El 17 de gener de 1966 es va produir un accident nuclear a Palomares (Almeria): dos avions nord-americans es van desintegrar instantàniament durant unes maniobres i van caure en flames sobre la terra i el mar deixant caure quatre bombes termonuclears. El 7 de març, l’aleshores Ministre d’Informació i Turisme espanyol, Manuel Fraga, es banyava a Palomares acompanyat d’Angier Biddle Duke,l’ambaixador dels Estats Units, per demostrar que no hi havia risc de contaminació radioactiva, malgrat que haguessin caigut bombes termonuclears a la platja. Tota una astracanada que acompanyaria Fraga al llarg de la seva vida. Actualment, la realitat és que Palomares és la localitat més radioactiva d’Espanya tot i que no s’han descobert indicis de problemes de salut especifics entre la població local.
L’almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern el juny de 1973, era la primera designació d’un president del govern diferent del cap d’Estat des de 1939. Definitivament, l’eminència gris del règim franquista era l’home escollit per a conduir el transit cap a la nova dictadura que havia d’encapçalar el rei Joan Carles, la figura cabdal per mantenir la unió de totes les famílies que integraven el franquisme i assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco.
Luis Carrero BlancoEl príncep Joan Carles amb el dictador Franco
Ara bé, els plans continuistes del búnquer van saltar pels aires el 20 de desembre de 1973. Aquell dia un atemptat d’ETA va assassinar l’almirall Carrero Blanco després que el seu cotxe volés pels aires quan circulava pel carrer Claudio Coello camí de la seva missa diària. L’atemptat va resultar fàcil d’executar per l’escassa seguretat que acompanyava l’almirall en aquest recorregut que realitzava diàriament. Com a conseqüència de l’explosió, el vehicle va enlairar-se uns trenta-cinc metres i va aparèixer al pati interior de la residència dels jesuïtes, situada al segon pis de l’immoble. Franco havia perdut el més fidel dels seus col·laboradors.
La mort de Carrero Blanco va commocionar el règim, a més de posar al descobert la ineficàcia dels serveis d’informació i seguretat de l’Estat. La desaparició de l’home que havia de garantir la continuïtat franquista sense Franco i el rebuig de qualsevol temptativa reformista resultava catastròfica per un règim que es fracturava entre immobilistes i reformistes (que no demòcrates). Els sectors més ultres, oposats a qualsevol tipus de transformació i defensors del caràcter inalterable dels principis del 18 de Juliol van aferrissar-se en les seves posicions
El gener de 1974 va formar-se un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, un personatge gris fins aleshores que seria el nou encarregat de dirigir la transició cap a la nova conjuntura del franquisme sense Franco en plena esclerosi del sistema. L’objectiu d’aquest nomenament era buscar la unitat entre immobilistes i reformistes mitjançant l’anomenat “esperit del 12 de febrer”, un projecte d’obertura que teòricament contemplava un cert pluralisme polític. Tot plegat una cortina de fum.
Així, Arias Navarro va prometre la introducció d’una nova Llei Municipal que fomentés l’elecció dels alcaldes i l’elecció dels membres de les diputacions provincials, augmentar el nombre de procuradors a Corts i el seu poder, una reforma sindical i una nova llei sobre associacions polítiques. El discurs del president del govern va suposar un èxit per als sectors reformistes del franquisme, però en cap cas implicava la democratització: les Lleis Fonamentals no serien reformades.
Carlos Arias Navarro
Tanmateix, els sectors més reaccionaris del búnquer van veure un perill imminent en aquest tímid aperturisme i van forçar Arias Navarro a mantenir postures immobilistes. Així, el govern va mantenir una política clarament continuista al llarg de 1974 i 1975, fet que va acabar per expulsar els ministres reformistes, decebuts davant les minses reformes endegades. En qualsevol cas, la descomposició interna del règim franquista era un fet. Com també semblava evident que el franquisme era incapaç d’avançar cap a la democràcia.
I en aquest context, l’octubre de 1975, la malaltia que conduiria Franco a la mort s’agreujava. S’iniciava una llarga, i fins i tot teatral, agonia en la qual els bisbes franquistes duien relíquies a la seva habitació i resaven per la seva recuperació a mans de l’equip mèdic habitual. Amb Franco malalt, el príncep Joan Carles va passar a actuar com a cap de l’Estat de manera provisional.
La malaltia que conduiria Franco a la mort s’agreujaria entre 1974 i 1975
Amb el caudillo sense poder exercir les seves funcions i la conflictivitat social en plena escalada, l’octubre de 1975, va esclatar un nou conflicte colonial al Marroc pel territori del Sàhara. El rei Hassan II, que comptava amb el suport dels Estats Units perquè actuava com a fre de l’Algèria socialista, va organitzar la Marxa Verda, una invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar milers de civils marroquins. Espanya no es trobava en condicions de fer front a cap tipus de conflicte internacional i, per l’Acord de Madrid, va lliurar el Sàhara al Marroc i a Mauritània, tot abandonant els sahrauís a la seva sort.
