La venus de Milo és una cèlebre escultura grega en marbre de finals de l’època hel·lenística, datada cap el 130-100 a.C., que representa Afrodita, la deessa de l’amor, la Venus dels romans, i que deu el seu nom al fet que es va trobar a l’illa de Melos (Milo), al mar Egeu. Per tant, és una obra grega i no romana com sembla indicar-nos el nom. Es desconeix el nom de l’autor, però podria ser d’Alexandre d’Antioquia, tot i que els experts no han arribat a cap tipus de consens. Actualment està exposada al museu del Louvre de París.
L’escultura va ser descoberta el 1819 per un pagès i un any després va ser venuda als francesos, traslladant-se a París com un present per al monarca restaurat Lluís XVIIII. La capitalitat cultural de França en el segle XIX i la seva exposició al Louvre convertirien l’obra en una de les escultures de l’Antiguitat més reconegudes en tot el món.
La serenitat del rostre, una mica freda, i la seva noble actitud, la presència d’un cert naturalisme i d’una harmonia evident converteixen la Venus de Milo en una imatge divina i humana alhora. Aquesta Afrodita seminua, constituïda de diversos blocs de marbre blanc units de manera invisible, amb un cos perfectament modelat, un rostre harmònic i, sobretot, amb una figura ponderada, destaca per la seva bellesa, tant de la dona representada com de l’escultura en si mateixa.
És la personificació de l’excel·lència en l’Antiguitat. La caiguda de la roba que cobreix la figura, d’una grandària superior a la natural (202 centímetres), que sembla lliscar pels malucs, amaga amb una habilitat magistral la separació entre els blocs de marbre que constitueixen la composició i esdevé un element dinàmic que minimitza l’estatisme de l’obra. La Venus destil·la sensualitat, però també, d’una altra banda, l’observador que s’hi enfronta veu una deessa de debò, una dona que mira amb fredor, i no percep la seva mirada.
I, finalment, els braços perduts. El gran enigma de l’escultura. Quina seria la veritable postura d’aquests braços? És el misteri que envolta la composició. És una pèrdua deliberada o fortuïta? Milers de pàgines s’ha dedicat, i es dedicaran a la qüestió. Què podem afegir al debat? Res. Perquè aquest és un dels encants de la Venus. Només podem apropar-nos una vegada més al Louvre i endinsar-nos en el misteri mentre transitem el camí entre la deessa i la sala des de la qual una altra obra enigmàtica amb el seu somriure, la Gioconda. Són els misteris de la bellesa en la història de l’art.
