La independència política d’Amèrica llatina no va suposar la independència econòmica del país. Així, Amèrica Llatina es fragmentarà en petits estats, fent fracassar els projectes d’unitat i ampliant la dependència econòmica. Les economies sud-americanes es desenvoluparan a la segona meitat del segle XIX especialitzant-se en l’exportació de matèries primeres cap a Europa.
El primer terç del segle XX es caracteritzarà per les primeres manifestacions de crisi dels estats exportadors. Les societats llatinoamericanes seran bàsicament exportadores, el que va portar a Carmagnani a parlar de les societats oligàrquiques exportadores.
El domini econòmic de les exportacions va portar a identificar les economies dels països llatinoamericans amb els productes que exportaven. Així van donar-se els següents binomis econòmics: Brasil s’identificarà amb el cafè, Perú amb la producció de guano (un adob natural) i coure, Bolívia amb l’estany, Xile amb el salnitre (un adob mineral del que s’exportava el 90% de la producció mundial) i Argentina exportava blat i carn.
Brasil que estava especialitzat en la producció de canya de sucre va veure’s desplaçat al mercat per Cuba que estava més desenvolupada tecnològicament. Així, els brasilers hauran d’especialitzar-se en la producció de cafè amb els principals centres de producció a Sao Paulo i Rio de Janeiro.
Mèxic tenia una estructura econòmica més diversificada que es basava en l’exportació de plata, coure i ferro. Això suposava un grau menor de dependència per a l’economia mexicana. La producció de la plata va veure’s perjudicada per la pérdua de valor que va suposar que deixés de ser un element financer.
Amèrica Llatina proporcionava matèries primeres alimentàries i minerals. Per aquest motiu les potències occidentals recolzaran els règims autoritaris i oligàrquics. Les potències occidentals no estaven interessades en interrompre el comerç. La dependència del món occidental era total perquè els exportadors no controlaven els preus dels productes que compraven a canvi de l’exportació de matèries primeres.
El 1898 la guerra de Cuba va suposar la pèrdua definitiva de l’imperi espanyol a Amèrica. Així, en el primer terç del segle XX els Estats Units van desplaçar els imperialismes espanyol i britànic del món sud-americà. Estats Units anirà avançant a Amèrica Llatina a expenses de Gran Bretanya.
Fins 1929 es mantindrà l’auge de l’economia exportadora, però amb la crisi financera nord-americana i europea es viurà la crisi dels règims liberals sud-americans i la crisi generalitzada de les economies exportadores i la difusió dels populismes.
Els Estats Units aplicant la doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”) rebutjaran la interferència europea a l’àmbit americà. Així, en una època marcada per l’aïllacionisme europeu dels EUA s’iniciarà una política dirigida a controlar el Golf de Mèxic i Panamà incitant a la secessió.
Estats Units buscarà el control del Canal de Panamà com a objectiu estratègic que va portar a la seva expansió cap el sud. La independència de Panamà convertirà el país en un estat titella dels EUA.
A partir de la Primera Guerra Mundial es donarà un procés d’expansió nord-americana a Amèrica Llatina. El capital britànic va patir un fort retrocés amb l’esclat de la guerra i serà paulatinament substituït per capital nord-americà. Així, els Estats Units van convertir-se en la potència hegemònica en l’àmbit americà en competència amb les potències europees.
A mitjans del segle XX els Estats Units substituiran a Gran Bretanya com a potència hegemònica a Sud-Amèrica. A Argentina la competència entre britànics i nord-americans portarà al repartiment de les quotes de mercat en la indústria frigorífica. El tema de la benzina també es solucionarà amb el repartiment de les quotes de mercat. A països com Xile o Perú, en canvi, els inversors nord-americans desplaçaran definitivament als anglesos com a potència inversora.
Dins de la cúpula econòmica i militar d’Amèrica Llatina hi haurà lluites intestines per al poder al llarg del segle XX. Els centres urbans van tenir un desenvolupament excessiu en relació al món rural, això facilitarà l’aparició d’una nova classe mitjana que des de finals del segle XIX demanarà l’accés a la classe política i reivindicarà la democratització del sistema i una nova orientació política dels països llatinoamericans.
Això coincidirà amb la mobilització dels sectors proletaris miners i industrials vinculats a les grans capitals i del camperolat indígena que seguia lluitant pels seus drets des del final del període colonial.
Els estats criollos sorgits el segle XIX van tenir com a carn de canyó a la població indígena que era la base dels exèrcits. La mobilització d’aquests diferents sectors a la vegada qüestionant el règim oligàrquic i el sistema econòmic i de propietat marcarà les primeres dècades del segle XX.
Així, davant d’aquesta situació es donaran dos processos diferents per donar sortida a la crisi del sistema llatinoamericà: la revolució social (Revolució Mexicana) i la reforma política (Argentina). A Mèxic la revolució suposarà la fi de l’Estat oligàrquic i la introducció d’un Estat populista. En el cas d’Argentina, el procés de reformes s’estancarà per la primera intervenció militar al país l’any 1929.
