El regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276) va suposar una etapa d’expansió peninsular i mediterrània per a la Corona d’Aragó i molt especialment per a Catalunya.
Després de la mort del seu pare, Pere el Catòlic, en la Batalla de Muret, Jaume I va restar en mans del croat Simó de Montfort, el qual, obligat pel papa Innocenci III, el va lliurar als seus súbdits. Traslladat al castell de Montsó, va ser educat pels cavallers templers fins als nou anys, quan va iniciar el seu regnat.
La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial. Després de pacificar els seus regnes sotmetent la noblesa, el monarca va inaugurar-se un nou període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.
Les campanyes van comptar amb el suport dels sectors mercantils i van anar seguides de la repoblació dels territoris amb colons catalans, aragonesos i d’altres llocs diversos. Els nous territoris es van integrar a la corona d’Aragó com a regnes independents.
Conquesta, repoblació i organització de Mallorca:
A començament del segle XIII, la corona catalano-aragonesa va iniciar un nou període d’expansió cap al Mediterrani. La pèrdua de la influència a Occitània, després de la mort del rei Pere I a la batalla de Muret (1213) va coincidir amb un moment de creixement econòmic i de la població, que va afavorir les noves empreses d’expansió.
Quan dues naus tarragonines van apoderar-se d’una embarcació musulmana i, posteriorment, dues naus sarraïnes van apoderar-se de dues embarcacions barcelonines com a represàlia, va decidir-se l’inici de l’expansionisme catalano-aragonès.
Aquest incident marítim va decidir la conquesta de Mallorca. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona l’any 1228. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa.
El mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa.
Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.
La conquesta de Mallorca va proporcionar nous dominis a la noblesa i al clergat catalans, però sobretot va eliminar un focus de pirateria que dificultava el comerç amb el nord d’Àfrica, al mateix temps que constituïa una magnífica plataforma per a expansionar-se pel Mediterrani.
L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders).
La ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.
Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud.
Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.
Conquesta, repoblació i organització de València:
Més llarga i costosa va ser la conquesta de València. Inicialment, sembla que Jaume I no la tenia entre els seus projectes, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, va iniciar les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van allargar fins el 1245.
La reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.
A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer.
Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella.
La conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i capa l’oest.
El Tractat d’Almirra va ser signat l’any 1244 entre Jaume I i el seu gendre, el futur Alfons X de Castella. Mitjançant aquest tractat, la frontera entre València i el regne de Castella quedava fixada al pont de Biar.
Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.
El Tractat d’Almirra, però, va ser modificat posteriorment per la Sentència Arbitral de Torrellas, de 1304. En aquesta sentència es configurava definitivament l’àrea del Regne de València, ja que atribuïa a Jaume II la possessió de Guardamar, Elx, Elda, Novelda i Oriola.
València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó, regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.
La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne.
La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions.
Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.
La política exterior de Jaume I:
La política exterior de Jaume I va adreçar-se, principalment, cap a tres grans eixos d’actuació: Navarra, França i el nord d’Àfrica.
Respecte de Navarra, Jaume I va signar amb el rei navarrès, Sanç VII el Fort, un tractat d’afillament que el convertia en hereu de Navarra. Tanmateix, diferències posteriors entre els dos monarques van impedir que aquest compromís fructifiqués.
França va ser el segon objectiu diplomàtic del Conqueridor. Amb Lluís IX el Sant va signar el Tractat de Corbeil (1258), pel qual Jaume I renunciava als drets d’herència sobre Provença (llevat de Montpeller) i, a canvi, Lluís IX renunciava als drets que podia tenir sobre les terres catalanes com a successor de Carlemany. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.
Amb els límits que fixaven els tractats d’Almirra amb Castella i Corbeil amb França, les possibilitats d’expansió catalano-aragoneses posteriors quedaven obertes només cap al Mediterrani.
Finalment, el nord d’Àfrica va ser el tercer objectiu de la política exterior de Jaume I, impulsant l’establiment de relacions pacífiques amb el Marroc, Tunis i Tremissèn per tal d’afavorir el puixant comerç català en el Mediterrani.
La divisió del patrimoni catalano-aragonès:
En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.
