El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'4.5 L’època de les catedrals: desenvolupament econòmic i ressorgiment de les ciutats medievals'

L’origen dels Jocs Florals

Els Jocs Florals són un certamen literari que des del segle XIX s’associa amb la Renaixença, el naixement del catalanisme i la ciutat de Barcelona. En realitat, però, els Jocs Florals tenen el seu origen a la Provença, a Tolosa de Llenguadoc. Així, el 1323, es fundava la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors, institució que buscava la restauració de la poesia trobadoresca i de la llengua poètica occitana a través del premi de les més altes virtuts poètiques. La tradició es mantindria fins el 1484.

TROBADORS.jpg

Inspirats en les festes celebrades a Roma en honor de la deessa Flora, els Set Trobadors van adreçar una lletra dirigida a tots els trobadors “de la Langue d’Oc” encoratjant-los a participar i guanyar una “Violeta de fin aur”, premi atorgat a la millor composició: “per so, la joya li donem / d’aytal flor en senhal d’onor”. La crida va tenir ressò i el 3 de maig de 1324 va celebrar-se el certamen literari al qual van assistir, també, els dotze Capítols de la ciutat de Tolosa. D’aquest certamen medieval es conserven un centenar de composicions, en general de temàtica religiosa i allunyades dels habituals models trobadorescs de l’amor cortesà, i d’una qualitat més aviat escassa. Nombrosos autors catalans van participar en els jocs florals de Tolosa, entre altres Joan Blanc, Jaume Rovira, Bernat de Palaol i Llorenç Mallol.

ea864400-abff-4625-8f71-2ae659fdb3de_b.png

No seria fins el 1393 quan, per desig del rei Joan el Caçador, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona introduint a Catalunya la tradició del certamen literari dels Jocs Florals. Sense l’existència dels prejudicis morals i polítics que caracteritzaven els Jocs Florals de Tolosa, els de Barcelona van permetre el conreu de la poesia amorosa de tipus trobadoresc, molt freqüent a la cort a la darreria del segle XIV i el començament del XV. Interromputs aquests certàmens a finals del segle XV, i substituïts per d’altres d’eminentment religiosos, la tradició no va ser represa fins a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859 en plena Renaixença.

William Wallace

Patriota escocès per excel·lència, personatge real a mig camí de la llegenda, William Wallace (Elderslie, 1270) va encapçalar la resistència escocesa contra la invasió d’Eduard I d’Anglaterra. La manca de fonts contemporànies als fets ha convertit la seva figura en un mite, un heroi nacional: l’home que va derrotar els anglesos a Stirling (1297) en la lluita per les llibertats escoceses, però que va ser vençut a Falkirk (1298). Pres pels anglesos, va ser traslladat a Londres on seria cruelment executat el 1305.

Sir William Wallace.JPG
William Wallace

Abans d’apropar-nos a la seva figura, però, cal entendre el context. I així emergeix el seu antagonista: Eduard I d’Anglaterra (1239-1307), el Longshanks, el primer rei de la dinastia Plantagenet que va llançar-se a la conquesta anglesa de les Illes Britàniques. Sotmès Gal·les des de 1282, Escòcia esdevenia el gran objectiu del monarca. L’annexió escocesa semblava un objectiu senzill en un moment de debilitat del regne: la mort d’Alexandre III (1241-1286) portava Margarida de Noruega (1283-1290), una nena de dos anys, al tron. La nena-reina, però, va morir en un accident naval durant el viatge d’anada a Escòcia.

Sense rei, la noblesa escocesa va fraccionar-se per iniciar la lluita pel poder. En aquest context, John Balliol va ser coronat com a nou rei d’Escòcia a l’abadia de Scone el 1292. Era el candidat d’Eduard I, el qual pensava que amb aquesta maniobra successòria havia sotmès Escòcia al seu vassallatge. Tanmateix, Balliol no va acceptar la submissió als interessos d’Anglaterra i va cercar el suport de la França de Felip IV. En descobrir el doble joc, Eduard I va llançar-se definitivament a la conquesta militar d’Escòcia. És aleshores quan emergeix la figura del líder de la revolta escocesa contra l’invasor: William Wallace.

Gal_nations_edward_i.jpg
Eduard I d'Anglaterra

Tot i la manca de fonts, coneixem que Wallace va ser declarat proscrit de la justícia després d’assassinar un anglès en una baralla. Si fem cas del poema de Blind Harry The Actes and Deidis of the Illustre and Vallyeant Campioun Schir William Wallace (1480), Wallace responia amb l’assassinat de l’agutzil Lanark a la mort de la seva esposa a mans dels anglesos. Mite o realitat? Els fets estan massa allunyats en el temps de la font, però resulta una bonica i eficaç recreació literària.

Ara bé, la realitat de la revolta escocesa és molt menys prosaica del que sembla. L’èpica nacional amb la qual ens arriba serveix per emmascarar una situació gens romàntica i molt més pragmàtica: els rebels s’aixecaven contra un nou senyor feudal, el que es concretava en una revolta dirigida fonamentalment contra les noves càrregues fiscals derivades de la introducció de la monarquia anglesa a Escòcia. És l’altra cara de la construcció dels Estats moderns, la sobirania reial es concreta en la capacitat d’esdevenir recaptadors d’impostos en competència directa amb els senyors feudals.

William_Wallace.jpg

En qualsevol cas, Wallace va esdevenir el líder de la revolta contra l’invasor en no acceptar el tractat de submissió a Anglaterra, firmat el 1297 pels nobles escocesos. Tanmateix, tot i que els rebels van assaltar unes quantes fortaleses angleses al nord del riu Forth, res indicava que la revolta no hagués de ser esclafada aviat pels exèrcits anglesos.

Però, l’11 de setembre de 1297, el líder escocès va convertir-se en llegenda. Els exèrcits anglesos eren derrotats a la Batalla del Pont de Stirling a mans dels rebels escocesos. Segons la Crònica de Lanercost, el comandant anglès Hugh de Cressingham va ser escorxat i amb la seva pell Wallace es va fer una funda per a l’espasa. A continuació, els homes de Wallace, un exèrcit cada vegada més nombrós, integrat fonamentalment per artesans i grangers, van passejar-se victoriosos pel nord del país.

Eduard I no estava disposat a acceptar la derrota a mans d’un plebeu i va reorganitzar els seus exèrcits, desplaçant-se ell mateix cap al camp de batalla. 12.000 soldats d’infanteria i 2.000 cavallers van acompanyar-lo a la guerra, el millor exèrcit que podria aconseguir. La batalla definitiva arribaria a Falkirk, el juliol de 1298. La cavalleria escocesa dirigida per John Comyn va desertar, i William Wallace va veure’s sol davant del poderós exèrcit anglès. Els arquers anglesos van massacrar els rebels escocesos amb les seves fletxes de foc, però Wallace va aconseguir fugir.

