La llegenda del Greal arriba viva als nostres dies gràcies als misteriosos fets que van produir-se a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos. Un espai tranquil, envoltat de vinyes i castells medievals on el misteri s’hauria mantingut viu des de fa vuit-cents anys. I és que es diu que el Sant Greal va ser enterrat allà i va ser protegit per un grup de cavallers templers al llarg dels segles. Tanmateix, mai s’ha trobat cap prova de la seva existència, però el misteri derivat de les històries que han anat apareixent al voltant del poble han fet que aquest punt dels Pirineus s’hagi convertit en un dels espais predilectes de tota mena d’investigadors a la recerca del Greal.
Tot això va iniciar-se en el segle XIX, quan el sacerdot del poble, François Bérenguer Saunière (1852-1917), de cop i volta, va convertir-se en un home impressionantment ric. Un bon dia el pobre capellà va començar a rebre a casa seva a diferents convidats de l’alta societat francesa i a realitzar costosos viatges a París. La història que explicaria el perquè d’aquesta sobtada riquesa ha anat passant de generació en generació, esdevenint un episodi més de la llegenda del Greal: Saunière hauria trobat uns tubs de fusta amagats en un dels pilars de l’església en els quals s’amagaven quatre manuscrits xifrats que haurien donat accés a Saunière al major secret del cristianisme.
Dos d’aquests documents xifrats que Saunière va descobrir i desxifrar serien passatges de la Bíblia, però incorporaven uns afegits importants en el text (presumptament afegits per l’abat Bigou feia un segle). Els altres dos datarien de 1244 i 1644 i la llegenda ens diu que serien una sèrie de genealogies sobre la descendència secreta de Dagobert II, el darrer rei dels merovingis.
Aquells jeroglífics van permetre Saunière arribar a París a la recerca de respostes sobre el seu contingut i les elits parisenques van obrir-li les portes per convertir-lo en uns dels personatges més importants del món de l’esoterisme. Fos el que fos que havia trobat, el capellà va convertir-se de cop i volta en milionari, fet que engrandia el misteri al voltant de la seva troballa.
La creença popular ens diu que el allò que s’amagava en els documents i que va enriquir el religiós va ser la troballa d’un secret que hauria comportat el qüestionament de les bases del cristianisme: el Sant Greal. I en la nova interpretació del mite medieval, aquest ja no seria el calze de Jesucrist al Sant Sopar, ni la copa que Josep d’Arimatea havia emprat per recollir la seva sang, ni la font de poder místic de la novel·la artúrica. El Sant Greal seria el llinatge del fill de Déu: Jesús s’hauria casat amb Maria Magdalena i la seva descendència, la seva filla, seria aquell secret amagat que els aventurers havien buscat durant segles. I aquesta descendència divina s’hauria camuflat en diferents dinasties regnants a França i Europa, des dels merovingis fins als Borbons.
A més, els encarregats de la custòdia d’aquest símbol, d’aquest gran secret, haurien estat els cavallers templers. Això es justifica pel fet que al voltant de Rennes-le-Château podem trobar tres seus templeres que semblen establir un perímetre de defensa estratègic. Es tracta de Champagne-sur-Aude, Blanchefort i Saint-Just-et-le-Bézu. L’especulació sobre la presència del secret del Greal a Rennes-le-Château, secret custodiat i protegit per l’ordre del Temple, justificaria l’existència d’aquestes fortaleses.
Tanmateix, aquesta teoria sobre els cavallers medievals no era gens original. Al llarg de la història ja havia estat formulada per d’altres autors, de forma més o menys explícita. Així, en el segle XIII, Wolfram von Eschenbach, l’autor de Parzival, ja havia insinuat en la obra que els templers eren els guardians d’aquest misteriós objecte. Però és que la literatura al voltant del Sant Greal, com ja havíem apuntat anteriorment, és coetània de les croades. És a dir, la llarga tradició de llegendes i relats relacionats amb el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona camina en paral·lel al mite de les croades i les llegendes que arribaven des de Terra Santa.
Aquesta teoria apareix formulada a l’obra El enigma sagrado de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln. Per aquests investigadors, la copa amb la qual s’havia identificat històricament el Sant Greal esdevindria un símbol que s’identificaria amb el llinatge secret de Jesús i Maria Magdalena. Gràcies a El enigma sagrado (1982), fonamentat amb proves que en ocasions són absurdes i en d’altres simplement insubstancials, i posteriorment gràcies a l’aparició de la novel·la de Dan Brown El codi Da Vinci (2003) que recollia la teoria del matrimoni i descendència de Jesús, el Greal va tornar a l’imaginari col·lectiu del món del segle XXI.
El principal problema d’aquesta teoria de la descendència de Jesús i Maria Magdalena és que aquests documents són un misteri indesxifrable perquè ningú ha tingut accés a ells. Es diu que dos d’aquests manuscrits s’haurien perdut en un incendi i els altres dos encara no han aparegut.
Per engrandir el misteri, després d’haver-se enriquit, Saunière va restaurar l’església, consagrant-la a la figura de Maria Magdalena. El nou temple restaurat afegia una sèrie de símbols força estranys, herètics fins i tot. A més, incorporava una nova construcció, la denominada Torre Magdala, en honor a la població palestina de la qual provenia Maria Magdalena.
El simbolisme de l’església és inquietant. En entrar a l’església, el frontispici saluda al visitant amb una críptica inscripció: “Aquest lloc és terrible” i un cop a dins del recinte, a mà dreta, podem observar el dimoni Asmodeus, el guardià del secret, que reposa els seus peus sota un tauler d’escacs. Tot l’edifici presenta un terra format per rajoles blanques i negres, símbol associat al rosicrucianisme i a la maçoneria. A més, en els quadres representen les estacions de la Passió de Jesucrist podem observar una dona amb un nen als braços, la qual s’identifica amb la figura de Maria Magdalena, fet que confirmaria la teoria que el tresor ocult dels templers al sud de França seria el secret de la descendència del fill de Déu.
D’aquesta manera, per a molts autors, la nova església es convertia en un nou jeroglífic que amagaria les respostes sobre el misteri de Rennes-le-Château. I a això es sumava la creença popular que ens diu que, poc abans de la seva mort, Saunière va enterrar alguna cosa sota els edificis, possiblement la resposta a l’enigma, els pergamins perduts.
Després de gairebé un segle d’especulacions, el 1964, finalment va procedir-se a l’excavació de Rennes-le-Château. Robert Eisenman, professor expert en les religions de l’Orient Mitjà a la Universitat de Long Beach, va ser el director de la investigació. La recerca mitjançant un radar de penetració va descobrir que sota de la Torre Magdala hi havia amagat un objecte. Igualment, a sota de l’església el radar indicava la presència de dos elements. S’havia trobat finalment el Sant Greal? Es tractava dels dos documents perduts? Un mapa del tresor? Semblava que el misteri de Rennes-le-Château tocava a la seva fi.
L’excavació va iniciar-se a la Torre Magdala. Vint minuts després de l’inici de l’obra, els investigadors van topar-se amb les primeres restes: uns fragments de fusta emergien de sota la terra. Amb el secret a topar, els arqueòlegs van continuar la seva feina. Aleshores, una roca enorme emergia de les profunditats de la torre. La decepció inicial va ser enorme, però la presència dels fragments de fusta animava els investigadors a seguir buscant la presència d’un cofre que justifiqués la presència de la fusta. En aquell moment, però, l’alcalde de la localitat, fart de la presència dels arqueòlegs i del trastorn que provocaven al poble, va ordenar paralitzar l’obra.
És cert que aquella primera temptativa d’excavació va ser decepcionant pel fet de trobar-se només amb una roca. Però la presència dels fragments de fusta també podia ser indicador de la presència de quelcom més en aquell lloc. Igualment, l’església mai va arribar a excavar-se i el radar indicava la presència de dos objectes amagats a sota que podrien ser la resposta al misteri. Segurament, la presència de turistes i caçadors de tresors que inunden Rennes-le-Château era un tresor més important per a l’alcalde que descobrir una veritat decepcionant que podria comportar la fi d’aquest raig de diners que suposa el misteri mai resolt del capellà Saunière i la seva església.
Així, encara avui, el misteri de Rennes-le-Château i el Sant Greal continua sense resoldre’s, a la vegada que segueix sent font d’inspiració de novel·listes, cineastes, caçadors de tresors, aventurers, apassionats de les teories de les conspiració i investigadors que fomenten la seva llegenda. Haurem de seguir esperant per trobar la seva resolució.
One Response
Si Sauniere només hagués trobat un tresor físic (el 1851 s’havia trobat un tresor de monedes prop del castell del Bezú), això no entendria que de cop i volta passés a relacionar-se amb els cercles esotèrics mes importants de l’època, i que viatgés per França amb la facilitat que ho va fer, en una època on viatjar a Paris o a Lió no era gens fàcil. Tampoc s’entén que tingués més de 12 comptes bancàries en diferents països, ni tampoc s’entén tota la gent que després va morir relacionada amb el tema de RLC com el mateix Sauniere, Marie Denardaud, Joseph Monti, Noel Corbu, o l’acribillament a tirs del cotxe de Buithon, l’últim propietari del complex de RLC.
El mite del Greal no només es el mite de la copa de Josep de Arimatea i bla, bla… sinó que Eschembach del que parles, parla de un Grial dels Pirineus, en una esmeralda. Tampoc entraré ara amb el que diu Cretien de Troyes varios segles abans, ni en el “Lapis Ex Coellis” i bla, bla, bla… però el mite del Grial definitivament no es pot acotar al Grial Cristià, sinó que es un culte pagà que sospito ha existit sempre. Les societats discretes (que no secretes) com els Rosacreus del Lectorium, defensen la idea d’un camí del Sant Graal, com un camí de transmutació i canvi espiritual. De fet esmeralda ve de esmerar, de perfeccionar, on hi hauria un grial físic inseparable de un grial espiritual. Sense un no pots tenir l’altre.
No es tracta de ciència o de investigació històrica el que dic. NO cal que la gent sem tiri a sobre pel que dic. Aquí es on ve sovint els malentesos amb els estudiosos seriosos de la historia com tu. Es tracta de una forma de entendre la vida. Si has llegit la Cabala, algu de alquímia o de hermetisme, veuràs que son un art i no una ciència. Que salvo malinterpretacions, no pretenen convèncer a ningú de res.
Sempre pasa que les visions històriques i oficials es desmarquen completament de les pseudohistòriques o esotèriques. En part amb tota la raó i el sentit, ja que hi ha molta mentida i afan de especulació fàcil. Per exemple, s’han dit bestieses com que Bernard de Blanchefort del castell que nombres era en realitat el gran mestre templer Bertrand de Blanchefort, quant documents històrics diuen que va viure 80 anys després com a vassall del comte de Barcelona.
Jo he estat varios cops a RLC i he conegut tota mena de gent, des de estudiosos de la Càbala, gnòstics, masons, rosacreus, lliurepensadors com jo, gent “entranya”, gent a qui millor no hagués conegut, i la veritat es que es un lloc meravellós de visitar, amb una pau, una tranquil•litat i una calitat de vida que a pocs llocs de Europa pots trobar, i això es una cosa de la que mai es parla. Lo millor es deixar els llibres de banda, donarte una visita per la zona, amb la ment oberta però el cap “a puesto”, i deixar que el lloc et parli. Si al final darrera de tot plegat no hi ha res, RLC i els seus voltants m’han permès de conèixer gent molt interessant de tot el mon, atrets pel misteri