La Monarquia Hispànica dels Àustries va esdevenir una potència aferrissada en la defensa del seu projecte polític: l’Europa vertical. Això suposava una visió medieval del món en la que Europa havia d’estar sotmesa a dos poders supranacionals: la Santa Seu –com a representant de Déu a la terra– i l’emperador –com a protector de l’Església–.

L’Europa horitzontal suposava l’aplicació política de l’individualisme renaixentista que dibuixava un mosaic d’Estats independents entre ells i en equilibri. El triomf de l’Europa horitzontal a la Guerra dels Trenta Anys i la signatura de la pau de Westfàlia (1648) determinarà l’evolució de l’Europa moderna.

En aquest marc, les relacions entre la monarquia i els seus oficials d’una banda i els representants del país de l’altra van presentar aspectes ben diferenciats al llarg de tot el període.

El sistema polític creat per Ferran el Catòlic i heretat pels Àustries va evolucionar de forma desigual en els segles XVI i XVII. La integració de Catalunya en la Monarquia Hispànica dels Àustries en igualtat de condicions amb Castella no va ser possible, ja que a les diferències que existien a començaments del segle XVI entre Castella i Catalunya van afegir-se els esdeveniments provocats per les guerres europees.

En general, les topades i els enfrontaments entre la monarquia i els seus representants a Catalunya i les institucions de la terra van obeir a la col·lisió de dos principis oposats: l’augment de les atribucions de la jurisdicció reial en el procés de creixement de l’absolutisme monàrquic i la defensa de les lleis i les institucions de la terra pactades.

El regnat de Carles I (1516-1558):

La política matrimonial dels Reis Catòlics va culminar amb l’extensa herència que va rebre el seu nét Carles I, fill de Joana la Boja i Felip el Bell. Així, els territoris de Carles I es componien de:

• El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
• La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
• Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
• El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

A més d’aquests dominis heretats, Carles I va ser proclamat, el 1518, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.

El regnat de l’emperador Carles I va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i Catalunya. Així, no van sorgir friccions ni problemes importants. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, Catalunya no estava en condicions d’oferir resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

Després d’uns inicis força complicats per a Carles I a l’interior (Revolta dels Comuneros), va poder centrar-se a la política exterior, imperial, seguint els següents eixos:

França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I. França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg.

Portugal. Carles I va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El Mediterrani. El principal problema mediterrani per a l’emperador va ser l’expansionisme turc. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar. Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit.

Sacre Imperi Romano-Germànic. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Després de moltes lluites, l’emperador va signar, l’any 1555, la Pau d’Augsburg, per la qual cada príncep podia imposar als seus súbdits la doctrina religiosa que considerés millor.

Les constants lluites en les que es va veure immergit Carles I en el seu regnat i la derrota davant del luteranisme el van conduir a l’abdicació en favor del seu fill, Felip II, i a retirar-se en el monestir de Yuste. Abans, però, el Concili de Trento havia començat la seva tasca formulant les bases de la Contrareforma.

El regnat de Felip II (1556-1598):

Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal. Igual que Carles I, va erigir-se en defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles I va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica. Tanmateix, en el regnat de Felip II ja es comencen a mostrar símptomes d’esgotament, i la derrota de l’Armada Invencible va representar un cop molt dur tant per a Felip II com per al projecte imperial dels Àustries.

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel•lió dels moriscs de Granada.

En aquest moment va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

Altres mesures preses per la monarquia seran la prohibició d’estudiar a l’estranger, la introducció de la censura, el control dels francesos en terra catalana o l’actualització i rigidesa de la Inquisició. Tot això va comportar un important malestar i l’inici dels problemes que esclatarien en els anys posteriors.

A més, a partir del darrer terç del segle XVI, coincidint amb les dificultats econòmiques del regnat de Felip II, pot apreciar-se un increment de la pressió fiscal sobre Catalunya que s’anirà accentuant a mesura que les necessitats militars i econòmiques dels monarques per mantenir l’Imperi vagin en augment.

El regnat de Felip III (1598-1621):

Felip III és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu. En aquest context, la política exterior de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys) i Anglaterra (Pau de Londres) i va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. El projecte europeu va aturar-se momentàniament per una treva que havia de servir per recuperar-se de la crisi econòmica.

Tot i el bon començament del regnat en el que el rei va aconseguir un subsidi d’un milió cent mil lliures a canvi de la creació d’un bon nombre de títols nobiliaris, les friccions apareixeran per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

Durant el regnat de Felip III es produí l’expulsió dels moriscos (1609-10) que va ser una mesura que va afectar relativament al Principat ja que aquests representaven una minoria concentrada sobretot a les valls de l’Ebre i el Segre.

El regnat de Felip IV (1621-1665):

Amb l’ascens de Felip IV al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament durant i després d’aquest conflicte amb França, que marcaria el final de l’hegemonia castellana a Europa.

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència d’Holanda, va iniciar el seu declivi definitiu. La continuació de la guerra amb França no faria més que accentuar-lo i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.

A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei (el Comte-duc d’Olivares) favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.