El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'07. Orígens i consolidació del catalanisme polític'

Vigatanisme i catalanisme cristià: Josep Torras i Bages

El vigatanisme és un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. Liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, el vigatanisme va suposar l’apropament del clergat vers el catalanisme conservador, en un intent de cristianitzar el moviment. Amb aquest objectiu, aquest grup tradicionalista va dotar-se d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i va realitzar campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat, de la restauració del monestir de Ripoll i de l’exigència que els bisbes que exercien a Catalunya fossin catalans.

torras.jpg
Josep Torras i Bages

Aquest nou catalanisme d’arrels cristianes defensat pel vigatanisme va entroncar amb la figura del futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (1846-1916), el seu màxim exponent en el tombant de segle. D’aquesta manera, el 1892, Torras i Bages va publicar La tradició catalana, text que afirmava el valor ètic del naixent regionalisme català i que es convertiria durant decennis en una mena de breviari de capçalera pels catòlics catalans, els quals van adoptar amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”, citació que en realitat no es troba enlloc dels seus escrits, però que certament reflecteix amb gran força i precisió el seu pensament catalanista, moderat i d’arrel cristiana. Per això, calia preservar l’Església com a quelcom essencial a la pàtria catalana.

La primera part de La tradició catalana és una justificació del sentiment lligat a la cultura pròpia, catalana, una cultura materna, mentre que la segona és un valuós recull del pensament català desenvolupat al llarg de la història. Així, la principal aportació de Torras i Bages amb aquesta obra es desprén del fet de compatibilitzar la defensa de la cultura catalana estretament lligada amb la fe cristiana, doncs, segons s’argumenta en ella, el regionalisme afavoriria la renovació de la vida religiosa del país. És a dir, en paraules de l’autor: “Catalunya i l’Església són dues coses en el passat de la nostra terra que és imposible destriar. En conseqüencia:

El regionalisme no és un sistema: qui ho pensi s’enganya. El regionalisme no ha eixit del cap dels homes, naix de les mateixes entranyes de la societat, no ha tingut un autor legal. El mateix Washington, fundador de la Unió Nord-americana, no féu més que harmonitzar i segellar el que la naturalesa de les coses li presentava; no fou Washington, sinó Déu, qui formà aquells pobles, quan amb sa inefable i inescrutable providència enviava en aquelles regions corrues de gent ja diversa entre si i que fins ara, per raó dels llocs en què s’establia, augmentava en diversitat per les necessitats desiguals que contreia.

El regionalisme liberal, és a dir, aquell que vingués de dalt, que imposés el poder central, no fora tal regionalisme: la Revolució no pot crear directament la regió. La Revolució violenta o la dissolució social, Déu sap que vindrà, desfaran la unitat violenta i excessiva; mes les regions reapareixen, no en virtut de la Revolució, sinó de la Llei Natural de la societat.

En definitiva, La tradició catalana és una obra en la qual Torras i Bages, rescatant arguments propis de la tradició cristiana, defensava que l’esperit de Catalunya reposava en la família, en la propietat i en la religió, a la vegada que refusava qualsevol plantejament de canvi social, presentava una edat mitjana idealitzada com a font del model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia catalanista allunyada de l’acció política. És a dir, segons la doctrina de Torras i Bages, el clergat havia de ser el protagonista principal en la tasca de cristianització d’una societat degrada pel procés d’industrialització per tal de regenerar la societat catalana, articulant un catalanisme cristià, tot allunyant-se del tradicionalisme integrista, reaccionari, immobilista i del racionalisme liberal, revolucionari i laic d’arrel republicana de Valentí Almirall.

