El Tribunal de la Inquisició en la Monarquia Hispànica:
La Inquisició era una institució d’origen medieval que havia estat creada per l’Església amb la missió de vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies, és a dir, les idees que l’Església considerava falses. Posteriorment, la Inquisició va ampliar el seu camp d’acció i va perseguir altres delictes, com la blasfèmia, la bruixeria, els pecats contra natura o l’incest. Per tant, era un tribunal eclesiàstic.
A la Corona d’Aragó, en el segle XIII, es va institucionalitzar una primera Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir inoperant a la pràctica des de finals del segle XIV.
La Inquisició va adquirir un paper polític i social molt rellevant en la Monarquia Hispànica durant tota l’època moderna. L’any 1478, els Reis Catòlics van aconseguir que el Papa Sixt IV els autoritzés la creació a Castella d’un tribunal del Sant Ofici, o Inquisició amb una composició mixta (eclesiàstica i civil) destinat, bàsicament, a perseguir i castigar els judaïtzants. Així, la Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de mantenir en privat el culte de la religió hebraica.
Durant més de tres segles d’existència, el Tribunal de la Inquisició també perseguiria d’altres minories (com els moriscos i els protestants) i adversaris polítics (com els humoristes o els revolucionaris liberals d’inicis del segle XIX) i va organitzar una censura molt estricta sobre els llibres que s’editaven.
Ja des dels seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats pel tribunal, les sentències s’executaven en grans actes públics (actes de fe), els “reconciliats” (o penedits) eren objecte d’un tracte degradant que suposava de fet la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a mort.
El Tribunal va ser un instrument al servei de la monarquia, destinat a afavorir la seva política unificadora. Així, el Tribunal de la Inquisició es va implantar als regnes de la Corona d’Aragó l’any 1483, malgrat l’oposició de totes les institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l’afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica.
Tot i això, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona. El primer inquisidor general nomenat pels Reis Catòlics va ser Tomás de Torquemada, el confessor del rei Ferran. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes.
A la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma catòlica, Felip II va reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el protestantisme, i, en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política. Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials, i es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals. L’ofensiva inquisitorial va anar acompanyada per altres mesures, com la prohibició d’estudiar a l’estranger. Tot plegat va suposar el tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i cultural a Europa.
Les Corts de Cadis del 1812 van suprimir el Tribunal de la Inquisició, però Ferran VII el va restablir amb la Restauració absolutista de 1814. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. Però no seria fins el 1834 quan la regent María Cristina l’aboliria definitivament en plena Revolució Liberal espanyola.
L’expulsió dels jueus:
Els jueus constituïen una minoria important en la societat catalana medieval, sobretot en els nuclis urbans.
Durant l’edat mitjana van arribar a Catalunya molts jueus procedents de França. Gairebé tots van instal•lar-se a Barcelona i a les grans ciutats comercials com Perpinyà, Girona, Lleida, Tortosa o Cervera. En general, els jueus eren mercaders, però també n’hi havia que es dedicaven a prestar diners i a la medecina, activitats que a l’edat mitjana estaven prohibides per als cristians.
Els jueus no gaudien dels mateixos drets que els altres ciutadans, patien una discriminació popular molt activa i, legalment, pertanyien al rei. L’agost de l’any 1391, molts dels barris jueus de les ciutats catalanes, els calls, van ser assaltats i destruïts en un pogrom antijueu, i la majoria dels jueus van ser obligats a convertir-se al cristianisme.
La implantació del Tribunal de la Inquisició a la Corona d’Aragó i l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics l’any 1492 mitjançant l’Edicte de Granada van provocar l’emigració d’aquests cap al sud d’Itàlia i el nord d’Àfrica i la desaparició de les comunitats jueves a les ciutats catalanes.
L’expulsió dels moriscos:
El procés de reconquesta portat a terme pels habitants dels regnes cristians de la Península Ibèrica va durar prop de vuit segles i va finalitzar amb la conquesta del Regne de Granada pels Reis Catòlics l’any 1492. Els pobladors de religió musulmana dels territoris conquerits que van decidir quedar-s’hi es van convertir majoritàriament al cristianisme mitjançant capitulacions. Aquests habitants eren anomenats moriscos.
En molts indrets, sobretot al País Valencià, els moriscos van continuar la pràctica de la religió musulmana i van conservar la llengua àrab i els costums propis. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d’Aragó, en el moment de la seva expulsió es trobessin en un procés força avançat d’assimilació cultural.
En els primers segles de l’època moderna, les Illes Balears i el litoral mediterrani de la Península eren atacats constantment per pirates berberescos, els quals hi feien nombroses incursions i hi prenien captius. La Monarquia Hispànica va considerar que la població morisca els donava suport i va decidir expulsar-la.
Així, el 1609, durant el regnat de Felip III, es va decretar l’expulsió dels moriscos de la Península Ibèrica. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègics. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l’expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. El 1610 es va dur a terme l’expulsió dels moriscos dels altres territoris peninsulars. El nombre total de moriscos expulsats va ser de 273.000 (5.000 a Catalunya).
L’expulsió dels moriscos, que treballaven principalment en els conreus de regadiu, va ser molt negativa per a l’agricultura dels regnes de València i Aragó, llocs on habitava la major part de la població morisca. Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d’un terç dels habitants del regne, i a l’Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals.
A Catalunya, els moriscos constituïen un col•lectiu d’unes 8.000 persones que es concentraven a les valls de l’Ebre i el Segre, però l’impacte de la seva expulsió va ser menor, ja que proporcionalment eren menys nombrosos que en els altres territoris de la Corona d’Aragó.
A la Corona de Castella, els moriscos eren poc més de 100.000, amb una presència important als territoris d’Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia.
La sort dels moriscos expulsats va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d’Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l’expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria.
Per als regnes hispànics, l’expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l’ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma.
