En el segle XVI, Catalunya ja estava definida territorialment amb una frontera política i una multiplicitat de fronteres territorials. La frontera política catalana estava definida des de Salses fins els límits amb el País Valencià i Aragó.
Catalunya era un territori on la Diputació del General recaptava els seus ingressos segons la seva constitució. Així, la frontera política catalana es situava en els límits territorials amb el Regne d’Aragó i el Regne de València, tot i que tenien la sobirania del mateix monarca. Al nord, Catalunya delimitava amb els dominis de la monarquia francesa.
Catalunya també presentava fronteres territorials amb el Regne de Navarra que es trobava sota el domini de la monarquia dels Foix-Bearn que incloïa Andorra entre els seus territoris com a co-senyoria. Els territoris dels Foix-Bearn seran sumats, posteriorment, a la monarquia de Ferran II i al Regne de França. La participació dels Foix-Bearn en les Guerres de Religió franceses farà que la frontera catalana es vegi afectada per la conversió al protestantisme (hugonots).
El 1659 la frontera política evolucionarà a partir de la signatura del Tractat dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV. Així, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaran a ser de sobirania francesa modificant la frontera. La denominació dels territoris catalans sota sobirania francesa anirà canviant a mida que variï la geografia administrativa francesa.
Les fronteres polítiques catalanes no es veuran afectades fins el 1714 amb la introducció de l’absolutisme borbònic. Així, a Catalunya ara es crearà una nova frontera merament administrativa.
Un altra exemple de la diversitat de les fronteres catalanes seria la frontera marcada per l’ús de la llengua catalana (Aragó, País Valencià, Vall d’Aran i Catalunya Nord) i les fronteres eclesiàstiques marcades per les diòcesis i els bisbats. D’aquesta manera, trobem diòcesis que s’estenen fora de la frontera i d’altres territoris sota diòcesis que es trobaven fora del territori –la Vall d’Aran es trobava sota la diòcesis francesa de Commenge).
També es poden establir diversitats territorials segons els vincles econòmics. Per exemple, la Vall d’Aran, que políticament pertanyia al Principat de Catalunya i suposava una doble frontera amb Aragó i els territoris de la monarquia francesa, per les característiques de la seva geografia es relacionava econòmicament amb aquests territoris per obtenir els productes que els hi mancaven i per vendre els seus excedents ramaders.
L’economia aranesa era bàsicament ramadera en l’Edat Moderna i la seva agricultura es limitava al 7% del territori. Aquesta economia agrària deficitària feia necessària l’adquisició de productes procedents d’altres zones. Així, establiran una forta relació econòmica amb el Commenge francès per la facilitat que tenien per establir comunicacions amb aquesta zona. La dificultat geogràfica del territori feia més complicada la relació amb altres territoris catalans, especialment a l’hivern.
Un altre exemple de relació interfronterera era la política de pactes entre les valls pirinenques sota la sobirania de monarques diferents mitjançant concòrdies i patzeries. A les concòrdies es pactaven els aspectes conflictius de la relació veïnal com la delimitació del territori o la regulació dels recursos.
D’altra banda, les patzeries eren acords de pau (patz) entre territoris que pertanyien a diferents sobirans per garantir la convivència pacífica en temps de guerra entre els sobirans. Aquests pactes podien incloure privilegis de tipus comercial, la continuïtat del comerç en temps de guerra o la protecció de les persones i els béns (bestiar). Aquesta mena de pactes es repeteixen al llarg de tota l’Època Moderna.