Les Bases de Manresa

Un dels primers actes de la Unió Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes, va ser convocar una reunió dels seus delegats a la ciutat de Manresa, on van redactar-se les bases per a una futura constitució política de la regió de Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892 van ser la plasmació del pensament catalanista conservador, tradicionalista i corporatiu, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola.

bases de manresa.JPG
Assamblea catalanista a la Casa de la ciutat de Manresa on van ser presentades les Bases de Manresa el 15 d'abril de 1892

Les Bases, en la redacció de les quals va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba, estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. En elles s’establia una organització de Catalunya amb un caràcter medievalitzant, basat en les comarques i els municipis. Així, les Bases de Manresa constituïen un desafiament inadmissible per a l’Estat centralista i uniformista ja que entre les demandes que incloïa hi havia la presència del català com a única llengua oficial, la dependència directa de l’ordre públic del poder regional i competències exclusives en el control de les finances i del sistema tributari, l’educació i la iniciativa legislativa. Les competències de l’Estat haurien restat força limitades d’haver-se portat a terme aquest model.

Només els catalans tindrien dret a exercir càrrecs públics a Catalunya, el Tribunal Superior de Catalunya havia de ser inapel·lable i el servei militar obligatori substituït per un contingent de voluntaris. El caràcter arcaïtzant del document era evident en la defensa del restabliment de les d’antigues institucions com l’Audiència i les Corts i la idea de la vinculació entre Catalunya i Espanya mitjançant un pacte d’aquestes institucions amb la corona. D’altra banda, la composició de les Corts catalanes, escollides mitjançant el sufragi corporatiu, era un exemple de corporativisme reaccionari. El catalanisme s’inclinava així per un tradicionalisme antiliberal, però també allunyat del carlisme i de d’intransigència del clergat. En qualsevol cas, aquesta posició tradicionalista no podia tenir cap futur en una Catalunya industrial, cada cop més urbanitzada i camí de la secularització cultural.

Bases de Manresa (1892):

PODER CENTRAL

Base 1. Vindran a càrrec del Poder Central: a) les relacions internacionals; b) l’exèrcit de mar i terra, les obres de defensa i l’ensenyança militar; c) les relacions econòmiques d’Espanya ab los demés països, i, en conseqüència, la fixació dels aranzels i lo ram d’Aduanes; d) la construcció i conservació de carreteres, ferrocarrils, canals i ports que siguin d’interès general […]; e) la resolució de totes les qüestions i conflictes interregionals; f) la formació del pressupost anyal de gastos que, en lo que no arribin les rendes d’Aduanes, deurà distribuir-se entre les regions a proporció de sa riquesa.

Lo Poder central s’organitzarà baix lo concepte de la separació de les funcions legislativa, executiva i judicial. Lo poder legislatiu central radicarà en lo Rei o Cap de l’Estat i en una Assemblea composta de representants de les regions, elegits en forma que cada un estimi convenient […].

PODER REGIONAL

Base 2. En la part dogmàtica de la Constitució Regional Catalana es mantindrà lo temperament expansiu de la nostra legislació antiga […].

Base 3. La llengua catalana serà l’única que, amb caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió amb lo Poder central.

Base 4. Sols los catalans, ja ho sien de naixença, ja per virtut de naturalització, podran desempenyar a Catalunya càrrecs públics, fins tractant-se dels governatius i administratius que depenguin del Poder central. També deuran esser exercits per catalans los càrrecs militars que comportin jurisdicció.

Base 5. La divisió territorial sobre la que es desenrotlla la gradació jeràrquica dels Poders governatius, administratius i judicials, tindrà per fonament la comarca natural i el municipi.

Base 6. Catalunya serà l’única soberana de son govern interior […].

Base 7. Lo Poder legislatiu Regional radicarà en les Corts Catalanes, que deuran reunir-se tots los anys en època determinada, i en lloc diferent. Les Corts es formaran per sufragi de tots los caps de casa agrupats en classes fundades en lo treball manual, en la capacitat o en les carreres professionals i en la propietat, indústria i comerç, mitjançant la corresponent organització gremial […].

Base 8. Lo Poder judicial s’organitzarà restablint l’antiga Audiència de Catalunya.

Base 9. Exerciran lo Poder executiu cinc o set alts funcionaris nombrats per les Corts, los qui estaran al davant dels diversos rams de l’administració regional […].

Base 12. Catalunya contribuirà a la formació de l’exèrcit permanent de mar i terra per medi de voluntaris o bé d’una compensació en diners, prèviament convinguda, com abans de 1845 […].

Base 13. La conservació de l’ordre públic i seguretat interiors de Catalunya estaran confiades al Sometent, i per al servei actiu permanent es crearà un cos semblant al de Mossos de l’Esquadra o de la Guàrdia Civil. Dependran en absolut, totes aquestes forces, del Poder regional […].

Base 15. L’Ensenyança pública […] deurà organitzar-se d’una manera adequada a les necessitats i caràcter de la civilització de Catalunya. L’ensenyança primària la sostindrà el municipi […]; en cada comarca segons sia son caràcter agrícola, industrial, comercial, etc., s’establiran escoles pràctiques d’agricultura, d’arts i oficis, de comerç, etc. […] evitant les ensenyances enciclopèdiques […].

El Missatge a la Reina Regent de 1888

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes procedents del grups de la Renaixença com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

María_Cristina_de_Habsburgo-Lorena.jpg
Maria Cristina d'Àustria

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), redactat per Àngel Guimerà i signat per 2.601 persones, adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat com ara una participació més igualitària en les despeses de l’Estat i les contribucions militars, la defensa del dret civil o la oficialitat de la llengua catalana, tant a l’ensenyament com a les manifestacions populars. Des de Madrid, el text va ser refusat completament, fet que va contribuir a enfortir el moviment catalanista conservador.

Missatge a la Reina Regent (1888):

Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori.

Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana. Que sien catalans els Tribunals de Justícia i totes ses causes i litigis es fallin definitivament dintre del Territori. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els de l’ensenyança. Que vingui el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable, d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat.

El Memorial de Greuges de 1885

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents d’unificació del dret civil van mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges, el primer acte polític del catalanisme a Espanya.

memorial-b.jpg

El Memorial, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La inesperada mort del monarca, el mateix 1885, va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte als cercles polítics de Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar el primer acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut políticament en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols, que moment només havia defensat el proteccionisme econòmic i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885):

No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española.

Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en España en los días de nuestra grandeza.

Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.

Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido, primero por el sistema castellano, y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés.

No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares; desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos y procesados, ni éstos entienden a los jueces.

Y como si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta con empeño destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones.

A fuerza de trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte, y últimamente lo ha sido y lo es por medio del tratado con Francia y del proyecto de modus vivendi con Inglaterra.

Preciso es reconocer que la industria de nuestro país ha debido hacer grades esfuerzos para sostenerse y aún aumentar en ciertos ramos, en medio de la inestabilidad legislativa y falta de fijeza de criterio gubernamental con que ha debido luchar. La situación normal de nuestro país ha sido durante muchos años la de guerras civiles, revolución, crisis y pronunciamientos continuados. A pesar de que la tendencia llamada librecambista no ha logrado hasta ahora sus soluciones radicales a la legislación económica, se ha manifestado, sin embargo, constantemente en todas las situaciones y desde hace muchos años, ser una espada de Damocles suspendida sobre la producción. Quedan todavía aranceles más o menos protectores, pero no representan ninguna garantía de estabilidad […].

Lo dejamos ya expuesto: el núcleo de nuestro centro industrial más importante es la manufactura algodonera, que ha creado la atmósfera que vivifica no solo a las industrias accesorias, sino también a las que como más desligadas aparecen y que no podrían prosperar si esta atmósfera llegara a faltarles. A la manufactura de algodón le sigue sin duda en mucha importancia la lanera, que tiene con ella muchos puntos de relación y contacto. La plétora industrial de la Gran Bretaña, casualmente, se muestra más que en otros ramos, en su producción algodonera y lanera.