GHA33826 The Trial of Sir William Wallace at Westminster; by Scott, William Bell (1811-90) (attr. to); oil on canvas; 137.2x185.4 cm; © Guildhall Art Gallery, City of London; English, out of copyright
The Trial of Sir William Wallace at Westminster

Desenganyat de la noblesa escocesa, Wallace va haver d’amagar-se i abandonar la lluita contra l’invasor. Finalment, el 1305, va ser capturat a prop de Glasgow i jutjat per traïció a la monarquia anglesa. Eduard I no va mostrar cap tipus de pietat i després del judici va condemnar Wallace a morir executat de la manera més cruel i exemplificant possible: el 23 d’agost de 1305, Wallace era arrossegat per un cavall des de Wetsminster fins a Simthfield i posteriorment va ser esquarterat i decapitat. Les seves despulles van ser repartides per Escòcia i el seu cap va penjar del pont de Londres com a símbol de la victòria d’Eduard I sobre els rebels. Tanmateix, el domini d’Eduard I sobre Escòcia era més una il·lusió que una realitat

L’art gòtic

L’estil gòtic va desenvolupar-se a Europa des de mitjans del segle XII fins a les darreries del segle XV, lligat amb el gran desenvolupament urbà d’occident, fenomen que va provocar un veritable furor arquitectònic donant pas a que s’aixequessin edificis més alts i lluminosos. D’aquesta manera, les ciutats van veure sorgir nombrosos grups de picapedrers, paletes i fusters, dirigits per mestres d’obres i arquitectes.

En aquest període l’Església va construir grans catedrals per als habitants d’aquests nuclis, símbols del poder econòmic i de la fe dels seus habitants. Tanmateix, van crear-se noves ordres religioses que van fundar convents i esglésies a les ciutats. D’altra banda, van construir-se edificis públics com ara ajuntaments, llotges, drassanes i hospitals, entre d’altres, per tal d’atendre les noves necessitats derivades del desenvolupament urbà i comercial. Finalment, les famílies riques de les ciutats van encarregar la construcció de grans palaus.

L’arquitectura gòtica:

A finals del segle XIII, l’estil gòtic va succeir definitivament el romànic. Va néixer a França i des d’aquest país es va estendre ràpidament per tot Europa donant pas a una nova estètica.

catedral gotica.jpg
La catedral era l'edifici més representatiu del nou estil artístic gòtic.

El gòtic, igual que el romànic, va ser un art religiós, però també el símbol del poder i la riquesa de les ciutats. La catedral n’era l’edifici més representatiu del nou estil artístic, però, com apuntàvem anteriorment, també es van construir altres edificis no religiosos, com ara castells, palaus, ajuntaments, universitats, etc.

La catedral es va convertir en el centre de la ciutat. No només s’hi feien els ritus religiosos, sinó que també s’hi reunien els gremis i els governs municipals abans que es construïssin els ajuntaments. Fins i tot van sorgir rivalitats entre les ciutats per construir la catedral més gran i alta.

paris_notredame_portada_eljuiciofinal.jpg
Catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

En els edificis gòtics es van utilitzar noves tècniques arquitectòniques i constructives (arc ogival, volta de creueria) que van permetre construir esglésies i edificis d’aspecte totalment diferent dels romànics.

  • S’usava l’arc ogival o apuntat. Es tracta d’un arc més alt i lleuger amb forma de punta de fletxa que, a causa de l’estructura vertical que presenta, permet elevar considerablement l’altura dels edificis i dóna pas a la verticalitat dels edificis.
  • S’usava la volta de creueria o ogival, el pes de la qual no descansava sobre el mur, sinó sobre els pilars a l’interior de l’edifici i els arcbotants i contraforts a l’exterior. Els arcbotants rebien el pes de la volta i, com si fossin una mena de pont, el transmetien als contraforts.

gotico.jpg
Les catedrals gòtiques se sostenien sobre un esquelet petri de voltes de creuer, pilars, arcs boterells i contraforts.

Gràcies a aquestes tècniques, ja no calien els murs gruixuts del romànic i es van poder obrir unes finestres enormes. D’aquesta manera la llum va penetrar a l’interior dels edificis. Aquests nous finestrals es tancaven amb vitralls molt vistosos i rosasses amb colors intensos. Com a resultat, mentre que a l’art romànic dominava la foscor i el recolliment, l’art gòtic va edificar construccions cada vegada més altes i lluminoses.

planta_catedral_amiens.jpg
Les catedrals gòtiques són de grans dimensions i tenen diverses naus i doble girola.

Finalment, les plantes dels edificis també van ser diferents de les romàniques. Malgrat que es va conservar, essencialment, la forma de creu llatina, les capçaleres, en lloc de ser semicirculars, es van fer poligonals i la nau central es construïa molt més alta i ampla que les laterals.

L’escultura gòtica:

Les arts plàstiques (escultura i pintura) progressivament van anar independitzant-se de l’arquitectura. Els artistes del gòtic van abandonar el simbolisme i van començar a tendir cap al realisme i la humanització de les imatges, tot i que la temàtica religiosa va seguir sent predominant.

coronation-notre-dame2.GIF
Portalada de la catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

L’escultura gòtica s’utilitzava bàsicament per decorar les façanes de les esglésies. Així, els escultors gòtics, igual que els romànics, representaven sobretot temes religiosos, especialment els temes de Crist crucificat i la Mare de Déu amb el Nen. Igualment, les escultures van continuar tenint una funció educativa. No obstant això, l’escultura gòtica va experimentar canvis importants:

  • Les obres es van anar alliberant de l’adaptació a l’arquitectura i, d’aquesta manera, les escultures exemptes, les que poden ser vistes per tot el seu contorn, van anar adquirint més importància.
  • Les figures es representen de manera més realista i natural; els vestits, les actituds i els gestos dels personatges eren cada cop més detallats. Aquest realisme va originar l’aparició dels primers retrats de nobles i burgesos.
  • Va triomfar la línia corba i les figures van anar adquirint una sensació de moviment.
  • Hi va haver interès per expressar sentiments d’alegria, tristesa, dolor, etc. Per exemple, és habitual trobar la imatge d’un Crist crucificat que pateix, o de la Mare de Déu, contenta, jugant amb el seu fill.
  • Van començar a esculpir-se imatges exemptes que representaven reis o personatges importants de l’època.

D’altra banda, van destacar les portalades de les esglésies i catedrals i els ornaments com ara les gàrgoles (que a la vegada servien per evacuar l’aigua de la pluja que queia a la teulada), els cadirats de cor sobre fusta que decoraven les esglésies i també l’escultura funerària.

Finalment, mentre que la majoria de les escultures romàniques són d’autor desconegut, moltes de les escultures o dels retaules gòtics són d’autors coneguts. Per exemple, a la Península Ibèrica són importants les obres de Pere Joan, Pere Oller, Guillem Sagrera i Gil de Siloé.

