La Segona Internacional (1889-1917)
A finals del segle XIX, davant l’auge dels partits socialistes i del sindicalisme obrer, els partits obrers nacionals van prendre la iniciativa de reconstruir la Internacional Obrera per tal que el socialisme tingués un fòrum de debat de caràcter internacional i una tribuna davant de l’opinió pública on es debatrien els problemes i es definirien les línies d’acció que hauria de seguir el moviment socialista.
La Segona Internacional va ser fundada a París el 1889 en ocasió dels actes commemoratius del primer centenari de la presa de la Bastilla. Ben aviat aquesta va configurar-se com una organització que incloïa exclusivament partits obrers socialistes i amb un caràcter ideològic molt més homogeni que la seva predecessora, ja que aviat quedava clar el seu caràcter socialista d’inspiració marxista. També, a diferència de l’AIT, no va tenir una tendència tan forta cap a la centralització. No hi havia cap Comitè Central, cada organització mantenia la seva autonomia i no s’actuava per ordres, sinó per consells, que només obligaven moralment. El que es pretenia era la coordinació del moviment socialista internacional tant a nivell teòric com pragmàtic.
La incidència de la Segona Internacional també va ser força superior que la de l’AIT ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.
Als congressos de la Internacional van produir-se grans debats com la col·laboració amb els partits burgesos, la crisi revisionista, la qüestió colonial i el colonialisme i el problema de la guerra, entre d’altres qüestions.
La polèmica sobre el col·laboracionisme dels partits socialistes i els partits burgesos va sorgir arran de la participació d’alguns socialistes en governs formats majoritàriament per partits burgesos i també per la formulació del revisionisme per Bernstein. El resultat va ser la condemna explícita del revisionisme i de la col·laboració amb els partits burgesos, tot i que s’admetria la participació de socialistes en gabinets burgesos com un fet aïllat resultat d’una necessitat extrema.
Respecte de la qüestió colonial i l’imperialisme, el moviment socialista va manifestar-se sempre a favor de la igualtat de races i en contra de l’esclavitud. Va ser al Congrés de Stuttgart (1907) on van tenir lloc els debats més importants respecte l’imperialisme entre tres posicions: aquells que veien la colonització com un fet integrant de la tasca civilitzadora a la qual aspirava el socialisme, els que defensaven el sistema colonial però criticaven la barbàrie dels colonitzadors i els que condemnaven l’imperialisme com una forma extrema i brutal de capitalisme i explotació. Finalment, el Congrés va resoldre adherir-se a la darrera posició i imposaria a tots els partits socialistes el deure de combatre l’explotació colonial en totes les seves formes.
Finalment trobem el problema de la guerra, que es veia com un fet imminent. En principi, la Internacional va mostrar uns posicionaments pacifistes, va condemnar les guerres entre potències capitalistes i va considerar que el seu deure era evitar-les. Ara bé, quan va esclatar la Gran Guerra, la major part dels partits socialistes van quedar influïts per l’onada nacionalista que va recórrer tota Europa i la il·lusió col·lectiva de la victòria va portar-los a votar a favor dels crèdits de guerra i a donar suport als governs nacionals. Els esforços per impedir la guerra van fracassar i, amb el conflicte, la Internacional va entrar en un impasse que portaria la seva escissió.
La crisi i escissió de la Segona Internacional s’iniciava amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que deixaria l’organització ferida de mort, i el moviment socialista entraria en una crisi definitiva arran de la Revolució Russa de 1917 quan el Partit Bolxevic va poder fer realitat les tesis de Lenin i aconseguir el poder. A molts partits socialistes van enfrontar-se els partidaris de la via reformista i parlamentària amb els grups revolucionaris que veien en la revolució soviètica l’exemple que calia seguir. Molt aviat els grups revolucionaris (comunistes) s’escindirien dels partits socialistes i s’agruparien al voltant del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i del Komintern (Internacional Comunista).
La Segona Internacional va trigar a reaccionar davant de la crisi i, un cop acabada la guerra, els conflictes i les tensions van persistir al seu si. Desprès d’unes quantes temptatives fallides, els diversos moviments socialistes van aconseguir ajuntar esforços i el 1923 es creava la Internacional Socialista, hereva de la Segona Internacional, l’existència de la qual es perllonga fins els nostres dies.
El nombre de treballadors integrats en els sindicats va incrementar-se considerablement. Així, el 1914 hi havia a Gran Bretanya més de 4 milions de treballadors adherits als sindicats i a Alemanya sobrepassaven els 2 milions. Amb l’augment dels afiliats els sindicats van elevar la seva capacitat de pressió perquè les vagues mobilitzaven un altre nombre d’obrers i paralitzaven la producció. Com a conseqüència, va anar estenent-se la pràctica de la negociació col•lectiva entre sindicats i patrons per tal d’establir els salaris i fixar els horaris i les condicions laborals. Molts sindicalistes van exigir també a l’Estat que intervingués a l’hora d’arbitrar els conflictes, de frenar els abusos patronals i de garantir l’existència d’una legislació laboral.
