Com és habitual a Espanya, la qüestió religiosa va ser una de les principals fonts de polèmica i conflicte en la transició de la República cap al sistema de la Restauració. La definició del règim de tolerància religiosa (article 11é de la Constitució de 1876) va provocar un ampli debat que va finalitzar amb un acord amb la Santa Seu i un enfrontament del catolicisme més reaccionari amb el règim canovista. El pes de l’Església a l’Espanya contemporània es basava en una sèrie de privilegis heretats des del període medieval i que amb l’avenç del liberalisme s’havien posat en dubte suposant una pèrdua de poder per polític i econòmic a l’estament eclesiàstic (desamortitzacions).
Segons el Concordat de 1851, l’Església va acceptar les desamortitzacions liberals realitzades a la primera meitat del segle XIX a canvi de que l’Estat es comprometés a realitzar una dot al culte catòlic i al clergat, a assegurar la unitat religiosa, a donar una inspiració religiosa a l’ensenyament i a respectar els béns eclesiàstics. L’existència d’aquest Concordat marcarà les relacions Església-Estat i les discussions a l’hora de promulgar la nova Constitució. La instauració del sistema de la Restauració significava la necessitat de realitzar un nou pacte religiós per estabilitzar el sistema amb el suport d’una institució que assegurés l’ordre social i polític.
Demandes principals de l’Església:
- Confessionalitat de l’Estat.
- Caràcter inqüestionable de l’Estat catòlic i l’ensenyament.
- Finançament de l’Església.
A canvi l’Església ofereix a l’Estat:
- El reconeixement del règim.
- Suport a la política d’ordre del sistema.
La tolerància religiosa reconeguda a la Constitució van ser restringides per a tranquil·litzar a la jerarquia catòlica espanyola i guanyar el seu suport. Tot i les protestes inicials per “l’article de la tolerància” a la Constitució, les relacions entre Església i Estat van ser fluides i basades en el pragmatisme. Així, es pot constatar un pacte entre l’Església i la burgesia espanyola. El Vaticà va decantar-se per la via alfonsina en detriment de la via carlista.
Les instàncies estatals van esforçar-se en instrumentalitzar en el seu benefici la funció estabilitzadora i legitimadora que va jugar l’Església. El marc legal en que va moure’s l’Església durant la legislació resulta força ambigu perquè el Concordat de 1851 seguia vigent, però la Constitució marcava una certa tolerància religiosa.
Evolució del nombre de convents a l’Espanya de la Restauració*:
- 1868 → 900 convents (16.000 religiosos).
- 1902 → 3.015 convents (50.000 religiosos).
*Espanya va rebre milers de religiosos exiliats de la França republicana i laica.
Escoles religioses a Espanya:
- 1870 → 2.500.
- 1900 → 6.000.
El pacte Església-Estat no va aconseguir-se fàcilment. El règim va haver d’acceptar el reconeixement del matrimoni canònic i la supressió del valor del matrimoni civil. Finalment. l’Estat va arribar a un acord amb la Santa Seu en el que es reconeixia la potestat de l’Estat per regular els efectes civils del matrimoni. El Vaticà necessitava un suport com Espanya després de trencar relacions amb la Itàlia unificada i per al sistema canovista això va suposar una autèntica benedicció.
Polèmica i clau per entendre el pacte Església-Estat va ser l’aprovació d’una Llei d’Instrucció Pública que ja el 1878 va haver d’ajornar-se per la pressió exercida per l’Església i la Santa Seu. Els bisbes impugnaven l’obligatorietat de l’ensenyament primari perquè suposava la pèrdua del monopoli de la docència i entenien que no es garantia l’ortodòxia doctrinal.
És significativa una circular del Ministre d’Educació, Orovio, dirigida als directors de universitat en la qual donava ordres de controlar que no s’ensenyés res que fos contradictori amb el “dogma catòlico” i la “sana moral”. D’aquesta manera es prohibia que es contradigués la religió catòlica, i de pas la monarquia constitucional i el règim polític del país perquè podia conduir a “funestas faltas sociales” (sic).
Després d’aquest gest, l’arribada d’Alejandro Pidal y Mon al Ministeri de Foment va servir per a portar endavant els criteris catòlics. L’ensenyament privat religiós va anar creixent en importància gràcies a les mesures que va aprovar Mon des del seu ministeri. Pidal procedia de la Unión Catòlica que representava al Neocatolicisme i aglutinava el descontentament polític.
El pontificat de Lleó XIII (1878-1903) va suposar una certa obertura del Vaticà cap al liberalisme enfront dels sectors més integristes de l’Església als quals va desqualificar a l’Encíclica Cum Multa de 1882 per, posteriorment, donar suport al sindicalisme catòlic a l’Encíclica Rerum Novarum (1891).
L’objectiu dels governs conservadors i liberals va ser aconseguir per part de l’Església catòlica jeràrquica la benevolència que els permetés contrarestar la intransigència dels catòlics a un règim liberal (“el liberalismo es pecado” havien arribat a dir). Així, a través de la relació de solidaritat i comprensió amb el Vaticà, es va desqualificar als més intransigents i es va guanyar un suport ideològic importantíssim per la gran influència social que tenia i tindrà l’Església a Espanya com a poder legitimador i estabilitzador dels règims polítics conservadors davant les teòriques amenaces revolucionàries.