¿Cómo ha de competir nuestra industria débil y contrariada, con la más robusta, pletórica, de la nación británica? Nosotros, a fuerza de trabajo y de constancia, hemos logrado en medio siglo establecer dos millones escasos de husos, con los que elaboramos, en números gruesos, doscientas mil balas de algodón anualmente; la Gran Bretaña, con sus cuarenta y cinco millones de husos transforma cada año, por lo general, en números finos, tres millones y medio de balas de algodón, o sea, más de la mitad de lo que en Norteamérica se produce […]. La lucha es desigual a todas luces: no es difícil predecir de cuál de las dos partes será la victoria […].

Valentí Almirall, el naixement del catalanisme polític

Advocat, periodista i polític, Valentí Almirall (1841-1904) va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs i la decepció de l’experiència la Primera República reconduiria Almirall des del federalisme republicà cap a posicions plenament catalanistes. Massa catalanista per a la majoria dels republicans, massa republicà per a bona part dels catalanistes, massa radical a ulls dels conservadors, massa conservador segons els radicals… Valentí Almirall va ser un personatge intempestiu de la Catalunya del segle XIX.

valentí almirall.jpg
Valentí Almirall

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català, el Diari Català, des del qual va explicar la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural predominant per passar a preocupar-se dels “interessos materials” del país. Un any després, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per apropar-nos al seu pensament i a la formulació primerenca del catalanisme polític, cal recuperar alguns articles polítics publicats al Diari Català entre 1879 i 1881:

Perquè volem parlar la nostra llengua nos diuen aspres i maleducats. Perquè volem conèixer la nostra història, nos motegen d’exclusivistes i de mals espanyols, de rebecs i de pertorbadors. Si volem defensar lo nostre treball i pretenem que se’ns dongui no lo que ens pertoca sinó una petita part de lo que deurien, nos tracten com als pobres que capten, i si no ens diuen “Déu n’hi do”, se’ns treuen del davant amb un “Demana més que un català”.

Si ens presentem tals quals som sense fingir lo que no ens surt del cor, si diem al pa pa i al vi vi, a la catalana, nos presenten per rústics i pretenen burlar-se de nosaltres. Això fa molts anys que dura. Abans fèiem molt cas de lo que se’ns deia i arribàvem a avergonyir-nos. Quasi no gosàvem parlar la nostra llengua, no citàvem mai les grans figures de la nostra història […]. Era que allavores no havia nascut encara lo catalanisme. Avui ja parlem i escrivim en català; avui ja sabem que la nostra llengua és tan bona com qualsavol altra per a expressar fins grans idees […]. Però encara no sabem allí a on anem […].

Demà lo català serà la llengua oficial de la nostra terra catalana; demà no sols coneixerem la història, sinó que amb los nostres fets anirem fent-ne: demà no haurem de demanar protecció per al nostre treball, puix que el protegirem nosaltres mateixos d’una manera efectiva, amb la nostra activitat sens traves, amb la nostra energia movent-se amb llibertat, amb el nostre caràcter més reflexiu que imaginatiu; demà ni ens manaran ni manarem, sinó que dintre de casa nostra nos arreglarem de la manera que ens doni la real gana; demà ens presentarem tal qual som, amb les nostres qualitats bones i dolentes, amb els nostres costums, amb les nostres lleis, amb els nostres ideals, demà viurem a casa nostra i a la nostra moda, i Catalunya, germana, no madrasta, de les demés regions espanyoles, estarà unida amb totes elles pels llaços de sang i del carinyo, no pels de la imposició i la violència.

