Les nombroses guerres entre els estats també van incidir en la crisi generalitzada dels segles XIV i XV. En aquesta època les monarquies van adquirir un poder territorial més gran: algunes dinasties van aconseguir conquerir altres petits estats i augmentar les terres que estaven sota el seu control. Així va començar a configurar-se el futur mapa polític europeu vigent en els segles posteriors.

A més, els monarques també van aconseguir intensificar el seu poder a l’interior del regne, la qual cosa, en molts casos, va anar en detriment de l’autonomia política i militar de la noblesa feudal, així com de l’Església, dels municipis i dels parlaments. D’aquesta manera va començar a dibuixar-se un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de la noblesa i les Corts.

Al segle XV, la majoria de les dinasties europees van fer redactar conjunts de lleis que incrementaven el poder del rei, ja que es tractava de lleis que pretenien tenir validesa en tot el territori, fins i tot a les senyories. Van crear també sistemes d’administració molt més desenvolupats. El conjunt de persones i organismes dedicats a administrar i controlar per escrit la vida social els denominem burocràcia.

El desequilibri econòmic i social de la baixa edat mitjana va tenir, d’aquesta manera, repercussions polítiques: els monarques es recolzarien en la força creixent de la burgesia que els hi donaria suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats.

Així, els monarques s’enfrontarien al poder de la noblesa fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària on la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d’encunyar moneda i de l’administració de la justícia. Aquest va ser el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del regne de França i les Corts castellanes, en una lluita que va provocar grans enfrontaments, que a vegades van derivar en l’esclat de guerres civils.

Els monarques també van haver d’enfrontar-se a la gran influència política i social de l’Església, que en alguns casos es va transformar en un enfrontament obert. En altres, com els regnes de la Península Ibèrica, els monarques es van recolzar en la jerarquia eclesiàstica per a reforçar el seu poder.

El prestigi del Papat va travessar un dels seus pitjors moments durant la crisi del món medieval: va ser el moment del trasllat a la ciutat d’Avinyò (1309-1377). La tornada del Papat a Roma (1377), com a conseqüència de la inestabilitat política del regne de França, va originar l’anomenat cisma d’Occident (1378-1417), que va representar l’existència de dos, i fins i tot de tres, papes en un mateix moment.

En aquest context d’inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l’Església, teories conciliaristes i moviments heterodoxos: al regne de França es va arribar a buscar la creació d’una Església “estatal” sotmesa al poder civil (gal·licanisme a partir de la pragmàtica Sanció de Bourges).

A Anglaterra el professor d’Òxford John Wyclif i a Bohèmia Jan Hus van ser els ideòlegs de la crisi ideològica de l’Església. Ambdós refusarien totalment l’autoritat de l’Església i defensarien la formació de comunitats de predestinats que preparaven el camí a la Reforma protestant en el segle XVI.

Al concili de Constança (1414-1417) es posava fi al cisma amb l’elecció de Martí V com a única autoritat. Amb tot, a la pràctica, no se solucionarien problemes plantejats com l’autoritat del Papa o del Concili, o el de l’excessiu luxe eclesiàstic. D’aquesta manera, el segle XV, i sobretot el XVI, serien un moment de profundes commocions i d’enfrontaments religiosos.

Als segles XIV i XV també es van transformar les forces armades controlades pels monarques, i es van començar a construir els anomenats exèrcits permanents. Els càrrecs militars es reservaven per a persones d’origen noble, mentre que la tropa estava composta per professionals que rebien una paga per la seva permanència en l’exèrcit.

Aquests exèrcits reials van esdevenir molt més potents i nombrosos que les tropes de les quals disposaven tradicionalment els senyors feudals. Ara, per a dur a terme les seves empreses bèl·liques el monarca ja no dependria de l’aportació voluntària d’homes armats proporcionats per la noblesa.

El manteniment d’un aparell burocràtic, cada cop més desenvolupat, centralitzat i professionalitzat, i d’un exèrcit permanent a les ordres del monarca va fer augmentar enormement les despeses de la monarquia, fet que va portar aquesta institució a veure’s obligada a cercar noves fonts d’ingressos, i per això es van establir nous impostos.

Com que molts territoris gaudien d’immunitat (és a dir, només el senyor feudal o l’Església podien recaptar-hi tributs), els monarques van procurar obtenir els diners necessaris de les noves activitats com, per exemple, el comerç.

Quan un monarca volia conèixer l’opinió dels seus súbdits sobre alguna qüestió (una guerra, un nou impost) i recaptar diners, convocava una assemblea, les corts, composada per representants dels tres ordres, a parts iguals: clergat, noblesa i patriciat urbà. Els sectors privilegiats aspiraven, a través de les Corts, a controlar l’activitat del monarca perquè no perjudiqués els seus interessos.

Aquesta nova manera de governar, basada en un poder del rei molt més gran que en èpoques precedents, va donar lloc al que coneixem com a monarquies autoritàries. L’establiment de la monarquia autoritària va suposar una retallada dels drets jurisdiccionals locals dels senyors i va causar més d’un conflicte armat, però en el fons també va servir per garantir els privilegis econòmics dels terratinents. Per exemple, enfront dels alçaments pagesos, van resultar més efectives les tropes reials i les lleis dictades que les forces locals dels senyors feudals.