La pintura gòtica:

La pintura mural va perdre la importància que havia tingut durant el romànic a gairebé tot Europa, excepte a Itàlia. Els murs van ser substituïts per finestrals molt amplis decorats per rosasses i vitralls i no va quedar lloc per fer-hi les pintures que havien caracteritzat l’anterior etapa.

NRose-Sept07-D4009sAR800.jpg
Rosassa de la catedral de Chartres (segle XII), França.
sainte chapelle.jpg
Vitralls de la Sainte Chapelle (segle XIII), París.

D’aquesta manera, al principi del gòtic, els exemples més importants de pintura van ser les miniatures que decoraven els llibres sagrats, les cròniques i els relats, així com els vitralls de les catedrals, que estaven fets per pintors.

Més tard, va començar a adquirir importància la pintura sobre fusta, fet que va originar l’aparició dels retaules pictòrics que ocupaven principalment l’absis central del temple, darrere l’altar. Aquests retaules van evolucionar des dels que estaven formats per una sola taula fins als que es componien de diverses peces.

retaule bernat martorell.jpg
Retaule de Bernat Martorell (segle XV). Els retaules es pintaven sobre fusta i el daurat era el color predominant.

Els temes més representats van continuar sent els religiosos (en retaules dedicats a la vida de Jesucrist, la Mare de Déu i els sants), malgrat que també cal destacar l’aparició dels retrats. Molts nobles i burgesos urbans, quan encarregaven un retrat, volien mostrar el poder que tenien i passar a la posteritat.

A més, la pintura gòtica mostra la preocupació per aspectes nous, com la representació de la profunditat, l’estudi anatòmic dels personatges, la descripció minuciosa i detallista de la vida quotidiana, la representació dels sentiments i una nova valoració de la llum i del color. Així, les característiques més importants de la pintura gòtica van ser la riquesa de colors, l’ús del daurat, la introducció de paisatges de fons, la recerca de realisme i el creixent moviment de les figures.

D’altra banda, al segle XV, en el trànsit cap al Renaixement, els pintors flamencs van iniciar una pintura temàtica profana i marcada per un accentuat realisme.

jan-van-eyck-e28098portrait-of-giovanni-arnolfini-and-his-wife_-1434.jpg
"El matrimoni Arnolfini" (segle XV), oli del flamenc Van Eyck. Els burgesos rics es feien retratar amb aquesta nova tècnica de pintura.

Canvis al si de l’Església medieval: heretgies, reformes, universitats i escolàstica

L’Església medieval, a través del monacat i els vincles amb el poder polític, havia estès la seva influència a tot l’occident europeu. Era, a més, la institució que monopolitzava el saber escrit i que comptava amb una administració més desenvolupada. Per tant, qualsevol transformació que es produís al seu si afectava la resta de la societat.

Els canvis produïts al camp i el renaixement de les ciutats (penetració dels diners, desenvolupament del comerç, relativa mobilitat social, pobresa i marginació) van tenir el seu reflex al món religiós perquè van impulsar unes noves formes d’expressió religiosa que la rígida jerarquia eclesiàstica no sempre estava en condicions d’assimilar, almenys d’entrada.

Aquest és un dels motius de l’abundància de moviments considerats herètics per l’Església en aquest període (el principal moviment va ser l’heretgia dels albigesos o càtars al segle XIII), l’element comú dels quals era que rebutjaven el paper de la jerarquia eclesiàstica com a intermediària entre els fidels i la divinitat.

També, però, es van produir una sèrie de moviments de reforma encapçalats per la pròpia Església i, en ocasions, estimulats per ella mateixa per tal de restar força a les idees considerades herètiques.

Sant_Pere_de_Rodes_-_Catalonia_-_Spain.jpg

Ja al segle X es va crear l’ordre de Cluny, que va fundar nombrosos monestirs. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs.

L’aparició dels cartoixans, al segle XI, i de l’ordre del Císter, al segle XII, va respondre a la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica.

Al segle XII van aparèixer les anomenades ordres mendicants, l’objectiu de les quals era predicar a les ciutats. Es deien així perquè pretenien de viure de l’almoina dels fidels. Sant Francesc d’Assís, creador de l’ordre dels franciscans, defensava la pobresa com a virtut i practicava l’amor a la natura. Santa Clara va fundar un ordre femení equivalent.

Francisco_de_Zurbarán.jpg
Frare franciscà

Un altre ordre mendicant de característiques diferents va ser la dels dominics, fundada per Sant Domingo de Guzmán, que estava orientada a la persecució de les heretgies. El Papa va confiar a aquest ordre el Tribunal de la Inquisició, organisme que al principi va actuar contra els albigesos, però que posteriorment tindria una influència molt més àmplia.

Dominican_Friar.jpg
Frare dominic

Les universitats. Les escoles dels monestirs europeus van ampliar progressivament les seves activitats. Els contactes amb Al-Àndalus (territori musulmà de la Península Ibèrica), per un cantó, i amb la Mediterrània oriental, per un altre, havien permès de conèixer i de traduir les obres d’alguns autors grecs i llatins de gran rellevància. Les obres de Plató i, sobretot, les d’Aristòtil van desvetllar un gran interès. Cada cop eren més nombrosos els joves enviats a estudiar.

Sorbonne_17thc.jpg

Va arribar un moment en el qual les persones dedicades a la vida intel•lectual i a la docència van voler independitzar-se de l’autoritat i el control dels abats. Per això, sota l’empara de la pròpia Església, van crear-se les universitats, centres d’estudi amb un govern autònom (el degà n’era la màxima autoritat, i al seu costat hi havia una assemblea de professors).

En la seva majoria, les universitats van ser confiades al clergat secular i, en especial, als ordres mendicants per la seva ubicació urbana.

El vehicle d’estudi era el llatí i l’ensenyament es dividia en tres graus: batxiller, llicenciat, mestre i doctor. Després dels estudis de trivium i quadrivium es podia accedir als estudis superiors de filosofia i teologia.

L’escolàstica. La creixent recuperació d’idees de l’antiguitat clàssica, especialment les del racionalisme aristotèlic, podien posar en qüestió la visió del món oferida per l’Església cristiana.

1476 --- St. Thomas Aquinas from <The Demidoff Altarpiece> by Carlo Crivelli --- Image by © National Gallery Collection; By kind permission of the Trustees of the National Gallery, London/CORBIS
Sant Tomàs d’Aquino

En general, el clergat medieval tenia una formació precària i les seves explicacions eren poc rigoroses. Això justifica que sorgís un corrent de pensadors, en la seva majoria vinculats a la pròpia Església, que van intentar desenvolupar una doctrina filosòfica més elaborada i convincent que l’existent.

Aquests pensadors van aprofitar la lògica i el rigor de pensament aportats per Aristòtil i pels seus continuadors musulmans i jueus per tal d’aplicar-los al cristianisme i construir un teoria que demostrés l’existència de Déu. A més, van oferir una explicació dels fenòmens naturals, socials i espirituals de gran coherència interna: cada part s’acoblava bé amb les altres.

