Es fa molt difícil parlar d’un sistema de partits homogeni i estable en els anys de la Segona República. El sistema electoral majoritari va impulsar la concentració de les forces polítiques afins en funció dels grans temes a solucionar. En qualsevol cas, a continuació presentem una classificació en funció del seu posicionament a la dreta o l’esquerra política.
Les formacions polítiques i sindicals d’esquerres:
Izquierda Republicana: La IR va ser un partit de centreesquerra d’àmbit estatal creat el 1934 a partir de la convergència del partit Acción Republicana de Manuel Azaña, del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i de l’ORGA de Santiago Casares Quiroga. Tenia una certa implantació entre les classes mitjanes i populars i comptava amb el suport d’una bona part de la intel·lectualitat espanyola. Manuel Azaña va ser president del govern (1931-1933) i, des de 1936, president de la República.
Esquerra Republicana de Catalunya: ERC era un partit nacionalista català constituït el 1931. Integrava sectors nacionalistes radicals com l’Estat Català de Francesc Macià, vells republicans històrics com el grup de L’Opinió, i petites formacions republicanes i nacionalistes. El seu programa va atreure amplis grups de la petita burgesia, de la pagesia i de la classe treballadora. Hegemònic durant tota l’etapa republicana, va aportar els dos presidents que tindria la Generalitat (Macià i Companys), comptava amb una gran militància (70.000 militants el 1933) i proposava un ampli programa de reformes polítiques i socials.
Partido Socialista Obrero Español: El PSOE era un partit marxista fundat el 1879 per Pablo Iglesias. En els anys de la República va formar part dels governs de Manuel Azaña i va agrupar dues tendències internes: un corrent socialdemòcrata, encapçalat per Julián Besteiro i Indalecio Prieto, partidari de col·laborar amb els partits burgesos i consolidar el règim republicà; i un corrent revolucionari, liderat per Francisco Largo Caballero, que considerava la República com un instrument en el camí cap a l’Estat socialista. El PSOE tenia una influència notable entre la classe treballadora.
Unió Socialista de Catalunya: Era defensora d’una socialisme nacionalista i palesava un arrelament i un protagonisme més gran que el PSOE a Catalunya en exercir com un apèndix dels governs d’ERC.
Partido Comunista de España: El PCE era un partit minoritari d’obediència soviètica, nascut el 1921 arran d’una escissió del PSOE. Liderat per José Díaz i Dolores Ibarruri, va començar a tenir força el 1934 i, especialment, a partir de l’esclat de la Guerra Civil.
Partit Socialista Unificat de Catalunya: El PSUC va néixer el 1936 com a partit català de l’esquerra comunista. Era el resultat de la unió de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de Catalunya. Partits amb una militància escassa i poca influència política, amb la unificació i l’esclat de la Guerra Civil el PSUC esdevindria, sota la direcció de Joan Comorera, un partit rellevant en els governs de la Generalitat.
Partit Obrer d’Unificació Marxista: El POUM va néixer el 1935 de la unió del Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista. De tendència trotskista, sota la direcció d’Andreu Nin i Joaquín Maurín, participaria en els governs de la Generalitat fins els Fets de Maig de 1937. La seva incidència política va ser limitada.
Unión General de Trabajadores: Sindicat socialista fundat el 1888, la UGT comptava amb 277.011 afiliats el 1930. El seu secretari general era Francisco Largo Caballero. Va convertir-se en la principal força sindical del nord i el centre d’Espanya. En aquest període va estendre la seva influència al món rural a través de la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra.
Confederación Nacional del Trabajo: La CNT era un sindicat anarquista fundat el 1910. Els seus principals punts d’influència es trobaven a Catalunya, Aragó, Llevant i Andalusia. Dirigit per Àngel Pestaña y Joan Peiró, els anomenats trentistes, defensava una orientació netament sindicalista i de caràcter moderat, alhora que mostraven un cert suport a la República tot i defensar l’apoliticisme.
Federación Anarquista Ibérica: La FAI era l’agrupació radical de l’anarquisme vinculat a la CNT, partidària de la via insurreccional i armada. Fundada el 1927, estava dirigida per Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan García Oliver. El seu activisme violent va posar en serioses dificultats els governs republicans.
Els grups polítics de la dreta:
Partido Radical: Partit republicà de centre. Dirigit per Alejandro Lerroux, es mostraria contrari a les reformes republicanes, tot derivant cap a posicions conservadores. Lerroux arribaria a la presidència del govern durant el Bienni Negre.
Unió Democràtica de Catalunya: Partit catòlic i nacionalista català, liderat per Manuel Carrasco i Formiguera, d’implantació poc nombrosa i repartit desigualment pel territori. La UDC en tot moment va estar al costat de la legalitat republicana.
Derecha Liberal Republicana: Partit republicà de centre-dreta dirigit per Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura, aviat es fracturaria. Eren partidaris d’una República moderada i d’unes transformacions poc radicals.
Partido Agrario: Formació caracteritzada per la seva violenta oposició a la Reforma Agrària i la defensa dels interessos dels grans propietaris agraris. Liderat per Martínez de Velasco.
Confederación Española de Derechas Autónomas: La CEDA va ser una coalició electoral de petits grups dretans, creada el 1933 per José María Gil Robles i no compromesa amb el règim republicà, que tenia com a objectiu defensar els interessos dels grups de petits propietaris agraris i de l’Església. Les seves bases es trobaven en el món rural i entre les classes mitjanes del centre d’Espanya. Les joventuts del partit es presentaran com a antirepublicanes i profeixistes.
Lliga Catalana: La Lliga Regionalista canviaria la seva denominació el 1933, però seguiria sent el partit de la burgesia industrial catalana liberal-pactista i dels grans propietaris agrícoles. Segona força política a Catalunya, sota el lideratge de Francesc Cambó i Joan Ventosa, seria partidària de qüestions com l’Estatut, però es mostraria contrària a la Llei de Contractes de Conreus. No va participar dels governs de la Generalitat.
Partido Nacionalista Vasco: El PNB arribava als anys de la República com una força política conservadora pel que feia a la família, l’educació o les relacions laborals. Posteriorment, l’objectiu d’aconseguir un Estatut d’autonomia pel País Basc acostaria el partit cap a posicions polítiques més centristes sota el lideratge de José María Aguirre.
Renovación Española: Partit liderat per José Calvo Sotelo, defensava obertament la necessitat de liquidar el nou règim republicà per retornar a l’antic sistema monàrquic. Va mostrar-se obert a posicions properes al feixisme.
Comunión Tradicionalista: Partit carlí. Partidaris de la branca carlina dels Borbons (Javier de Borbó), aspiraven a instaurar una monarquia tradicionalista i catòlica.
Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas: Partit autoritari influenciat pel feixisme italià, va ser liderat per Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Acabaria unint-se a Falange.
Falange Española: Grup polític residual creat el 1933 per José Antonio Primo de Rivera. D’ideologia feixista, presentava una ideologia antidemocràtica i una defensa a ultrança del nacionalisme espanyol. Seria la base del partit únic del règim franquista (FET-JONS) després de la seva fusió amb la Comunión Tradicionalista carlina el 1937.
