El preu dels cereals, i del blat en particular, va tenir una davallada considerable a les dues darreres dècades del segle XIX. La causa d’aquest procés va ser l’arribada massiva de cereals provinents dels països d’ultramar, on el conreu extensiu de la terra i la utilització dels nous mitjans tècnics possibilitava una elevada producció i, com a conseqüència, uns preus més baixos que els europeus. La crisi agrària de la darreria del segle va evidenciar la debilitat de l’agricultura europea, que era incapaç d’assolir uns nivells de rendibilitat semblants als americans.

Les sortides vàlides, davant de les noves condicions de l’agricultura, eren aquelles que possibilitessin abaratir la producció amb la finalitat de fer-la competitiva. D’una banda, els països van recórrer a polítiques proteccionistes que barressin el pas als productes americans. I de l’altre, es va optar per resistir la competència exterior i renovar les estructures productives amb l’aplicació de tot un seguit de millores tècniques que van permetre ampliar els rendiments i diversificar la producció.

D’entre les millores caldria assenyalar:

El perfeccionament de l’instrumental agrícola amb la difusió de la segadora, de la batedora, i de les màquines d’agarbar.

L’aplicació dels progressos químics en la fabricació de nous fertilitzants (per exemple, el guano del Perú o el nitrat de Xile) permetria incrementar els rendiments, sobretot de la producció de blat.

La selecció de races i espècies en la ramaderia possibilitaria una pràctica més intensiva que s’orientaria cap a la producció de carn i llet.

La diversificació de la producció. La millora del nivell de vida a les ciutats exigiria una producció més especialitzada i la producció agrícola va anar diversificant-se amb el conreu de plantes industrials i de productes hortofrutícoles.