El darrer rei de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg, va morir l’1 de novembre de l’any 1700 sense descendència directa. Els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren:

Josep Ferran de Baviera: fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella. Va morir el 1699 quedant així descartat.

Felip d’Anjou: Net de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella.

L’arxiduc Carles d’Habsburg: Fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella.

Així, França i Àustria, dues de les principals cases reials europees entraven en disputa pel tron espanyol. Si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis. Finalment, en el seu testament Carles II va nomenar com a hereu el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei el 1700 amb el nom de Felip V.

Una part dels països europeus estava totalment en contra del nomenament del nou monarca perquè la seva coronació significava un enfortiment dels Borbó al continent i suposava una amenaça per l’equilibri de poder existent a Europa des de la Pau de Westfàlia (1648). Ben aviat, el 1702, la Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi Austríac van declarar la guerra a França i a Espanya, tot donant el seu suport al candidat austríac amb la formació de la Gran Aliança de la Haia.

Aquest enfrontament va originar l’anomenada Guerra de Successió, que, d’una banda, va ser un conflicte internacional en el qual França es va enfrontar amb una coalició de potències europees (Àustria, Països Baixos, Anglaterra); però també va ser un conflicte intern a Espanya ja que la qüestió successòria també va dividir els territoris peninsulars.

Així, el Regne de Castella es va mostrar, en general, fidel al nou monarca borbònic, i només una part de la gran noblesa, temorosa de perdre poder i influència davant de la introducció de l’absolutisme borbònic s’hi va oposar. En canvi, una part dels territoris de la Corona d’Aragó, fonamentalment a Catalunya i València, va donar suport al candidat austríac, com a forma de rebuig de la política centralitzadora i unitària que representaven els Borbó i que ja s’havia aplicat a França.

D’aquesta manera, les institucions representatives dels diversos sectors socials de la societat catalana de l’Antic Règim (fonamentalment la Generalitat), així com un important nombre de membres de les classes populars catalanes, van donar suport al candidat austríac que va ser proclamat rei a Viena l’any 1703.

La guerra a Europa va durar des del 1701 fins el 1713. A nivell internacional, les forces d’ambdós candidats estaven molt equilibrades i els Borbó es van mostrar incapaços de derrotar els exèrcits aliats que donaven suport a Carles d’Habsburg. El conflicte només es va acabar quan, el 1711, un fet inesperat va canviar el curs dels esdeveniments: l’arxiduc Carles, en morir el seu germà Josep I, va heretar el tron austríac, perdent aleshores el suport d’una Anglaterra on el govern torie malfiar-se de l’excessiu poder dels Habsburg per a l’equilibri europeu amb la possible formació d’un gran bloc austríac que dominés el continent europeu com en temps de Carles V.

Aquest fet portaria Anglaterra i Holanda a manifestar el seu interès en acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. Així, a partir de la proclamació de Carles VI com a emperador el conflicte bèl·lic va donar pas a la negociació diplomàtica. La pau arribaria amb la signatura dels Tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-1714).

A Utrecht (1713), Anglaterra, Holanda, Portugal, Savoia i Prússia van reconèixer Felip V com a rei d’Espanya a canvi de concessions territorials, comercials i el reconeixement del duc de Savoia com a rei. Menorca i Gibraltar van anar a parar a mans d’Anglaterra, així com un seguit de drets i privilegis comercials a l’Amèrica espanyola. Per a Savoia van ser Terranova, uns territoris cedits per Lluís XIV a la badia del Hudson i Sicília. La Península Ibèrica i les colònies americanes quedaven en mans de Felip V.

D’altra banda, a Tractat de Rastatt (1714), es signava la pau amb l’emperador Carles VI (l’antic arxiduc Carles) que va rebre Nàpols, Sardenya, el Milanesat i Flandes com a compensació per haver-se retirat de la lluita, que encara es mantenia, entre Felip V i les institucions catalanes.

La victòria de Felip V i l’entronització dels Borbons en el tron espanyol suposava la fi de la política imperial europea per a una Espanya, que, definitivament, va deixar de ser una de les grans potències del continent.