Durant gairebé cinc-cents anys (del 509 al 27 a.C.), Roma va ser una República. En aquest període, la república romana va aconseguir, en primer lloc, unificar políticament la Península Itàlica i, poc després, iniciar la conquesta del món mediterrani.

Per a dur a terme això, els romans van haver de fer servir les armes, per la qual cosa, ja des de bon començament, la nova organització política de Roma va estar força vinculada a l’organització militar.

Ja des del període monàrquic, les famílies patrícies estaven dividides en tres tribus, composades al seu torn per deu cúries. Les cúries eren importants políticament, ja que de forma periòdica celebraven assemblees o comicis (reservats als homes) per a elegir magistrats. A més, cada cúria havia d’aportar a l’exèrcit cent homes amb els seus corresponents cavalls. La participació en els conflictes armats havia permès als patricis d’acumular gran riqueses, mitjançant el repartiment del botí obtingut i la captura de presoners, que després convertirien en esclaus.

Aquesta organització de caràcter militar va mantenir-se durant una primera etapa de la República.

D’una altra banda, el màxim poder polític va romandre en mans del Senat, assemblea a la qual només hi podien participar els caps de les famílies patrícies. La pertinença al Senat es convertia en un càrrec vitalici. Estava format per 300 membres i els seus membres discutien els assumptes més greus de la política romana, especialment la guerra, la política exterior i les finances.

A més, des de les assemblees s’escollien magistrats per a governar i dirigir l’exèrcit i per recaptar els tributs i exercir d’altres funcions (cònsols, pretors, censors i qüestors). Els dos cònsols comandaven l’exèrcit i convocaven les assemblees; els pretors s’encarregaven d’administrar justícia; els censors controlaven el cens d’habitants; i els qüestors cobraven els impostos i gestionaven les finances. Aquests càrrecs només duraven un any.

Per tant, com pot observar-se, a Roma s’havia abolit la monarquia per a establir una República aristocràtica.

Durant el període que va seguir a la creació de la República, la ciutat de Roma va incrementar el seu poder. Va augmentar la seva participació en el comerç mediterrani i van establir en ella la seva residència gents vingudes de terres llunyanes, com comerciants grecs. A més, la potent organització militar dels romans els va permetre, després d’una sèrie d’enfrontaments amb els pobles veïns, d’obtenir nombroses victòries i posar sota el seu control gran part de la Península Itàlica.

Tot aquest procés va fer possible que alguns plebeus, gràcies al comerç i a altres negocis, acumulessin grans riqueses i, per tant, que pretenguessin tenir una major participació en les decisions polítiques, reservades fins aquell moment a la minoria aristocràtica patrícia.

Després d’un període de tensions entre patricis i plebeus i tenint en compte, a més, que l’exèrcit romà necessitava cada cop més soldats, es va procedir a una sèrie de reformes socials. D’aquesta manera, va ser promulgada la Llei de les Dotze Taules (primer conjunt romà de lleis escrites) que ampliava la participació dels plebeus (fins a la seva completa equiparació en el segle IV a.C.).

També hi va haver una transformació en l’exèrcit. La població masculina va restar dividida en cinc classes en funció de la riquesa que posseïen, i, en conseqüència, segons el tipus d’armes que hi podien aportar. Aquesta escala anava des dels rics, que tenien cavalls i armadura completa, fins als més pobres, que no posseïen res més que la seva pròpia força de treball.

Els ciutadans es reunien en assemblees, els comicis centuriats, que tenien a més funcions polítiques, com l’elecció dels magistrats.

D’aquesta manera, la inicial República aristocràtica va anar derivant cap a una República dels rics. És a dir, la raó de les diferències socials i polítiques ja no va residir en la pertinença o no a determinades gens o llinatges, sinó que va passar a descansar en la possessió de riquesa. Si bé els plebeus van veure reconeguts els seus drets com a ciutadans i aquells que s’havien enriquit van poder participar de les decisions polítiques, a Roma sempre va existir un tercer grup social marginat i exclòs de tot tipus de drets: els esclaus.