Franco moria el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia. Deixava al darrere un règim anacrònic en Europa i submergit en una crisi profunda. La pretensió del dictador que deixava el futur “atado y bien atado” aviat es demostraria com una il·lusió sense fonament. La dictadura creada quaranta anys enrere, en plena Guerra Civil, es trobava immersa en una crisi terminal de caràcter irreversible.
En paral·lel a la llarga agonia del règim franquista, en els anys setanta va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. Així, la protesta obrera i d’estudiants va augmentar considerablement amb un increment de les vagues i manifestacions que proliferaven pel país. Igualment, els grups de l’oposició antifranquista van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país i impedir la perpetuació del règim.
En els anys setanta va fer-se evident la llarga agonia del règim franquista
A Catalunya, aquesta auge de l’antifranquisme ja va visualitzar-se durant l’anomenat Procés de Burgos contra els setze nacionalistes bascos membres d’ETA. La resposta catalana va ser la tancada dels intel·lectuals al monestir de Montserrat, promoguda per persones vinculades al PSUC, en la qual es va aprovar un manifest que denunciava la el caràcter repressiu i totalitari del règim i expressava una “completa adhesió fraternal” envers el poble basc i la seva lluita. També s’exigia l’amnistia, l’abolició de la pena de mort i l’establiment d’un Estat popular i democràtic que garantís les llibertats dels pobles de nacions de l’Estat espanyol i el dret d’autodeterminació. La tancada, sumada a la pressió internacional i el clima de revolta social estès per bona part de l’Estat, va servir perquè Franco commutés les penes de mort per d’altres presó.
A continuació, el 7 de novembre de 1971, va crear-se l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, una plataforma coordinadora que integrava tota l’oposició catalana sota quatre grans objectius: Amnistia general, Llibertats democràtiques, Restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Partits polítics, sindicats, associacions de veïns, entitats culturals i professionals… Tot l’antifranquisme va aplegar-se com a oposició de masses.
La tasca de l’Assemblea de Catalunya seria decisiva. Per primer cop des de la Guerra Civil s’articulaven les reivindicacions nacionals i socials des d’una plataforma estable i àmpliament consensuada. El moviment unitari desplegarà un gran esforç de popularització de la plataforma i de sensibilització de la ciutadania. L’autonomia i la lluita per la democràcia seran els seus principals objectius. Quan, el 28 d’octubre de 1971, la policia va detenir a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona a 113 dels membres, la diversitat territorial, social i política dels empresonats i l’ampli moviment de solidaritat amb ells van evidenciar l’adhesió popular a l’Assemblea.
Carnet de l'Assemblea de CatalunyaLa diversitat territorial, social i política evidenciava l’adhesió popular a l’Assemblea de Catalunya
La lenta però imparable descomposició del règim franquista va accelerar l’organització política de l’oposició catalana. Així, al llarg de 1974 van formar-se tres projectes polítics, els quals, juntament amb el PSUC, dominarien el panorama polític català en la Transició. Eren la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach i la Convergència Socialista de Catalunya de Joan Raventós.
D’altra banda, en l’àmbit espanyol, el 1974, per iniciativa del PCE, es constituïa a París la Junta Democrática de España, una plataforma que integrava les Comissions Obreres, partits d’esquerres i personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la creació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic i que adoptés de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics.
Reunió de la Junta Democrática de España
Per la seva banda, el 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática juntament amb la UGT, el PNB i d’altres sectors de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.
Ara bé, cal tenir present que, tot i aquest protagonisme i organització de l’oposició de caràcter polític, tots els episodis repressius i els conflictes laborals d’alguna importància van trobar ressò immediat en el moviment obrer i especialment en un món estudiantil que organitzava accions informatives, vagues, manifestacions i s’enfrontava amb una policia que ja formava part del paisatge universitari.
La policia formava part del paisatge universitari del tardofranquisme
Paral·lelament, en els darrers anys de la dictadura també va produir-se un esclat de la violència política. D’una banda, el nacionalisme basc d’ETA va incrementar els seus atemptats, però també va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà que va tenir com a principals referents el FRAP i el GRAPO, que van protagonitzar diferents atemptats i segrestaments. I de l’altra banda, el règim franquista, el qual va incrementar la repressió.
En aquest sentit, el 1974, era executat Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista condemnat a mort en el garrot vil per assassinar a un policia en el moment de la seva detenció, després d’un procés que va evidenciar la manca de proves clares i concloents de la seva culpabilitat. L’any següent, un nou decret antiterrorista va significar la introducció de l’Estat d’excepció permanent a Espanya. Aquell mateix 1975, al setembre, van ser condemnats a mort i executats cinc activistes d’ETA i del FRAP. Malgrat les nombroses peticions d’indult procedents de l’exterior, en les acaballes del règim al caudillo no va tremolar-li la mà a l’hora de signar l’enterado previ a les seves execucions.
Salvador Puig AntichLa pressió i la solidaritat internacional no van evitar l'execució de Salvador Puig Antich
El dictador Franco considerava que amb el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor s’assegurava la continuïtat del règim franquista després de la seva mort, però el 1969 es posaria de manifest que la situació no estava realment controlada. La contestació popular a la dictadura continuava creixent i els conflictes interns dins del mateix govern entre els sectors reformistes i els immobilistes estaven a punt d’esclatar.
