La vida política de la República romana va canviar força respecte dels primers temps, arran de la seva expansió territorial. La possessió de càrrecs permetia d’enriquir-se molt, però calia ser elegit, per la qual cosa s’havia generalitzat el costum de comprar els vots dels ciutadans.

Alguns dels qui desitjaven fer carrera política arribaven a contreure grans deutes per a poder adquirir els vots necessaris. Això feia que se sentissin més impulsats a lluitar, fos com fos, per tal d’aconseguir el poder. Els diferents bàndols rivals s’enfrontaven en el si del Senat i en el de les altres institucions de govern i, sobretot, en l’exèrcit, ja que era l’organisme que, a la pràctica, tenia una força més gran.

Enfront de les dificultats de governar de forma cohesionada tants territoris i del descontentament de nombrosos ciutadans que s’havien arruïnat i vivien precàriament, van sorgir diferents propostes de reforma.

Un sector de polítics i militars (els anomenats “populars”) creien convenient repartir moltes de les terres conquerides entre els ciutadans romans que s’haguessin empobrit. És a dir, proposaven una reforma agrària. Entre els proposants cal destacar les figures dels germans Grac i a Mari.

A això s’oposaven els coneguts com optimate, els aristòcrates i els més rics, ja que amb aquesta situació veien perdre una ocasió de beneficiar-se directament de les conquestes. Entre aquests darrers cal destacar la figura de Sil·la.

Aquest conflicte entre populars i optimates es va mantenir durant el segle I a.C., i en diferents moments es va arribar a enfrontaments militars entre diversos sectors de l’exèrcit.

Alguns destacats militars van creure que aquesta situació tan deteriorada solament es podria superar mitjançant una reforma del sistema polític que donés més poder a qui governés i, d’aquesta manera, no hagués de dependre de les institucions representatives, i van començar a lluitar amb aquest objectiu. Entre ells cal destacar Pompeu, Juli Cèsar, Marc Antoni i Octavi (nebot de Cèsar).

Després de tot un seguit de guerres civils i traïcions múltiples, Octavi va aconseguir imposar-se a tots ells el 27 a.C.

En els darrers anys del segle I a.C., Octavi va concentrar els càrrecs de màxim poder. Es va proclamar emperador, la qual cosa comportava tenir el control de l’exèrcit, i va ser elevat a la categoria de príncep (primun inter pares), fet que implicava que el poble i el Senat delegaven en la seva persona els seus poders i obligacions.

Així mateix, Octavi va esdevenir el tribú màxim –quan en els orígens de la República aquest càrrec havia estat creat per a representar els plebeus–. En l’any 27 a.C. va fer-se nomenar August (que significa “digne de veneració”), per tant l’emperador també assumia el màxim poder religiós. Finalment, l’any 12 a.C., se li va atorgar la categoria de màxim pontífex, amb la qual cosa va assumir el poder religiós. A la seva mort (14 d.C.), encara seria més divinitzat.

En tot aquest procés podem advertir una clara inspiració en les monarquies hel·lenístiques, de tradició tan diferent a les de la República romana. D’aquesta manera, s’eliminava qualsevol signe de sistema democràtic a la República i s’establia l’Imperi.

El nou sistema imperial comportava una gran centralització política: les decisions, que afectaven enormes territoris i moltíssimes persones, les prenia, des d’una ciutat, essencialment, una sola persona. Per a tot això, tenia una gran organització administrativa i militar que actuava sota les seves ordres.

Aquest sistema imperial, que en un principi va actuar amb molta força i després amb diverses dificultats, va reeixir durant cinc segles.

Malgrat tot, al costat de la figura de l’emperador va continuar existint el Senat, al qual, a partir d’aleshores, solament van poder accedir-hi personalitats escollides per l’emperador. Des d’aquest moment, el Senat va tenir una funció purament consultiva d’assessorament a l’emperador perdent influència i autoritat. També se li va concedir el control i el cobrament dels impostos de certes províncies, mentre que en unes altres aquestes funcions depenien directament de l’emperador, a través d’una sèrie de funcionaris anomenats delegati.

Amb August va iniciar-se el sistema mitjançant el qual el títol d’emperador es transmetia als membres d’una mateixa família o dinastia. No obstant això, no calien els llaços de consanguinitat. En ocasions, els emperadors, per tal de preparar la seva successió, nomenaven fill adoptiu a la persona seleccionada. La dinastia d’August s’anomenava Júlia-Clàudia, i va ser succeïda per la dinastia Flàvia.

Durant l’Imperi va prosseguir l’expansió territorial de Roma, que, a més de sotmetre tot el món mediterrani, va controlar bona part de l’Europa continental (les fronteres es van situar als rius Rin i Danubi) i de la Gran Bretanya (Britània). L’expansió territorial més gran de l’Imperi va donar-se durant el regnat de l’emperador Trajà (98-117 d.C.).

Per administrar l’Imperi, el territori romà es va dividir en unes cinquanta províncies, l’administració de les quals estava a càrrec d’uns governadors designats per l’emperador. La cohesió i la unitat d’un Imperi tan gran s’aconseguia gràcies a l’existència d’una completa xarxa de camins, o vies, i d’un poderós exèrcit, les legions.

Al llarg de dos segles, l’Imperi va conèixer una època de relativa pau exterior i d’estabilitat interior, que coneixem amb el nom de pax romana. Seria a partir del segle III quan els enfrontaments amb els pobles veïns i les rivalitats internes van afeblir el sistema imperial. S’iniciava així una etapa en la qual molts emperadors van ser imposats per les Legions de l’exèrcit, com, per exemple, la dinastia dels Severs, i després diversos emperadors que procedien d’Il·líria, on havien exercit càrrecs militars.

A les darreries del segle III i començaments del segle IV, mentre creixien les dificultats, alguns emperadors van realitzar diversos intents per dividir l’Imperi en zones més petites, amb la finalitat de que el seu control resultés més fàcil. I així, van nomenar diverses persones perquè administressin el poder com, per exemple, durant el període de la tetrarquia o la divisió final de l’Imperi, efectuada per Teodosi.