Durant l’Alt Imperi (finals segle I a.C. i segles I i II d.C.) es van accentuar les diferències socials pròpies de la República. Hi havia un sector minoritari de la població format per les famílies dels terratinents, propietaris dels latifundis, i dels grans comerciants. En aquest grup s’han d’incloure també els alts càrrecs polítics i militars.

Les famílies riques dels territoris sotmesos que havien acceptat la seva integració a l’Estat romà van aconseguir que l’Imperi els reconegués i respectés les seves propietats i els seu poder polític a nivell local. Des d’aleshores, aquestes famílies van adoptar unes formes de vida que pretenien imitar les de les famílies importants de Roma.

Aquest grup minoritari és el que resultava realment beneficiat del sistema econòmic i polític romà.

Hi havia també una gran massa de gent que, tot i que gaudien de llibertat, i fins i tot de la ciutadania romana (drets polítics plens), patia una situació econòmic molt precària.

En aquest grup hi incloem els petits camperols, els quals tenien moltes dificultats per a suportar la competència de les grans explotacions agràries. Amb el temps, el seu nombre va anar reduint-se perquè els grans propietaris els hi compraven les terres, a molt baix preu. Es va donar així un procés de concentració de la propietat.

S’ha d’afegir a aquest grup els artesans i comerciants, amos de petits establiments, que vivien a les ciutats, i també els jornalers, que treballaven en condicions molt dures: cobraven per jornada de treball, no tenien vacances i la seva jornada anava de sol a sol.

A les ciutats, i especialment a Roma, era molt elevat el nombre de persones que no tenien treball i que només comptaven amb el repartiment gratuït d’aliments que realitzava l’Estat, al costat de l’oferiment d’espectacles públics (panem et circenses).

Els esclaus i les esclaves constituïen la força de treball més important de l’antiga Roma. En les primeres èpoques de l’expansió romana es comptaven per centenars de milers les persones que eren capturades en les campanyes bèl·liques i venudes. Però també havia esclaus que ho eren per delinqüents, per deutes, i, fins i tot, persones que havien estat venudes pels seus propis pares. Els fills dels esclaus també ho eren, i des del seu naixement passaven a ser propietat de l’amo.

Mentre hi va haver aquesta gran abundància d’esclaus, les seves condicions de vida i treball van ser terribles, especialment pels qui treballaven a les mines, als latifundis o a la construcció. A més, la llei romana atorgava a l’amo de l’esclau tots els drets sobre ell, fins i tot la potestat de maltractar-los. Així, els esclaus no tenien cap dret.

Tot i això, les condicions de vida dels esclaus depenien en darrera instància de la persona que n’era propietària i del tipus de treball que havien d’efectuar. Alguns van arribar a aconseguir la llibertat per gràcia de l’amo, aleshores esdevenien lliberts. Els fills dels lliberts ja podien gaudir de tots els drets d’un ciutadà romà.

També hi va haver esclaus que, sense perdre la seva condició, van tenir sort: els que posseïen una preparació cultural més elevada van poder, en algunes ocasions, fer de mestres dels fills de les famílies riques o encarregar-se de determinades missions especials. Aquests esclaus rebien un tracte força millor.

En les primeres etapes de l’expansió romana, durant la República, quan els esclaus eren capturats per centenars de milers, ja hi havia hagut importants moviments de rebel·lió que van atemorir l’Estat.

Per exemple, el 73 a.C., va esclatar una important revolta en una escola de gladiadors propera a Nàpols sota el lideratge d’Espartac. Els antics gladiadors van alliberar els esclaus de les viles del sud d’Itàlia, arribant a formar un veritable exèrcit de milers d’homes que es van enfrontar victoriosament a les legions romanes. Finalment, el 71 a.C., un poderós exèrcit romà va posar fi a la insurrecció. Com a repressió, 6.000 esclaus presoners van ser executats a la via Àpia, als voltants de Roma.

Per tal d’evitar que es reproduïssin revoltes com aquesta, es van practicar diverses mesures repressives: execucions en massa, càstigs, intensificació de la vigilància, prohibició que els esclaus es concentressin en grups nombrosos en llocs on no existís una guarnició de l’exèrcit… No obstant això, durant l’etapa imperial van produir-se aixecaments aïllats que, encara que no triomfaven, encarien la possessió d’esclaus per la necessitat d’augmentar-ne la vigilància.

El fet que la major part del treball aplicat a la producció procedís dels esclaus ha portat a qualificar el sistema econòmic romà de sistema esclavista. En comptar amb tanta energia de treball (humana, en aquest cas) i tan barata, la societat romana va aconseguir conrear grans quantitats de terres que fins aleshores eren ermes. S’obrien noves mines, es produïen mercaderies per a ser venudes a tota la Mediterrània i es construïen impressionants obres de fàbrica i enginyeria. En definitiva, el sistema esclavista va comportar que, durant un temps, s’incrementés força la riquesa produïda en els territoris sotmesos pels romans.

Tot i això, precisament aquest sistema esclavista va ser també la causa de l’estancament científic i tècnic en el que va caure la societat romana. És cert que es van difondre tècniques i coneixements (en especial, els que provenien de la zona oriental), però el fet de comptar amb tanta força de treball va reduir molt l’estímul per a cercar millores tècniques que incrementessin la productivitat.

És cert que el sistema polític i econòmic imposat pels romans en tota la Mediterrània va possibilitar que durant un temps augmentés força la capacitat productiva d’aquestes terres i d’això se’n va beneficiar un sector de la població. Tanmateix, el seu manteniment implicava la submissió i explotació de grups molt nombrosos de la societat.

El sexe també era motiu de discriminació. Les dones de tots els nivells socials estaven en una posició subalterna respecte dels homes. La família romana es basava en l’autoritat del marit, tot i que el divorci era acceptat. La dona es podia casar a partir dels 13 anys, tenia cura de la casa i dels fills, i podia assistir als espectacles públics.

També hi havia una opressió cultural, ja que es menyspreaven les tradicions locals i s’imposaven els costums, la religió i, fins i tot, en certes zones, la llengua dels romans. Va arribar a obligar-se a pobles sencers a abandonar els seus territoris (com, per exemple, l’any 70, es va fer amb el poble jueu, després de la destrucció de Jerusalem).

No obstant això, eren els esclaus i les esclaves els que, amb el seu treball, sostenien la societat romana.