Francisco Franco
Aquestes dissensions entre reformistes i immobilistes van esclatar públicament el 1969 arran de l’anomenat escàndol Matesa, un afer que implicava una empresa tèxtil connectada amb l’entorn de l’Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil. Matesa havia rebut de la banca oficial milions de pessetes en subvencions i importants desgravacions fiscals en concepte ajudes a l’exportació i la investigació. La realitat, però, era que bona part d’aquestes exportacions eren fictícies i només existien en els llibres de comptabilitat.
Les denúncies per corrupció van esquitxar alguns alts càrrecs del règim, com els ministres d’Hisenda i Comerç, i l’escàndol va ser àmpliament difós per la premsa. Per tant, el govern va veure’s obligat a investigar l’empresa. És en aquest context quan els sectors més immobilistes, l’anomenat búnquer, van prendre la iniciativa per culpar la Llei de Premsa de Fraga d’haver contribuït a l’inici d’una campanya de desprestigi contra el règim. D’aquesta manera, l’afer Matesa va resoldre’s amb conseqüències polítiques de consideració: els sectors tecnòcrates reformistes, els quals eren culpabilitzats pel búnquer de l’augment de la contestació social, van ser expulsats del govern.
Joan Vilà Reyes, conseller delegat de Matesa i president del RCD Espanyol entre 1967 i 1969L’escàndol Matesa va ser àmpliament difós per la premsa
Així, el vicepresident del nou govern monocolor, l’almirall Carrero Blanco, va defensar la necessitat d’endurir la política interna del règim, modificant en sentit restrictiu la Llei de Premsa i augmentant la repressió. En la pràctica, Carrero Blanco s’havia fet amb el poder. En conseqüència, entre 1969 i 1970, alguns delictes van tornar a ser considerats com a rebel·lió militar, van augmentar les detencions i la violència policial i l’Estat d’excepció va esdevenir un recurs freqüent.
Per exemple, en el Consell de Guerra de Burgos contra setze militants d’ETA, el fiscal demanava la pena de mort per a sis dels etarres que eren jutjats. La principal acusació contra els encausats era l’assassinat, el 1968, de Melitón Manzanas, el cap de la Brigada de Investigación Social de San Sebastià, el primer assassinat d’ETA. Tanmateix, l’allau de protestes internacionals i el clima de revolta popular que va produir-se al país van desbordar el règim.
D’una banda, el bisbe de Sant Sebastià va demanar que el judici es realitzés en un tribunal ordinari perquè els acusats tinguessin oportunitat de defensar-se. A més, els advocats defensors (un d’ells, Gregorio Peces-Barba) van demostrar les tortures que havien patit els detinguts en un procés que presentava massa irregularitats. Paral·lelament al procés, les protestes d’intel·lectuals, obrers i estudiants es multiplicaven arreu de l’Estat. I ETA no s’aturava en la seva lluita i, en una acció sense precedents, segrestava el cònsol de la República Federal d’Alemanya. La magnitud de la protesta va portar el govern a decretar novament l’Estat d’excepció a tota Espanya
Teo UriarteJokin GorostidiAdvocats en el procés de Burgos
El 28 de desembre de 1970 es coneixia el veredicte: la condemna a nou penes de mort per a sis dels acusats, més una llarga condemna de presó per a la resta dels encausats. Tanmateix, les protestes internacionals i el clima de revolta popular van suposar que Franco exercís el dret de gràcia vers els condemnats. El règim havia patit una profunda erosió, tant a l’interior com a l’exterior, i l’antifranquisme sortia reforçat d’aquesta tímida victòria. Ara bé, això no va suposar una disminució de la repressió sistemàtica dels opositors al règim en la qual va fonamentar-se el poder franquista en la seva etapa final.
En aquest context, les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de la mort de Franco, van decantar-se a favor de les posicions immobilistes del búnquer, avalades pel full de ruta de la successió i el continuisme establert per Carrero Blanco i el mateix dictador. En aquest sentit, el nou projecte de Llei d’Associacions Polítiques que pretenia vernissar el règim fent visibles les diferents famílies franquistes va ser paralitzat, la nova Llei Sindical de 1971 va consolidar l’estructura del sindicalisme vertical i va endurir-se la pràctica sancionadora de la Llei de Premsa. El franquisme es dirigia cap a la seva crisi terminal tancat en el búnquer i la repressió.
L’objectiu del franquisme va ser molt clar: la liquidació de la cultura i la llengua catalana fins a diluir-la com un element folklòric més de l’Espanya “una, grande y libre”, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar de l’intent d’un autèntic genocidi cultural. Així, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim: absorció i integració del fet nacional català en el si de la cultura espanyola.
En aquest sentit, els anys quaranta i cinquanta poden ser considerats com una etapa de supervivència i resistència de la realitat cultural catalana. Per exemple, des de l’exili, entre 1943 i 1946, van celebrar-se els Jocs Florals com a intent de mantenir viva la flama de la catalanitat. A l’interior, algunes editorials van afavorir la creació de premis literaris amb l’objectiu d’estimular la represa cultural. De la mateixa manera, l’escoltisme va esdevenir una mena de refugi en el qual molts joves van prendre contacte amb la realitat cultural del país.
