Característiques de la Gran Guerra

La Primera Guerra Mundial va presentar unes característiques totalment noves respecte dels conflictes bèl·lics que s’havien produït el segle XIX. La Gran Guerra va ser un nou tipus de conflicte, la primera “guerra total” de la història contemporània, que va implicar a tota la població civil, ja fos en el front o en la rereguarda, i va mobilitzar l’economia dels països combatents en funció del seu desenvolupament.

No només Europa va veure’s implicada en el conflicte. Així, la guerra va tenir repercussions en els altres continents i fins a 35 estats van acabar intervenint en la conflagració. Els contendents van cercar nous aliats a Europa i el conflicte s’estendria cap a les colònies del Pròxim Orient, Àsia i Àfrica esdevenint així un conflicte mundial. Era la primera vegada que una guerra afectava un territori tan ampli, fet que va influir decisivament en l’allargament del conflicte.

Els imperis centrals –Alemanya i Àustria– van tenir el suport de Bulgària i Turquia. Els búlgars volien refer-se de les seves pèrdues a les guerres balcàniques i els turcs recelaven davant les aspiracions russes sobre els estrets. Els aliats –Anglaterra, França, Sèrbia i Rússia– van tenir el suport d’Itàlia, que va canviar de bàndol amb la promesa de territoris, Romania, Japó, Portugal i Grècia que va entrar a la guerra el 1917. Els japonesos van entrar a la guerra amb l’objectiu d’ocupar els dominis alemanys a Àsia. Els Estats Units van intervenir a partir del 1917 i, seguint el seu exemple, van entrar a la guerra al costat dels aliats un bon nombre de països d’Amèrica Llatina com Bolívia, Perú, Brasil, Uruguai i petits estats d’Amèrica Central.

D’altra banda, els avenços tècnics i industrials de l’últim terç del segle XIX van posar-se al servei de la fabricació d’un armament modern i mortífer. Així, el material bèl·lic utilitzat presentaria moltes novetats: carros de combat, gasos asfixiants, us de l’aviació i tot tipus d’artilleria. L’artilleria va anar desenvolupant-se en funció de les necessitats del conflicte arribant a una capacitat de destrucció mai coneguda. Pels castigats soldats d’infanteria les trinxeres seran l’única possibilitat per sobreviure.

L’aviació va passar de realitzar tasques d’informació a dur a terme tasques d’atac, bombardeig i caça tot i que fins a la II Guerra Mundial no s’explotarà tot el seu potencial. Els dirigibles zèppelin van portar la guerra a la rereguarda. Una altra novetat va ser la utilització dels submarins que els alemanys van aprofitar per realitzar blocatges costaners dificultant la navegació dels vaixells mercants que eren vitals per a la subsistència de la població. Les modernes armes van canviar el concepte tradicional de guerra i, encara que inicialment la tecnologia alemanya era superior, el procés de lluita obligaria a una modernització generalitzada de l’armament en tots els països industrialitzats bel·ligerants.

En el conjunt de la guerra es van mobilitzar gairebé setanta milions de soldats. Inicialment, el reclutament va afectar a la població rural, però aquest era un conflicte de països industrialitzats. La prolongació de la guerra va obligar a reclutar també els obrers de les fàbriques, cosa que provocaria una mancança de mà d’obra que va obligar a mobilitzar les dones per ocupar els llocs de treball abandonats pel homes.

La guerra total va obligar els exèrcits a unes necessitats d’aprovisionament mai vistes anteriorment. Així, els recursos econòmics, humans i tecnològics seran decisius al llarg del conflicte. Paral·lelament al conflicte va desenvolupar-se una indústria bèl·lica d’armament. En definitiva, en tots els països bel·ligerants es va imposar una economia de guerra dirigida pels Estats.

Els Estats van haver d’assolir el control dels recursos civils i bèl·lics, es a dir, de totes les activitats socioeconòmiques per tal de proveir d’armes i municions i l’exèrcit. Així, els interessos nacionals compromesos en el conflicte donarien un interès absolut a l’esforç bèl·lic, metre que la població civil va patir el racionament i l’escassetat. A més, la gran mobilització de soldats per a la guerra va obligar a recórrer a les dones per a la feina en les indústries i en d’altres sectors tradicionalment masculins.

El conflicte va sorprendre per la seva extensió i duració (cinc anys de guerra). Cap dels Estats implicats havia previst que la guerra pogués durar tant, ni molts menys que derives en un conflicte total que abastés tots els àmbits en una llarga guerra de desgast. Per a obtenir els recursos per a sufragar les despeses derivades de l’increment de la indústria militar, els Estats van haver de recórrer a l’emissió de deute públic i als préstecs provinents de l’exterior, especialment dels països no bel·ligerants i, en el cas dels aliats, dels Estats Units.

