

4.337.000

8.295.000

12.511.000

2.825.000

Anglesos

796.000

1.078.000

866.000

359.000

Irlandesos

871.000

1.043.000

485.000

233.000

Alemanys

1.505.000

1.957.000

484.000

526.000

Russos

41.000

718.000

2.518.000

62.000

Italians

66.000

958.000

3.154.000

523.000

Asiàtics

187.000

139.000

435.000

112.000

Americans

570.000

464.000

1.504.000

1.676.000

Canadencs

536.000

396.000

921.000

1.032.000

Houton_Immigration_Poster.jpgAixí, pels Estats Units va ser una sort que coincidís en el temps la constitució del seu creixement territorial amb la revolució demogràfica europea. En els segles anteriors, amb una alta mortalitat, el continent europeu no estava en condicions de transferir masses humanes com ho faria en el segle XIX. Les revolucions demogràfica i industrial europees van possibilitar un veloç creixement per un continent semibuit.

La primera onada migratòria arribaria cap a 1840. En només vint anys la població passava de 17 milions d’habitants a 32. La major part d’aquests immigrants eren britànics, presbiterians de l’Ulster, catòlics irlandesos i alguns alemanys. Eren persones pobres que desprès d’instal·lar-se a la costa Est del país es llençarien a la conquesta de nous territoris cap a l’Oest.

La major part d’aquest gruix de població era jove i prolífica a l’hora de reproduir-se. Estaven habituats a la vida en el camp o en petits nuclis de població i van adaptar-se amb facilitat a la vida rural en els nous territoris. Alguns van establir-se a la costa de Nova Anglaterra i a altres comarques de l’Est, on les ciutats van créixer de forma sorprenent (Nova York arribava als 700.000 habitants i Boston i Filadèlfia passaven de 100.000). Pels EUA va ser una fortuna la ràpida assimilació d’aquests nous nuclis de població: camperols i pioners que buscaven nous horitzons a l’Oest; i comerciants i homes de negocis a l’Est. S’estava formant una societat original, sense aristocràcia, integrada per burgesos i camperols.

La Guerra de Secessió va interrompre durant uns anys el corrent migratori, a la vegada que provocava una recessió demogràfica amb les seves pèrdues humanes (500.000 morts, majoritàriament joves). Però, a partir de 1865 va produir-se una segona onada migratòria gràcies a la qual la població nord-americana va arribar al mig centenar de milions. L’increment va començar a desbordar el milió d’immigrants per any, arribant a créixer 19 milions en quinze anys.

ellisisland.jpgEn aquest període el centre demogràfic es traslladaria des de l’Est cap a les regions centrals i l’Oest. Les arribades van produir-se al ritme de l’evolució econòmica, incrementant-se en els períodes de prosperitat i reduint-se en temps de crisi i recessió. Igualment passava amb els corrents migratoris interns. L’heterogeneïtat ètnica va diluir-se entre la població indígena, però, a grans trets, podem distingir preferències geogràfiques dels diferents grups d’immigrants. Així, per exemple, els irlandesos preferentment van establir-se a la costa Est i els alemanys en el llac Mitxigan. Aquesta heterogeneïtat de procedència i l’habitual excés de població masculina van generar uns caràcters propis de la població nord-americana de finals del segle XIX.

Cap a 1880, la immigració va intensificar-se, tot i que els EUA ja eren un “món acabat” des de 1890 amb la conquesta de l’oceà Pacífic i ja no quedava terra disponible. L’afluència d’europeus nova ser interrompuda i en els darrers vint anys de segle els Estats Units van incrementar en 25 milions la seva població.

L’altra cara de l’expansió nord-americana va ser l’eliminació de la població indígena, relegada a reserves de població, desprès una llarga i cruenta lluita per fer-se amb el control del territori. Els 1,5 milions d’indis van ser exterminats pels governs nord-americans fins a restar-ne només 200.000 el 1900. D’altra banda, va donar-se un increment constant de la població negra que passava de 1 milió el 1800 a gairebé 9 milions el 1900, i no va créixer més per la seva alta taxa de mortalitat i el seu inferior nivell de vida.

