La intervenció francesa de 1823 va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya.
Ferran VII, recuperava així la seva condició de monarca absolut, però les potències absolutistes, temoroses davant de l’agitació constant que es vivia en el país, van demanar-li que introduís algunes reformes molt moderades com ara la proclamació d’una amnistia i l’organització d’una administració eficaç que donés estabilitat a la monarquia. Així, els francesos no arribaven com a restauradors de l’absolutisme, sinó com a propugnadors d’un sistema moderat calcat del parlamentarisme moderat francès establert per Lluís XVIII.
El monarca, però, no va fer cas de les peticions dels seus aliats internacionals i de nou es va produir una ferotge repressió contra els liberals, molts dels quals van marxar cap a l’exili per escapar de la pena de mort o la presó. A més, es va depurar l’exèrcit i, durant tota la dècada, es va perseguir els partidaris de les idees liberals en una veritable caça de bruixes. A Catalunya, per exemple, tot i la presència francesa que va evitar una represàlia encara pitjor, van ser executats uns 2.000 liberals només l’any 1824.
La repressió política va ser molt precisa i va ser dirigida des del Ministeri de Gràcia i Justícia per Calomarde, acompanyada de la violència civil consentida pel govern. L’actuació de les comissions militars i el sistema de purificacions del funcionariat estaria vigent fins 1825. El coronel Rafael del Riego va ser executat i la mateixa sort van tenir personatges com Juan Martínez Díaz “el Empecinado”, el més destacat guerriller de la Guerra de la Independència. Moltes persones van convertir-se en màrtirs del liberalisme espanyol. Van ser executades unes 30.000 persones i van ser empresonades unes 20.000 persones més.
Principals pronunciaments liberals entre 1823 i 1833:
- 1824: Pronunciament de Valdés.
- 1826: Pronunciament dels germans Batán.
- 1830: Pronunciament de Valdés, Milans del Bosch i Espoz y Mina.
- 1831: Pronunciament de Torrijos.
Tot i això, durant la darrera etapa del regnat de Ferran VII s’observa un progressiu allunyament dels realistes purs respecte de la monarquia i un acostament d’aquesta als sectors més moderats del reformisme. Les causes d’aquest procés cal cercar-les en un incompliment per part del rei del programa defensat pels realistes (per exemple, el restabliment de la Inquisició) i en la permanència d’elements ideològicament propers als liberals més moderats en l’aparell de l’Estat i, sobretot, en l’exèrcit.
L’altra gran preocupació de la monarquia en aquest període va ser, novament, la resolució del problema econòmic i Ferran VII no va poder abstreure’s de la tendència reformista del seu moment i, encara que aplicava una política absolutista, les necessitats econòmiques derivades de la insuficiència d’ingressos de la Hisenda Reial el van acabar portant a adoptar algunes mesures reformistes. Així, les dificultats de la hisenda reial, agreujades per la pèrdua definitiva de les colònies americanes, van forçar un control estricte de la despesa pública i, a partir de 1825, va iniciar-se la col·laboració del sector moderat de la burgesia financera i industrial de Madrid i Barcelona. En aquesta direcció, es va atorgar un aranzel proteccionista per a les manufactures catalanes i es va incorporar López Ballesteros, un home proper als industrials, al Ministeri d’Hisenda.
A Catalunya, aquesta política i l’agitació realitzada des dels sectors més reaccionaris van provocar l’aixecament dels voluntaris realistes, els anomenats “malcontents” o “agraviats”, aplegant dirigents nobiliaris i clericals així com pagesos descontents per la crisi al camp i que reclamaven el retorn als costums tradicionals. Aquest moviment, específic i exclusiu de Catalunya, va començar al Baix Ebre el mes d’agost de 1825 i tenia una tendència netament foralista.
L’agitació va ser tan important que el mateix monarca va haver de desplaçar-se a Catalunya el 1827, on va nomenar Carles d’Espange, comte d’Espanya, nou capità general de Catalunya, el qual a través d’una contundent ofensiva va forçar la retirada de les tropes franceses que encara hi restaven i va iniciar una fortíssima repressió política. Aquesta actitud, tot i que va sufocar la revolta en poc temps, va ser contraproduent a llarg termini per a la monarquia ja que va provocar la deserció dels sectors més joves de l’absolutisme cap al reformisme i, a la vegada, dels sectors més radicals cap al carlisme.
En aquest context, a la Cort, el sector conservador i tradicionalista, partidari de l’Antic Règim i oposat a qualsevol forma de liberalisme, va anar agrupant-se al voltant de l’Infant Carles Maria Isidre, germà del rei i previsiblement el seu successor atès que Ferran VII no tenia descendència. Tanmateix, el naixement, l’any 1830, d’una filla del rei i la seva quarta esposa, Maria Cristina de Nàpols, la infanta Isabel, va iniciar un conflicte de caràcter successori.
La Llei Sàlica, d’origen francès i implantada a Espanya per Felip V, impedia l’accés de les dones al tron, però Ferran VII, influït per la seva esposa, va promulgar la Pragmàtica Sanció que la derogava tot restablint els vells usos successoris i convertia Isabel en hereva de la corona espanyola. En aquell moment ningú no va protestar per aquesta mesura que era un cop pels carlins, ni tan sols l’Infant Don Carlos.
Però el govern no només havia de fer front al problema successori ja que els enemics l’acorralaven a dreta i esquerra. La xarxa de conspiracions que els liberals promovien contra Ferran VII va potenciar-se arran del triomf de la revolució francesa de 1830 i el govern, que no ignorava els projectes dels liberals, va respondre a qualsevol amenaça amb ferocitat, multiplicant les condemnes pels motius més insignificants.
Per la seva banda, els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) tampoc s’estarien quiets i l’any 1832, en un intent de cop de mà a La Granja, influirien sobre el monarca, greument malalt, que va restaurar la Llei Sàlica retornant a Don Carlos els seus drets successoris. Aleshores, Maria Cristina va comprendre que si volia salvar el tron per a la seva filla havia de cercar suports en els sectors més moderats del liberalisme.
Amb la recuperació de la salut del rei, Ferran va anul·lar la concessió feta en un moment de debilitat i, amb el rei ja agonitzant, la regent Maria Cristina va iniciar una política clara i decidida contra el carlisme, formant un govern de caràcter reformista, destituint els ultres i organitzant les Corts que havien de jurar a Isabel com a successora. A més, es van nomenar nous capitans generals en substitució d’aquells que, com el de Catalunya, estaven compromesos amb el carlisme mentre decretava una amnistia que suposava el retorn de 100.000 exiliats liberals.
Així, en els darrers mesos de la vida de Ferran VII pot considerar-se que ja s’estava configurant l’escenari que conduiria a la primera guerra carlina. L’any 1833, en morir el monarca i confirmar-se a través del seu testament que la Infanta Isabel era l’hereva al tron i que el país restava sota una regència governada per Maria Cristina fins a la seva majoria d’edat, Carles Maria Isidre es va proclamar rei donant lloc a l’esclat d’una insurrecció reialista al nord d’Espanya i a Catalunya. S’iniciava així una sagnant guerra civil i, a la vegada, el procés que havia de portar la Revolució Liberal a Espanya.
