Al llarg del segle XVIII va desenvolupar-se a Europa un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que va realitzar una crítica molt profunda dels fonaments de l’Antic Règim. I és que pocs períodes de la història europea han estat tan fecunds en la recerca de solucions noves a les qüestions polítiques i socials com l’etapa final de l’Antic Règim, l’anomenat Segle de les Llums.

La Il·lustració te els seus orígens en l’obra de dos pensadors anglesos que van elaborar les seves teories en el pas del segle XVII al XVIII: John Locke i Isaac Newton. D’una banda, en la seva obra Locke criticava l’absolutisme monàrquic i plantejava, per primer cop, la introducció de la divisió de poders. De l’altra, amb Newton naixia el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món.

Així, els pensadors il·lustrats del XVIII partien, bàsicament, de vuit principis que posaven en qüestió tots els principis sobre els quals es basava la societat de l’Antic Règim:

a. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació. Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat.

b. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat.

c. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó.

d. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic.

e. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d’idees.

f. Pels il·lustrats l’economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d’interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal.

g. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat.

h. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.

En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la. Quan el filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) va preguntar-se Què és la Il·lustració? (1784) es responia a si mateix que aquesta era un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Les bases socials d’aquest moviment van ser les anomenades “classes educades” de la societat de l’Antic Règim: aristòcrates, sacerdots i d’altres sectors del clergat, metges, funcionaris, militars, advocats i comerciants. Val a dir que, tot i que de manera minoritària, les dones van participar del corrent de pensament il·lustrat. Els “filòsofs”, segons la denominació francesa, serien els encarregats de difondre les noves idees entre les seves bases.

Gairebé tots els il·lustrats van ser deistes. Majoritàriament van mantenir-se fidels a les seves creences religioses tot i expressar dubtes i crítiques a la religiositat popular, la superstició i les tradicions. És a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de l’existència de Déu, però no acceptaven la superioritat d’un credo religiós sobre un altre i condemnaven la intolerància religiosa. Alguns il·lustrats, però, van criticar obertament la religió com a instrument que negava la Raó i fomentava el fanatisme i la intolerància.

Els il·lustrats van criticar la societat estamental, que segons ells s’edificava sobre una base injusta. Enfront d’això, defensaven un sistema d’equilibri social i d’igualtat jurídica que permetés el progrés social a tots els individus i que aquest progrés no depengués únicament dels privilegis econòmics o familiars. És a dir, defensaven la mobilitat social, la igualtat d’origen i el mèrit segons la vàlua i la intel·ligència de cadascú. En paraules del filòsof Chevalier Louis de Jaucourt a l’Enciclopèdia:

La igualtat natural […] és el principi i el fonament de la llibertat. La igualtat natural o moral està fonamentada en la constitució de la naturalesa humana, que es comuna a tots els homes, els quals neixen, creixen, subsisteixen i es moren de la mateixa manera […]. El primer estat que l’home adquireix a la natura, i que es considera el bé més preuat de tots els béns, és la llibertat […]. Tots els homes neixen lliures, és a dir, no estan sotmesos al poder de cap ésser superior i ningú no té damunt seu cap dret de propietat.

Políticament, la Il·lustració va oposar-se a l’absolutisme i, involuntàriament, va configurar una nova doctrina: el liberalisme. Així, arrel de les idees de Locke, es plantejava la necessitat d’un contracte entre governants i governats que garantís els drets bàsics de l’individu.

Dos il·lustrats francesos acabarien de perfilar la doctrina del liberalisme polític: Montesquieu i Rousseau. Pel baró de Montesquieu, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) seria bàsica per evitar els abusos del poder. Per la seva banda, Jean-Jacques Rousseau va plantejar el contracte social com a resultat d’un pacte entre els ciutadans, a la vegada que introduïa els principis de la sobirania nacional en la qual el poder hauria d’emanar del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat mitjançant el vot.

Econòmicament, els il·lustrats van introduir les noves idees dels anomenats fisiòcrates i del liberalisme econòmic anglès. S’oposaven al mercantilisme, partidari de l’acumulació de metalls, de la defensa del comerç i de la necessitat d’un Estat fort i intervencionista. Per contra, defensaven la propietat privada, la llibertat de comerç i d’indústria i s’oposaven a qualsevol reglamentació. A més, els fisiòcrates afirmaven que l’agricultura era la font de riquesa principal d’un país, l’activitat econòmica que permetia viure als seus habitants i també acumular i intercanviar productes.

D’altra banda, pensaven que els privilegis d’alguns grups socials –els estaments privilegiats: la noblesa i el clergat– i d’algunes institucions –per exemple, els gremis– també eren un obstacle per al creixement econòmic. És per això que els privilegiats, alertats del perill que representava l’expansió d’aquestes idees per al manteniment dels seus privilegis, van intentar desqualificar els pensadors il·lustrats.

Les idees il·lustrades, tot i això, van anar escampant-se per l’Europa del segle XVIII, sobretot gràcies a la publicació a França de l’Enciclopèdia, obra dirigida per Denis Diderot i Jean Le Rond D’Alembert i que va veure la llum el 1751. Aquesta obra intentava recollir a les seves pàgines tot el saber del seu temps, però sota la “Llum” de la Raó i de l’estudi de la natura. Per això, molts dels seus articles criticaven tradicions o creences que la Raó demostrava com a falses o injustes.

En la confecció dels trenta-cinc volums de que consta l’Enciclopèdia van participar autors molt destacats de l’època com ara Jean-Jacques Rousseau, François Quesnay o François Marie Arovet, és a dir, Voltaire. A més, l’obra estava il·lustrada amb nombrosos gravats que mostraven amb una gran precisió molts dels conceptes que s’explicaven a l’obra.