El Segon Imperi francès (1852-1870)

La Revolució francesa de 1848 va iniciar amb Lluís Napoleó la seva fase descendent, deixant de banda els ideals amb els que havia nascut, per culminar amb una dictadura d’apoteosi d’un sol home. Així, Lluís Napoleó donava un cop d’Estat el 2 de desembre de 1851 per a ser reescollit president de la República i convertir-se en emperador el 2 de desembre de 1852.

Napoleon III.jpg

Els símbols del naixement de l’Imperi ens conviden a veure-hi una restauració: el 2 de desembre és l’aniversari d’Austerlitz, el fet de proclamar-se Napoleó III indica la correlació amb la dinastia iniciada per Napoleó Bonaparte, el propi emperador pren com a model les velles institucions que no desapareixen.

D’antic revolucionari, desterrat durant anys, i combatent a Itàlia amb els carbonaris en els anys trenta, Napoleó III passa d’aquesta manera a convertir-se en un símbol d’autoritat.

Del seu pensament i obra política ens sorgeixen la contradicció entre una política exterior al servei dels ideals revolucionaris –lluita contra l’obra de la Santa Aliança i la idea del consorci de grans potències dirigint la vida internacional i recolzament als moviments nacionalistes– i una política interior clarament reaccionària –restricció de les llibertats en benefici de la seva autoritat i potenciació del lliurecanvisme en un país tradicionalment proteccionista–.

La política interior:

Tot i que Napoleó III formulava el propòsit de conjugar l’autoritat i la democràcia, els òrgans de poder predominarien de forma evident.

508px-Coat_of_Arms_Second_French_Empire_(1852–1870).svg.png

En la figura de l’emperador s’acumularien atribucions militars, diplomàtiques, de nomenaments, iniciativa única en la legislació, potestat per a declarar l’estat de setge o emergència, capacitat per a proposar esmenes a la Constitució, etc.

El seu control dels ministeris seria absolut, no podien fer res sense el seu consentiment, ni podien dimitir lliurement. D’aquesta manera, en els Consells de ministres no es prendrien decisions, només es deliberaria i el ministre de cada ram posteriorment tractaria la resolució amb l’emperador.

El Consell d’Estat, amb mig centenar de membres nomenats i revocables per l’emperador, posseïa una influència notable com a intermediari entre l’emperador i el Parlament.

El Senat o cambra alta estava format per alguns membres de d’ordre, cardenals, mariscals, prínceps francesos; la resta eren nombrats amb caràcter vitalici per l’emperador qui pot incrementar el nombre dels seus components lliurement (de manera que sempre pot controlar i evitar qualsevol decisió contrària als seus interessos).

El cos legislatiu o cambra baixa va escollir-se per sufragi universal, però a la pràctica suposava tot un exemple de com s’anul·lava el vot efectiu de la ciutadania. El seu paper seria secundari, amb un petit nombre de components, els diaris no podien informar de les seves decisions i la seva principal competència era el control del pressupost, que havia d’aprovar o rebutjar en bloc sense discutir les partides.

Napoleó considerava dues mostres de democràcia: el sufragi universal i el plebiscit; la possibilitat de consulta al poble sobre les grans decisions sempre va estar present, però ni els escollits per sufragi tenien un veritable poder ni a les eleccions tenien massa possibilitats de prosperar aquells que no apareixien a la candidatura oficial.

Election_france_1848.jpg

L’Imperi era, en el seu ordre intern, la contrarevolució que havia de fer-se forta mitjançant la força. A la presó o a l’exili anirien a parar prop de sis mil revolucionaris de 1848. Podien tancar-se discrecionalment cabarets o diaris i es va suprimir la llibertat de mobilitat dels professors universitaris.

Un sector del catolicisme francès recolzaria el règim, donant lloc a una aliança entre tron i altar.

Les mides de repressió anirien incrementant-se amb el pas dels anys com a conseqüència de l’atemptat d’Orsini (14 de gener de 1858) contra la carrossa reial. Així, va aprovar-se la llei de seguretat i el general Espinasse va suprimir la major part dels diaris francesos.

