L’esclat de les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània occidental va provocar l’ocupació de la Península Ibèrica per part de Roma en el segle III a.C.

Cartago, ciutat fundada pels fenicis l’any 814 a.C. al nord d’Àfrica va heretar el domini mercantil al Mediterrani occidental quan les metròpolis fenícies van ser sotmeses per Assíria en el segle VIII a.C.

D’altra banda, a l’any 750 a.C., a la Península Itàlica, va néixer, sota la influència etrusca, una ciutat-estat que tindria una gran i perllongada incidència: Roma.

La relació entre aquestes dues civilitzacions va iniciar-se l’any 510 a.C., quan va signar-se un primer tractat que delimitava la zona d’influència de cada ciutat al Mediterrani Occidental. Aquest primer tractat aniria seguit d’altres, mentre, de mica en mica, Roma s’expandia per la Península Itàlica, convertint-se en protectora de les colònies gregues occidentals, competidores del món púnic.

Ben aviat, però, els interessos de les dues potències van xocar, donant lloc a la Primera Guerra Púnica (260-241 a.C.), que va finalitzar amb la victòria dels romans, fet que va suposar per a Cartago unes dures condicions de pau: l’abandonament de Sicília i una elevadíssima indemnització de guerra. Posteriorment, el 238 a.C., els cartaginesos es veien obligats a deixar Sardenya i a pagar una indemnització complementària.

Les dures condicions de la pau i la revolta dels mercenaris que va patir Cartago van crear una situació molt greu que va propiciar el predomini de la família dels Bàrquides. Un dels seus membres, Amílcar Barca, després de vèncer els mercenaris va donar un nou enfocament a la política exterior cartaginesa, dirigint-la cap a la Península Ibèrica, per tal d’emparar-se de les seves riqueses naturals i així pagar la indemnització i proveir-se de nous mercenaris.

Barrejant les campanyes militars i els estratagemes diplomàtics, Amílcar i el seu gendre Asdrúbal van aconseguir el domini de la part meridional de la Península Ibèrica. Com a conseqüència, van sorgir conflictes amb les colònies gregues, fet pel qual Roma va signar amb Asdrúbal el Tractat de l’Ebre (226 a.C.), pel qual aquest riu separava les respectives àrees d’influència a la Península. Tot i així, l’enfrontament era inevitable.

Mort Asdrúbal, el 221 a.C., el va succeir Hanníbal, el qual aviat va començar a fer preparatius per a anar contra Roma. El conflicte va esclatar l’any 218 a.C., quan els cartaginesos van assetjar i ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma. Hanníbal, amb un gran exèrcit, va creuar Catalunya per l’interior, evitant les ciutats amigues de Roma i derrotant al seu pas les tribus que se li oposaven, mentre es dirigia cap a Itàlia.

La resposta romana va ser tallar a Hanníbal la comunicació amb les seves bases, i per aquest motiu va enviar dos exèrcits: l’un a l’Àfrica i l’altre, manat per Gneu Corneli Escipió, cap a la Península. Aquest va desembarcar a Empúries, el mateix any 218 a.C., i aviat va obtenir una primera victòria sobre les terres cartagineses prop de Cosse, on posteriorment es fundaria Tàrraco.

En les lluites per terres catalanes, ambdues potències van comptar amb l’ajuda de les tribus ibèriques, les quals, enemistades entre elles, van anar arrenglerant-se en l’un o l’altre bàndol. Així, les tribus costaneres (laietans, indigetes, etc.) van donar suport als romans, mentre que les tribus de l’interior (ilergetes, lacetans i ausetans) van fer costat als cartaginesos.

El desenllaç de la guerra a la Península va resultar incert durant força temps, amb alternatives per als dos bàndols. L’any 212 a.C., van morir en combat els germans Publi i Gneu Corneli Escipió, i l’any següent va ser enviat per a substituir-los el fill del primer, Publi Corneli Escipió el Jove (o l’Africà) que va iniciar una campanya victoriosa, l’any 209 a.C., prenent Cartago Nova (Cartagena), la base de les tropes cartagineses.

L’any 206 a.C., després d’expulsar els seus enemics de la Península, Publi Corneli Escipió va passar a l’Àfrica, on, després de la victòria de Zama, va donar fi a la Segona Guerra Púnica amb la derrota total de Cartago.

Amb el final de la guerra va començar la conquesta romana de la Península Ibèrica, on la situació encara no estava controlada. A la Península hi havia dues guarnicions: una a la vall del Guadalquivir i l’altra a Catalunya, prefigurant les dues províncies en les quals es dividiria el territori d’Hispània: la Ulterior i la Citerior.

L’any 206 a.C., va produir-se una revolta que, encapçalada per Indíbil i Mandoni, cabdills dels ilergetes, va aplegar aquests amb els lacetans i ausetans contra Roma, va oposar una forta resistència al domini romà, sent derrotats i rebent unes dures condicions de pau per part dels romans.

L’any 197 a.C. va produir-se un aixecament general de les tribus ibèriques de les dues províncies (el darrer pel que fa a les terres catalanes) per motius econòmics (les càrregues imposades pels governadors romans) i polítics (l’incompliment dels acords que s’havien signat durant l’enfrontament entre romans i cartaginesos).

Aquest aixecament va ser sufocat de forma molt violenta pel cònsol Marc Ponci Catò, el qual va desembarcar a Rhode (195 a.C.) amb un poderós exèrcit i va dirigir-se cap a Empúries, pacificant bona part de l’actual territori català i desmantellant els poblats indígenes.

La llarga i difícil conquesta d’Hispània va continuar a les terres de l’interior de la Península, amb les guerres celtíberes i lusitanes, i no va acabar fins l’any 19 a.C. amb les campanyes d’August contra els càntabres i l’ocupació, mai consolidada, del nord peninsular.

Paral·lelament a aquestes campanyes, la Península va convertir-se en escenari de les guerres civils romanes pel control del govern, primer entre Sertori i Pompeu, i després entre aquest i Juli César. Finalment, les legions de César, que provenien de les Gàl·lies, van derrotar les tropes de Pompeu a la batalla d’Ilerda (Lleida) l’any 49 a.C.

La presència romana, que va perllongar-se fins al segle V, va suposar una profunda transformació de la realitat peninsular. La romanització –és a dir, l’assimilació dels models polítics, econòmics, socials i culturals del món romà– va facilitar la uniformització de les cultures establertes a Catalunya i aquestes, unificades pels models romans i pel llatí, van desenvolupar un important procés d’urbanització i d’integració dins dels circuits comercials romans.