La centralització política i la interrelació econòmica existent entre les diverses províncies van afavorir el desenvolupament d’una cultura molt similar en tot l’Imperi. El procés d’adopció de la cultura romana pels diferents pobles de l’Imperi l’anomenem romanització.
En tota la part occidental, la cultura romana es va imposar sobre les indígenes, fins al punt que es va generalitzar el llatí, la llengua que parlaven els soldats conqueridors i punt de partida de moltes de les llengües actuals (italià, castellà, català, francès, etc.). Així, el llatí era la llengua emprada tant pel poble (amb molts dialectalismes segons la regió) com per la gent culta.
També es van adoptar les formes de vida dels romans i es va difondre el culte a les seves divinitats.
Aquest procés, però, no va resultar tan intens a la part oriental de l’Imperi. A les ciutats dels antics Regnes Hel·lenístics la llengua quotidiana va continuar sent el grec. Els romans, a més, enfront de la seva cultura, art, religió i ciència, van adoptar una actitud d’assimilació i aprenentatge.
Els primitius i senzills costums dels primers romans, poc a poc, van ser substituïts per hàbits i gustos més refinats, que copiaven el que havien observat en les ciutats d’Orient. L’art romà, per exemple, al costat d’elements d’origen etrusc (com la tècnica del retrat o l’ús de l’arc), va tenir enormes influències d’inspiració hel·lenística.
D’altra banda, les idees religioses de l’Imperi Romà van ser el resultat de la mescla d’elements força diversos. Es va estendre l’antic costum romà de retre culte als avantpassats familiars, i al costat d’això, es va generalitzar la religió estatal, que es basava en una mitologia antropomòrfica similar a la dels déus grecs.
Des de l’època d’August es van alçar temples i es va retre culte a la figura de l’emperador com una manera de reforçar la fidelitat de tots els ciutadans de l’Imperi a Roma.
En el món romà es va difondre també el culte de divinitats orientals com Isis (d’Egipte) o Mitra (de Pèrsia).
Naturalment, en moltes zones, i especialment en les més ruralitzades i menys romanitzades, es van mantenir les creences anteriors i les religions locals.
Per últim, durant els segles I i II va començar a estendre’s amb força una nova religió, el cristianisme, que esdevindria clau per entendre la posterior evolució d’Europa a l’Edat Mitjana.
