El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa
El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’Art

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Forces polítiques i socials de la Segona República

Es fa molt difícil parlar d’un sistema de partits homogeni i estable en els anys de la Segona República. El sistema electoral majoritari va impulsar la concentració de les forces polítiques afins en funció dels grans temes a solucionar. En qualsevol cas, a continuació presentem una classificació en funció del seu posicionament a la dreta o l’esquerra política.

Flag_of_Spain_1931_1939.png

Les formacions polítiques i sindicals d’esquerres:

Izquierda Republicana: La IR va ser un partit de centreesquerra d’àmbit estatal creat el 1934 a partir de la convergència del partit Acción Republicana de Manuel Azaña, del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i de l’ORGA de Santiago Casares Quiroga. Tenia una certa implantació entre les classes mitjanes i populars i comptava amb el suport d’una bona part de la intel·lectualitat espanyola. Manuel Azaña va ser president del govern (1931-1933) i, des de 1936, president de la República.

Esquerra Republicana de Catalunya: ERC era un partit nacionalista català constituït el 1931. Integrava sectors nacionalistes radicals com l’Estat Català de Francesc Macià, vells republicans històrics com el grup de L’Opinió, i petites formacions republicanes i nacionalistes. El seu programa va atreure amplis grups de la petita burgesia, de la pagesia i de la classe treballadora. Hegemònic durant tota l’etapa republicana, va aportar els dos presidents que tindria la Generalitat (Macià i Companys), comptava amb una gran militància (70.000 militants el 1933) i proposava un ampli programa de reformes polítiques i socials.

Partido Socialista Obrero Español: El PSOE era un partit marxista fundat el 1879 per Pablo Iglesias. En els anys de la República va formar part dels governs de Manuel Azaña i va agrupar dues tendències internes: un corrent socialdemòcrata, encapçalat per Julián Besteiro i Indalecio Prieto, partidari de col·laborar amb els partits burgesos i consolidar el règim republicà; i un corrent revolucionari, liderat per Francisco Largo Caballero, que considerava la República com un instrument en el camí cap a l’Estat socialista. El PSOE tenia una influència notable entre la classe treballadora.

Unió Socialista de Catalunya: Era defensora d’una socialisme nacionalista i palesava un arrelament i un protagonisme més gran que el PSOE a Catalunya en exercir com un apèndix dels governs d’ERC.

Partido Comunista de España: El PCE era un partit minoritari d’obediència soviètica, nascut el 1921 arran d’una escissió del PSOE. Liderat per José Díaz i Dolores Ibarruri, va començar a tenir força el 1934 i, especialment, a partir de l’esclat de la Guerra Civil.

Partit Socialista Unificat de Catalunya: El PSUC va néixer el 1936 com a partit català de l’esquerra comunista. Era el resultat de la unió de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de Catalunya. Partits amb una militància escassa i poca influència política, amb la unificació i l’esclat de la Guerra Civil el PSUC esdevindria, sota la direcció de Joan Comorera, un partit rellevant en els governs de la Generalitat.

Partit Obrer d’Unificació Marxista: El POUM va néixer el 1935 de la unió del Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista. De tendència trotskista, sota la direcció d’Andreu Nin i Joaquín Maurín, participaria en els governs de la Generalitat fins els Fets de Maig de 1937. La seva incidència política va ser limitada.

Unión General de Trabajadores: Sindicat socialista fundat el 1888, la UGT comptava amb 277.011 afiliats el 1930. El seu secretari general era Francisco Largo Caballero. Va convertir-se en la principal força sindical del nord i el centre d’Espanya. En aquest període va estendre la seva influència al món rural a través de la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra.

Confederación Nacional del Trabajo: La CNT era un sindicat anarquista fundat el 1910. Els seus principals punts d’influència es trobaven a Catalunya, Aragó, Llevant i Andalusia. Dirigit per Àngel Pestaña y Joan Peiró, els anomenats trentistes, defensava una orientació netament sindicalista i de caràcter moderat, alhora que mostraven un cert suport a la República tot i defensar l’apoliticisme.

Federación Anarquista Ibérica: La FAI era l’agrupació radical de l’anarquisme vinculat a la CNT, partidària de la via insurreccional i armada. Fundada el 1927, estava dirigida per Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan García Oliver. El seu activisme violent va posar en serioses dificultats els governs republicans.

Els grups polítics de la dreta:

Partido Radical: Partit republicà de centre. Dirigit per Alejandro Lerroux, es mostraria contrari a les reformes republicanes, tot derivant cap a posicions conservadores. Lerroux arribaria a la presidència del govern durant el Bienni Negre.

Unió Democràtica de Catalunya: Partit catòlic i nacionalista català, liderat per Manuel Carrasco i Formiguera, d’implantació poc nombrosa i repartit desigualment pel territori. La UDC en tot moment va estar al costat de la legalitat republicana.

Derecha Liberal Republicana: Partit republicà de centre-dreta dirigit per Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura, aviat es fracturaria. Eren partidaris d’una República moderada i d’unes transformacions poc radicals.

Partido Agrario: Formació caracteritzada per la seva violenta oposició a la Reforma Agrària i la defensa dels interessos dels grans propietaris agraris. Liderat per Martínez de Velasco.

Confederación Española de Derechas Autónomas: La CEDA va ser una coalició electoral de petits grups dretans, creada el 1933 per José María Gil Robles i no compromesa amb el règim republicà, que tenia com a objectiu defensar els interessos dels grups de petits propietaris agraris i de l’Església. Les seves bases es trobaven en el món rural i entre les classes mitjanes del centre d’Espanya. Les joventuts del partit es presentaran com a antirepublicanes i profeixistes.

Lliga Catalana: La Lliga Regionalista canviaria la seva denominació el 1933, però seguiria sent el partit de la burgesia industrial catalana liberal-pactista i dels grans propietaris agrícoles. Segona força política a Catalunya, sota el lideratge de Francesc Cambó i Joan Ventosa, seria partidària de qüestions com l’Estatut, però es mostraria contrària a la Llei de Contractes de Conreus. No va participar dels governs de la Generalitat.

Partido Nacionalista Vasco: El PNB arribava als anys de la República com una força política conservadora pel que feia a la família, l’educació o les relacions laborals. Posteriorment, l’objectiu d’aconseguir un Estatut d’autonomia pel País Basc acostaria el partit cap a posicions polítiques més centristes sota el lideratge de José María Aguirre.

Renovación Española: Partit liderat per José Calvo Sotelo, defensava obertament la necessitat de liquidar el nou règim republicà per retornar a l’antic sistema monàrquic. Va mostrar-se obert a posicions properes al feixisme.

Comunión Tradicionalista: Partit carlí. Partidaris de la branca carlina dels Borbons (Javier de Borbó), aspiraven a instaurar una monarquia tradicionalista i catòlica.

Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas: Partit autoritari influenciat pel feixisme italià, va ser liderat per Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Acabaria unint-se a Falange.

Falange Española: Grup polític residual creat el 1933 per José Antonio Primo de Rivera. D’ideologia feixista, presentava una ideologia antidemocràtica i una defensa a ultrança del nacionalisme espanyol. Seria la base del partit únic del règim franquista (FET-JONS) després de la seva fusió amb la Comunión Tradicionalista carlina el 1937.

comparteix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS