El tema del bandolerisme ha atret l’atenció dels historiadors des del segle XIX, en plena Renaixença, quan es volia veure en aquests personatges a uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política segons la visió romàntica del fenomen. En el segle XX els estudis més significatius va realitzar-los Joan Reglà i les aportacions més recents les trobem a les obres de Núria Sales i Xavier Torres.

A Catalunya, com en molts indrets del Mediterrani quan va decaure l’impuls econòmic medieval en favor de l’eix atlàntic, va esclatar el fenomen del bandolerisme que es perllongaria al llarg dels segles XVI i XVII.

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

D’aquesta manera, el bandolerisme abraçaria el segle XVI i culminaria al voltant dels anys trenta del segle XVII. L’etapa de plenitud del fenomen s’hauria de situar en les primeres dècades del segle XVII, moment en el que van aparèixer bandolers com Rocaguinarda o Serrallonga.

Tradicionalment s’ha posat l’èmfasi en els bandolers del Barroc (segle XVII) perquè coincidia amb la rivalitat entre nyerros i cadells. Els noms de llegenda del bandolerisme català es trobarien emmarcats en aquest període i la literatura i el folklore van fer que perdurés la seva memòria.

Així, el bandolerisme català es convertiria en una imatge literària reflectida, fins i tot, en les obres del Segle d’Or espanyol (El Quijote). El bandolerisme era presentat com un fenomen del segle XVI que assolia la seva plenitud en el Barroc, però en realitat el bandolerisme no és cap novetat de l’Època Moderna ja que els seus precedents els trobem en l’Edat Mitjana.

Un fenomen de tan llarga durada com el bandolerisme no pot tenir explicacions úniques. Les seves causes són complexes i no es troben en un motiu aïllat, sinó en un conjunt de factors que van actuar de manera interrelacionada.

Joan Reglà va explicar el bandolerisme segons la teoria maltusiana, plantejant que va ser l’excés de població el que va provocar que, per fugir de la misèria, s’entrés a formar part de les quadrilles o que els mateixos nobles empobrits fossin els bandolers.

És a dir, segons Reglà, el bandolerisme seria causat per qüestions demogràfiques i econòmiques. Serien “fills de la misèria” pel sobrepoblament de la muntanya que donava lloc a la desproporció entre població i recursos.

Aquesta explicació no pot ser acceptada de forma global com a explicació del fenomen del bandolerisme perquè aquest va començar en el segle XVI quan Catalunya era un país buit, poc poblat i, quan s’arribi al sostre maltusià, el fenomen del bandolerisme ja pot donar-se per acabat.

L’economia no pot ser una causa suficient per a explicar la complexitat del fenomen i els problemes per a eliminar-lo i el determinisme geogràfic també presenta deficiències perquè els bandolers procedien de tot arreu: venien de la muntanya (nyerros i cadells), però també de la plana i l’interior de Catalunya.

Altres autors han plantejat el fenomen del bandolerisme en relació amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i l’economia catalana. Així, el bandolerisme seria la sortida tant per als pagesos perjudicats per la sentència arbitral de Guadalupe com per als senyors o per alguns menestrals que no van trobar sortida a la decadència gremial. Aquesta explicació incideix en els integrants de les quadrilles, però no n’acaba d’explicar l’essència del fenomen.

Les lluites de facció entre la noblesa van ser la principal causa del fenomen del bandolerisme. El terme bandoler obeeix a dues accepcions diferents: saltejador de camins i malfactor rural, d’una banda, i seguidor d’un bàndol o parcialitat feudal de l’altra. Això suposaria una explicació del bandolerisme com una guerra privada entre senyors feudals per motius diversos.

El bandolerisme senyorial es pot deure a diferents motivacions, entre les quals no es pot descartar l’empobriment d’una part de la noblesa, però també pot ser una forma de preservar, mantenir o maximitzar la renda senyorial.

Els senyors protagonitzaven conflictes de llarga durada entre bandositats que es resolien al marge de la justícia reial. La lluita entre bandositats era una forma legal i sancionada pel dret per a resoldre els conflictes entre bàndols. Aquesta era una pràctica d’origen medieval encara vigent en els segles XVI i XVII.

Aquests conflictes requerien la mobilització d’un nombre important de persones. Així, vassalls, familiars, amics i mercenaris o malfactors van participar en aquests conflictes com a força de xoc. Les quadrilles eren les encarregades de donar suport militar als senyors.

La monarquia de Ferran II va regular a Catalunya les revenges privades per la via de les pragmàtiques i les constitucions. En la mesura que les “lleis” de la noblesa eren unes altres i prevalien, el bandolerisme denota la dificultat de la monarquia hispànica per a monopolitzar la violència. El desafiament no es prohibirà a Catalunya fins el 1670. L’autoritat reial només podia actuar quan la bandositat no s’ajustés a la “legalitat” que les regulava.

El resultat de la combinació d’aquests factors va ser l’aparició d’un grapat de quadrilles comandades per personatges que han esdevingut cèlebres en l’imaginari català (Bertomeu Camps, Montserrat Poch, Perot Rocaguinarda, Joan Sala Serrallonga) davant els quals la repressió dels virreis va resultar estèril.

Durant la primera meitat del segle XVII, quan el bandolerisme va assolir la seva màxima virulència, van aparèixer dues faccions enfrontades: nyerros i cadells. Tradicionalment, alguns historiadors han atribuït als nyerros la defensa dels valors feudals mentre que els cadells representarien els interessos de les viles i les ciutats. En realitat, però, com hem indicat, probablement nyerros i cadells no serien més que diferents cares d’una mateixa moneda.

Així, un bandoler pot ser definit com aquell membre d’una facció o bandositat, un partidari armat. És a partir del segle XVI quan trobem un bandolerisme de lladres i saltejadors de camins. En qualsevol cas, una definició no té perquè estar deslligada de l’altra, podia donar-se qualsevol de les tres variants.

Després de la Guerra dels Segadors el bandolerisme viurà un canvi amb la pervivència només dels saltejadors de camins sense la complicitat dels estaments privilegiats. Ara serien bandolers més fràgils davant l’autoritat reial i per aquest motiu van tendir a la desaparició.