L’any següent, però, el règim inesperadament decretaria (agost) una amnistia que donava pas cap a una evolució més liberal. És la contradicció entre autoritarisme i liberalisme que acompanyaria tot aquest període.

Ara bé, la liberalització que es donaria fins 1863 en realitat suposava el deteriorament del sistema imperial. Una malaltia de l’emperador, l’emergència d’una nova generació que faria poc cas de les referències al passat, la dolenta conjuntura econòmica provocada per la “fam del cotó”, el fracàs de l’expedició a Mèxic i el creixent descontentament dels catòlics francesos davant de la intervenció a Itàlia ens expliquen aquesta política interior més “suau”.

Elecció rere elecció es posa de manifest aquest desprestigi creixent de l’Imperi. Si a les de 1857 els republicans van aconseguir només 5 escons, el 1863 arribaven als 17 escons amb el 63% dels sufragis a les grans ciutats. El 1869, s’arribaria a un cos legislatiu de 25 diputats republicans i 49 liberals per 80 bonapartistes.

Si bé en la seva política interior l’obra de Napoleó III va ser fonamentalment un exercici d’autoritat, i en la política exterior el seu intervencionisme va conduir l’Imperi a la solitud i a la derrota final, és indubtable que en aquests anys és quan comença a gestar-se l’engrandiment econòmic de la França contemporània.

Allégorie_du_Second_Empire.JPG

La conjuntura econòmica seria favorable en temps de l’emperador, fet que va permetre l’expansió. L’or arribat de Califòrnia provocaria un augment de la massa monetària i un alça dels preus dels productes agrícoles, fet que resultaria enormement positiu en aquest període per a França.

Durant el Segon Imperi es viurien moments d’eufòria dels beneficis, d’increment de la producció i de formació de capitals que permetrien als grans banquers francesos (Pereire, Rotschild) exportar els seus recursos via préstec o inversió a d’altres països.

L’impuls dels ferrocarrils va convertir-se en la clau de la definitiva industrialització del país. Així, el 1858 es finalitzava la primera xarxa nacional de trens.

A més, al mateix temps van expansionar-se els sectors tradicionals de teixits de cotó i seda.

L’esclat de la Comuna, en el París assetjat per les tropes prussianes el 1870, posaria de manifest les contradiccions d’un Imperi que, obsessionat per la glòria a l’exterior, va oblidar-se de la petita política.

La política exterior:

Si bé a l’interior Napoleó va lluitar entre la contradicció entre el liberalisme i la reacció, a l’exterior va actuar com un revolucionari, com un fill de la Revolució i hereu del 48. Així, la política exterior de l’imperi seria intervencionista, de compareixença a tots els conflictes de l’època. Fet que, a la llarga acabaria desgastant el seu prestigi a l’interior.

Portrait_équestre_de_Napoléon_III.jpg

Les ànsies de grandesa, de continuar l’obra del seu oncle, van portar Napoleó a realitzar expedicions colonials. A Àfrica és el moment en que Faidherbe conquereix el Senegal i posa les bases per a l’expansió francesa a la costa occidental. Segueix endavant la conquesta d’Algèria. S’inicia la penetració a Xina i el Sud-est asiàtic, es participa de la construcció del Canal de Suez…

La intervenció frustrada a Mèxic, per a col·locar en el tron, amb el títol d’emperador, al príncep francès Maximilià (tot i que inicialment només responia a la reclamació del deute amb França per part de Benito Juárez) va respondre al desig de compareixença en els nous afers mundials, però també a motivacions econòmiques davant la eventual construcció d’un nou canal interoceànic.

A Europa, l’Imperi va recolzar els moviments nacionals i va lluitar contra l’obra de la Santa Aliança. Així, la Guerra de Crimea (1854-1856) en la que França i Anglaterra van recolzar Turquia contra la Rússia tsarista, seria la lluita contra les restes de la Santa Aliança.

