Durant els anys de la Primera República, Antonio Cánovas del Castillo va aglutinar al seu voltant als sectors conservadors que aspiraven a la restauració de la monarquia dels Borbons. Aquests sectors van fundar el Partit Liberal-Conservador que tenia la seva base social en l’aristocràcia madrilenya, la noblesa terratinent i certs sectors de la burgesia. El partit acabaria sent conegut simplement com a Partit Conservador i seria un dels pilars del sistema de la Restauració.
Per a desenvolupar el seu projecte, Cánovas va haver de maniobrar a dreta i esquerra fins que va decantar-se cap al conservadorisme per atreure’l cap al seu projecte amb mesures com el control de la premsa i l’ordre públic, la recuperació de la posició de l’Església o l’expulsió de la universitat dels professors kraussistes. Així, Cánovas va integrar en el partit a sectors de la Unió Liberal (Silvela), el Partit Alfonsí i a alguns dels sectors catòlics (Unió Liberal de Pidal) i del moderantisme més reaccionari del país, restant al marge només els carlins i els integristes.
El Partit Conservador va ser l’organització política més important de l’etapa de la Restauració. El partit va treballar a favor de la consolidació de la monarquia, de la reorganització institucional de l’aparell interior de l’Estat i de la defensa dels interessos de les capes acomodades i il·lustrades. Així, va ser Cánovas del Castillo qui va formar els primers governs del període després d’acreditar un important recolzament electoral. Entre 1875 i 1881 el conservadors governarien de forma ininterrompuda.
Durant la transició cap a la configuració definitiva del règim, Cánovas va governar amb un règim d’excepció que va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1876. El final de la dictadura canovista va produir-se el gener de 1877 quan va aprovar un decret que exculpava i justificava tota la política repressiva que s’havia realitzat. A partir d’aquest moment es recuperarien les llibertats sota restriccions.
Així, per exemple, la llibertat d’impremta estava sotmesa a l’autorització del govern per a l’aparició de noves publicacions, a un pagament previ, i al respecte a la religió, al rei, a la propietat, a la família, a l’ordre públic i a l’exèrcit. La Guardia Civil era l’instrument que feien servir els governs conservadors per imposar l’ordre. Hi haurà poques diferències entre conservadors i liberals en aquest sentit: tots dos van deixar en mans de l’exèrcit i la Guardia Civil la defensa de l’ordre públic ja que mancava un aparell policial específic.
La política econòmica dels conservadors va tractar de posar ordre en la qüestió de la deute públic que no havia deixat de créixer en el Sexenni i els primers anys de la Restauració com a conseqüència de les despeses derivades la guerra carlina. Organitzar el pressupost i sanejar el deute van ser els seus principals objectius. La política contra el dèficit públic obligava a equilibrar el pressupost, fet que va suposar un increment dels ingressos per la via fiscal ja que era impossible reduir les despeses de l’Estat.
La política exterior dels conservadors va ser de “recogimiento”, així s’evitava tant l’aïllament com el compromís. Cánovas va fer tot el que va poder per a dotar el país de relacions exteriors, però sense comprometre el seu futur i la seva independència signant aliances que poguessin suposar una intervenció per a la que Espanya no estava preparada per la seva manca d’exèrcit i marina.
Cánovas va mantenir-se al poder tot el temps que va considerar necessari per a consolidar el seu règim. Tret de dues breus cessions de la presidència a Jovellar (1875) i Martínez Campos (1879) causades per motius tàctics, Cánovas no va cedir el poder fins que no va creure que els liberals estaven suficientment preparats per accedir al govern. Aleshores va dimitir i va mantenir-se a l’oposició (1881-84).
El gener de 1884, els conservadors van retornar al poder, però la prematura mort d’Alfons XII a causa d’una tuberculosi va fer que aquell mateix any dimitís i, després de signar el Pacte del Pardo, Sagasta retornés a la presidència del govern. Amb el sistema de torn de partits, Cánovas va aconseguir ofegar qualsevol intent d’aparició d’una tercera força política com a alternativa real. El lideratge de Cánovas dins del Partit Conservador només seria qüestionat per Romero Robledo i per Silvela.
Francisco Romero Robledo va ser el maquinador del caciquisme electoral des del govern. Va intentar formar el Partit Reformista per ocupar part de l’espai polític conservador i posar en dubte el lideratge de Cánovas, però va fracassar i va acabar retornant al Partit Conservador provocant el rebuig de Silvela. El 1890, quan Cánovas va retornar al govern, va incloure a Silvela com a ministre de la governació i va recuperar a Romero com a home fort del Partit Conservador. Romero Robledo va ser acusat d’encobrir els negocis bruts de l’Ajuntament de Madrid i això va provocar les crítiques més fortes de Silvela que va provocar la caiguda del govern el 1892. Aquest fet va suposar el trencament definitiu de Silvela amb Cánovas.
Francisco Silvela és considerat com el primer regeneracionista. No creia en el torn de partits manipulat mitjançant el caciquisme i va encapçalar un corrent dissident en el si del propi Partit Conservador perquè considerava que el sistema oligàrquic restauracionista deixava exclosos a molts sectors socials –l’abstencionisme electoral va arribar en ocasions al 80%–. Silvela demanava una reforma del govern municipal com a base del seu programa regeneracionista per trencar la xarxa caciquil des dels ajuntaments en un model de reforma des de dalt. La demanda de realitzar unes eleccions lliures el 1890 va provocar un fort enfrontament amb Cánovas.
El 1891, Silvela va dimitir com a ministre pel retorn de Romero Robledo al partit. Aquest fet va portar-lo a crear els seus propis òrgans de premsa. Tot i les crítiques de Silvela, quan el 1895 Cánovas retornava a la presidència del govern, Romero Robledo va entrar al govern ignorant les crítiques per corrupció. El 1899, després de la pèrdua de les colònies, la crisi interna que patia el país va portar Silvela a formar un breu govern de concentració nacional que prendria un caràcter regeneracionista.