Finalment, un altre tret característic de la Gran Guerra va ser el naixement de l’ús de la propaganda de forma massiva com a instrument per mobilitzar la població, inflamar el patriotisme nacional, potenciar l’esperit de resistència de la població civil i dels soldats i, a l’exterior, per minar la moral dels enemics i debilitar la seva capacitat de resistència.

El desenvolupament de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

En el desenvolupament bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918, podem distingir quatre grans etapes.

La guerra de moviments (1914). L’estratègia inicial de la guerra va ser el desplegament d’exèrcits efectuant maniobres envoltants sobre l’enemic i obrint alhora diferents fronts continus. Els alemanys van desenvolupar el Pla Schlieffen que preveia un atac ràpid a França entrant per Luxemburg i Bèlgica. L’objectiu alemany era evitar un conflicte en dos fronts, amb França a l’est i, a continuació, amb Rússia a l’oest. Aquest atac llampec a França implicava violar la neutralitat inicial de Bèlgica.

Els francesos, per la seva banda, van idear el Pla XVII que preveia l’atac a les posicions alemanyes des d’Alsàcia i Lorena per evitar que entressin en territori francès. Aquest pla va fracassar totalment i l’exèrcit francès va haver de retrocedir a corre-cuita mentre l’exèrcit alemany avançava ràpidament conquerint Bèlgica i entrant a França. D’aquesta manera, els alemanys van complir el seu pla amb tota precisió i en poc temps van situar-se a pocs quilòmetres de París. Les previsions alemanyes d’entrar a París, però, van veure’s frenades per la victòria aliada a la Batalla del Marne el 6 de setembre de 1914.

Per la seva banda, Rússia, atenent a les peticions franceses, va llançar una precipitada ofensiva sobre Alemanya. Els russos van ser derrotats a Tannenberg i als Llacs Marsurians (setmbre de 1914), però gràcies a aquestes accions van aconseguir forçar els alemanys a desviar tropes cap a l’est, fet que va ser clau en la salvació de París. Així, la guerra llampec dels alemanys havia fracassat i els francesos van poder consolidar les seves posicions defensives.

Des d’aquest moment, el front va quedar immobilitzat des de la frontera de Suïssa fins el Mar del Nord i els exèrcits van establir una línea de fortificacions terrestres, les trinxeres. Així, la guerra giraria principalment en torn al front occidental. Els dos contendents van quedar encarats establint els seus efectius sobre una llarga línea de posicions que caracteritzaran la segona etapa del conflicte. Aquest empat bèl·lic va mostrar la impossibilitat del desenvolupament d’una guerra ràpida i curta. La guerra de moviments havia fracassat i s’havien de trobar noves formes per guanyar la guerra.

La guerra de posicions o de trinxeres (1914-16). La segona fase de la guerra va consistir en la defensa que van dur a terme els dos bàndols de les seves posicions des de trinxeres excavades des d’on es parapetaven les tropes per refugiar-se de l’artilleria. Els fronts s’havien estabilitzat i una llarga línea de trinxeres recorria els camps de batalla. Els dos exèrcits van restar soterrats a les trinxeres, l’un davant de l’altre, durant més de tres anys. Així, el fang, el fred i la fam es van convertir en companys inseparables dels combatents.

El desenvolupament de l’artilleria i les metralladores obligarà a la construcció de més de 800 quilòmetres de trinxeres, filats i fortificacions, tota una línea contínua de front que permetia la supervivència dels soldats d’infanteria. Les ofensives d’infanteria tenien poques possibilitats d’èxit contra un front amb aquestes característiques, per això, el principal objectiu militar seria trencar un punt en el front enemic per obrir-hi una bretxa. S’iniciava una guerra basada en la tàctica de desgast de l’enemic.

Al front occidental la principal batalla d’aquest període es va lliurar a Verdum (setembre de 1916). Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front francès, però Verdum va esdevenir el mite de la resistència ja que les seves tropes van resistir durant quatre mesos enmig d’un infern de fang i foc. Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes. L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, però després de la resistència ferotge dels francesos a l’infern de Verdum els alemanys es van veure obligats a aturar la inútil ofensiva.

A partir del 1915 es va obrir un front sobre Itàlia (que entrava en la guerra) on van enfrontar-se durant dos anys austrohongaresos i italians lliurant cruentes batalles que finalitzarien el 1917 amb la desfeta italiana de Caporetto.

