Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques.

L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra. I esclatada la guerra, només va poder mantenir-se gràcies a l’explotació econòmica dels països ocupats i a la mà d’obra esclava que suposaven els jueus i la resta d’asocials perseguits pel nazisme.

El 1933, el diari francès Le Temps ja publicava aquest anàlisi al voltant de les relacions entre la gran indústria i el nazisme:

Més o menys s’han determinat ara aquestes influències; es tracta d’alguns caps de la gran indústria que van ser els primers a fomentar el moviment hitlerià amb l’esperança de poder destruir, gràcies als nazis, el poder dels socialdemòcrates […]. Sense dubte, el programa de Hitler comporta mètodes demagògics difícils de conciliar amb un règim capitalista sanament comprés, però la idea era que els nacionalsocialistes, sòlidament enquadrats per elements conservadors i cridats a participar en les responsabilitats del poder, es prestarien per si mateixos a tots els enfocaments necessaris.

El 1946, davant del Tribunal de Nuremberg, l’industrial Alfred Krupp von Bohlen, posteriorment condemnat pels crims de guerra nazis, va explicar el perquè del suport de la industria alemanya al règim hitlerià:

L’economia té la necessitat d’un desenvolupament sa i progressiu. Els nombrosos partits lluitaven entre ells en mig de l’anarquia… Nosaltres, els de la firma Krupp, no som idealistes, sinó realistes. Teníem la impressió que Hitler ens donaria la possibilitat d’un desenvolupament sa. D’altra banda, ho va fer. Al principi havíem votat pel Partit Popular, però els conservadors no podien governar el país: eren massa dèbils.

En aquesta lluita implacable per la subsistència i el poder, necessitàvem ser conduits per una mà forta i dura. La de Hitler ho era. Després dels anys passats sota la seva conducció, ens sentíem molt a gust. Només olíem un sistema que funcionés bé, i que ens donés els mitjans per a treballar tranquil·lament. He dit que ho ignorava tot sobre l’extermini dels jueus, i he d’afegir que, com diu la dita popular, “quan es compra un bon cavall no es repara en alguns defectes”.

Tanmateix, també dins de la indústria alemanya van existir algunes veus crítiques amb el sistema econòmic del nazisme, com va ser el cas de Fritz Thyssen, el principal empresari del sector de l’acer a Alemanya, el qual després d’haver col·laborat en època de pau amb el nazisme va fugir del país en esclatar la Segona Guerra Mundial i va realitzar aquestes declaracions al diari argentí La Nación el desembre de 1941:

Hitler i els dirigents nazis presumien d’haver alliberat el poble alemany de la misèria en la qual es trobava en haver reconstruït l’economia i haver creat ocupació per a tots. Quan Hitler va assumir el poder, Alemanya tenia entre sis i set milions d’aturats. Hi havia una crisi econòmica terrible […].

Però l’anomenada restauració econòmica del règim nazi és una mera façana. En veritat, Hitler no ha creat riquesa. Ha deixat exhaustos tots els recursos d’Alemanya. S’han malgastat els impostos i el poble ha perdut els estalvis. Avui s’està esfondrant tota l’estructura econòmica del règim sota la tensió de la guerra. En realitat, Hitler va anar a la guerra perquè, malgrat la seva poca sagacitat, va comprendre que abans no hagués passat gaire temps, els seus mètodes econòmics provocarien la inflació i la ruïna total del país.