Malgrat l’exemple dels parlamentarismes anglès i holandès, la majoria dels monarques europeus del segle XVIII mantenien un poder absolut. Ara bé, les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents. D’aquesta manera, anomenem despotisme il·lustrat o absolutisme il·lustrat al sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme i que va desenvolupar-se entre 1760 i 1789.

Els anomenats dèspotes il·lustrats, conscients dels greus problemes econòmics i socials que patien els seus països, volien millorar les condicions de vida dels seus súbdits i fer compatibles els principis de l’absolutisme amb la idea de progrés, racionalització i modernització de la Il·lustració, però sense modificar l’estructura social ni les lleis. Per això es va mantenir l’absolutisme com a forma de govern i el Tercer Estat va continuar sense poder participar en el sistema polític.

El lema “tot pel poble, però sense el poble” definiria perfectament el caràcter del despotisme il·lustrat. O, dit en paraules de Frederic II de Prússia (1781):

S’ha de ser boig per creure que uns homes hagin dit a un altre home, semblant seu: “T’elevem per damunt nostre perquè ens agrada ser esclaus”. Al contrari, els han dit: “Tenim la necessitat de vós per mantenir les lleis a les quals ens volem sotmetre, perquè ens governeu sàviament, perquè ens defenseu. Exigim de vós que respecteu la nostra llibertat”.

Els dèspotes il·lustrats, com ara Caterina II de Rússia, Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia o Carles III d’Espanya, van desenvolupar una política de reformes que abraçava àmbits diversos. Així, van fomentar la reforma de l’administració per a fer-la més racional i centralitzada, van reduir el poder dels parlaments, van estendre l’educació, van intentar modernitzar l’economia, van liberalitzar parcialment la producció i el comerç, van professionalitzar l’exèrcit, van reformar el traçat de les ciutats, van millorar el proveïment d’aigua i aliments i van renovar la xarxa de camins i ports.

Però les idees il·lustrades també van afavorir els interessos de les monarquies en un altre sentit. La crítica que van fer els pensadors il·lustrats als privilegiats resultava útil als monarques per qüestionar o eliminar alguns dels aspectes que encara s’escapaven al control reial, com ara la falta de contribucions de la noblesa i el clergat, la independència de l’Església o els privilegis dels gremis.

La preocupació de molts pensadors il·lustrats pel funcionament de l’economia va conduir a la fisiocràcia, una nova teoria econòmica enunciada pel metge francès François Quesnay en oposició al mercantilisme a la seva obra Màximes generals (1767):

Que el sobirà i la nació no perdin mai de vista que la terra és l’única font de riquesa i que és l’agricultura el que la multiplica. De la mateixa manera, l’augment de les riqueses assegura el de la població; els homes i les riqueses fan prosperar l’agricultura, estenen el comerç, estimulen la indústria, fan créixer i perpetuen les riqueses […].

Que s’asseguri als posseïdors legítims la propietat dels béns mobles i dels immobles, ja que la seguretat de la propietat és el fonament essencial de l’ordre econòmic de la societat. Sense la certesa de la propietat, el territori estaria sense conrear.

Així, segons els fisiòcrates, la riquesa d’una economia depenia de l’agricultura. Per tal que una nació fos poderosa calia, aleshores, fomentar les inversions agràries i estimular la demanda de productes agrícoles. Els fisiòcrates pensaven que la transformació de l’agricultura era fonamental per aconseguir el desenvolupament general, i per assolir-lo era necessari eliminar tots els obstacles, sobretot els nombrosos impostos que gravaven el treball dels agricultors. També proposaven cultivar les terres que no s’explotaven. En molts casos, l’aplicació de les teories fisiòcrates implicava la desamortització (alliberament de terres amortitzades o de mans mortes) de les terres.

Alguns ministres del despotisme il·lustrat van intentar d’emprendre mesures polítiques de caire fisiocràtic, com ara Turgot a França o Campomanes i Jovellanos a Espanya, però van fracassar a causa de l’oposició frontal dels estaments privilegiats a qualsevol tímida reforma. I és que les possibilitats que obria aquesta experiència reformista eren molt limitades.

Aquests fets posaven de manifest que el despotisme il·lustrat tenia una capacitat limitada per a transformar la societat, perquè les reformes topaven amb els privilegis de la noblesa i el clergat, i els reis absoluts necessitaven el suport d’aquests estaments per assegurar la monarquia i mantenir l’ordre social. No era possible reformar l’Estat l’economia i mantenir intacta la societat estamental i el poder absolut, bases de l’Antic Règim. Així, a mitjà termini, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable, obrint el camí cap a les revolucions del segle XIX.