A més del component cultural de la Renaixença, en la presa de consciència catalana del segle XIX també va existir un component polític i econòmic ja que Catalunya va convertir-se en un nucli industrialitzat enfront de l’estructura agrària endarrerida i escassament industrial de la resta d’un Estat que es mostrava ineficaç.

Amb anterioritat al segle XIX no existia una “nació” catalana, com tampoc existia una nació espanyola, i durant el segle XIX les identitats comunitàries van tenir un caràcter molt fluctuant i inclús ambivalent. Les diferents constitucions del nou Estat liberal espanyol del vuit-cents van definir Espanya com una nació única, amb les Corts com a úniques dipositàries de la sobirania nacional (compartida només amb la monarquia). Així, l’Estat liberal va suposar la consolidació d’un model d’organització estatal basat en el centralisme polític, administratiu, jurídic, militar i econòmic.

En oposició al centralisme estatal, a Catalunya va existir una aspiració d’autogovern durant tot el segle XIX que ja va manifestar-se durant les bullangues dels anys trenta i en la constitució de les juntes revolucionàries dels anys 1835 i 1840. El progressisme català discrepava d’una concepció tan radial de l’Estat i reclamava un major nombre d’atribucions pels ajuntaments i les diputacions. Així, tant en la insurrecció de Barcelona de 1842 com en la Jamància de 1843 podem observar la formulació de projectes de reforma de l’Estat, amb un fort contingut anticentralista, federal i popular.

La Dècada Moderada, però, va suposar una nova onada centralitzadora acompanyada, a més, d’una política d’ordre públic extremadament dura, i que a Catalunya va concretar-se en la declaració de l’Estat de guerra en diferents ocasions. La centralització, l’uniformisme cultural i la repressió van comportar que els mateixos moderats catalans iniciessin un procés de distanciament dels seus homònims espanyols, tot reivindicant el particularisme català i la descentralització estatal. Aquests moderats crítics amb el centralisme van ser figures com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer o Manuel Duran i Bas.

Finalment, com a conseqüència del centralisme va sorgir una proposta d’identitat catalana que va anar evolucionant, madurant i radicalitzant-se fins a nacionalitzar-se. I és que per aconseguir que la nacionalització espanyola fos realment eficaç en una societat tan evolucionada i modernitzada com la catalana, el nou projecte identitari espanyol hagués tingut que ser considerat com a propi per bona part dels catalans, cosa que no va ser possible.

La identitat nacional que acompanyava i justificava el nou Estat liberal hauria de ser vista pels catalans com un autèntic progrés civilitzador que els permetés participar de la gestió d’una comunitat millor. Aquesta nació dels nacionalistes espanyols que buscava imposar-se des de les instàncies oficials no només no era sentida com a pròpia a Catalunya, sinó que tampoc resultava moderna, atractiva i propícia per a la construcció d’un projecte de futur comú que millorés la situació que es vivia.

D’altra banda, l’evolució política del segle XIX, a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, va afavorir la formació d’aquesta presa de consciència. Primer el carlisme reclamant els furs, després les posicions de l’Església catalana i finalment el republicanisme que va permetre, amb Valentí Almirall, la consolidació del catalanisme. Així, amb el naixement del moviment republicà l’esperit d’autogovern català va començar a concretar-se.

El republicanisme català tenia un caràcter fonamentalment federal, consolidant-se aquesta tendència en les eleccions de 1868, quan les forces republicanes van triomfar a les principals ciutats del Principat. Francesc Pi i Margall va ser el principal teòric del federalisme, argumentant que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels seus ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Amb aquests objectius, l’Estat hauria d’organitzar-se des de baix, partint del respecte a l’individu. A més, Pi i Margall defensava que el nou Estat federal havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles i regions peninsulars.

Un dels dirigents més destacats del federalisme català va ser Valentí Almirall, el qual juntament amb Josep Anselm Clavé va signar el Pacte de Tortosa, el 18 de maig de 1869, amb representants republicans dels antics territoris de la Corona d’Aragó (Aragó, Balears, Catalunya i València), amb l’objectiu de reconstruir l’Estat espanyol sota un model federal, un Estat que tindria en compte la realitat històrica de l’antiga Corona Catalano-aragonesa i que es fonamentaria en la sobirania popular.

El fracàs de l’experiència de la Primera República i la nova situació generada per la instauració del règim de la Restauració borbònica, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, però, van determinar la pèrdua d’influència del federalisme a Catalunya i que molts republicans, entre ells Almirall, s’orientessin cap a posicions més catalanistes.