En els anys vint i trenta va produir-se l’eclosió d’una nova forma d’organització política: el feixisme. La ideologia d’aquest moviment és la forma més elaborada i modernitzada de la tradició de la dreta radical, una fase concreta del desenvolupament de la cultura ultradretana, específica del continent europeu, i basada en la inversió dels valors d’igualtat natural, llibertat individual i govern representatiu que es derivaven dels principis de la Revolució francesa de 1789.
En un moment de crisi, la comparació dels grans ideals emergits de la Revolució francesa amb la realitat que suposava la marginació social, l’exclusió o la pèrdua de l’estatus privilegiat que s’havia tingut abans de la Gran Guerra van suposar que aquells principis que havien inspirat la política i la societat del vuit-cents fossin considerats caducats o falsos per amplis sectors de la societat. A diversos països van aparèixer moviments d’aquest tipus, articulats al voltant del rebuig al sistema parlamentari, l’odi al comunisme, el nacionalisme exacerbat, el culte a la violència i la mobilització de les masses atretes per un líder carismàtic.
La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides:
1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.
2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.
3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu. Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.
4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com una “tercera via” alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.
5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.