Van ser els contactes entre les dues classes obreres més importants d’Europa en aquell moment, la britànica i la francesa, els que van donar lloc a l’origen de la formació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Dirigents obrers de França van acudir el 1862 a l’Exposició Universal de Londres, on van prendre contacte amb els seus companys anglesos i van conèixer l’organització de les Trade Unions i la conquesta dels drets d’associació per part dels obrers britànics. Així, desprès de diversos contactes, el 1864, van decidir fundar l’AIT, formada per seccions o federacions dels diversos països i dirigida per un Comité Central. L’organització era essencialment de grups obrers, però s’hi van afegir ràpidament tot un seguit de grups, tendències o personalitats que, des de diversos camps, intentaven lluitar per la transformació de la societat (socialistes, proudhonians, sindicalistes, anarquistes, etc.).
Els primers congressos de l’AIT van celebrar-se a Ginebra, el 1866, amb l’assistència de 60 delegats, el 1867 a Lausana i el 1868 a Brussel·les. En aquests congressos s’hi van prendre uns quants acords que van tenir molta influència a l’hora de fixar una sèrie de reivindicacions concretes en les lluites obreres i que van ser els eixos que van conduir l’acció dels sindicats obrers fins al començament del segle XX. Les demandes formulades anaven des de la joranda laboral de vuit hores, la supressió del treball infantil i la millora de les condicions de treball de les dones, fins a la lluita contra els exèrcits permanents, la legitimitat i la necessitat de les vagues com a mitjà de lluita o l’abolició de la propietat individual dels mitjans de producció i la seva substitució per la propietat col·lectiva.
L’enfrontament entre Marx i Bakunin va ser el debat més fort que va donar-se en el si de l’AIT i el que més transcendència política que va tenir. Davant de les posicions marxistes, que havien orientat la política de la Internacional, Bakunin condemnava la participació dels partits obrers en les eleccions i la lluita política com a mitjà per aconseguir reformes socials. Bakunin propugnava l’abolició de l’Estat i no pas la seva conquesta, es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat i combatia l’autoritat del Consell General de l’AIT, encapçalat per Marx, i l’acusava de dictatorial. Defensava el poder de les seccions nacionals i negava la necessitat d’un comitè permanent.
Per a ell, la història de la humanitat hauria estat la successió d’unes etapes definides per la natura de les relacions de producció –tipus de relació entre amo i esclau, senyor i serf, obrer i capitalista–. Cada una d’aquestes etapes constituiria un dels diversos modes de producció: l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme. El pas d’un sistema a l’altre tindria lloc quan les seves contradiccions i els antagonistes entre les classes acabessin destruint-lo mitjançant la revolució. Seria llavors quan es configuraria una nova classe dominant que controlaria els mitjans de producció i els aparells de l’Estat, imposant els seus valors i la seva ideologia al conjunt de la societat.
La lluita contra la màquina va esdevenir una manera de defensar el lloc de treball i també una manera d’intimidar els empresaris en els moments de conflicte laboral i s’estendria per Europa en les primeres dècades del segle XIX. Així, a Gran Bretanya es produirien quatre grans onades ludistes entre 1811 i 1816. A Espanya, per exemple, van esclatar revoltes ludistes a molts llocs (Andalusia, València, Catalunya), però els fets més coneguts són la revolta d’Alcoi de 1820 i la crema del vapor Bonaplata a Barcelona el 1835 enmig del moviment de les Bullangues.
El primer tipus d’organització obrera seria l’associació o societat de socors mutus, sovint clandestina, que prenia com a model el model adoptat pels treballadors anglesos des de finals del segle XVIII. Actuaven com a societats de resistència i, molts cops, provenien d’antigues formes de protecció dels artesans per oficis: ajudaven els treballadors en cas de malaltia o atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes que permetien crear caixes de resistència.
La revolució industrial va provocar, en molts casos, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Les masses d’homes, de dones i d’infants que van abandonar el camp per anar cap a les grans ciutats industrials van haver de deixar els seus vells hàbits de vida i es van veure obligats a assumir-ne uns altres, que als primers temps eren més durs per a ells i, sobretot, diferents i desconeguts.
Així, d’aquestes masses pageses desplaçades cap a les fàbriques que es multiplicaven amb la industrialització va néixer l’obrer assalariat: el proletari, aquell que només posseïa la seva força de treball i la seva descendència. El maquinisme va fer desaparèixer lentament la figura de l’artesà que dominava tot el procés de fabricació d’un producte i que, molts cops, venia el fruit del seu propi treball. La divisió del treball imposada arran de la revolució industrial va fer que cada obrer participés d’una petita part del procés productiu. Ja no es necessitava ni una gran especialització ni una habilitat o força singulars. Els assalariats van esdevenir la força de treball necessària per moure màquines o manipular objectes que es comprava, per la seva abundància, a baix preu.
La doctrina de Marx va establir les veritables tasques d’un partit socialista revolucionari. Els socialistes no hem de participar en conciliàbuls de plans de reestructuració de la societat ni ens hem d’ocupar de predicar als capitalistes i als seus acòlits la necessitat de millorar la situació dels obrers. Els socialistes hem d’organitzar la lluita de classes del proletariat i dirigir aquesta lluita, que té com a objectiu final la conquesta del poder polític per part del proletariat i l’organització de la societat comunista.