Ara bé, és en els anys seixanta i setanta quan la cultura catalana i la reivindicació de la llengua van prendre un gran impuls gràcies a un bon nombre d’iniciatives de caire sociocultural que pretenien aprofitar les escletxes que permetia la relativa tolerància de la dictadura vers la catalanitat entesa com un element folklòric.
El 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia CatalanaEl 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l'Abadia de MontserratActe d'Òmnium Cultural
Així, en aquest període va emergir un moviment cívic catalanista que va derivar en l’aparició de les primeres revistes en català i la creació i consolidació d’entitats, projectes culturals i editorials. Per exemple, el 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, s’endegava una campanya de sensibilització sota el lema “La llengua d’un poble”; el 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana; i el maig de 1973 començava una campanya per a propiciar el llançament d’un diari català, la qual culminaria en l’aparició de l’Avui el 1976.
Així, el 1961, es va constituir la societat civil Òmnium Cultural que tenia la finalitat de protegir, estimular i subvencionar la cultura catalana, superant les formes de mecenatge disperses que s’havien imposat fins aleshores. Les autoritats franquistes veien en l’Òmnium un perillós embrió de poder cultural català i, el 1963, van decretar la seva clausura i suspensió d’activitats aprofitant la campanya que realitzaven per fer peticions al govern per a la normalització del català. El 1967, Òmnium seria finalment legalitzada, ara com a associació.
Igualment, la creixent producció literària va contribuir a una gran difusió de la cultura catalana. La poesia de Salvador Espriu, les novel·les d’autors com Mercè Rodoreda, Josep Maria Espinàs, Terenci Moix, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo o Quim Monzó, i el teatre de Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu i Joan Oliver, són un exemple de la producció literària en català durant el franquisme. També cal destacar l’aparició, el 1961, d’Edicions 62, una editorial generalista, universal i moderna que publicava llibres en llengua catalana.
Josep Maria de SagarraMontserrat Roig
Tanmateix, el fenomen amb una incidència més gran en aquesta represa cultural de Catalunya és la Nova Cançó, a través de la qual el catalanisme cultural va apropar-se a les generacions més joves. Així, en els primers anys seixanta van aparèixer els Setze Jutges que, amb figures com Josep Maria Espinàs, demanarien cançons en català. La Nova Cançó naixent en els anys seixanta trencava doncs amb la cançó tradicional i folklòrica i emprava lletres de qualitat escrites pels mateixos cantautors o de poetes com Salvat-Papasseit o Pere Quart. El 1962 s’incorporava als Setze Jutges Quico Pi de la Serra i es van multiplicar les actuacions gratuïtes en locals universitaris, centres parroquials, campaments escoltes i entitats artístiques de la capital i comarques.
El 1964 la Nova Cançó ja s’havia convertit per a milers de joves en un poderós mitjà d’identificació comunitària que pretenia reflectir la realitat social del moment, incitar a la reflexió sobre la vida quotidiana i ampliar els cercles d’utilització de l’idioma català. En conseqüència, la Nova Cançó va suposar un instrument de socialització d’uns valors nacionalistes revestits d’uns atributs de modernitat. Posteriorment, amb l’aparició de la figura de Lluís Llach es consolidaria un sentiment antifranquista i nacionalista expressat entre els joves a través de la Nova Cançó. Més endavant, Raimon connectaria amb el nucli barcelonès de la Nova Cançó i aviat esdevindria com una de les figures més carismàtiques. I figures com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Marina Rossell van consolidar la cançó en català.
Els Setze JutgesLluís LlachRaimonJoan Manuel Serrat
L’extensió de les mobilitzacions antifranquistes cap a sectors més amplis de la societat en els anys seixanta i setanta va permetre que l’oposició política pogués recomposar-se i créixer fins a tenir la capacitat d’erosionar la dictadura. En aquest sentit, va ser fonamental la renovació dels sectors dirigents i de les polítiques d’oposició mentre que les organitzacions polítiques i sindicals de la vella oposició van esdevenir partits fantasmagòrics o d’uns pocs notables sense gairebé cap tipus d’incidència en les accions de protesta popular que es començaven a desenvolupar.
D’aquesta manera, s’articulava una nova generació en la lluita antifranquista. La procedència social, cultural i ideològica dels nous militants serà força heterogènia, amb la presència des de joves emigrants andalusos que participaven en les lluites obreres fins a universitaris de les classes benestants o als militants de les organitzacions cristianes de base sensibilitzades pels problemes socials. D’aquesta combinació en sortirà una nova esquerra renovada i força activa. Per tant, des dels anys cinquanta, s’iniciava la decadència del republicanisme i l’anarcosindicalisme per a donar lloc a una difusió més àmplia del marxisme i la redefinició dels valors democràtics.
A Catalunya, l’organització més sòlida de l’esquerra clandestina era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit que va aconseguir una implantació social considerable com a resultat d’una estratègia política que propugnava la penetració en les organitzacions dels nous moviments socials de masses emergents: les Comissions Obreres, les associacions de veïns, el moviment estudiantil, etc.
D’aquesta manera, el partit dels comunistes catalans, aïllat per la resta de l’oposició antifranquista, va ser l’única organització històrica que en aquesta etapa va aconseguir eixamplar les seves influències i organització fins a convertir-se en l’organització obrera més nombrosa de l’oposició. El PSUC cercarà la superació de la divisió entre els vencedors i vençuts a la guerra, la mateixa tàctica de reconciliació nacional del PCE, per proposar una alternativa democràtica basada en el restabliment de les llibertats nacionals i polítiques, l’amnistia, la millora de les condicions de vida populars, la integració social i política dels obrers immigrants, però a la vegada també s’obrirà cap als sectors burgesos i cap als professionals i intel·lectuals de classe mitjana.
Gregorio López Raimundo
D’altra banda, el Front obrer de Catalunya (FOC), vinculat al Frente de Liberación Popular (FLP) madrileny, cercava la compatibilitat política entre marxisme i cristianisme, rebutjava tant la socialdemocràcia com l’stalinisme i estava influït pels corrents antiimperialistes tercermundistes. D’aquesta manera, enfront de la tesi comunista de la “reconciliació nacional” entre burgesia i classe obrera, el FOC representarà una alternativa socialista revolucionària. Format per una barreja d’intel·lectuals, professionals, estudiants d’origen burgés i alguns treballadors d’origen catòlic, el denominador comú de la seva militància era la manca de lligams amb el passat.
Igualment, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), sota el lideratge de Josep Pallach, també va aconseguir consolidar-se en aquests anys a l’interior de Catalunya, malgrat les periòdiques caigudes de la seva direcció i les divergències entre els seus nuclis de direcció a França i Barcelona. Amb una clara subordinació a les orientacions de la Internacional Socialista i del PSOE, el seu intent de reconstruir la UGT catalana no va assolir l’èxit. En realitat, el MSC va tenir molta més incidència en el món universitari que en el món laboral.
Josep Pallach
Progressivament va començar a emergir un nou nacionalisme de formulacions moderades i una forta impregnació catòlica, desvinculat del catalanisme d’esquerra hegemònic fins el 1936 i que es nodria de la petita i mitjana burgesia. El gran referent d’aquest moviment nacionalista serà el CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya), sorgit el 1954 en relació amb Montserrat i integrat per joves procedents de les organitzacions de l’Església més catalanitzades.
Una de les primeres grans manifestacions de CC va ser la “Campanya de la P”, P de protesta contra el mal govern, la corrupció i l’encariment de la vida. Després van protagonitzar la campanya contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia Española, que quan assitia a missa indignat perquè l’homilia es realitzés en català va dir que “todos los catalanes son una mierda”. La difusió de l’incident va començar oralment i després mitjançant pamflets elaborats pels elements catòlics i nacionalistes que demanaven el boicot a La Vanguardia. El descens de les vendes (més de 10.000 exemplars) va suposar que Galinsoga fos cessat i substituït per Manuel Aznar.
Jordi Pujol
Franco va visitar Catalunya el 1960 i va organitzar-se un concert de l’Orfeó Català al que havien d’assistir quatre ministres. El programa incloïa el Cant de la Senyera que a darrera hora va ser prohibida per imposició del governador Acedo Colunga. Els catòlics de CC van aprofitar l’ocasió per a una protesta sonada. Així, la nit del concert van acudir al Palau de la Música unes 200 persones que van reclamar a crits la peça musical prohibida pel règim i intentaren el cant acompanyats de bona part del públic. Els aldarulls van acabar amb la detenció d’unes 20 persones. Entre elles el cervell de l’acció: Jordi Pujol.
Fets del Palau de la Música
En canvi, en el panorama de l’oposició catalana durant la primera meitat dels anys seixanta, es produïa la virtual extinció de les forces polítiques més ancorades a l’exili, cada cop més allunyades de la realitat del país. Així, de la històrica CNT no quedaven més que petits grups aïllats i dispersos per l’àrea barcelonina; l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)veia reduïda la seva presència a Catalunya a la figura d’Heribert Barrera mentre que la situació a l’exterior era de crisi continuada, divisió i enfrontament entre els exiliats a Mèxic i la presidència de Josep Tarradellas; i el POUM va deixar d’existir després de la caiguda de la seva direcció el 1952. Només la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va conservar una organització relativament àmplia, tot i que va jugar un paper testimonial en la lluita antifranquista.
Tot i que el creixement econòmic va ser la principal característica de l’Espanya franquista dels anys seixanta i setanta, el canvi social que va comportar va traduir-se en una conflictivitat social ascendent. Això va suposar el naixement d’una consciència reivindicativa nova, alliberada del passat, dels seus fantasmes i els temors alimentats durant vint anys pel règim. És a dir, una nova lluita desproveïda dels instruments i l’experiència dels antics moviments sindicals.
Moviment obrer. La intensitat de les vagues i les reivindicacions obreres va anar augmentant entre 1960 i 1975. Aquesta conflictivitat va iniciar-se en les zones amb una tradició sindical i reivindicativa més arrelada, com ara Astúries, Guipúscoa, Biscaia o Barcelona, però aviat va estendre’s a zones com Madrid, Vigo, Sevilla, València o Valladolid. Per exemple, el 1962, va tenir lloc a Astúries una vaga de miners que va aviat estendre’s als nuclis industrialitzats de l’Estat, arribant a mobilitzar uns 500.000 obrers durant l’anomenat “maig calent” contra les condicions laborals existents. Com a resposta, el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció, va efectuar nombroses detencions i va tancar els detinguts a la presó sense judici.
