Antic palau reial de París a finals de l’edat mitjana i inicis de l’època moderna, situat en el primer districte, actualment el Louvre és la seu del principal museu de la ciutat de París i de França –esdevenint un dels més rics del món i el tercer en extensió– i de diversos organismes relacionats amb ell. Dels 160.000 metres quadrats que ocupa, 58.000 estan dedicats a exposicions d’art.
Va ser el rei Felip II August (1180-1223) qui, després de dotar a la ciutat d’una important muralla defensiva, va ordenar la construcció del gran palau feudal, rodejat d’un gran fossar amb una torre (la Grosse Tour du Louvre) que havia de culminar la missió de protegir la vora dreta del Sena en un període de perill anglès i normand. Durant el regnat de Carles V (1364-1380) aquesta primitiva fortalesa va adquirir el caràcter de residència després que el creixement de la ciutat imposés un desplaçament de les muralles. El monarca va instal·lar aquí la major part de les seves obres d’art i la biblioteca reial.
Posteriorment, en el segle XV, la Cort es traslladaria a prop del Loira fins que, el 1527, Francesc I va decidir que la Cort retornés al Louvre. Va fer enderrocar la Grosse Tour defensiva i va encarregar a Pierre Lescot (1546) la construcció d’un nou palau renaixentista transformant l’antiga fortalesa renaixentista en una luxosa residència reial que prendria forma en temps d’Enric II (1547-59) a la part sud-oest del pati quadrat. Posteriorment, durant el regnat de Caterina de Medicis i Enric IV de Navarra (1589-1610), es van construir la Gran Galeria –que havia d’enllaçar el Louvre amb el Palau de les Tulleries– i la Petita Galeria.
Regnant Lluís XIII (1610-43) i Lluís XIV (1643-1715), Lemercier i Le Vau van acabar els edificis del pati quadrat, mentre que Perrault aixecava la columnata. Impulsades primer pel cardenal Mazzarino i desprès per Colbert (ministres de Lluís XIV) les obres varen continuar; però el 1678 el Rei Sol va inclinar-se per Versalles com a residència reial, fet que va aturar les obres i va convertir el Louvre en seu de les acadèmies i altres institucions de la monarquia des de 1692 –per exemple, l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura–. El 1699 es realitzaria la primera exposició de la història del Louvre, comportant una afluència important de visitants.
De 1750 a 1785 va restar oberta al Palau de Luxemburg una exposició pública dels millors quadres del rei, amb un èxit tal que en temps de Lluís XV (1715-1774), el marquès de Marigny –director d’edificis– va formular el desig de reformar l’edifici i d’instal·lar en el Louvre un museu permanent. Aquest projecte acabaria portant-se a terme durant la Revolució francesa. Així, una llei de 6 de maig de 1791 convertia el Louvre en el museu central de les arts del país. El 1792 s’anomenava una comissió encarregada d’organitzar el museu. La inauguració seria l’agost de 1793 a la Gran Galeria. França vivia un període convuls a nivell polític i social i l’art esdevenia protagonista paral·lel.
Aquest primer museu, que només obria les seves portes al públic els diumenges, estava integrat per les col·leccions de la Corona, reunides principalment sota els regnats de Francesc I –quadres de mestres italians, el seu retrat realitzat per Tiziano i còpies de bronze de figures antigues, entre d’altres– i de Lluís XIV –adquisició, gràcies a Colbert, de 200 quadres del banquer Jabach i múltiples quadres coetanis–. El 1710 el gabinet del rei ja comptava amb quasi 2.000 pintures a les que Lluís XVI adquiriria obres flamenques i holandeses.
A partir de 1794 i fins el 1815, el Louvre, que va portar el nom de “Museu Napoleó”, va reunir nombroses obres mestres que els victoriosos exèrcits imperials francesos van anar confiscant per tota Europa. Amb la caiguda de Napoleó, el 1815, les nacions espoliades van recuperar part de les seves obres d’art i el museu va ser parcialment desmantellat. Entre 1806 i 1808 va construir-se en front del museu l’Arc del Carrousel, decorat amb baix relleus i estàtues en honor de les victòries napoleòniques –a la part alta hi havia bronzes confiscats a la Plaça de Sant Marc de Venècia que van ser retornats el 1815– .
Fins a mitjans del segle XIX, amb l’objectiu de reorganitzar el museu, s’anirien creant i restaurant les sales del Louvre, així com incorporant noves obres d’art. En el regnat de Lluís XVIII (1815-24) ingressava al Louvre la Venus de Milo. Sota Carles X (1824-30) escultures modernes i multitud d’antiguitats gregues i romanes ampliaven els seus fons, a més d’inaugurar el 1826 la secció d’antiguitats egípcies –a càrrec de Champollion, el pare de l’egiptologia i descobridor de l’escriptura jeroglífica– així com el Museu de la Marina (1827). Finalment, en temps de Lluís Felip (1830-48) van adquirir-se principalment antiguitats assíries i van inaugurar-se la galeria d’art espanyol Lluís Felip i el Museu Etnològic.
Sota el Primer Imperi (1804-14), Percier i Fontaine havien edificat l’ala del carrer Revoli. Així es configurava el nou Louvre, acabat per Visconti i Lefuel entre 1852 i 1875. Després de l’incendi de 1871 –en plena efervescència de la Comuna de París–, Lefuel va dirigir la restauració de l’obra de Percier i Fontaine. A més, va reconstruir el pavelló de Flora i el de Marsan, però les Tulleries van perdre’s per sempre. El Louvre definitivament esdevenia un museu i seu d’activitats culturals i deixava de ser residència de cap tipus de poder polític.
Entre 1939 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, va ser necessari evacuar i tancar el museu. Moltes de les seves obres van ser transferides a d’altres llocs, com el Castell de Chambort. Tot i així, en plena ocupació nazi, el Louvre va tornar a obrir les seves portes de forma esporàdica.
Des de 1926 estava en desenvolupament un pla de restauració i ampliació del Louvre, obra del director de museus nacionals Henri Verne, que es finalitzaria passada la guerra. En el marc d’aquest projecte, les col·leccions d’art no van fer que augmentar i va ser necessari traslladar algunes a d’altres espais. Així, el Museu de la Marina passava al Palau Chaillot i les col·leccions asiàtiques al Museu Guimet. L’antiga sala de jocs del Palau de les Tulleries, el Jeau de Paume, passava el 1947 a ser un annex del museu ocupat per les obres d’art impressionista. Per manca d’espai tot aquest material impressionista acabaria traslladant-se, el 1986, al Museu d’Orsay.
Transformat profundament des de 1932 per adaptar-se als principis de la museologia moderna, el darrer projecte de remodelació del Louvre que va iniciar-se el 1988, quan el president François Miterrand van anunciar el projecte del “Grand Louvre” que reestructurava novament el museu amb e1 amb el trasllat del Ministeri de Finances, la construcció de galeries soterrànies, diversos serveis pels visitants (cafeteries, restaurants, llibreries i accés a l’estació de metro) i la Gran Piràmide de vidre al pati central, obra de l’arquitecte nord-americà Ioeoh Ming Pei.
Plànol del Museu del Louvre: louvre.pdf
