El marxisme o socialisme científic va ser elaborat per Karl Marx (1818-1883) i el seu amic i mecenes Friedrich Engels (1820-1895). L’estada d’Engels a Manchester, on es va ocupar de la fàbrica del seu pare, li va permetre adonar-se de la situació dels obrers, conèixer Owen i començar a col·laborar amb Marx. El 1848 van publicar plegats el Manifest Comunista, un resum de la seva doctrina social i política.

Extracte del Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels (1848):

Un espectre, l’espectre del comunisme, plana damunt d’Europa. Contra aquest espectre s’han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Europa, el Papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.

D’aquest fet es desprenen dues conseqüències:

La primera és que el comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències d’Europa.

La segona és que ja és hora que els comunistes exposin públicament les seves opinions davant de tot el món, les seves tendències, les seves aspiracions, i oposin un manifest del Partit mateix a la llegenda de l’espectre del comunisme.

Amb aquest fi, els comunistes de les més diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han redactat el manifest següent, que serà publicat en anglès, francès, alemany, italià, flamenc i danès.

I

Burgesos i proletaris

Tota la història de la societat humana fins ara és la història de lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, mestres i oficials; en una paraula, opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, a vegades dissimulada, a vegades franca i oberta, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tot el règim social o amb la destrucció comuna de les classes en lluita.

En les èpoques històriques anteriors trobem gairebé pertot arreu una diferenciació completa de la societat en diversos estaments, una múltiple escala gradual de condicions socials. A la Roma antiga hi trobem patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l’edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres, oficials i servents, i a més, en gairebé totes les classes hi trobem, al seu torn, gradacions especials.

La moderna societat burgesa, que ha sorgit de les ruïnes de la societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Només ha substituït les velles classes, les velles condicions d’opressió, les velles formes de lluita per unes de noves.

La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, però, pel fet d’haver simplificat les contradiccions de classe. Tota la societat es va dividint, cada vegada més, en dos grans bàndols hostils, en dues grans classes que s’enfronten directament: la burgesia i el proletariat […].

Ja hem dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletariat al Poder, la conquesta de la democràcia […].

El proletariat es valdrà del Poder per anar desposseint de mica en mica la burgesia de tot el capital, de tots els instruments de la producció, i els centralitzarà a les mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe governant, i procurarà fomentar per tots els mitjans i amb tanta rapidesa com pugui, les energies productives.

És clar que, al començament, això només es podrà dur a terme per mitjà d’una acció despòtica sobre la propietat i el règim burgés de producció, per mitjà de mesures que, encara que de moment semblin econòmicament insuficients i insostenibles, durant el moviment seran un gran ressort propulsor i de les quals no es pot prescindir com a mitjà per a transformar tot el règim de producció vigent […].

1r. Expropiació de la propietat immoble i aplicació de la renda del sòl a les despeses públiques.

2n. Fort impost progressiu.

3r. Abolició del dret d’herència.

4t. Confiscació de la fortuna dels emigrats i rebels.

5è. Centralització del crèdit en l’Estat per mitjà d’un Banc Nacional amb capital de l’Estat i règim de monopoli […].