Font: http://www.publico.es
En el cas de Catalunya, tres factors van determinar la dinàmica del moviment obrer català a partir de 1960: el creixement numèric i la renovació generacional de la classe treballadora, el buit ideològic i la discontinuïtat respecte a les organitzacions anteriors a 1939, i el creixement econòmic i l’augment de la productivitat que van suposar un increment de la possibilitat d’una redistribució més justa dels beneficis i de les expectatives de lluita sindical.
En aquest context, la conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, el 1964, van néixer les Comissions Obreres (CC.OO.) a Barcelona, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (augment de salaris, millora de les condicions de treball) i política (llibertat sindical, drets civils). La nova organització combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals). Per això, les CC.OO. poden definir-se com un moviment sociopolític, unitari, democràtic i independent que va ser capaç d’agrupar el conjunt dels treballadors, més enllà de les seves simpaties polítiques i ideològiques. L’hegemonia comunista en el sindicat seria posterior.
Font: http://www.enlucha.org
A més, a partir de 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes van separar-se de les CC.OO. i van crear la Unió Sindical Obrera (USO). I és que una de les grans novetats d’aquest període va ser la decidida incorporació al moviment obrer antifranquista de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església.
Així, el sindicalisme real i plural de les CC.OO. serà el protagonista, des de l’inici dels anys setanta, de les importants lluites reivindicatives obreres que van marcar els darrers anys de la dictadura. En aquest sentit, els components de reivindicació econòmics seran indissociables del contingut social i antirepressiu d’aquests moviments, que tant recorreran a la Magistratura del Treball, com a la manifestació al carrer i a l’ús dels locals del sindicat vertical, així com a les assemblees en esglésies.
Moviment estudiantil. Un segon element fonamental de contestació al règim es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. En aquest sentit, el 1966, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, l’anomenada caputxinada, va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.
Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.
Grisos a la UB. Font: http://www.eltemps.catMoviment estudiantil antifranquista. Font: http://www.ub.edu/
Organitzacions veïnals. D’altra banda, a la dècada del 1970, en els barris populars de les grans ciutats va sorgir les primeres associacions de veïns, possiblement l’expressió més evident de directament la relació entre els canvis socioeconòmics i la conflictivitat social de la Catalunya dels anys seixanta i setanta. Impulsades inicialment per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida i la resolució de les mancances estructurals d’uns barris oblidats per l’administració, aviat derivarien en un moviment veïnal multiforme i força extens. El seu èxit es trobava en la reivindicació de coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública.
Tanmateix, l’expressió de les protestes veïnals xocava amb la legalitat i amb les institucions franquistes. És a dir, dins del sistema franquista poca cosa podien fer aquestes associacions. És més, tot i que van intentar adaptar-se a la legalitat del règim, van haver de moure’s en un estatus d’al·legalitat fins després de 1975, quan van ser legalitzades. En qualsevol cas, la conflictivitat veïnal, i el moviment associatiu que amb ella va desenvolupar-se, va contribuir de forma decisiva a millorar les condicions de vida en les barriades populars de les grans concentracions urbanes i, d’altra banda, va tenir uns importants efectes polítics ja que les administracions locals franquistes van patir un important desgast, Va estendre’s una cultura democràtica que seria decisiva pel canvi polític.
Font: http://es.wikipedia.org/
Moviment feminista. Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien es homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.
Una altra Església. La difusió dels postulats del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van propiciar l’aparició, dintre de l’Església, d’actituds crítiques amb la dictadura. Sorgia així un cert canvi d’actituds, un nou dinamisme i un afany de revitalització que contrastava amb la quietud autocomplaent de la llarga postguerra. En aquest sentit, són especialment significatives les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde demanant la democratització del país, que van suposar la seva expulsió el 1964, i la participació de les organitzacions catòliques JOC i HOAC en les mobilitzacions obreres.
Una part de la jerarquia catòlica, liderada pel cardenal Tarancón, va començar a distanciar-se del règim i van anar estenent-se les actituds antifranquistes entre els nous capellans, uns vicaris joves d’origen urbà, amb inquietuds tant intel·lectuals com pastorals, que no havien viscut la Guerra Civil, però contemplaven la perpetuació del franquisme a la vegada que descobrien la misèria i el descontentament de les classes populars que integraven les seves parròquies. Un exemple el trobem en la insòlita manifestació de 130 sacerdots a Barcelona, l’11 de maig de 1966, en protesta per la repressió dels maltractaments patits pels estudiants detinguts arran de la caputxinada.
El context d’obertura a l’exterior, desenvolupament econòmic i transformació social dels anys seixanta va suposar que el règim franquista intentés modernitzar la seva estructura política mitjançant un reformisme fonamentat en l’obertura sense democratització i en la reforma de les institucions de govern. L’objectiu final de les reformes era emmascarar alguns dels aspectes més dictatorials del règim per augmentar el consens social i assegurar la continuïtat del franquisme. És a dir, el foment de la prosperitat havia de ser el substitut de la manca de llibertats democràtiques.