Tanmateix, la millor síntesi del pensament polític de Valentí Almirall la trobem en la seva obra Lo catalanisme (1886), en la qual va establir les bases ideològiques del catalanisme progressista:

La impotència de l’unitarisme; la maleïda sombra que l’afany d’unificació ha tingut per a nosaltres des del fatal moment en què va nàixer, foren argument de prou força en pro del nostre Regionalisme, expressió d’un sistema que no fóra nou en una gran part de la Península, puix que va fer-nos relativament grans i feliços, quan, confederats amb les demés regions aragoneses, no s’havia encara fet la unió amb Castella; mes tal argument, purament negatiu, serviria sols per a apoiar un sentiment negatiu també, no per a basar-hi una convicció positiva, que al nostre entendre és ja precís produir. Si ens reduíssim a ser catalanistes per odi a l’unitarisme absorbent de l’Estat tal com l’ha constituït lo grupo dominant fins ara en la nació, no aconseguiríem altre resultat que augmentar la perturbació en què vivim, afegint una negació més a les cent i una que són la prova més forta de la nostra prostració actual.

El catalanisme regionalista no se satisfà amb un senzill canvi de govern ni d’institucions, sinó que aspira a molt més. El sentiment catalanista ens diu que l’organització actual de l’Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a que el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen […].

Els greuges que hem rebut constantment i que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació. Però no volem anar més enllà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida. El nostre ideal és que Catalunya visqui agermanada amb totes les restants regions de la Península. El catalanisme regionalista no aspira a més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les pels llaços de la unió.

És a dir, el projecte d’Almirall passava per modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya, el particularisme. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista en el camí cap el federalisme.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme i començaven a desplaçar la seva mirada cap els incipients moviments obreristes socialista i anarquista. D’aquesta manera, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

Lo Gaiter del Llobregat

Tot i que tradicionalment es situa l’inici de la Renaixença catalana en l’aparició de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, les propostes de Joaquim Rubió i Ors per a la recuperació de la llengua catalana com a llengua culta serien fonamentals. És més, si algú va ser el primer a creure i a treballar d’una manera ferma i decidida per aquest objectiu va ser l’anomenat “Lo Gaiter del Llobregat”. La Renaixença, doncs, no va començar realment fins a l’aparició del llibre amb aquest títol i el nom de l’autor, el 1841, tot un manifest que en el seu pròleg valorava el passat medieval català, tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de la llengua catalana i fent una crida a la seva dignificació per “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència” d’uns catalans culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors.

Rubio_i_ors.jpg
Joaquim Rubió i Ors

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública […].

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda […] ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.

Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestressa en lletres dels demés pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? Per què no pot restablir sos Jocs Florals i sa Acadèmia de Gai Saber, i tornar a sorprendre el món amb sos cants d’amor, sos sirventeses i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques […] la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.

L’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

La Renaixença es pot definir com un moviment cultural i de conscienciació catalanista que reivindicava l’ús públic i cultural de la llengua catalana, sorgit en el si de la societat catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització i la revolució liberal. Cronològicament, aquesta s’inicia amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de l’escriptor romàntic Bonaventura Carles Aribau, l’agost de 1833 al diari El Vapor. El text, sis estrofes de vuit versos alexandrins, és un cant d’enyorança de Catalunya, cal tenir present que Aribau va escriure’l a Madrid, i d’exaltació de la llengua catalana. Ara bé, tot i el seu valor simbòlic com a punt de partida del romanticisme català i de la Renaixença com a moviment cultural ja des del mateix moment de la seva publicació, no hem d’oblidar que el poema és en realitat una peça de circumstàncies emprada per a felicitar el seu patró, el banquer català Gaspar de Remisa, en el dia del seu sant.

I

A Déu siau, turóns, per sempre á Déu siau;
o serras desiguals, que allí en la patria mia
dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
per lo repos etrern, per lo color mes blau.

 A Déu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
guaytas per un forat la tomba del Jueu,
e al mitg del mar inmens, la mallorquilla nau.

II

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo só de tos torrents
com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fats perseguidors
ja no conech ni sent com en millors vegadas:
axi d’arbre migrat á terras apartadas
son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

III

¿Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veurer de mes prop las torres de Castella,
si l’cant dels trovadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m’trasport,
eveig del Llobregat la platja serpentina;
que fora de cantar en llengua llemosina
no m’queda mes plaher, no tinch altre conort.

