A la majoria dels països que van industrialitzar-se durant el segle XIX la democràcia liberal va anar progressant lentament. Els règims constitucionals que garantien la separació de poders van anar establint-se, amb més o menys fortuna, tant a les monarquies tradicionals (Gran Bretanya, Dinamarca, Noruega, Dinamarca, Alemanya) com a les joves i escasses repúbliques (Suïssa, França o Portugal). En tots aquests Estats el poder legislatiu residia en assemblees escollides per sufragi (restringit o universal) i els drets fonamentals dels ciutadans eren garantits i protegits. Així, mateix les diverses opcions polítiques van anar organitzant-se al voltant de partits polítics, que podien propagar les seves idees presentant-se a les eleccions i constituir governs. Finalment, a poc a poc, els diversos països, impulsats pel moviment socialista creixent, van anar elaborant legislacions amb un caràcter més social per tal de protegir els més desafavorits econòmica i socialment.
Els sistemes representatius van anar imposant-se en gran part de l’Europa occidental, segons tipologies molt variades, però que responien essencialment a dos models. D’una banda, el de la monarquia liberal britànica, que seria imitat per països com Suècia, Itàlia, Bèlgica, Holanda o Dinamarca. L’altre model era el de la democràcia republicana, instaurat als Estats Units i a França, que només va ser seguit per la Constitució Suïssa de 1848 i per la República portuguesa de 1910. Espanya va practicar ambdós models amb l’experiència fallida de la Primera República (1873) i el règim monàrquic de la Restauració (1875-1923). La realitat és que les distàncies entre els règims republicans o monàrquics van començar a esvair-se a finals del segle XIX, perquè els poders començaven a provenir cada cop de forma més efectiva de la sobirania nacional, i les monarquies, a la pràctica, esdevenien simplement uns símbols històrics del passat.
En els inicis del segle XX podem observar canvis significatius en els sistemes polítics europeus. L’arribada al poder polític de partits polítics de caràcter radical, ja fossin republicans, demòcrates o socialistes, va significar l’inici de legislacions progressistes que superaven el vell liberalisme censatari i anunciaven nous camins democràtics. Així, a Itàlia, les reformes electorals de 1912 ampliaven el dret de vot de 3 a 8 milions de ciutadans; i a França, Dinamarca, Bèlgica, Suècia, Holanda, Finlàndia i Noruega s’establia el sufragi universal masculí. També és aquest el moment de les lleis d’ensenyament primari obligatori, de les legislacions de separació entre Església i Estat, de l’increment dels poders locals (ajuntaments, consells comarcals, regions autònomes, etc.) i de les lleis protectores de la infància, dels ancians i dels malalts.
D’altra banda, va ser també en el tombant de segle quan els parlaments van començar a perdre poder i importància davant del poder executiu dels governs. Cada cop es consolidaria més la creença que les cambres eren la representació de la sobirania popular i els governs havien de ser formats pels grups majoritaris del poder legislatiu. La llei obligava els monarques a escollir els caps de govern, els primers ministres, entre la majoria parlamentària i els governs s’havien de sotmetre al control parlamentari. Aquesta nova concepció de la política com una qüestió que implicava tots els ciutadans i el nou paper del parlamentarisme van propiciar a tota Europa la puixança dels partits polítics, perquè calia organitzar-se per a les eleccions, elaborar programes, atreure el vot dels ciutadans i aconseguir aliances parlamentàries per formar majories que permetessin formar governs.
A partir de la dècada de 1860, les monarquies autoritàries de l’Europa central i meridional també van anar evolucionant cap a sistemes més representatius. Els monarques van intentar trobar fórmules per articular una nova relació entre la corona i el poble que fes possible l’expansió econòmica, el creixement del proletariat, l’ascens de la burgesia i el manteniment del seu poder sense convulsions socials. Per això, van implantar-se institucions que, en molts casos, eren pràcticament idèntiques a les dels països on triomfava la democràcia liberal burgesa, però que perdien la seva essència perquè l’aplicació del sistema representatiu era fraudulenta.
Fora de l’Europa occidental, els règims autoritaris eren predominants encara a la majoria dels països, sobretot a les nacions sotmeses als vells imperis. Però aquests sistemes no eren homogenis i evidenciaven signes de descomposició. El liberalisme, i fins i tot les idees democràtiques o socialistes, arrelarien entre un nombre significatiu de ciutadans, mentre que els vells imperis tradicionals intentaven reformes que, sense variar allò substancial, evitessin esclats revolucionaris.
Així, a finals del segle XIX en una bona part d’Europa persistien encara sistemes polítics molt més propers a l’Antic Règim que no pas al liberalisme. La reacció que va provocar en els grans imperis tradicionals les Revolucions de 1848 va expressar-se a través d’una voluntat de tornar enrere i fonamentar-se sobre els principis de l’autoritat monàrquica i la religió, especialment a Àustria-Hongria i Rússia. Fonamentada sobre la legitimitat dinàstica, la idea reial estaria simbolitzada en la mateixa persona del sobirà, propietari en darrer terme del país i únic detentor de l’autoritat. Com a conseqüència, els moviments de pensament serien supervisats i controlats, limitant els ideals liberals. Amb tot, l’atracció del liberalisme constituiria dins d’aquests règims autoritaris un factor innegable d’evolució i d’afebliment dels valors tradicionals.
En resum, les unificacions d’Itàlia i Alemanya i la seva entrada com a potències en el concert internacional havien canviat la relació de forces a nivell europeu. D’altra banda, l’evolució interna dels principals països condicionaria el desenvolupament de la política, no solament a nivell nacional, sinó que també a nivell internacional, de forma que la majoria d’Estats intentarien assegurar-se una posició de potència respecte als altres Estats mitjançant la creació d’àrees d’influència. Estem en el moment de la creació o consolidació dels imperis colonials.
