La coalició que havia portat amb èxit cap al cop de Termidor era de naturalesa conflictiva. Potser alguns dels seus instigadors (com Collot d’Herbois, Billaud-Varenne o Barbère) sí que buscaven una sortida a la Revolució que pogués retornar la Convenció cap a una situació més col·legiada i menys personalista que seguís la línea anterior, però no van saber o poder sortir-se’n en mig del contracop que seguiria a la caiguda de Robespierre.

Aquests membres més esquerranosos que havien ajudat a fer caure els robespierristes i el Comitè de Salut Pública, serien allunyats del poder, jutjats i en alguns casos deportats, juntament amb Fouquier Tinville com a símbol de la repressió terrorista. La Revolució canviava definitivament de rumb.

Més endavant es qüestionaria el propi Govern Revolucionari en les seves estructures, es desmantellarien els diferents comitès, i els clubs jacobins serien perseguits i dispersats. El Terror seria frenat després de fer-lo servir per ajusticiar els seus protagonistes. Les presons van ser obertes.

I el dinamisme popular va frenar-se definitivament tot i que els anys 1794 i 1795 serien els més difícils pel petit poble des de 1789. L’hivern de 1794-1795 passaria a la història com l’any del retorn a la fam i al pa car com a conseqüència de les males collites, el retorn a la llibertat de preus i la inflació dels assignats. El poble ja no va fer res tot i aquestes circumstàncies. Tot i conservar les armes, els quadres dirigents de la seva organització havien estat destruïts.

En aquest context fracassarien les darreres jornades revolucionàries parisenques, quan els sans-culottes van assaltar la Convenció al crit de “Pa i Constitució de 1793”, fet que expressava el nivell de reivindicació econòmica i política. Però fracassarien. La Convenció termidoriana guanyaria la batalla i eliminaria els darrers elements muntanyencs compromesos amb la insurrecció i es desmantellaria el faubourg Saint Antoine acabant amb l’ideal revolucionari del poble en armes.

La reacció política triomfaria a París i a les províncies, on els moviments populars inspirats en aquestes darreres jornades parisenques van ser escassos. Termidor és realment el triomf de la contrarevolució i en cap cas un retorn a l’ordre o la normalització en la revolució burgesa després del Terror tot i que aquest era el desig de la majoria dels implicats en el cop que va acabar amb Robespierre.

A París, l’antic terrorista Fréron va passar-se als rengles de la contrarevolució i es convertiria en l’ídol de les proliferants bandes de muscadins que van constituir la Joventut Daurada i que es revenjaria sagnantment dels sans-culottes.

A les províncies, la regió del Migjorn va esdevenir el principal escenari del Terror Blanc i de les brutals accions dels “companys de Jesús” de Lió i les “Companyies del Sol” de Provença en un exercici de repressió molt més sagnant encara en unir massacres col·lectives i assassinats individuals de jacobins, compradors de béns nacionals i sacerdots constitucionals. Els nous representats en missió enviats per la Convenció s’unirien sovint a la reacció o com a mínim serien còmplices pel seu silenci. La contrarevolució s’escamparia donant lloc a una guerra oberta. Així, la Vendée, desmembrada durant el Govern Revolucionari, es reactivaria.

En aquest moment, Lluís XVIII, germà de Lluís XVI i virtual rei de França per la desaparició del delfí Lluís XVII, llançaria la seva pretensió al tron en la declaració de Verona.

La Convenció termidoriana, políticament, suposaria la victòria del centre: la plana o el pantà. Així, Boissy d’Anglas, Sièyes o Daunou serien el tipus de personatges representatius del període. La seva línea d’acció aniria a la recerca d’una política que consolidés la revolució burgesa eliminant els excessos socials i econòmics que consideraven havia comportat el període del Govern Revolucionari. D’aquesta manera, per exemple, es liberalitzarien els cultes proclamant una separació Església-Estat.

En política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.

Aquest annexionisme limitat a allò que es consideraven les fronteres naturals de França suposaria el principal llegat de la Convenció termidoriana, però no l’únic.

Així, els termidorians serien els pares de la Constitució de l’any III que deixaria el signe burgés, dels propietaris, compromès en el rebuig de l’esperit democràtic de l’Acta Constitucional de 1793. S’introduïa una declaració de deures com a contrapunt a la declaració de drets, es rebutjava el sufragi universal, es dividia el cos legislatiu en dues assemblees (Consell dels Cinc-cents i Consell d’Ancians), s’imposava un poder executiu col·legiat… Era la fi del somni de Robespierre.

Era una forma, el somni dels burgesos termidorians, de posar fi a la Revolució francesa. Però la lluita entre la Revolució i els seus enemics encara no havia acabat.

Els termidorians, conscients d’aquest fet, van buscar introduir per decret que dues terceres parts dels nous representants havien de pertànyer als seus rengles. Els reialistes no podien acceptar aquesta mesura en un moment en el qual el clima contrarevolucionari podia conduir-los al poder. D’aquesta manera, el 5 d’octubre de 1795, els cabdills reialistes van llançar-se a la insurrecció des dels barris rics de París. Sota la direcció de Barras, la Convenció recuperaria el control i assignaria el control de les tropes al jove general Napoleó Bonaparte que rebutjaria l’atac.

La contrarevolució havia estat derrotada, però la Revolució es salva a un alt preu: per primer cop, desarmats els sans-culottes, s’havia hagut de recórrer a l’exèrcit. Així s’arribava al nou règim del Directori.