D’altra banda, al front oriental l’exèrcit rus va iniciar una ofensiva sobre Prússia Oriental. Aquest front per la seva extensió i feblesa era l’únic que permetia grans operacions mòbils. L’exèrcit alemany sota el comandament de Hindemburg va derrotar els russos però, més al sud, els austríacs no van poder contenir l’avanç rus que va ocupar la Galitzia. El 1915 una nova ofensiva austro-alemanya reconqueria els territoris perduts i ocupava Polònia i Lituània. L’exèrcit rus, com a conseqüència d’aquesta desfeta, havia sofert innombrables pèrdues humanes i materials. Es calcula que va haver-hi més d’un milió i mig de baixes, però els russos no van demanar la pau.

Als Balcans, les tropes imperials van endinsar-se en territori serbi ocupant la capital, Belgrad però, coincidint amb l’ofensiva russa, els serbis van derrotar els austríacs a Rudnik i el 1915 tornaven a ocupar les posicions inicials.

La marina britànica i l’alemanya van enfrontar-se a la batalla de Jutlàndia on ambdós contendents van patir grans pèrdues. La marina alemanya va demostrar estar ben preparada i una gran capacitat tècnica. El resultat de la batalla fou indecís, i tot i la victòria tàctica alemanya la seva marina no va tornar a entrar en combat. Al mar els britànics tenien una absoluta superioritat i com alternativa Alemanya va preparar la “guerra comercial submarina” amb la intenció d’aturar el subministrament dels aliats que, a més, havien decretat el blocatge marítim d’Alemanya.

Així, els vaixells aliats o americans que travessaven l’Atlàntic eren interceptats i atacats pels submarins alemanys. Tot i que els enfonsaments provocats pels submarins van ser superiors als previstos, la resistència britànica no va alterar-se significativament. La conseqüència directa dels atacs submarins serà el perjudici econòmic dels Estats Units i l’increment d’un estat d’ànim favorable a la intervenció. El detonant definitiu per l’entrada dels EUA a la guerra va ser l’enfonsament del transatlàntic nord-americà Lusitània.

La crisi bèl·lica del 1917. Davant la llarga durada i inutilitat de la guerra, tot i els esforços que ambdós contendents havien realitzat, l’any 1917 un sentiment de desengany va recórrer Europa. Els moviments pacifistes van assolir un gran ressò i es va crear un estat d’opinió favorable a la finalització del conflicte amb les proclamacions del president americà Wilson i el papa. Aquest va ser l’any més dur de la guerra però dos fets van fer que es donés un canvi en el curs de la guerra; l’esclat de la Revolució Russa i l’entrada dels Estats Units en la guerra.

De tots els contendents, el que més va patir les conseqüències del conflicte va ser Rússia. El febrer de 1917 va esclatar una revolució que va fer caure el règim del tsar Nicolau II. Tot i que el govern provisional volia mantenir el país a la guerra la situació política no va consolidar-se i la revolució va continuar. Els socialistes i, sobretot, els bolxevics mantindran una actitud contrària a la guerra que era recolzada pel poble. Al mes d’abril arribava Lenin a Rússia demanant la pau i iniciant un procés que culminaria amb la revolució d’octubre de 1917. La principal conseqüència de la Revolució Russa va ser la pujada dels bolxevics al poder. El nou govern soviètic va signar el març de 1918 el Tractat de Brets-Litovsk amb els imperis centrals per sortir de la guerra. Segons aquest tractat Rússia havia d’abandonar Ucraïna, Polònia, els països bàltics i alguns dels caucàsics i cedia territoris a Romania i a l’Imperi Turc. Rússia surt de la guerra.

En un principi, els Estats Units sota la presidència de Wilson s’havien declarat neutrals en el conflicte. El país es va veure beneficiat pel conflicte iniciant una cursa comercial per tal de subministrar armaments i proveïments als països bel·ligerants. Les forces econòmiques americanes tenien, doncs, un clar interès en el triomf dels aliats perquè subministraven mercaderies, principalment, a francesos i anglesos. Els alemanys van pensar que si tallaven el subministrament als aliats provocarien una crisi tant greu que obligaria els Britànics a capitular.

