En les terres conquerides pels romans en un principi, és a dir, a la Mediterrània occidental, no hi havia civilitzacions urbanes importants. A excepció de les zones costaneres, en general es tractava de pobles primitius amb economies de tipus neolític i organització comunal. En canvi, a mesura que els romans van expandir-se per la Mediterrània oriental, es van trobar societats extraordinàriament riques i complexes, com les dels regnes hel·lenístics.

El tipus d’explotació econòmica que van imposar els romans a les poblacions conquerides (així com el seu domini polític) va dependre en força mesura de la resistència que haguessin oposat a la conquesta.

Com més s’hi resistien a la conquesta, més dures eren les condicions imposades. En aquest cas, després de la presa militar d’una ciutat, es procedia al repartiment del botí (els objectes de gran valor, or, plata, etc., que eren per als generals, i la resta per als soldats). Els presoners de guerra (militars i civils) eren venuts com esclaus, fet que comportava enormes beneficis per a l’Estat.

Les mines i les terres de les zones conquerides passaven a formar part de l’ager publicus (terres de l’Estat) i eren arrendades a persones privades, per a la seva explotació. En ocasions, es tractava d’enormes extensions de terra i tan sols la gent molt rica podia arrendar-les; el mateix succeïa amb les mines. Així, la majoria de les terres, normalment les més fèrtils, estaven en mans d’un nombre reduït de famílies de grans famílies patrícies. Els latifundis eren treballats per esclaus i es dedicaven al conreu d’uns pocs productes destinats a l’exportació.

Una altra part de la terra estava en mans de petits propietaris, molts dels quals eren antics soldats retirats als quals, en compensació pels serveis prestats, havien rebut terres de l’Estat a les noves províncies de l’Imperi.

Per tot l’Imperi, els romans van fundar vil·les agrícoles, en les quals hi havia, a més de la casa de l’amo (que normalment vivia a la ciutat), els magatzems, els cellers, les premses de gra, d’oli i de vi, els estables i els habitatges dels treballadors, sovint esclaus. Les vil·les més luxoses posseïen, a més, termes, l’ús de les quals corresponia exclusivament a la família del propietari. L’extensió d’aquestes viles era molt variable: normalment no superaven les 50 hectàrees, però les propietats més grans podien sobrepassar les 500 hectàrees.

Els romans eren uns agricultors experts i van cultivar el blat, la vinya i l’olivera com a principals conreus, però també van promoure el conreu de llegums, hortalisses i arbres fruiters, i l’apicultura. A l’Occident, es va incrementar força la superfície de terres conreables i es va estendre la triada de conreus mediterranis. Des d’aquí s’abastava de matèries primeres i productes alimentaris (metalls i productes alimentaris: blat, oli, vi, etc.) la majoria de les ciutats de l’Imperi.

Els romans van difondre tècniques de conreu que en molts indrets resultaven innovadores (regadiu, adob, rotació de conreus, selecció de llavors i instruments com l’arada tirada per bous, premses per a l’obtenció del vi o el molí de sang, entre d’altres). Gràcies a aquestes innovacions, durant un temps la producció va augmentar força.

A l’Orient, els grans tallers d’esclaus produïen objectes manufacturats que també es distribuïen per tot l’Imperi: ceràmiques, teixits, etc. A poc a poc, es va configurar una divisió regional del treball, segons la qual cada zona de l’Imperi s’especialitzava en la producció de grans excedents dels articles que resultaven més rendibles.

Això tan sols era possible en la mesura en què es tenia la seguretat que en altres zones es produïen excedents dels productes complementaris. Aquest sistema econòmic va poder consolidar-se gràcies a l’existència d’una vasta xarxa viària que unia tots els punts comercials de l’Imperi. També va resultar molt beneficiosa la unificació monetària imposada en tot l’Imperi (el denarius de plata i l’aureus d’or van ser les monedes més utilitzades) que va donar lloc a un sistema monetari estable.

El comerç romà va ser l’activitat d’intercanvi de productes per diners o altres productes que es produïa a Roma, i que ja es va desenvolupar durant la República per arribar al seu màxim en els segles I i II afavorit per la seguretat i les bones comunicacions (una completa xarxa de vies i calçades enllaçava totes les províncies de l’Imperi), i en general per la pax romana. També va desenvolupar-se un important comerç fluvial i marítim.

Per al comerç s’organitzaven mercats diaris, un cada nona, és a dir, cada vuit dies, anomenats Nundinae. Existien altres mercats periòdics com fires, anomenats Mercatus. Al principi, el pagament de grans quantitats es feia en bous i moltons (1 bou = 100 asos = 10 moltons; 1 moltó = 10 asos), el bronze també va ser adoptat com tipus de canvi.

Com productes importats, al costat d’alguns d’escassa incidència en la població i limitats als alts cercles de l’Estat (les joies d’or, el vidre fos, els objectes d’alabastre, els ous d’estruç pintats, les perles de vidre o d’ambre, els perfums, els ornaments, teles, púrpura, marfil i encens) estaven els d’ús comú entre els quals esmentem: els vasos de coure, els càntirs, les copes, l’oli, la gola, l’artesa, la massa i altres comestibles, els plats, el greix, el cuir, i altres.

Així, per a la vida romana, en general, va ser molt greu la interrupció del comerç, iniciada amb les invasions devastadores dels pobles germànics que penetraven profundament en l’Imperi i el sorgiment del bandidatge en diversos punts de l’Imperi des de la segona meitat del segle III.