Els burgesos barcelonins van fer tot el possible per “educar” Ferran VII en la teoria del mercat nacional. Així, la Junta de Comerç va presentar-li una exposició amb una llista final de quinze peticions sobre contraban, aranzels, etc. Aquestes peticions es justificaven amb una argumentació “nacionalista” que venia a dir que els catalans no volien l’aplicació d’aquestes mesures en el seu propi benefici, sinó que el progrés de la seva indústria permetria el benefici d’altres zones d’Espanya amb la compra de primeres matèries. A més, demanaven la prohibició de la importació de cereals per benefici de l’Espanya agrària.

Cap de les argumentacions de la burgesia catalana, però, va fer cap mena d’impacte en el rei. Si Catalunya va aconseguir en aquests anys recuperar el seu comerç i transformar la seva economia industrial per preparar-la per a una nova etapa de creixement, va ser al marge de la política econòmica de l’Estat espanyol (si es que en podem parlar de política econòmica de l’absolutisme agonitzant).

Catalunya estava assentant els fonaments d’un creixement sòlid i prometedor. El creixement i canvi econòmic va afectar a tots els sectors, també a l’agricultura que seguia sent el seu principal fonament. Ens trobem en uns moments de davallada del volum i dels preus de les exportacions vitícoles, però aquesta crisi conjuntural es superarà i la vinya continuarà sent un dels motors fonamentals de l’economia catalana al llarg del segle XIX gràcies a les exportacions de vins comuns.

Hi havia tot un sector de petits productors camperols que van veure’s afectats a la vegada per la crisi conjuntural de la caiguda de preus i per la crisi de la producció de la indústria rural que els permetia complementar els seus ingressos. Aquesta situació es veuria agreujada, a més, per la situació que la transformació de la propietat produiria en els anys següents. El progrés de l’agricultura capitalista va anar acompanyat de la ruïna dels petits productors de les explotacions familiars. Una bona part d’aquests camperols s’arruïnarà i això permet explicar la seva hostilitat cap a la societat burgesa en construcció allistant-se a les files del carlisme.

La indústria tèxtil, per la seva banda, estava reconvertint-se per especialitzar-se en el cotó i tindria en aquests anys una de les seves majors fases d’expansió. En aquest període es van construir les grans fàbriques noves que integraven el filat i el teixit, que utilitzaven telers mecànics i que començaven a usar el vapor com a força motriu essencial. S’estava produint la renovació tecnològica. Els anys que van de 1824 a 1833 van ser rics en la construcció de velers, fet que només s’explica per un increment del tràfic comercial. Després de la pèrdua de les colònies americanes, el comerç amb el mercat espanyol a través de la navegació de cabotatge va augmentar.

A més, l’esquema del comerç exterior català també va reconstruir-se. El mecanisme d’intercanvi interior de cereals contra teixits va complementar-se amb un circuit exterior que permetia vendre a l’estranger els excedents de vins per tal d’adquirir la fibra de cotó que alimentés la producció industrial. En aquests anys, els homes de negocis i financers catalans van començar a fer operacions a gran escala amb el govern i, per primera vegada, van introduir-se en els organismes de l’administració econòmica del país. Es va tornar a reconstituir l’associació pròpia dels fabricants que van realitzar un cens industrial, van elegir un president i van iniciar les campanyes contra la concessions d’importació de teixits fets a Dollfuss.

La burgesia catalana estava iniciant el camí cap a la represa que explica el seu progrés des de 1833. Era encara una força social progressiva i conscient de la necessitat de la necessitat de canviar la trajectòria política espanyola per tal d’evitar el perill d’unes revolucions que podien posar en perill la propietat. La burgesia estava disposada a aliar-se amb altres “forces propietàries” per tal de salvar l’ordre social vigent i fer possible el creixement econòmic. A la burgesia el que li molestava de l’Antic Règim no era la seva arbitrarietat i la seva injustícia, sinó la seva profunda incompetència en les matèries econòmiques i hisendístiques que posava en perill el seu progrés.