Fall_of_Sevastopol.jpg

La guerra contra Àustria (1859) suposava l’ajuda als patriotes italians que lluitaven per la consecució d’un Estat nacional davant de l’Europa territorial construïda pel Tractat de Viena.

Les_états_italiens_en_1859.jpeg

La societat internacional de Napoleó III després d’aquests conflictes va ser ben interpretada pel conseller prussià Bismarck: Napoleó s’havia guanyat l’enemistat de Gran Bretanya i Espanya per la seva expedició a Mèxic, amb Rússia per la Guerra de Crimea, amb Àustria per la seva ingerència en els assumptes italians, inclús amb els propis italians perquè es sentien abandonats…

BismarckandNapoleonIII.jpg

Ernest_Meissonier.jpg

En el moment de l’esclat de la guerra franco-prussiana de 1870, França ja no comptava amb cap recolzament internacional. La derrota militar portaria a la caiguda del Segon Imperi francès.

Manifest de la Comuna de París de 1871

El 1871 va esclatar, a París, un moviment revolucionari que coneixem com la Comuna de París. Inicialment, es va tractar d’un moviment patriòtic contrari a les clàusules del Tractat de Pau que va acabar amb la guerra entre França i Prússia. No obstant això, aviat es va convertir en una veritable revolució proletària. La Comuna de París va ser aixafada per l’exèrcit després d’una setmana de lluites molt cruels que van provocar milers de morts.

comuna paris.jpg

Manet_Barricade.jpg

Extracte del Manifest del Comitè Central dels vint districtes de París, publicat al Cri du Peuple (27 de març de 1871):

La Comuna és la base de tot Estat polític, com la família és l’embrió de les societats […].

L’autonomia de la Comuna garanteix la llibertat al ciutadà […] i la federació de totes les Comunes augmenta, gràcies a la reciprocitat, la força, la riquesa i els recursos de cadascuna […].

La Comuna implica:

Com a força política, la República, única forma de govern compatible amb la llibertat i la sobirania popular.

La llibertat més completa de parlar, escriure, reunir-se i associar-se.

La sobirania del sufragi universal […].

El principi electiu aplicat a tots els funcionaris i magistrats.

La responsabilitat dels mandataris i, com a conseqüència, la seva revocabilitat permanent […].

Respecte a la ciutat de París, aquests principis poden ser aplicats així:

[…] Autonomia de la Guàrdia Nacional, formada per tots els electors.

Supressió de l’exèrcit permanent, perillós per a la llibertat cívica i onerós per a l’economia social […].

Propagació de l’ensenyament laic integral […].

Organització financera que permeti a la ciutat de París disposar totalment i lliurement dels seus recursos […].

Recerca dels mitjans més apropiats per proporcionar al treballador el capital i els instruments de treball necessaris […].

El programa prussià de Bismarck per a la unificació alemanya

L’impuls definitiu cap a la unificació alemanya va produir-se el 1862 quan el nou emperador prussià Guillem I nomenava canceller a Otto von Bismarck. De caràcter antidemocràtic, el nou canceller prussià creia que la unitat alemanya no seria el resultat de les decisions de la majoria, sinó que s’aconseguiria només per la força, gràcies al “ferro i la sang”. Si el Parlament de Frankfurt havia estat un intent de crear Alemanya “des de baix”, Bismarck optaria per construir un Estat “des de dalt” per la imposició de la força prussiana.

otto von bismarck.jpeg
Otto von Bismarck

Fragment d’un discurs pronunciat per Bismarck el 30 de setembre de 1862:

No és en el liberalisme prussià, sinó més aviat en la força i la potència de Prússia on Alemanya té posats els ulls. Baviera, Württemberg i Baden poden entregar-se al liberalisme; per això, ningú no els assignarà el paper de Prússia. Prússia ha de reunir les seves forces i esperar el moment oportú. Les fronteres que el Congrés de Viena va donar a Prússia no són bones. Aquest no és un tema ni per fer discursos ni per buscar el vot de la majoria; les grans qüestions del nostre temps (aquest va ser el gran error del 1848 i del 1849) només es resoldran amb ferro i sang.

uni-alemana.jpg

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS