Pere II el Gran i la qüestió siciliana. El regnat de Pere el Gran (1276-1285) va significar el començament de l’expansió mediterrània amb la incorporació de Sicília, punt estratègic per al control del comerç mediterrani i rebost de blat.
En una primera fase del seu regnat, Pere II va imposar la seva autoritat a la noblesa anul·lant el sistema polític, basat en les Corts, endegat pel seu pare. Aquest triomf li va permetre d’organitzar una expedició militar contra el nord d’Àfrica, on pretenia crear un regne cristià prop de Tunis. No obstant això, la mort del seu sogre, Manfred de Sicília, i la seva successió per part de Carles d’Anjou, germà de Lluís IX de França, van fer canviar els seus plans.
Els sicilians, espantats pel despotisme angeví i temorosos de ser absorbits per la monarquia francesa, van oferir l’illa a Pere el Gran, el qual, fent valer els drets de la seva muller Constança, va adreçar la seva flota cap a Sicília, on va ser coronat rei i va derrotar els francesos (Vespres Sicilianes de 1282).
La victòria va comportar l’enemistat de França i també del papat, aliat polític dels francesos. Com a conseqüència, Pere II va ser excomunicat i desposseït dels seus regnes, que van ser atorgats a Carles de Valois, fill del monarca francès Felip l’Ardit, al mateix temps que es decretava una croada en la seva contra.
Davant d’aquesta situació tant delicada, Pere II va veure’s obligat a negociar amb la noblesa per tal d’assegurar-se la seva fidelitat, i no va tenir més remei que fer grans concessions a la noblesa aragonesa (l’anomenat Privilegi General) i a les Corts catalanes (Corts de 1283, en les quals va consentir de convocar obligatòriament les Corts un cop a l’any i acceptava que les lleis a Catalunya només serien vàlides si tenien l’aprovació de les Corts).
Amb la seguretat de comptar amb el suport dels seus súbdits, Pere el Gran va enfrontar-se als croats i al seu germà Jaume, aliat dels francesos. Va vèncer i va fer desaparèixer l’amenaça que pesava sobre terres catalanes. A més, el seu primogènit Alfons va arrabassar Mallorca al seu oncle Jaume i va reincorporar l’illa als dominis catalans.
Alfons II el Liberal. Alfons el Liberal (1285-1291) va succeir el seu pare a Catalunya, Mallorca, València i Aragó, mentre que el seu germà Jaume va rebre Sicília.
El seu regnat va estar condicionat pel conflicte sicilià, fet que va obligar-lo a cedir davant de les exigències de la noblesa aragonesa i catalana i per tal de poder suportar les pressions exteriors. En aquest sentit, Alfons II va desenvolupar una hàbil política diplomàtica que conduís a resoldre les diferències que el separaven de França i el Papat.
El resultat va ser el Tractat de Brinhòlas (Brignoles), pel qual Alfons obtenia l’aixecament de l’excomunicació a canvi de no donar suport al seu germà Jaume i convèncer-lo de restituir Sicília a la Santa Seu. El Tractat, però, no va arribar a reeixir a causa de Mallorca, ja que els representants catalans no estaven disposats a cedir-la. Tot i això, cal considerar el Tractat de Brignoles com un primer pas cap a la solució definitiva del conflicte.
Tanmateix, durant el regnat d’Alfons II va conquerir-se definitivament Menorca. Amb el seu domini, Maó va assolir una gran importància en les rutes de navegació que duien a Sicília.
Jaume II el Just i la solució del conflicte sicilià. A la mort d’Alfons II, el va succeir el seu germà Jaume II el Just (1291-1327), que va unir Sicília als dominis de la Corona d’Aragó. Durant els trenta-cinc anys del seu regnat, Catalunya va esdevenir una potència mediterrània i va ampliar les seves possessions peninsulars.
Jaume II va solucionar definitivament el conflicte sicilià mitjançant els tractats d’Anagni (1295) i Caltabellota (1302). A Anagni, Jaume II va renunciar a Sicília a canvi de les illes de Còrsega i Sardenya –centre important per la seva situació a la Mediterrània i per les seves salines, corall, mines d’argent i producció de cereals–. A més, Mallorca, Menorca i Eivissa retornaven a Jaume II de Mallorca, que es declarava feudatari del rei català.
Els sicilians no van acceptar aquest tractat i van proclamar rei Frederic II, germà de Jaume II, esclatant novament una guerra que finalitzaria amb la Pau de Caltabellota, per la qual Frederic II era reconegut com a rei de Sicília fins a la seva mort, moment en que l’illa passaria finalment a mans dels francesos.
Aquest acord tampoc no es va complir, però, i a la mort de Frederic II el va succeir el seu fill, fet que va portar una branca de la dinastia catalana a governar Sicília, salvaguardant els interessos catalans.
Paral·lelament als afers sicilians, Jaume II va intervenir en els conflictes interns de Castella (Ferran IV i els infants de la Cerda) i va conquerir el regne de Múrcia, del qual va obtenir les terres d’Alacant.
Així mateix, va reforçar la seva política mediterrània incrementant la presència de la Corona d’Aragó al nord d’Àfrica, ocupant Sardenya (1324) i amb els ducats d’Atenes i Neopàtria que van obtenir els almogàvers a l’Imperi Bizantí.
Finalment, cal destacar que Jaume II va annexionar, tot i que no de forma definitiva, el comtat d’Urgell mitjançant el matrimoni del seu fill, el futur Alfons III, amb l’hereva d’Urgell, Teresa d’Entença.
Alfons III el Benigne. El regnat d’Alfons III el Benigne (1327-1336) marca l’inici de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó.
Alfons III va continuar el projecte d’intervencionisme peninsular del seu pare, organitzant una croada contra el regne de Granada, que no va arribar a celebrar-se a causa de la pau signada, a darrera hora, entre Alfons XI de Castella i Mohamed V de Granada.
En el Mediterrani va sostenir una llarga guerra amb Gènova (1331-1336), rival dels catalans en l’ocupació de Sardenya.
Durant aquest conflicte, l’any 1333 va donar-se a Catalunya una gran fam que podem considerar com el preludi a la crisi de la baixa edat mitjana. De la magnitud d’aquesta fam queda constància en les cròniques, on es qualifica l’any 1333 com “lo mal any primer”.
Pere III el Cerimoniós, de la plenitud a la decadència. El regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) assenyala el transit de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó cap a la decadència.
La seva política exterior va ser brillant i va servir per a consolidar el domini mediterrani, incorporant definitivament Mallorca, vinculant Sicília a la monarquia (mitjançant el matrimoni del seu nét Martí el Jove amb la reina Maria), dominant els ducats d’Atenes i Neopàtria i sufocant les sublevacions dels rebels sards.
Aquesta política reintegracionista contrastava amb la situació interior dels seus regnes, on la noblesa aragonesa i valenciana van rebel·lar-se contra l’autoritarisme del Cerimoniós i la pesta negra delmava la població.
A nivell peninsular, la seva política va estar determinada per la guerra que va mantenir amb Pere I de Castella. Aquest conflicte va allargar-se per un espai de tretze anys (1356-1369) i va esclatar per l’intent castellà de recuperar l’actual província d’Alacant que Jaume II havia conquerit a Ferran IV.
La lluita va ser llarga i costosa, especialment en un moment en el qual l’economia començava a donar mostres d’esgotament, i va acabar quan Enric de Trastàmara, germanastre de Pere I, va fer-se amb la corona castellana a Montiel (1369). Pere el Cerimoniós no va aconseguir cap guany del conflicte, malgrat que el seu protegit Enric de Trastàmara s’havia compromès a cedir-li Múrcia, i en canvi, les pèrdues van gravar la malmesa economia catalana.
Joan I. Joan I l’Aimador de la Gentilesa (1387-1395), fill de Pere el Cerimoniós, va empitjorar la situació interior de Catalunya a causa de les despeses de la seva cort (on preocupava més el luxe i el desenvolupament de la literatura i les arts que no l’estat del país) i de la seva despreocupació pels afers d’Estat.
Durant el seu regnat va cercar la pau amb Castella i Gènova i va reforçar els lligams amb Sicília, però no va poder evitar la pèrdua dels ducats grecs (1388), ja que els seus esforços estaven concentrats a Sardenya, on novament els rebels sards (amb el suport de Gènova) s’havien revoltat.
Les dificultats d’aquest regnat van quedar paleses en els pogroms (atacs als barris jueus) que durant l’estiu de 1391 van realitzar-se a Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Perpinyà i d’altres ciutats importants, en els quals molts jueus van morir assassinats i d’altres van haver de convertir-se per força al cristianisme a fi de salvar la vida.
Martí I l’Humà i l’extinció de la dinastia nacional. Martí l’Humà (1396-1410) va incorporar el comtat d’Empúries a la Corona d’Aragó i va preocupar-se de sanejar el patrimoni reial, hipotecat durant els regnats anteriors.
Martí I va cercar bones relacions amb els estats peninsulars i va enviar el seu fill i hereu, Martí el Jove, a lluitar contra els rebels sards, als quals va vèncer tot i que costant-li la vida a causa d’un brot de pesta.
La seva mort, malgrat que el rei va casar-se novament buscant tenir un altre descendent, va plantejar un gravíssim problema successori, ja que a la mort del rei va originar-se un buit de poder que només va concloure amb el Compromís de Casp i l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares a Catalunya.
Amb la mort de Martí l’Humà s’extingia la dinastia nacional catalana creada per Guifré el Pelós, iniciant-se una nova etapa de la història de Catalunya.