En aquest sentit, l’ascens polític de l’almirall Carrero Blanco va significar el reforçament de tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei en el si del govern i una certa marginació de les famílies tradicionals que havien estat la base del règim: falangistes, carlins, militars, catòlics, etc. Ara bé, aquesta marginació no s’ha de confondre amb expulsió del poder ja que Franco sempre va mantenir un cert equilibri entre les forces que havien fonamentat la dictadura. Així, els successius governs franquistes des de 1962 van incorporar ministres de l’àrea tecnocràtica (Alberto Ullastres, Laureano López Rodó), però també joves falangistes de la línia reformista (Manuel Fraga).
La nova orientació del franquisme va fer necessari un impuls legislatiu reformista que modernitzés les institucions, apaivagués les tensions socials i canalitzés les discrepàncies existents entre les diferents famílies que integraven el règim.
El 1963 es creava el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme repressiu que remetia els delictes polítics de la justícia militar a la jurisdicció civil. La creació d’aquest tribunal pretenia suavitzar el perfil dictatorial del règim de cara a l’exterior després de l’escàndol internacional que havia suposat l’execució del comunista Julián Grimau (1963). Ara bé, el 75% de les sentències del TOP van ser condemnes pels encausats. I és que la repressió política va continuar com un dels pilars pel manteniment de l’ordre en l’Espanya franquista.
El 1966 s’aprovava la Llei de Premsa promoguda per Manuel Fraga Iribarne. Amb la nova legislació s’eliminava la censura prèvia i es permetia la publicació de noves revistes periòdiques i de llibres fins aleshores prohibits. Tanmateix, la llibertat d’expressió era un miratge perquè es fixava un sistema de multes i suspensions per aquelles publicacions que superessin els marges de tolerància que marcava la pròpia llei. Igualment, s’establia la possibilitat del segrest preventiu de les publicacions, pràctica que va mantenir-se fins a la Transició.
Manuel FragaCaricatura de Manuel Fraga i la Llei de premsa publicada a la revista satírica "La Codorniz" el 1966
El 1967 es reconeixia, mitjançant la Llei de llibertat religiosa, la igualtat de totes les religions i la llibertat per a la seva pràctica.
La reforma de la Llei de representació familiar de 1967 va permetre l’elecció dels 108 procuradors del terç familiar a les Corts. Tanmateix, aquesta llei era molt restrictiva i només permetia la presentació de candidatures a aquelles persones considerades afins al Movimiento i limitava el dret de vot als caps de família. Igualment, des del 1948 es realitzaven eleccions municipals per escollir els regidors del terç familiar.
La Llei de convenis col·lectius de 1958 va permetre, sempre en el marc del sindicalisme vertical de l’Organización Sindical Española (OSE), la negociació dels salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers. Igualment, van establir-se els jurats d’empresa i va aparèixer la figura de l’enllaç sindical. En aquest marc, les eleccions sindicals de 1966 van suposar un trencament gràcies a l’èxit de les candidatures impulsades pels sindicats clandestins CC.OO. i USO. Tanmateix, la victòria del sindicalisme clandestí va acabar amb l’experiència democràtica en el si dels sindicats franquistes i va comportar la il·legalització de les Comissions Obreres.
El 1967 va aprovar-se la Llei de la Seguretat Social que ampliava els mecanismes de cobertura social amb càrrec a l’Estat: assegurança de malaltia, vellesa, viduïtat, etc. Ara bé, no s’ha de confondre aquesta rudimentària protecció social amb la construcció d’un autèntic Estat del Benestar. Al contrari, l’Espanya franquista era un Estat caracteritzat per la manca d’un sistema fiscal rigorós, la inexistència de cap tipus d’equitat social en el repartiment de les càrregues tributàries i greus dèficits en el camp de l’ensenyament i la sanitat pública.
L’edifici institucional del franquisme es va coronar amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat de 1966, una nova llei fonamental que configurava l’Estat espanyol com un regne i definia el sistema institucional segons els principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La llei, aprovada en referèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals i depurava el llenguatge de la retòrica feixista, tot i que la ideologia que va inspirar-la es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional.
Així, la nova llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939, però s’introduïa la separació entre les figures del cap de l’Estat i el president del govern. Malgrat això, Franco va continuar exercint ambdós càrrecs fins el 1972, quan va designar Carrero Blanco com a president del govern.
Finalment, el juliol de 1969, Joan Carles de Borbó va ser designat per Franco com a successor al tron espanyol amb el títol de “Príncep d’Espanya”. Aquest nomenament significava la culminació del programa d’institucionalització política del règim franquista impulsat per Carrero Blanco i l’equip de govern tecnocràtic. Així, el 23 de juliol, Joan Carles va jurar lleialtat a Franco, als Principios del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals franquistes. Naixia l’anomenada Monarquia del “18 de Juliol” tot sancionant el trencament amb la legalitat dinàstica i afirmant la legalitat franquista, la qual s’assegurava la continuïtat un cop mort Franco en la figura del Borbó. Tot indicava que el futur del règim estava “atado y bien atado”.