En el moment en que els alemanys van declarar la guerra submarina dificultant el transit per l’Atlàntic i impedint el comerç americà es va precipitar la intervenció dels EUA en el conflicte. Els nord-americans van intervenir en nom de la llibertat dels mars. Els alemanys, en principi, no creien que la intervenció militar dels Estats Units fos decisiva pel desenvolupament de la guerra. El gran potencial econòmic, industrial i humà dels Estats Units podia acabar per capgirar definitivament el conflicte però per reclutar, armar, entrenar i desplaçar als fronts europeus prop d’un milió d’homes feien falta mesos i els alemanys ja esperaven haver posat fi al conflicte quan arribessin els nord-americans.

De l’ofensiva aliada al final de la guerra (1918). L’entrada dels EUA en la guerra va provocar un canvi en la situació dels dos bàndols. Per als aliats occidentals la situació havia millorat considerablement i Alemanya veia com els seus recursos es trobaven al límit i estava aïllada de la resta del món.

Els aliats alemanys, Àustria-Hongria i Turquia, es trobaven en una pitjor situació. Les possibilitats de les potències centrals de guanyar la guerra eren cada cop més limitades. L’última possibilitat era aprofitar el reforç de les tropes que tornaven del front rus i derrotar els anglo-francesos abans que arribés el gruix de les tropes nord-americanes que acabarien de decantar el conflicte cap a l’Entesa.

En un primer moment, entre març i juliol del 1918, els alemanys van aprofitar la superioritat numèrica que els havia donat la retirada de Rússia per intentar aconseguir la victòria definitiva. Així, van fer successives ofensives que els reportaren victòries parcials. Però al juliol els aliats enfortits per l’arribada de les tropes nord-americanes van reprendre la iniciativa.

El resultat d’aquesta ofensiva aliada va ser la segona victòria del Marne i la progressiva retirada dels alemanys que poc a poc van anar perdent tot el que havien conquerit. L’exèrcit alemany es troba en una situació límit. Els imperis estaven enfonsats i el col·lapse va acabar de confirmar-se als Balcans, on les tropes búlgares claudicaven davant de l’avanç aliat. També l’Imperi Turc es rendia després de l’ofensiva de les tropes angleses a Orient Mitjà. L’Imperi Austrohongarès estava definitivament esquarterat. La fragmentació va fer que el 13 de novembre l’emperador es rendís i després abdiqués.

A Alemanya el Reich també es trobava esfondrat. La marina s’havia amotinat a Kiel i havia esclatat una revolució protagonitzada pels consells revolucionaris d’obrers i soldats. El kàiser va abdicar i va proclamar-se la república. El nou govern socialdemòcrata alemany va signar la capitulació posant fi a la Gran Guerra.

Un cop signat l’armistici, el gener del 1919, es va inaugurar a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. Aquesta conferència estava inspirada en els 14 punts proclamats pel president nord-americà Wilson. La pau per Wilson es fonamentava en la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats. Així, naixien nou estats nous sobre les cendres dels imperis Otomà, Austrohongarès i Rus.

Conseqüències demogràfiques de la Primera Guerra Mundial

La Gran Guerra va suposar una catàstrofe humana sense precedents. A més, els historiadors de la demografia consideren que a l’impacte humà dels morts causats directament pel conflicte armat s’ha de sumar els no nascuts a causa de la guerra. A Europa (sense comptar Rússia) van morir entre 9 i 12 milions de persones. A Rússia entre 1914 i 1922 (incloent la guerra civil posterior a la Revolució) van morir uns 16 milions de persones.

Per tant, les pèrdues de vides humanes van ser més que considerables. I a això hem de sumar-hi una xifra similar de ferits i mutilats. Alemanya va ser qui va patir un nombre més elevat de baixes seguida de Rússia i França tot i que l’impacte va ser global per a tota Europa. Amb tot, la zona més castigada per la guerra va ser l’Europa oriental.

A més, la guerra va provocar un descens de la fertilitat que segons els càlculs estadístics va fer que deixessin de néixer uns 10 milions de persones que haurien d’haver nodrit les generacions posteriors a la guerra.

Pèrdua de població als països europeus que van participar a la Primera Guerra Mundial:

A les pèrdues humanes provocades directament per la guerra cal afegir la sobremortalitat provocada per la manca d’aliments, les pèssimes condicions d’higiene i l’epidèmia de la mal anomenada grip espanyola de 1918 (que va provocar la mort de 6 milions d’europeus i 22 milions de persones a tot el món).

Així, l’increment de la mortalitat i el descens de la natalitat van donar lloc a les anomenades “generacions buides” que van arribar a l’edat adulta cap a 1935. El resultat d’aquesta matança va ser l’aparició d’una forta pressió social per la disminució de la població activa i del nombre de consumidors potencials.