Amb l’efervescència de l’actualitat (revoltes àrabs, desastre nuclear) sembla que han quedat oblidats alguns dels temes que van marcar les informacions en la premsa dels darrers mesos. Un d’ells va ser l’allau de filtracions de documents confidencials que van convertir l’extravagant Julian Assange en un dels personatges més famosos del món i la seva plataforma Wikileaks en la referència informativa d’alguns dels mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos. La seva eclosió informativa va posar sobre la taula un debat interessantíssim al voltant de si el que estava realitzant Wikileaks era periodisme. Jo no tinc cap dubte al respecte: no ho era. Abocar a la xarxa milers de documents sense contextualització no és periodisme. El periodisme necessita d’una contextualització que ajudi el lector a interpretar els fets que li són narrats. Per això Assange va haver de recórrer al New York Times, a Le Monde, a El País, etc. Perquè, per si sols, aquests papers no deien res a la ciutadania, o almenys la major part d’ells.

A tot això, en ple debat sobre la utilització de les eines digitals en el món de la història, què hauríem de dir els historiadors sobre el fenomen Wikileaks? Us deixo amb la reflexió de l’escriptor Pierre Assouline en el seu excel·lent blog a Le Monde (La république des livres) i després en parlem:

Els historiadors del temps present no deixen de reclamar que es redueixi el termini per a consultar els arxius contemporanis. Antigues batalles regularment apaivagades per promeses realitzades sota un rerefons de demagògia memorial i per la concessió d’excepcions. Així doncs, un s’imagina que tots ells haurien de sumar-se a la petició de salvar al soldat Manning, el jove nord-americà responsable de la filtració de centenars de milers de documents del Departament d’Estat dels Estats Units sobre les guerres d’Iraq i Afganistan, així com de cables diplomàtics. Tanmateix, aquesta no és la realitat, ni de bon tros.

Amb l’excepció del britànic Timothy Garton Ash, especialista en història europea de les Universitats d’Oxford i Standford, autor d’un article reproduït en un bon nombre de mitjans de comunicació de tot el món (d’entre ells El País), que realment ha fet seva la causa de Wikileaks. En ell s’afirma de la filtració: “És el somni de l’historiador. És el malson del diplomàtic”, considerant que hem “estat convidats a gaudir d’un banquet amb nombrosos plats extrets de la història del present”, per arribar a la conclusió que “la gent està interessada en comprendre com funciona el món i les coses que es fan en el nostre nom. La gent està interessada pels elements confidencials de la política exterior. I ambdós interessos són contraposats”.

El somni de l’historiador, de veritat? Qualsevol arxiu requereix ser valorat. En canvi, d’aquests documents diplomàtics se’n desconeix en la majoria dels casos la situació i la font, que n’és l’autor, la datació, el que n’ha fet el receptor, el context de l’escriptura, els criteris d’aquells que els han seleccionat, expurgat, preparat abans de publicar, els objectius polítics d’aquell especialista en denúncies que es presenta com un “mitjà d’insurrecció”, per no entrar en la seva possible instrumentalització. Com volem que els historiadors donin la benvinguda a un allau de dades en brut i brutals, quan han estat formats per mirar sota l’ombra de la sospita qualsevol arxiu abans de fer una crítica interna i externa?

El 8 de gener de 1918, en un discurs històric, el president nord-americà Woodrow Wilson va demanar una “diplomàcia franca i transparent”; aquest va arribar a ser el primers dels seus famosos Catorze Punts que havien de posar fi a la Primera Guerra Mundial i donar pas a la reconstrucció d’Europa. Així ho va entendre, el 1971, Daniel Ellsberg, un treballador de la Rand Corporation, el qual va filtrar a la premsa els Papers del Pentàgon, unes 7.000 pàgines classificades com a “secret de defensa”, papers que demostraven que les campanyes de bombardeig al Vietnam havien estat molt més massives del que reconeixia el govern Johnson.

Gràcies a Internet, Wikileaks acompleix el desig del president Wilson, més enllà de les seves expectatives. Tot i que l’obertura del paquet no és la transparència. És necessari recordar que, en les relacions entre Estats, la confiança entre els governs es basa en la confidencialitat? No existeix diplomàcia sense secrets (ni tampoc relacions humanes en societat!).