IV

Pláume encara parlar la llengua d’aquells sabis
que ompliren l’univers de llurs costums é lleys,
la llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l’ingrat que al sonar en sos llabis
per estranya regió l’accent natiu, no plora;
que al pensar en sos llars no s’consum ni s’anyora,
ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

V

En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosi li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sab mentir, ni ment,
puix surten mas rahons del centre de mon pit.

VI

 Ix doncs per expressar l’afecte mes sagrat
que puga d’home en cor grabar la ma del cel,
o llengua á mos sentit mes dolça que la mel,
que m’tornas las virtuts de ma innocenta edat.

Ix, é crida pel món qué may mon cor ingrat
cessará de cantar de mon patró la gloria
e passia per ta veu son nom é sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Els orígens del catalanisme polític: un catalanisme d’esquerres?

Un dels debats recurrents de la historiografia catalana ens situa en els orígens del catalanisme polític i gira al voltant d’una pregunta que amaga un component ideològic evident: el catalanisme va ser originàriament un moviment polític d’esquerres o de dretes? Per als partidaris de la tesi conservadora, el catalanisme polític va néixer de la mà de la burgesia industrial. La realitat, però, és que el catalanisme primigeni del darrer terç del segle XIX va ser una resposta dels sectors progressistes catalans desencantats amb el fracàs del federalisme republicà, que s’articula a partir de la figura de Valentí Almirall i amb uns clars antecedents populars i progressistes. Serà a finals de segle quan la burgesia faci seu aquest moviment i, coincidint amb la diversificació de les esquerres dividides entre el republicanisme, el socialisme i l’anarquisme, el conservadorisme es faci hegemònic entre el catalanisme.

almirall.JPG
Valentí Almirall

Això no vol negar, en cap cas, l’origen polièdric del catalanisme com a moviment polític i de reivindicació nacional en el vuit-cents. El catalanisme va expressar-se a través de corrents culturals diversos i en doctrines polítiques evidentment plurals. Així, durant la Restauració borbònica apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

Ara bé, si hem de cercar els antecedents del moviment hem de remuntar-nos fins a l’esclat dels moviments populars anticentralistes (les bullangues dels anys trenta i quaranta) i al peculiar procés d’industrialització del Principat (fet diferencial fonamental respecte de l’Estat espanyol). Amb anterioritat a l’esclat d’aquests dos elements, Catalunya no havia pres consciència de cap tipus de fet nacional diferencial, fet que és compatible amb la idea de catalanitat, és a dir, el manteniment de la consciència de ser català, la pervivència de la llengua, el manteniment d’uns costums i l’existència d’un passat específic. Aquesta catalanitat, però, estava integrada dins de la naixent nació espanyola de les Corts de Cadis.

Les dificultats en l’articulació de l’Estat liberal espanyol van comportar el naixement de tendències anticentralistes, identificables amb diversos moviments que van anar des dels incipients demòcrates, passant pel naixement del federalisme o els moviments foralistes. Aquesta amalgama de tendències va trobar en la Renaixença, en l’acció cultural i historicista dels intel·lectuals del romanticisme català, una base intel·lectual gestada des de l’esquerra popular.

D’aquesta manera, les primeres aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, articulat amb el pacte de Tortosa de 1869, el qual, en el context de la Revolució Gloriosa, aspirava a unir els antics territoris de la Corona d’Aragó amb l’objectiu de reclamar una República federal en la qual Catalunya veuria reconeguda la seva especificitat en el conjunt de l’Estat.