D’aquesta manera, tot el sistema social imperant a l’edat mitjana, el feudalisme, quedava justificat per la voluntat de Déu. Aquest conjunt d’idees es va difondre per totes les universitats i és el que denominem com a escolàstica.

Un dels seus màxims representants va ser Sant Tomàs d’Aquino, frare dominic, professor de la universitat de la Sorbona de París, l’obra més important del qual va ser la Summa Theologica (1267-74). En aquesta obra el pensador dominic intentava conciliar la seva confiança activa en la raó i  la natura amb la fe. És a dir, per a Sant Tomàs demostrar allò que els cristians havien de creure forçosament, tot i que no ho entenguessin massa, era compatible amb una explicació lògica, si s’analitzava profundament. Segons Sant Tomàs, si la paraula de Déu era enunciada en termes i conceptes humans constituiria, en el sentit aristotèlic de la paraula, una “ciència” sobre Déu.

Les croades

Durant tota l’edat mitjana es van produir les croades, expedicions armades convocades per l’Església per a lluitar contra pobles de concepcions religioses diferents, principalment els musulmans. Van ser una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós sostingudes pels estats cristians, entre els segles XI i XIII, en contra dels enemics externs i interns.

mapa de las cruzadas.gif

La majoria de croades van ser lliurades contra els musulmans, però també es van lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com va ser el cas de la croada albigesa, així com també contra els estats que s’oposaven a la disciplina papal.

Tot i que la idea de croada possiblement va sorgir en el territori hispànic, la majoria d’elles van dirigir-se cap a la Mediterrània oriental i, en especial, cap a Terra Santa.

croades.jpgCal tenir en compte que, per als sectors més poderosos de la societat feudal, una via per a l’enriquiment consistia en la conquesta de terres. A més, els comerciants occidentals volien fer-se amos del control del comerç amb l’Orient.

El Papa convocava la croada i molts dels qui no veien possibilitat de prosperar a la pròpia terra hi acudien. Entre ells hi havia fadristerns o sorters (germans menors de les famílies nobles, és a dir, no hereus), les persones perseguides per la justícia i la gent sense cap altre mitjà de subsistència, entre d’altres.

Per a dirigir les croades es van crear ordres religiosos militars, com el dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, els Cavallers del Temple o l’Ordre Teutònic.

L’inici de les croades va estar marcat per l’objectiu de reconquerir la ciutat de Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa de mans dels musulmans.

Mapa de las cruzadas 2.jpg

La Primera Croada. Les croades van començar formalment 27 de novembre de 1095. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s’hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a les seves localitats i reclutessin més fidels per a la croada.

També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l’agost de l’any 1096. Cada grup s’autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble, on es reagruparien. Des d’allà, llançarien un contraatac, juntament amb l’emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, sent Jerusalem el seu objectiu fonamental.

La Primera Croada es va cenyir a l’esquema previst pel papa Urbà II. El reclutament va prosseguir a passos agegantats durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans exèrcits nobiliaris a finals de l’estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de França i Occitània, però un nombre significatiu venia del sud d’Itàlia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.

El papa no havia previst l’entusiasme popular que la seva crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constituïda pel poble pla. El grup més gran i important de croats populars va ser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l’Ermità, natural d’Amiens. Encara que van ser nombrosos el participants en la croada popular, només un percentatge mínim de tots ells van poder arribar a l’Orient Mitjà i encara menys van ser els que van sobreviure per poder veure la presa de Jerusalem pels cristians l’any 1099.

SiegeofAntioch.jpegEls exèrcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L’emperador bizantí, Aleix I Comnè, va pressionar els croats perquè li tornessin qualsevol antic territori de l’Imperi Bizantí que fos pres en combat. Els caps croats, però, es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van començar a sospitar dels bizantins.

El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d’Anatòlia, Nicea. Al juny, la ciutat es va retre als bizantins abans que als croats. Això va confirmar les sospites dels croats que l’emperador bizantí intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.

Molt poc després de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal exèrcit seljúcida d’Anatòlia a Dorilea. L’1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran victòria i gairebé anihilat l’exèrcit turc. Com a conseqüència, els croats van trobar escassa resistència durant la resta de la seua campanya a l’Àsia Menor.

El següent gran objectiu va ser la ciutat d’Antioquia. Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d’octubre de 1097, però no va caure fins el 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van ésser atacats per un nou exèrcit turc, procedent de Mosul, el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d’Antioquia. Els croats van repel•lir aquesta expedició d’auxili el 2 de juny.

Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l’estiu i, a finals del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les portes de les muralles de Jerusalem.

jerusalem1099.jpg

La ciutat estava aleshores sota control egipci, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l’ajut de reforços arribats de Gènova i amb unes recent construïdes màquines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gairebé tots els seus habitants. Segons la concepció dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.

Una setmana més tard, l’exèrcit va triar a un dels seus caps, Jofre de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un exèrcit egipci a Ashqelon. No gaire més tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofre de Bouillon i un petit reforç de la força original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.

Jerusalem_map.jpgDesprés de la conclusió de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, dels quals el més poderós era el regne de Jerusalem. Al nord d’aquest regne, a la costa de Síria, es trobava el petit comtat de Trípoli. Més enllà de Trípoli hi havia el principat d’Antioquia. Més a l’est hi havia el comtat d’Edessa, poblat principalment per cristians armenis.

Els èxits de la Primera Croada van deure’s en gran mesura a l’aïllament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant això, la generació posterior a aquesta croada va contemplar l’inici de la reunificació musulmana al Pròxim Orient sota el lideratge d’Imad al-Din Zangi, governant de Mosul i Halab. Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seva primera gran victòria contra els croats en prendre la ciutat d’Edessa l’any 1144, després de la qual van desmantellar sistemàticament l’estat croat que hi havia a la regió.

La Segona Croada. La resposta del Papat a aquella desfeta va ser proclamar la Segona Croada a finals de l’any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII, i l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III.

L’exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d’una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa.

L’exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ser molt millor i només una part de l’expedició original va arribar a Jerusalem l’any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir d’atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d’aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l’any 1150.

La Tercera Croada. El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l’Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d’Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l’estat islàmic que s’estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts.

Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l’exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats.

Saladí, després d’aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d’octubre. En aquell moment l’única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban.

El 29 d’octubre de 1187, en resposta, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L’entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seves files es van apuntar tres grans monarques: l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, el rei francès Felip II i el rei d’Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i els seus nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre.

Siege_of_Acre.jpg

Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre), al llarg de la costa mediterrània.

Cap al mes d’octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perduraria en condicions precàries durant un segle més.

Forteresses_templières.pngLa Quarta Croada. Va ser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d’atacar Terra Santa des d’Egipte, però els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals.

Aquesta va ser una croada plena de dificultats financeres. En un esforç per alleujar-les, els caps croats van acordar atacar Constantinoble conjuntament amb els venecians i aspirar al tron de l’Imperi Bizantí. Els croats van prendre Constantinoble l’any 1204, la qual va ser saquejada sense misericòrdia, el poder bizantí quedaria definitivament afeblit i l’autoritat imperial desapareixia repartida i disputada entre els tres estats grecs hereus de l’imperi: l’Imperi de Nicea, l’Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l’Epir.

L’Imperi Llatí de Constantinoble, creat per aquesta croada, va sobreviure fins al 1261, data en què l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg va poder reprendre la ciutat. Tot això no va contribuir en res a la defensa de Terra Santa i va donar lloc a la primera croada que no va anar exclusivament contra els musulmans.

Lluís IX de França. Hi va haver d’altres croades, però destaca especialment l’expedició a l’Orient Mitjà, organitzada i finançada pel rei Lluís IX de França i motivada per la reconquesta de Jerusalem per part dels musulmans el 1244.

Lluís IX va passar quatre anys fent curosos plans i preparatius per a la seva ambiciosa expedició. A finals d’agost de 1248, Lluís i el seu exèrcit van anar fins a l’illa de Xipre, on van romandre tot l’hivern i van continuar els preparatius.

Louis_IX_ou_Saint-Louis.jpgLluís i els seus seguidors van desembarcar a Egipte, el 5 de juny de 1249, i l’endemà van prendre Damietta. El següent pas en la seva campanya, l’atac a El Caire en la primavera de 1250, va acabar sent una catàstrofe. Els croats no van poder mantenir els seus flancs, de manera que els egipcis van retenir el control dels dipòsits d’aigua al llarg del Nil. Els egipcis van obrir les rescloses per causar inundacions, les quals van atrapar a tot l’exèrcit croat i Lluís IX va ser forçat a rendir-se l’abril de 1250. Després de pagar un enorme rescat i lliurar Damietta, Lluís va marxar per mar a Palestina, on va passar quatre anys edificant fortificacions i consolidant les defenses del regne llatí. A la primavera de 1254 va tornar amb el seu exèrcit a França.

El rei Lluís IX també va organitzar la darrera gran croada a Terra Santa el 1270. En aquesta ocasió la resposta de la noblesa francesa va ser poc entusiasta i l’expedició es va dirigir contra la ciutat de Tunísia i no contra Egipte. Va acabar sobtadament quan Lluís va morir a Tunísia a l’estiu de 1270.

Mentrestant, les fortificacions frontereres que encara li quedaven a l’Imperi Llatí a Síria i Palestina es van veure sotmeses a una pressió incessant per part de les forces egípcies. Una a una, les ciutats i castells dels estats croats van caure en mans dels potents exèrcits mamelucs. La darrera plaça forta, la ciutat d’Acre, va ser presa el 18 de maig de 1291 i els pobladors croats, juntament amb les ordes militars dels Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris, van cercar refugi a Xipre.

Al voltant de 1306, aquests darrers es van establir a l’illa de Rodes, la qual van administrar com un estat independent virtual i va ser la darrera plaça forta a la Mediterrània fins a la seva rendició als turcs l’any 1522.

Conseqüències de les croades. La fi dels principats llatins d’Orient no va posar fi als esforços dels croats, però la resposta dels reis europeus i de la noblesa a noves convocatòries de croades va ser feble, i les posteriors expedicions es van dur a terme sense cap èxit.

Dos segles de croades havien deixat poca empremta a Síria i Palestina, llevat de nombroses esglésies, fortificacions i una sèrie d’impressionants castells.

Els efectes de les croades es van deixar sentir principalment a Europa, no pas al Pròxim Orient. Els croats havien apuntalat el comerç de les ciutats italianes, havien generat un interès per l’exploració de l’Orient i havien establert mercats comercials de certa importància.

Els experiments del papat i dels monarques europeus per obtindre els recursos monetaris per finançar les croades van conduir al desenvolupament de sistemes d’impostos directes de tipus general, els quals van tindre conseqüències a llarg termini per a l’estructura fiscal dels estats europeus.

Encara que els estats llatins a l’Orient van tindre una curta vida, l’experiència dels croats va establir uns mecanismes que generacions posteriors d’europeus emprarien i millorarien amb l’objectiu de colonitzar els territoris descoberts pels exploradors dels segles XV i XVI.

Amb el teló de fons de les croades, també es van difondre moltes influències de tipus cultural i científic entre Orient i Occident.

Imperi i Papat: la lluita de les investidures

Al segle X, Otó I, un dels reis dels territoris alemanys (que anteriorment havia format part de l’Imperi Carolingi), va restaurar la institució imperial. Otó I es va fer nomenar emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic i va utilitzar la jerarquia eclesiàstica com a mitjà eficaç de govern, amb la consolidació del poder dels abats al camp i dels bisbes a les ciutats. A canvi, l’Església es comprometia a proporcionar un important suport militar i financer a l’emperador.

Otto_I.jpg
Otó I, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic

Aquest procés va afectar profundament a l’Església, ja que els pobles es van apoderar dels delmes i altres béns eclesiàstics, mentre els emperadors posteriors (seguint l’exemple d’Otó I) van intentar de controlar el nomenament de bisbes, abats i del propi Papa.

L’Església va intentar reaccionar al segle XII i va iniciar una reforma que va entrar en conflicte amb la política imperial. Aquest conflicte donaria lloc a la lluita de les investidures. La investidura era l’acte de lliurament dels símbols eclesiàstics, com el bàcul, l’anell i la mitra, que representaven els càrrecs d’abat o de bisbe.

La Lluita de les Investidures és el nom amb què designem la sèrie d’incidents esdevinguts entre els papes i alguns reis, i principalment l’emperador germànic, des del 1073 (primera excomunió d’Enric IV pel fet que va voler mantenir el seu investit, Godofred, en contra d’Ató, elegit canònicament) fins al 1122 (signatura del concordat de Worms).

Investiturewoodcut.jpg

Després de la caiguda de l’Imperi Romà, tot i que el nomenament dels càrrecs eclesiàstics corresponia en teoria a l’Església Catòlica, a la pràctica era habitual que fos realitzat per les autoritats seculars. En moltes ocasions els càrrecs eclesiàstics, especialment els de bisbes i abats, comportaven els ingressos procedents d’extenses terres. Per això era habitual que els monarques nomenessin a gent de confiança o inclús els venguessin al major postor. A més a més, l’emperador tenia la potestat de nomenar el Papa, i el Papa nomenava i coronava el següent emperador, de manera que el cercle de mútua dependència es perpetuava.

La crisi va començar quan un moviment intern de l’Església, membres de la reforma gregoriana, va decidir de posar fi a la pràctica del pecat de simonia (venda de béns de l’Església) restituint el poder d’investir a la Santa Seu. Com que eren conscients de que no podrien fer res mentre el Papa fos nomenat per l’emperador, van aprofitar l’oportunitat que es presentà el 1056 quan Enric IV va esdevenir emperador als sis anys d’edat. Confiant de que un nen no tindria capacitat per a reaccionar, van fundar un Col·legi de Cardenals que escolliria el Papa sense la intervenció de cap líder secular.

Germany_Seven_Prince_electors.png

El 1075 el papa Gregori VII va publicar els Dictatus Papae, una llista de 27 principis en els que declarava que l’Església Catòlica havia estat fundada només per Déu, i que només el Papa podia nomenar o destituir els càrrecs eclesiàstics. Això suposava un canvi important en l’equilibri de poder i Enric IV, que ja no era un nen, va respondre de forma contundent en la que qualificava a Gregori de “fals monjo” i demanava l’elecció d’un nou Papa.

La situació va empitjorar quan Enric va nomenar el seu capellà personal com a arquebisbe de Milà, quan un altre candidat ja havia estat nomenat per Roma. Gregori VII va excomunicar a Enric IV, i el va deposar com a emperador.

Tot i que el papa no tenia el poder necessari per fer efectiva la deposició, l’aristocràcia alemanya va aprofitar l’excusa per rebel•lar-se contra el rei i apropiar-se de propietats reials. Els nobles locals van construir fortificacions sense permís del rei i van passar a governar amb autonomia respecte l’Imperi.

Canossa-three.jpgVeient-se incapaç de controlar la situació, Enric IV es va veure obligat a fer-se enrere i el 1077 va viatjar a Canossa, al nord d’Itàlia, per demanar perdó al Papa personalment. Gregori VII va acceptar la seva penitència i el restituí en el càrrec.

Però els aristòcrates alemanys no van acceptar Enric al seu retorn i van elegir com a nou rei Rodolf de Suàbia. Aquest cop Enric IV va nomenar un antipapa, Clement III, i va començar a combatre els rebels. Aquest cop la sort li fou més favorable, i el 1081 va aconseguir capturar i executar a Rodolf. El mateix any va envair Roma amb la intenció de deposar a Gregori VII per la força. Els 1085, els normands del sud d’Itàlia, aliats del Papa, van rescatar-lo dels alemanys i van fugir de Roma. Gregori va morir poc després.

Herrschaftsübergabe_von_Heirich_IV._an_Heinrich_V.jpg

La Lluita de les Investidures va continuar durant les següents dècades, en les que els nous papes van intentar minar el poder imperial fomentant la revolta a Alemanya. Enric IV va ser succeït pel seu fill Enric V, que s’havia rebel·lat contra el seu pare a favor del papat, i el va forçar a declarar il·legítima la línea d’antipapes que havia nomenat. A l’arribar al poder, però, Enric V va nomenar un nou antipapa, Gregori VIII, i va ser excomunicat.

Investiturstreit.jpg

El conflicte es va resoldre el 23 de setembre de 1122 amb la signatura del Concordat de Worms entre Enric V i el papa Calixt II. Enric V admetia la lliure elecció i consagració del papa triat canònicament. Es comprometia, igualment, a restituir a l’Església de Roma els béns que li havien estat arrabassats en temps de la discòrdia i a ajudar al Papa quan fos requerit per a això. A canvi, Calixt II concedia a Enric que estigués present en les eleccions que es celebressin en els bisbats del regne alemany per controlar la transparència del procés.

En qualsevol cas, l’enfrontament entre l’Imperi i el Papat al voltant de la supremacia dels dos poders continuaria fins a la primera meitat del segle XIV, quan les monarquies nacionals es van enfortir enfront del Papat o de l’Imperi.

Desenvolupament comercial i inicis de l’economia de mercat

El comerç també va experimentar un gran desenvolupament a partir del segle XII, perquè el creixement de la població va augmentar les necessitats de productes.

A mesura que les ciutats medievals van anar desenvolupant-se, i hi acudien amb més freqüència mercaders que portaven objectes variats i luxosos, els senyors feudals van estimar-se més de cobrar les seves rendes en diners (moneda) que no pas en espècies o en treball.

Fins i tot es va generalitzar la possibilitat de redempció (recuperació de la llibertat personal) per part dels serfs, mitjançant el pagament d’una determinada quantitat de diners. Cal tenir en compte que es tractava d’una època de creixement demogràfic, en la qual ja no era necessari retenir els treballadors de la terra.

alimenti,_latte,_Taccuino_Sanitatis,_Casanatense_4182..jpgLes famílies pageses, que tradicionalment havien practicat una economia de subsistència i autoabastament, no disposaven de diners. Per tant, es van veure obligats a cercar noves fórmules per a obtenir-lo. En la mesura del que va ser possible, van transformar els seus conreus i es van especialitzar en aquells productes que tinguessin demanda a les ciutats per a aconseguir diners a canvi. Amb aquests diners, podrien adquirir els productes manufacturats oferts pels artesans i la resta el lliuraven al senyor.

Tot això va potenciar la generalització creixent de l’agricultura de mercat i va fer que s’intensifiquessin les relacions entre les ciutats i el món rural. En aquests bescanvis, els habitants de la ciutat van aconseguir progressivament una posició d’avantatge enfront del camperolat o pagesia.

La població pagesa va viure una època de canvis. A les contrades on es podien conrear productes fàcils de vendre, hi va haver famílies que es van enriquir i que, fins i tot, van arribar a llogar més terres i contractar persones per tal d’obtenir més beneficis. D’altres famílies no van tenir aquesta possibilitat i van viure sotmeses a les pressions cada cop més dures dels senyors i de l’Església. Hi va haver altres persones que van aconseguir comprar la seva llibertat i establir-se a les ciutats.

Aquest renaixement del comerç no es pot separar de les transformacions agràries i del desenvolupament de les ciutats emmurallades, centres d’activitats mercantils i industrials.

El desenvolupament del comerç interior entre les ciutats i el món rural, i també el comerç amb països llunyans, va portar a l’increment del nombre de persones que s’hi dedicaven i a fer que s’organitzessin per afrontar els possibles obstacles. En els seus viatges trobaven amb freqüència assaltants que els robaven les mercaderies.

Els comerciants havien de pagar molts tributs als senyors perquè els deixessin vendre els seus productes a l’interior de la senyoria o simplement per a poder travessar-la. Per això, els comerciants van organitzar caravanes i van demanar suport als monarques.

Ciudad3.jpgLa monarquia va intervenir en molts països i va proporcionar llocs espaiosos, ben vigilats i defensats, per tal que s’hi poguessin realitzar de forma periòdica les fires o mercats. Una de les raons més importants del suport de les monarquies als comerciants va ser la possibilitat de cobrar-los tributs. Cal tenir en compte les grans necessitats financeres de les monarquies i la dificultat que tenien per a recaptar tributs a les terres dels senyors i de l’Església. Als monarques els convenia que els negocis comercials prosperessin i que, a més, s’efectuessin en indrets prèviament privats, per tal de facilitar-ne el seu control.

La reactivació del comerç es va produir per la multiplicació de fires i mercats setmanals a les àrees rurals i el desenvolupament comercial a llarga distància.

Les fires i els mercats van facilitar que els pagesos medievals comencessin a treballar determinades espècies en funció de la seva venda a mercats o fires anyals, i altres ocupessin els suburbis de les ciutats per a oferir els seus productes a una demanda urbana creixent i rendible.

L’augment del comerç va comportar l’aparició de noves tècniques bancàries i financeres a Europa. En totes les fires o mercats hi havia també la figura del canvista. Com que cada Estat, per petit que fos, encunyava i utilitzava la seva pròpia moneda, calia que algú en tingués una gran varietat i en facilités els canvis per a efectuar la compra-venda. A més, freqüentment els canvistes concedien préstecs, que després cobraven amb interessos. Amb el pas del temps, aquesta activitat donaria lloc a l’aparició de la banca.

En el període comprès entre l’any 400 i el 1000, aproximadament, l’Europa occidental era una regió subdesenvolupada en comparació amb l’Imperi Bizantí i el califat islàmic, un territori assolat pels desordres polítics i per la manca de seguretat, amb una economia de subsistència i poca circulació de mercaderies.

A partir del segle X, va viure’s un primer renaixement del comerç en els ports de Nàpols, Ravenna, Pisa o Venècia, entre d’altres, que iniciarien un canvi fonamental: els bizantins i els àrabs començarien a ser desplaçats com a intermediaris en el comerç entre Orient i Occident. Així, la ruta comercial del Mediterrani relacionava les ciutats de la costa de les penínsules Ibèrica i Itàlica amb els ports musulmans i de l’Imperi bizantí.

Des de finals del segle XII i principis del XIII, els ports de la Península Itàlica dominarien la Mediterrània oriental. Venècia, que practicava el comerç, legal i de contraban, amb Bizanci i, alhora, mantenia relacions comercials amb l’islam (espècies, perfums, ivori, porcellana, tèxtils i oli), tindria l’hegemonia en l’activitat comercial.

europe_mediaeval_commerce.jpg

Els pelegrinatges i les croades tindrien un paper molt important en aquest renaixement comercial que es manifestaria amb l’ampliació i renovació de rutes i del volum, nombre i qualitat de les mercaderies, amb l’aparició de les primeres associacions armades de mercaders, i amb la de noves fires i mercats fixos. Els viatges comercials sovint eren molt cars i van començar a finançar-se a crèdit. I per evitar els robatoris es van establir les lletres de canvi, que permetien viatjar sense portar diners en metàl·lic.

A l’Europa occidental, es va incrementar notablement la capacitat adquisitiva dels sectors més poderosos, els quals van sentir-se atrets pels productes procedents de l’Orient: espècies per a conservar i amanir els aliments (pebre, canyella, comí, etc.), tints, perfums, teixits de seda i molts altres objectes de luxe.

La decadència de Bizanci va deixar el control del comerç amb Orient a mans de ciutats mediterrànies, com Venècia, Gènova o Barcelona. Des d’aquestes ciutats es distribuïen les mercaderies cap a l’interior del continent.

El desenvolupament d’intercanvis a llarga distància va permetre el creixement de ciutats del nord europeu com Gènova, Milà, Pisa i Venècia, que, juntament amb d’altres ciutats mediterrànies com Marsella i Barcelona, connectarien amb les ciutats de Constantinoble, Antioquia i Alexandria, on carregaven sedes, espècies, perfums i pells que arribaven per rutes caravaneres des de l’Extrem Orient. El pagament es feia amb l’or que arribava del Sudan als ports del nord d’Àfrica i que, al seu torn, es pagava amb mercaderies orientals i occidentals, i amb la plata de les mines de l’Europa central.

Va resultar d’essencial importància una ruta comercial terrestre que enllaçava el nord d’Itàlia amb el nord d’Europa (Alemanya, Flandes), arribant a comunicar els ports portuguesos (Lisboa) i del Cantàbric (Bilbao, Santander) amb les ciutats flamenques (Bruges, Anvers), alemanyes (Hamburg, Lübeck) i fins i tot russes. D’aquesta manera, al Bàltic i al Mar del Nord es va produir una gran activitat comercial.

Els comerciants de les ciutats més importants del nord d’Europa van arribar a crear al segle XIII una lliga, la Hansa, per tal de controlar el comerç que s’hi realitzava. A través de la Hansa s’intercanviaven les llanes castellanes i angleses; els vins francesos; l’estany anglès, i l’ambre, les pells, la fusta i el blat del Bàltic.

El govern de les ciutats medievals

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent, els burgesos s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi.

Ciudad medieval.JPGDe vegades, els mateixos burgesos aconseguirien arrancar al poder senyorial, mitjançant la revolta, el dret a formar un municipi. Altres cops recorrien als monarques, que eren els únics que els podien concedir la independència del poder senyorial i el dret a l’autogovern.

Durant aquesta època, els reis van concedir moltes cartes o furs, documents en els quals es consignaven les llibertats de què podien gaudir els habitants dels burgs o viles i els compromisos (pagament d’impostos, homes per a exèrcits reials) que adquirien amb la monarquia.

Així, molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans o dels comtes del territori l’autonomia política. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure (Barcelona, París, Le Mans).

A la majoria de les ciutats, el poder residia en una assemblea, composta per tots els mercaders i artesans, els quals escollien els homes que havien d’assumir el govern municipal per un any.

Durant una època, la relativa llibertat de les ciutats va contrastar amb els ferms vincles de dependència existents en la societat rural. Així, al principi, les decisions les prenia l’assemblea general dels veïns.

Carcassonne Luftbild.jpgTot i això, amb el pas del temps, els comerciants més rics van trobar sistemes per controlar el poder municipal i apartar-hi els sectors populars. Es va constituir així el que es denomina com patriciat urbà: el grup de famílies que tenien el poder econòmic i polític d’una ciutat.

Els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats. Per exemple, per l’ordenació de 1258, el rei Jaume I va establir la creació d’una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de Barcelona: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El 1339, els escons del Consell de Cent de Barcelona es repartirien entre 72 ciutadans, 15 representants de la mà mitjana i 12 menestrals.

La necessitat creixent de diners de les monarquies feudals va fer que els reis veiessin en la burgesia enriquida un aliat útil. Generalment, aquesta aliança tindria com a base contrapartides, perquè els monarques atorgarien més mercats i autonomia als burgesos i els concedirien monopolis; aquests respondrien amb ajuts monetaris i de milícies urbanes. La via habitual per demanar ajuts va ser la convocatòria de Corts o Parlaments als quals acudien la noblesa, el clergat i els representants burgesos, i en les quals s’acabava sol·licitant diners a aquests darrers a canvi de concessions.

