Malgrat l’aparent retorn a l’Antic Règim que van suposar la Restauració i la implantació del sistema Metternich, una bona part de les idees que havia generat la Revolució francesa i que s’havien expandit per Europa a través dels exèrcits napoleònics havien penetrat de forma profunda a molts països europeus.

Molts dels ciutadans dels Estats sotmesos a l’Antic Règim restaurat se sentien identificats amb el liberalisme polític (llibertat, igualtat i propietat) i amb el dret dels pobles a constituir nacions independents. D’aquesta manera, el Congrés de Viena, que no va respectar ni els principis del liberalisme ni les aspiracions nacionals d’alguns països europeus, va donar un nou impuls a aquestes idees com a eixos de l’oposició al sistema restauracionista.

El liberalisme polític, doctrina política hereva i continuadora de la Il·lustració i de la Revolució francesa, fonamentava la societat en l’individu. L’Estat havia de garantir els drets dels ciutadans, és a dir, les llibertats fonamentals dels individus: llibertat de consciència, de culte, d’expressió, de reunió, etc.

Aquest individu era un ciutadà, no el súbdit de l’absolutisme de l’Antic Règim, i el conjunt de ciutadans constituirien la nació, detentora de la sobirania. Així doncs, el liberalisme propugnava un sistema representatiu (parlamentari) en el qual les decisions emanarien d’una assemblea escollida per sufragi, tot i que en principi es limitaria el dret de vots als ciutadans que disposessin d’uns recursos econòmics suficients (sufragi censatari).

La voluntat de la nació s’expressaria mitjançant l’elaboració de lleis per part del Parlament, i la Constitució seria la Gran Llei, el marc a través del qual regular les relacions dels ciutadans. L’altre gran eix del liberalisme polític seria la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) per evitar el despotisme i la concentració de poder de l’absolutisme.

La llibertat individual s’estendria també a l’àmbit econòmic i social. El dret de propietat seria, en aquest àmbit, una de les llibertats fonamentals a perseguir. Tanmateix, l’Estat ideal del liberalisme havia de reduir al mínim les intervencions econòmiques i permetre que la iniciativa privada s’expandís i es consolidés. En definitiva, el liberalisme defensava l’autonomia de la societat civil tot afirmant la seva total confiança en l’economia de mercat.

El nacionalisme, el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i de defensar la seva independència i sobirania, va anar estretament lligat al liberalisme en els inicis del segle XIX. Ara bé, la idea de nació podia definir-se de diferents maneres segons les tendències polítiques i la pròpia nacionalitat.

Així, l’anomenat model francès definia la nació com un contracte entre ciutadans lliures i iguals que aplegava tots els que volien viure en comú defensant els valors de la llibertat i la igualtat. Per contra, el model alemany va establir una definició de tipus cultural que fonamentava la nació en la llengua, la raça o la història. En qualsevol cas, tots dos aspectes es barrejarien en la primera meitat del segle XIX en defensa d’una Europa de les nacions lliures davant de l’Europa de la Santa Aliança i els monarques absoluts.

Ja a l’Antic Règim els Estats no es corresponien amb el que es consideren les nacionalitats històriques. En aquest període imperava el concepte que els regnes eren un patrimoni únic del sobirà per sobre de les diferències nacional que la corona inclogués. El fet que les fronteres resultants del Congrés de Viena tampoc coincidissin amb les nacionalitats va suscitar dos tipus de reaccions que marcarien el segle XIX europeu: l’existència de nacions dividides en diversos Estats i que aspiren a la unificació (Alemanya, Itàlia) i la presència de nacions que depenien d’altres Estats i que aspiraran a la seva independència nacional (Bèlgica, Polònia, Grècia, Hongria, etc.).

El nacionalisme en la segona meitat del segle XIX, més que com ideologia, es configuraria com un sentiment: la consciència de pertinència a una mateixa comunitat formada per un conjunt d’elements territorials, lingüístics, culturals i ètnics que actuarien de nexe entre les persones. Es buscaria la seva existència, recreació i justificació en la història remota de cada població, exaltada per la propagació de l’ideal romàntic. En el seu origen, però, el nacionalisme es basava en l’ideal burgès de la nació sobirana configurada per la unió dels ciutadans amb uns drets i deures.

Els factors principals que van contribuir al desenvolupament del nacionalisme van ser:

1. L’extensió dels ideals de la Revolució francesa, amb la idea de que la nació (unió de ciutadans) és sobirana, no sotmesa a cap autoritat superior, i per tant la proclamació dels pobles a disposar d’ells mateixos. D’altra banda, els canvis introduïts per la dominació napoleònica van afavorir un procés d’unificació administrativa de territoris molt dividits (Alemanya i Itàlia) i van provocar l’aparició d’un sentiment patriòtic de resistència enfront de l’invasor.

2. El moviment cultural del Romanticisme, en rehabilitar i idealitzar el passat, va estimular els pobles a descobrir els seus particularismes (o a crear-los) i a exaltar la seva especificitat davant altres entitats nacionals.

3. La Revolució Industrial i el liberalisme econòmic van veure un inconvenient per a l’articulació dels nous mercats en l’existència de fronteres i divisions nacionals internes per a realitzar l’intercanvi dels excedents agraris i de la producció industrial. Fet especialment acusat a Itàlia i Alemanya.

4. La democratització de la cultura i la difusió de l’esperit democràtic que afectaria al llarg del vuit-cents a la classe burgesa, tant industrial com rural, que fins a cert punt va identificar la sobirania dels pobles amb el seu dret a formar una nació lliure de la dependència política d’un altre Estat. Per això, en parlar dels Estats europeus en el tombant de segle podrem parlar d’Estats burgesos i nacionals.

Davant la renúncia de les monarquies absolutes a acceptar els canvis que el liberalisme econòmic estava introduint en la població dels seus regnes, van aparèixer societats secretes que englobarien grups liberals i republicans clandestins com els carbonaris a França o Itàlia. Sota una organització ramificada i una jerarquització absoluta, aquestes societats conspirarien per obtenir els seus objectius a través de la revolució, seguint l’ideal francès de 1789. A altres països, com Espanya, el paper d’aquestes societats seria reduït (tot i que podem trobar el seu paral·lelisme en la maçoneria). El sistema d’imposar-se seria el del pronunciament militar per aconseguir un canvi de règim.