El fracàs del republicanisme federal després de la fallida de la Primera República, el 1874, seria el catalitzador que faria evolucionar aquests federalistes cap al catalanisme polític. Així, seria en el marc de la Restauració canovista, amb la imposició de la seva idea restrictiva, essencialista i dogmàtica d’Espanya i la nació espanyola, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris que identifiquem amb el catalanisme. Un moviment catalanista caracteritzat pels principis del republicanisme i el laïcisme.

lo catalanisme.jpgEn aquest sentit, va ser el dirigent republicà Valentí Almirall qui va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs de la Primera República reconduiria Almirall cap a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català –el Diari Català– i, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular.

El catalanisme conservador de finals del segle XIX

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

prat de la riba.JPG
Enric Prat de la Riba

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat.

L’any següent, el 1889, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret civil català i contra el projecte de reforma del Codi Civil espanyol que s’estava discutint a les Corts. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, fet que va ser presentat a l’opinió pública com la “primera victòria del catalanisme”.

El 1891, arran de la lluita mantinguda per la defensa del dret civil català, va fer-se present la necessitat d’organitzar millor el moviment catalanista i, amb aquest objectiu, la Lliga de Catalunya va proposar-se la fundació d’una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així va crear-se la Unió Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes.

La nova organització catalanista tenia com a objectius la propagació de les idees regionalistes i la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. La Unió va tenir un suport important a la Catalunya rural, fet que entroncava amb la voluntat que mostrava per donar més participació a les organitzacions de caràcter comarcal i evitar l’hegemonia barcelonina que havia caracteritzat el catalanisme fins aquell moment.

Així, la base social de la Unió Catalanista es trobava en els propietaris mitjans, però també entre comerciants, professionals liberals i un sector dels intel·lectuals. La seva militància directa, però, era més aviat escassa. Va ser la seva estructura, fonamentada sobre el model de federació d’entitats catalanistes, la que va possibilitar que la Unió abracés una gran amplitud geogràfica i comptés amb la possibilitat de fer difusió de les seves iniciatives entre un públic força ampli.

La nova organització va jugar un paper important en el creixent desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis pròpiament catalanistes que posaven l’èmfasi de les seves reivindicacions en l’obtenció d’un ampli autogovern per a Catalunya, anant més enllà de l’organització descentralitzada de l’Estat espanyol. El seu punt feble, però, va ser la tensió continuada a la que va haver de fer front com a conseqüència de l’existència de diferents faccions en el seu si, enfrontades per la possibilitat de fer el pas a la participació en la vida política .

bases de manresa.JPG
Assamblea catalanista a la sala de sessions de la casa de la ciutat de Manresa (15 d'abril de 1892) en la qual van ser presentades les Bases de Manresa

Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser convocar una reunió dels seus delegats a la ciutat de Manresa, on van redactar-se les bases per a una futura constitució política de la regió de Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892 van ser la plasmació del pensament catalanista conservador i tradicionalista, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola.

Les Bases, en la redacció de les Bases va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba, estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. En elles s’establia una organització de Catalunya amb un caràcter medievalitzant, basat en les comarques i els municipis.

Les Bases de Manresa constituïen un desafiament inadmissible per a l’Estat centralista i uniformista ja que entre les demandes que incloïa hi havia la presència del català com a única llengua oficial, la dependència directa de l’ordre públic del poder regional i competències exclusives en el control de les finances i del sistema tributari, l’educació i la iniciativa legislativa. Les competències de l’Estat haurien restat força limitades d’haver-se portat a terme aquest model.

Només els catalans tindrien dret a exercir càrrecs públics a Catalunya, el Tribunal Superior de Catalunya havia de ser inapel·lable i el servei militar obligatori substituït per un contingent de voluntaris. El caràcter arcaïtzant del document era evident en la defensa del restabliment de les d’antigues institucions com l’Audiència i les Corts i la idea de la vinculació entre Catalunya i Espanya mitjançant un pacte d’aquestes institucions amb la corona. D’altra banda, la composició de les Corts catalanes, escollides mitjançant el sufragi corporatiu, era un exemple de corporativisme reaccionari.