A no ser que els historiadors reneguin de si mateixos, no poden acomodar-se a la precipitació i a menysprear la distància i la perspectiva indispensables per a formular qualsevol reflexió que tingui en compte la duració. La disposició on-line de milers d’arxius no produeix ni anàlisi ni narrativa història, tan se val de que parlem del segle XVII o del XXI. Els francesos ja es pensaven que tots eren crítics de cinema, entrenadors de l’equip nacional, periodistes… gràcies a Internet ara tots són historiadors. La demagògia té bons temps per endavant perquè no hi ha res que promogui millor l’assetjament pendent que la suposada revelació del que va passar entre bastidors. D’aquesta manera, mentre la major part de governs reforcen el secretisme, nova informació confidencial serà objecte d’espectacle. Al superposar la història en directe amb la història immediata, la tirania de la transparència no fa res més que incrementar la confusió generalitzada.

Pierre Assouline. Wikileaks est-il vraiment le rêve de l’historien? (25-02-2011).

La veritat és que, en el debat al voltant de Wikileaks, els historiadors majoritàriament hem restat al marge o hem participat com a ciutadans més que com a professionals de l’estudi del passat. No conec gaires historiadors que s’hagin pronunciat al voltant de l’existència d’aquesta font documental i sobre la possibilitat d’emprar-los en una recerca històrica. Garton Ash en l’article citat ho fa des d’un paper d’analista polític, no com a historiador, però comparteixo la seva opinió. I crec que no s’ha de témer que els historiadors fem un mal ús d’aquests arxius. No existeix cap historiador de veritat que renunciï a uns principis professionals bàsics en el seu anàlisi de la societat. I per molt que la diplomàcia estigui basada en el secret i la confidencialitat, els ciutadans tenim dret a saber. El que ens deixa clar l’afer Assange és que, en els temps que corren, les antigues formes de la política i la diplomàtica han de canviar. Els ciutadans estan connectats 24 hores del dia amb el món que els envolta i les contradiccions del que s’ha anomenat realpolitik ja no són fàcilment assumibles per bona part dels ciutadans.

Tornant a la història. El problema molts cops és de l’anàlisi dels temps. Fa anys que em pregunto on hauríem d’establir la línia que delimités el que és susceptible d’analitzar històricament i el que no. M’explico. És indiscutible que la Guerra Freda és la darrera gran etapa de la humanitat que podem donar per finalitzada i és en aquest moment quan els arxius s’estan obrint perquè puguem fer el seu anàlisi. Així, potser hauríem de pensar que més enllà de la destrucció del món bipolar no és possible realitzar un anàlisi de caràcter històric seriós degut a la manca de fonts escrites i per la poca distància que impedeix una lectura en un temps històric de llarga durada. Tenim fets, causes, indicis, però no tenim gaires conseqüències contrastades. Però comptem amb una eina que no tindrem d’aquí a vint o trenta anys: el testimoni dels protagonistes. Ja sé que és quelcom interessat, però no deixa de ser valuós.

En definitiva, sense resoldre la incògnita al voltant de que és història (o susceptible de ser analitzat històricament) i que no ho és, no podem menysprear la gran base arxivística que ens proporciona Wikileaks. El gran arxiu mundial on-line, a la disposició dels professionals de la història en un clic, és el futur. Més enllà de la seva utilitat en l’anàlisi del temps present i passat, que està encara per veure, el que sí que ens ha mostrat Wikileaks és que ha arribat el moment de fer un pas endavant en la digitalització dels arxius. Si gràcies a Internet puc establir contacte per videoconferència amb un company historiador francès en qualsevol moment del dia per compartir estudis i tesis de treball, per què he de desplaçar-me a París per regirar papers en un arxiu? I els francesos no són precisament els que pitjor ho porten en aquest sentit.

Ha arribat el moment que la documentació estigui a la xarxa, a l’abast de tothom. I que els historiadors sortim de les catacumbes i fem la nostra feina de veritat: presentar a la societat un anàlisi entenedor i rigorós del nostre passat. És el moment que la història esdevingui 2.0 i arribi a tothom. Tenim les eines i ha arribat el temps de fer-les servir.