El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector serveis en els anys seixanta van donar lloc a la transformació de les estructures socioprofessionals de la població espanyola. La distribució sectorial de la població és el millor exemple per il·lustrar aquesta transformació: en el conjunt d’Espanya entre 1950 i 1975 els actius agrícoles van passar del 50% al 21%, mentre que els industrials van augmentar del 24% al 38%, i els ocupats en el sector serveis van créixer del 25% al 41%. Aquesta nova estructura va anar acompanyada, lògicament, de l’increment del nombre d’obrers industrials, assolint en el conjunt de l’Estat la xifra de quatre milions.
D’altra banda, a Catalunya, país amb una important tradició industrial, la xifra d’assalariats va ser sempre superior a la mitjana espanyola i va situar-se en xifres similars a les de les regions europees industrialitzades. En conseqüència, la població activa catalana va evolucionar en un doble sentit: va incrementar el seu nombre a causa dels processos migratoris i va experimentar una creixent terciarització. Igualment, les migracions internes i exteriors arribades per la bona marxa de l’economia van accentuar el procés d’urbanització.
Igualment, el creixement econòmic afavorirà la reconstrucció d’unes capes socials mitjanes que la guerra i la postguerra havien desmantellat. Així, com a conseqüència d’aquest procés també va augmentar el volum de les classes mitjanes i va consolidar-se una nova burgesia urbana que comprendria des dels estrats més qualificats i ben remunerats de la classe obrera, passant per tècnics, botiguers i professionals, fins a petits industrials i empresaris del sector comercial o agropecuari de comarques. Tanmateix, juntament amb els professionals autònoms, en els anys seixanta i setanta va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i dels professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries.
D’aquesta manera, en poc més d’una dècada, la societat espanyola i catalana va transformar-se profundament per avançar cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis de les societats industrialitzades occidentals. Ara bé, aquesta millora relativa del nivell de vida va coexistir amb grans desequilibris i mancances bàsiques d’equipament col·lectiu que presentaven un fort contrast amb el desenvolupament econòmic.
En primer lloc, l’augment del poder adquisitiu va fer possible l’entrada del país en la societat de consum. Aquest fet es va viure amb una gran intensitat perquè es partia des d’uns nivells molts baixos i en va consolidar en menys d’una generació. D’aquesta manera, les llars espanyoles i catalanes van conjurar definitivament el fantasma de la fam i van deixar-se temptar per l’àmplia oferta de béns de consum que inundaven el mercat. Així, les cases van començar a equipar-se amb els nous electrodomèstics: frigorífic, rentadora, televisor, etc., articles que gràcies a la venda a terminis semblaven estar a l’abast de les economies més modestes. Al mateix temps, es va popularitzar l’ús i adquisició de l’automòbil, sobretot a partir de la comercialització del SEAT 600, de producció nacional, una de les expressions més importants i simbòliques del nou clima socioeconòmic.
D’altra banda, el nivell educatiu de la població espanyola va millorar considerablement. En aquest sentit, el 1970, la Llei General d’Educació va remodelar tot el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada, des de l’ensenyament primari fins a la universitat, i el creixement de les inversions estatals en educació. En conseqüència, l’analfabetisme va disminuir dràsticament fins a assolir els nivells dels països de l’entorn europeu. Ara bé, això no pot amagar realitats com que en aquest període el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula.
També la família va començar a experimentar canvis significatius. Així, la família extensa de tradició rural va començar a veure’s substituïda per la família de tipus nuclear típica del món urbà industrial.
De la mateixa manera, els joves van començar a viatjar a l’estranger i van introduir a Espanya noves idees i pautes de comportament que aprofundien les transformacions socials. Així, consum dels joves començarà a diferenciar-se clarament per adquirir unes pautes pròpies. En resposta, el règim acabarà autoritzant algunes noves expressions culturals com els primers concerts. Apareixeran a Espanya grups musicals similars als que estan triomfant a la resta del món (Sirex, Formula V, etc.). Les noves pautes comercials i culturals arribades d’Europa acabaran derivant en un nou model de joventut.
Igualment, en aquesta conjuntura, la condició femenina també va canviar de forma substancial trencant amb els tabús més tradicionals i reaccionaris. D’aquesta manera, la dona va començar a abandonar el seu paper tradicional de mare i esposa per incorporar-se al món dels estudis i al treball remunerat, sobretot en activitats administratives i de serveis. Així, moltes de les dones que arribaven a l’edat adulta en la dècada de 1970 ja van assolir un nivell d’estudis equiparable al masculí i va començar a presentar-se com portadores d’una nova mentalitat que defensava la llibertat i la realització personal femenina, a la vegada que rebutjaven moltes de les normes socials imperants. Igualment, lligat a l’emancipació femenina, les dones de l’anomenada “generació ie-ié” van impulsar un nou estil caracteritzar per l’ús de la minifaldilla, els pantalons de pota d’elefant o el bikini que trencava amb els models anteriors.
Finalment, cal tenir present la renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II, el qual va tenir un impacte decisiu en determinats sectors eclesiàstics, fonamentalment de base, que van començar a allunyar-se del règim. Tot això coincidia amb una creixent secularització de la societat espanyola que va traduir-se en una acusada disminució de la influència social de l’Església.
Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.
En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.
Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX
Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.
En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.
Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.
En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.
Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.
Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.
D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.
Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