Artesans i gremis

Com a conseqüència del renaixement de les ciutats, a partir del segle XII, el nombre de famílies especialitzades en la fabricació i venda d’algun producte, com ara vestits o objectes de metall i fusta, va augmentar. Els oficis artesanals eren molt diversos: teixidors, boters, bataners, forners, fusters, tintorers, sabaters, cistellers, terrissaires, etc.

taller.jpgAquests artesans, elaboraven els seus productes a mà, amb poques eines i amb materials naturals, i posseïen el seu propi taller artesanal on es feia tot el procés de producció al costat de l’habitatge, i ells mateixos venien els seus productes al públic. Aquesta va ser la causa que la moneda tornés a utilitzar-se, ja que facilitava els intercanvis.

Cada ofici estava dividit en tres categories d’artesans: mestres, oficials i aprenents.

En general, la direcció del treball artesanal corresponia al pare, tot i que hi col·laborés tota la família. L’especialització en un sol producte feia possible que l’artesà assolís una gran habilitat. A aquests artesans els denominaven mestres, propietaris del taller, de les eines i les primeres matèries. El mestre era la persona que obtenia els beneficis i pèrdues del negoci.

Els mestres solien comptar amb l’ajuda d’oficials, treballadors experts del taller que vivien amb la família, com altres membres més, i cobraven un sou, i també amb el dels aprenents, adolescents sense sou que es formaven amb la intenció d’esdevenir oficials i solien viure a casa del mestre, que també els mantenia.

gremio2.jpgEls tallers artesanals es transmetien de pares a fills, i els artesans d’una mateixa especialitat solien concentrar-se en un mateix carrer o al mateix barri. Era habitual que els artesans que es dedicaven a una mateixa professió visquessin al mateix carrer, que acabava prenent el nom de l’ofici: carrer dels tintorers, ribera dels adobers, carreró dels llauners, passatge dels estibadors, etc. Molts d’aquests noms encara perduren avui dia en les nostres ciutats.

A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana va organitzar-se corporativament. D’aquesta manera, els artesans, i en ocasions els comerciants, s’aplegaven tot formant gremis i confraries. Pagaven periòdicament una quota; i així, quan emmalaltien o morien, el gremi els ajudava, a ells o a les seves famílies, o es feia càrrec de l’enterrament o dels orfes. Cada gremi elaborava un estatut que havien de jurar tots els membres en què s’especificaven tant les normes de l’ofici com els drets i les obligacions dels associats.

El gremi també evitava la competència entre els artesans, ja que controlaven la producció, controlava severament el nombre de treballadors, establia els preus dels productes i també la seva qualitat. Els sistemes de fabricació estaven reglamentats acuradament. El gremi comprava conjuntament tota la matèria primera necessària i la repartia entre tots els artesans, per tal que cap d’ells no la pogués acaparar i en deixés sense a tots els altres.

20070712klphishes_68.Ies.SCO.jpgEls gremis van aconseguir que es dictessin lleis que prohibien la instal·lació d’un taller artesanal a la seva ciutat si l’amo no pertanyia al gremi, aconseguint dominar tota la producció artesana que es feia a les ciutats. Per poder ingressar-hi calia passar un examen i demostrar capacitat per a realitzar una obra mestra. Amb el temps, els gremis van esdevenir molt restrictius.

Avançada l’edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a un gran nombre d’artesans no agremiats (generalment camperols de fora de la jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els propis mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era freqüent a ciutats del continent europeu i de la Corona d’Aragó.

Els gremis també tenien funcions religioses, com retre culte al sant o santa elegits com a patrons, i funcions fiscals ja que el pagament d’impostos es canalitzava mitjançant el gremi.

El desenvolupament urbà a l’edat mitjana

A Europa les ciutats havien entrat en una fase de decadència després de la crisi de l’Imperi romà. Durant l’alta edat mitjana, la vida urbana es mantindria força reduïda, però a partir del segle XI, i durant el XII, les ciutats van tornar a créixer donant lloc a un renaixement de les ciutats (burgs), amb la creació de noves poblacions, sorgides al costat d’un castell o un monestir, en una cruïlla de camins o en rutes comercials, o al desenvolupament de les ja existents que tornaven a cobrar força.

Tanmateix, les ciutats medievals eren petites i les més grans tenien uns 50.000 habitants. Les més poblades eren París, les ciutats dels Països Baixos (Bruges, Gant…) i les del nord d’Itàlia (Gènova, Florència, Venècia…).

barchinona.jpg

El creixement de les ciutats va respondre a diversos motius. D’una banda, amb les noves tècniques agrícoles es necessitaven menys camperols i molts van haver d’emigrar a les ciutats per buscar-hi feina.

suda3.jpgD’altra banda, l’expansió agrària aconseguida fins al segle XIII va permetre que la població augmentés i també que s’obtinguessin més excedents. Això va provocar l’aparició d’artesans especialitzats i l’expansió del comerç. A poc a poc, al costat dels castells dels senyors o junt als monestirs, a les cruïlles dels camins, vora als rius o als ports, es va produir una concentració d’artesans i comerciants que proporcionaven productes manufacturats a canvi de béns agraris.

Per això molts mercaders es van instal·lar a les ciutats, on tenien lloc els mercats. Els camperols dels voltants anaven un cop per setmana a la ciutat a vendre els seus productes i, alhora, hi compraven els que necessitaven. Algunes ciutats van arribar a ser centres de comerç regional i fins tot internacional molt importants.

A més, Les ciutats oferien condicions de vida millors, perquè no estaven sota el control dels senyors feudals i tots els seus habitants eren lliures. Cada ciutat tenia el seu propi govern, l’ajuntament, que dirigia un alcalde. Molts camperols també van emigrar a les ciutats per fugir de la servitud i ser més lliures.

Ciudad3.jpgAixí, es va donar el sorgiment de la vida urbana a l’edat mitjana, una de les característiques del qual va ser la repoblació de les antigues ciutats creades a l’època del domini romà. Aquests nuclis de població, que ja no es dedicaven a les tasques agràries, sinó que en realitzaven unes altres de complementàries, van ser denominats burgs i els seus habitants burgesos.

Els nous habitants dels burgs constitueixen un nou estament social: la burgesia, especialitzada en el comerç o l’artesania, la riquesa de la qual no era la terra, sinó les monedes o la plata. Sorgia, doncs, l’associació comunal –consell o comunitat- i, amb això, la burgesia adquiria personalitat jurídica i esdevindria una força social, futur germen de dissolució de l’ordre feudal.

Si bé a l’habitant de les ciutats s’anomenava burgès, entre ells hi havia grans diferències: alguns eren molt rics, per exemple els propietaris dels tallers artesans més grans i els mercaders principals. Aquests grups controlaven el govern de la ciutat; però, la majoria de la població estava formada per artesans i botiguers modestos, i per persones dedicades al servei domèstic en les cases dels més rics. Per sota d’ells hi havia els pobres i els marginats, que no tenien feina i mendicaven o fins i tot delinquien per sobreviure.

Cal tenir en compte que a les ciutats de l’Europa medieval la major part de la població era cristiana. Però també hi havia grups de jueus que vivien en barris separats, les jueries o calls. Als regnes cristians de la península Ibèrica també hi havia la població musulmana, que vivia en uns barris anomenats moreries.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS