A la darreria del segle XVIII, dins del procés de revolucions liberals, al continent americà va produir-se la independència dels Estats Units. Aquest fet va tenir repercussions notables a la resta del continent: la població havia vist com era possible aconseguir la independència respecte la metròpoli. L’expansió de l’ideari de la Revolució francesa també havia demostrat al món que l’Antic Règim podia ser liquidat. Així, al llarg del primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se creant nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.
Orígens i característiques dels moviments d’independència. Les reformes introduïdes per la monarquia dels Borbons durant el segle XVIII en el govern colonial van beneficiar Espanya en contra dels interessos del habitants de les colònies.
En aquests territoris més de la meitat de la població era d’origen indi, un petit percentatge era negre o mestís i una quarta part de la població era blanca i configurava l’elit colonial. En aquest grup caldria distingir, d’una banda, els criollos (burgesia colonial, descendent directa d’antics colonitzadors hispànics, propietaris de grans extensions i terres o comerciants), i de l’altra, totes les persones originàries de la Península i vinculades al poder espanyol: l’administració política, les forces militars i el clergat.
Els governs il·lustrats havien imposat la llibertat de comerç, però aquesta disposició només havia enriquit encara més els espanyols que es dedicaven al comerç marítim, en contra de dels americans que distribuïen els productes europeus a l’interior del continent. El reformisme borbònic també havia suposat el pagament de majors tributs i el reforçament del poder dels representants de la corona, enfront dels antics organismes locals instaurats en època dels Àustries.
El creixent descontentament que aquestes circumstàncies produïen, juntament amb l’exemple de l’emancipació nord-americana, va fer possible que entre la població colonial sorgís un potent corrent polític favorable a la independència. La minoria criolla que controlava l’economia, a més, cada cop estava més descontenta perquè els espanyols dirigien la política i la recaptació d’impostos.
D’altra banda, entre els criolls, les bases que protagonitzarien els moviments d’independència, el liberalisme i el nacionalisme anirien penetrant com a ideologia dominant. Així, els criolls van seguir els models que els proporcionaven la independència dels Estats Units, la Revolució francesa i, fins i tot, les Corts de Cadis. A més, el nacionalisme es va plasmar en la formació d’una consciència criolla diferent de l’espanyola.
La primera fase de la independència iberoamericana (1808-1815). Durant els primers anys del segle XIX, la Guerra de la Independència a Espanya (1808-1814), originada per la invasió napoleònica, va fer que a les colònies es produís un buit de poder i que hi sorgissin totes les tensions acumulades. No cal perdre de vista que els sectors privilegiats del continent americà van seguir amb interès els canvis polítics realitzats a França durant el període revolucionari i van veure el moment idoni per passar a l’acció.
Així, el 1810, quan el poder napoleònic a Europa semblava irrefrenable, a Amèrica Llatina van formar-se moltes Juntes (assemblees composades bàsicament per criollos) que van començar a formar exèrcits propis i a establir relacions diplomàtiques amb els Estats Units i la Gran Bretanya mentre aconseguien el seu objectiu de deposar els virreis i els representants de la metròpoli, als quals acusaven de col·laboracionisme amb l’administració liberal de Napoleó.
A aquesta primera reacció independentista, de caràcter conservador, va sumar-se una altra de caràcter liberal. Molts criollos coneixien les experiències nord-americana i francesa i volien crear Estats independents pròpiament llatinoamericans amb règims constitucionals. Així, van formar-se alguns governs liberals revolucionaris, van promulgar-se constitucions i van assumir un règim republicà.
A la revolta també van adherir-se moviments de reivindicació social, i així, milers de camperols pobres van aconseguir armes i van alçar-se contra l’administració colonial, confiant que amb la independència política canviaria la seva sort. A alguns punts, fins i tot, van formar-se exèrcits indígenes que buscaven acabar amb l’opressió racial a que estaven sotmesos i que van comptar amb el suport d’alguns sectors d’esclaus.
Quan van comprovar el caràcter de lluita social que estava adquirint el moviment independentista –per a molts sectors llatinoamericans no n’hi havia prou amb aconseguir uns drets polítics, sinó que reivindicaven una organització econòmica més justa–, un sector important de criollos, especialment els terratinents, va optar per donar suport a les forces militars espanyoles, a la vegada que tornaven a aliar-se amb la restaurada monarquia dels Borbons.
Per això, totes les conquestes del moviment independentista entre 1810 i 1814 van perdre’s i, el 1815, quan a Espanya ja s’havia restablert l’absolutisme monàrquic amb Ferran VII, la rebel·lió iberoamericana semblava definitivament esclafada i el poder espanyol s’havia restaurat a tots els territoris insurrectes, amb l’única excepció del Riu de la Plata on encara seguirien les lluites pel control del territori.
La segona fase de la independència iberoamericana (1817-1825). Tot i això, a partir de 1816, la lluita per l’emancipació va començar de nou en comprovar-se que Ferran VII només pretenia realitzar la restauració de l’absolutisme i liquidar les conquestes liberals introduïdes per la Constitució de Cadis. Això era intolerable per a les colònies i va afavorir els insurgents.
El moviment independentista va començar a l’Argentina, el darrer baluard de la resistència antiespanyola que va proclamar la seva independència el 1816 al Congrés de Tucumán. Així, des de la ciutat de Buenos Aires, el general San Martín va travessar els Andes per marxar sobre Xile i Perú. La victòria de Chacabuco comportaria la independència de Xile (1818).
En paral·lel, Simón Bolivar, el gran cabdill de la independència sud-americana, conqueria el nord i creava l’Estat independent de Colòmbia (1818) a la vegada que proclamava a l’Angostura el seu projecte de la Gran Colòmbia, un gran Estat llatinoamericà que concebia com a germen d’uns futurs Estats Units de Amèrica del Sud, idea a la qual sumaria el nou Estat de Veneçuela i, més endavant l’Equador. Aquest projecte personalista de Bolivar subsistiria fins a la mort del cabdill el 1830, i encara avui manté seguidors.
Amb tot, la inestabilitat política espanyola, especialment en els anys del Trienni Liberal (1821-1823), seria el principal factor perquè aquestes insurreccions triomfessin. El 1821, un atac simultani de Bolivar des del nord i San Martín des del sud va fer caure el virregnat del Perú. A més, a Mèxic, Agustín de Itúrbide, un altre crioll, va declarar la independència del país el mateix 1821 seguint els principis del Pla d’Iguada (religió catòlica, igualtat racial i monarquia constitucional), arribant a proclamar-se emperador del nou Estat mexicà abans que Mèxic esdevingués una República federal (1824).
Seria, però, el 1825, desprès de la victòria dels exèrcits de Bolivar a la batalla d’Ayacucho (1824), quan els exèrcits espanyols van ser definitivament derrotats, i el continent sud-americà va emancipar-se d’Espanya. A Brasil, els portuguesos també van perdre part del seu domini colonial.
Simon Bolivar i els seus seguidors havien somiat amb crear una gran república sud-americana, però aquest objectiu polític no va ser possible perquè van sorgir molts Estats controlats en gran part pels sectors de l’exèrcit que havien aconseguit la independència. Els criollos, terratinents i comerciants, no van permetre tampoc que es produís una reforma social i van intentar consolidar la seva situació privilegiada.
Tot i això, els que realment van ser els triomfadors de la independència van ser els britànics ja que van substituir els espanyols en el control del comerç a Sud-Amèrica. Desprès de la independència va iniciar-se una etapa d’inestabilitat política interior al continent amb guerres entre les diferents repúbliques i una acusada dependència econòmica respecte d’altres potències.