El catalanisme s’inclinava així per un tradicionalisme antiliberal, però també allunyat del carlisme i de d’intransigència del clergat. En qualsevol cas, aquesta posició tradicionalista no podia tenir cap futur en una Catalunya industrial, cada cop més urbanitzada i camí de la secularització cultural.

Aquesta via “pairalista” trobava simpaties entre el vigatanisme, un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. Aquest grup tradicionalista va dotar-se d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i de la mà del bisbe de Vic Josep Torres i Bages com a màxim exponent, va articular un catalanisme d’arrels cristianes. En els anys noranta, el vigatanisme traslladaria les seves postures al setmanari La Veu de Catalunya de Barcelona i acabaria diluint-se entre el nou catalanisme conservador hegemònic.

Els inicis del catalanisme polític: Valentí Almirall i el Centre Català

Les aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, però seria en el marc de la Restauració canovista, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris. Així, apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

El factor desencadenant del catalanisme va ser l’existència d’unes condicions polítiques, econòmiques, culturals i socials que van provocar el sorgiment d’una sèrie d’interessos comuns generalitzats i que van crear unes solidaritats verticals enfront de l’Estat. Així, a Catalunya van aparèixer formes i circuits de solidaritat i d’acció comú entre diversos grups. El moviment nacionalista català va desenvolupar-se en un context polític, administratiu i cultural que dificultava l’acomodament de gran part dels grups socials catalans dins de la vida política i cultural oficial espanyola.

El funcionament del sistema canovista va accentuar a Catalunya la sensació d’exclusió de la política i la no influència en les instàncies reals de poder. Per exemple, durant la primera etapa restauracionista, de 1875 a 1900, només va haver-hi tres ministres catalans sobre 150. L’afirmació i actuació com a catalanista significava un autèntic desafiament al poder oficial de l’Estat-nació i per això va buscar-se l’articulació d’un moviment que funcionés al marge dels circuits oficials de la política restauracionista. Van crear-se importants xarxes de sociabilitat pròpies i van sorgir noves organitzacions, publicacions i plataformes ciutadanes que permetessin a gent de diversa procedència sumar-se a la causa del catalanisme.

valentí almirall.jpg
Valentí Almirall

Aquest procés significava l’enfrontament de “tota una comunitat” i l’Estat, mentre els catalans proclamaven l’existència de la seva pròpia comunitat diferenciada com un fet evident i indiscutible. La politització del sentiment de pertinença, de l’existència d’una personalitat pròpia, va portar el catalanisme a exigir unes institucions polítiques i administratives pròpies per a Catalunya com a part de l’Estat. Els valors de la identitat catalana ja eren diferents, s’havien “nacionalitzat”.

El dirigent republicà Valentí Almirall va ser el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia i pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol, esdevenint una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. El fracàs de la Primera República el reconduiria cap a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català –Diari Català– i el 1880 va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

veucat.jpgAixí, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra va mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges.

memorial-b.jpgEl Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La mort del monarca va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar l’acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols i que fins aquell moment només havia defensat el proteccionisme i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

lo catalanisme.jpgAlmirall basava les seves tesis catalanistes en el particularisme de Catalunya. Així, la seva proposta, presentada a partir d’aquestes experiències i de la seva reflexió doctrinal a l’obra Lo catalanisme, era modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme.

Finalment, la forta oposició mostrada per Valentí Almirall i els seus seguidors a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, promoguda fonamentalment per l’alcalde Francesc Rius i Taulet, perquè representava una revalidació del pacte entre la burgesia catalana i la Restauració mitjançant els homes del sistema a Catalunya, va contribuir al seu progressiu aïllament i al distanciament definitiu amb una burgesia que no renunciava a participar de la política dinàstica. La unitat del catalanisme no va poder mantenir-se i, el 1887, va produir-se una escissió en el si del Centre Català que suposaria la sortida de la majoria dels seus afiliats en direcció a una nova entitat, la Lliga de Catalunya. Poc després, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS