Segurament no existeix en la memòria històrica dels catalans un monarca més rebutjat que Felip V, el primer Borbó regnant a l’Estat espanyol. La seva figura reuneix bona part dels greuges històrics que s’atribueixen a Espanya i que es personifiquen en el Decret de Nova Planta de 1716 com a liquidador de les estructures d’Estat catalanes supervivents des de l’edat mitjana i en la forta repressió posterior a la Guerra de Successió. Ara bé, la realitat és que en el moment de la seva entronització, el 1700, els catalans no es van manifestar contra el Borbó, sinó que el van rebre amb una actitud expectant i van arribar a una entesa.

Bona part de les reticències que provocava el nou monarca derivaven de la seva condició de francès com a conseqüència del record de les experiències passades. Per exemple, el jesuïta Francesc Bru, per vèncer aquesta malfiança, destacava l’espanyolitat de Felip V:

Y si le quiere el vulgo a nuestro rey francés, español, sepa que lo es y lo será mucho más que los que tenemos la fortuna de haber nacido en España […]. Si estos son franceses el rey es francés, aunque haya nacido en España, y si estos son españoles el rey es español, por más que haya nacido en Francia, porque los reyes toman la naturaleza de la corona, no de la cuna.

Un altre motiu d’expectació respecte de Felip V derivava de la seva actitud respecte de les constitucions catalanes. Ara bé, els temors de les institucions catalanes respecte de l’observança constitucional no va ser diferent de la mostrada respecte dels darrers Àustries hispans. Aquesta expectació es reflexa en els escrits de Jorge de Darmstadt, antic virrei de Catalunya, en els quals és difícil diferenciar si fa referència als Àustries o al Borbó:

La experiencia enseña que los Señores Reyes por sus continuas ocupaciones no frecuentan a Cataluña en la conformidad que antes, con que facilitaría la admisión de los lugartenientes, ni personalmente honran al Principado, ni celebran cortes, de que nacen los daños que consideró el regente Viñes, más ha de sesenta años y antes de las guerras y así fácil será persuadido el estado más estragado en que pueda hallarse hoy.

La complicada situació internacional que va acompanyar l’entronització de Felip V va obligar Lluís XIV a recomanar al seu nét un tracte prudent amb els seus súbdits catalans, als quals considerava molt gelosos de les seves llibertats. I amb aquestes prevencions, el 4 de setembre de 1701, Felip V va jurar les constitucions catalanes davant d’una notable presència pública. A continuació, conscient que els Àustries no havien clos cap des de 1599, Felip V va obrir les corts. En conseqüència, el monarca residiria a Catalunya entre novembre de 1701 i abril de 1702 i aquí es casaria amb Maria Lluïsa de Savoia.

Les concessions reials en les corts, tant en el terreny polític com econòmic, van ser força importants: un port franc per a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat del comerç del vi i l’aiguardent català en els ports peninsulars, la creació d’un tribunal de contrafaccions per a fer més efectiva la Constitució de l’Observança i l’aplicació de la legalitat per part dels ministres, i la recuperació de l’impost de la Nova Ampra per a la Generalitat, entre d’altres. També van aprovar-se mesures de control de les finances de la Diputació del General per a evitar la corrupció. És a dir, els privilegis van sortir reforçats.

D’aquesta manera, els grans triomfadors i beneficiaris de les corts de 1701-1702 van ser els sectors socials d’una burgesia urbana ascendent però necessitada de la introducció dels elements legislatius adequats per endegar una dinàmica econòmica ascendent i potenciar el dinamisme social.

Igualment, en les corts van tractar-se d’altres qüestions fonamentals per a Catalunya: l’allunyament dels exèrcits de la monarquia del territori català, la recuperació del terreny polític perdut el 1652, l’enfortiment del pactisme o la introducció de les bases del creixement i el desenvolupament econòmic. Tanmateix, les corts no van estar exemptes de tibantors entre absolutistes i pactistes, fonamentalment com a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i d’alguns jutges filipistes. Finalment, van restar pendents de resolució vells conflictes polítics bàsics com els allotjaments militars dels exèrcits de la monarquia o la regalia de la desinsaculació.

Els testimonis sobre les corts i la figura de Felip V són clarament positius. Per exemple, Narcís Feliu de la Penya va qualificar les corts com “las más favorables que havía conseguido la Provincia”. I l’intel·lectual Josep Aparici encara era més contundent en la seva valoració en considerar que “Es lo bastante para hacer esta provincia rica, con solo los frutos y los demás géneros de manufactura que acá se pueden enviar”. De la mateixa manera, Joan Bac, canonge de Barcelona, celebrava que “Cataluña es la primera de todo el dominio español en quien su Majestad ha celebrado y concluido cortes, concediéndole con ellas más que todos sus Serenísimos anteriores juntos”.

En el bàndol de l’absolutisme borbònic, però, les valoracions al voltant de les corts consideraven que Felip V havia realitzat massa concessions a Catalunya. En aquest sentit, destaca el testimoni del marquès de San Felipe, el qual pronunciava un judici contundent sobre els resultats de les corts de 1701-1702:

No se estableció en estas cortes ley alguna provechosa al bien público y al modo de gobierno; todo fue confirmar privilegios y añadir otros que alentaban a la insolencia porque los catalanes creen que todo va bien gobernando gozando ellos de muchos fueros.

La realitat era que els assessors francesos de Felip V van atorgar a Catalunya un tracte generós com a conseqüència de la necessitat tàctica derivada de la política internacional europea. Per això, segons Francesc Castellví:

El tiempo pedía que el rey no escasease las gracias en común ni en particular a los catalanes, antes bien les debía conceder particulares gracias por dos razones. La primera porque podría ser que de este modo olvidasen la aversión que tenían al nombre de francés, que esta ventaja sería favorable al rey en la guerra que se avecinaba. Segunda porque en el caso que después de fenecida la guerra continuase la delicadez de la observancia de sus leyes y privilegios, no debía dar ningún cuidado reducir la Cataluña a la ley que quisiese imponerle.

En qualsevol cas, cap veu qüestiona la legitimitat de Felip V com a nou rei. Fins i tot, emergeix un discurs que cerca la catalanització del monarca i demostrar el paper protagonista de Catalunya en la naixent Espanya dels Borbons. I per explicar la vinculació amb França es recupera el discurs dels orígens històrics de Catalunya fonamentant-se en les arrels carolíngies que havia justificat la separació de 1640. Així, Ramon Costa, teòleg de la Universitat de Barcelona, considerava que:

Felipe V para el Principado de Cataluña no es extraño sino patricio, natural y buen catalán cuando la real sangre que alimenta sus venas ha salido de los cristales transparentes de este perenne y claro frente de nobleza del Principado de Cataluña […]. El rey de Francia, Pepino, hijo de Carlos Martel y padre de Carlomagno envió a Cataluña para gobernar a su sobrino Wifredo.

És a dir, en aquests anys a Catalunya és abundant la literatura propagandística i legitimadora entorn de la figura de Felip V, el qual és presentat com un personatge excepcional: “El jurado de todos sus vasallos, el vencedor de sus enemigos, el que ha sabido mantener todo lo que ha llegado a heredar. Este vino de la mano de Dios por tan singulares caminos, príncipe que con sus amables prendas hechiza los corazones. Gallardo, valiente, discreto, silencioso i amigo de la verdad”. L’auge de l’austriacisme polític que trencaria la relació idíl·lica entre els catalans i Felip V encara estava per arribar.