Durant la primera onada industrialitzadora, produïda entre finals del segle XVIII i la primera etapa del XIX, la major part de les innovacions tecnològiques que la van fer possible no van ser el resultat de la investigació científica, sinó més aviat el fruit de l’experiència acumulada al llarg dels anys i de l’enginy dels pioners de la indústria.

Però, al llarg de l’embranzida industrial de les darreres dècades del segle XIX la investigació científica va convertir-se en un factor determinant del desenvolupament econòmic.

D’aquesta manera, les vinculacions entre ciència i indústria va anar fent-se més estretes i aquesta va reconèixer el valor de la investigació com a element per a millorar la producció.

Així, la indústria va començar a dedicar notables quantitats de diners a la investigació, primer en col·laboració amb els laboratoris i les universitats i més endavant creant els seus propis equips d’investigadors. Com a resultat, en aquest període es van fer un important nombre d’invents que revolucionarien el món de l’energia, els mitjans de transport, la indústria i la vida quotidiana.

Moltes de les aplicacions dels nous enginys van tenir una repercussió directa en l’àmbit de la vida familiar (automòbil, llum elèctrica, electrodomèstics, fonògraf, telèfon, etc.).

Va ser així com, a finals del segle XIX, el món va entrar en una nova fase del procés d’industrialització. És l’anomenada Segona Revolució Industrial, en la qual la preeminència econòmica de la Gran Bretanya va cedir el pas a noves potències industrials com Alemanya o els Estats Units.