El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Lloyd George i la pau amb Alemanya

A la pau de París Gran Bretanya, a través del seu Primer Ministre Lloyd George, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic que seria en la postguerra. A més, respecte d’Alemanya i les sancions de guerra, presentava una opinió més moderada que els francesos. Aquesta era l’opinió del premier britànic respecte de la pau amb Alemanya:

Si tenim seny oferirem a Alemanya una pau que, alhora que justa, constituirà una alternativa al poder bolxevic. Jo voldria, doncs, encapçalar la Pau amb la següent idea: quan Alemanya hagi acceptat les nostres condicions, particularment les reparacions, li obrirem l’accés a les matèries primeres dels mercats mundials, en condicions d’igualtat, i farem tot el que estigui a les nostres mans per retornar al poble alemany la possibilitat de tornar a alçar-se. No podem, a la vegada, destrossar-la i esperar que ens pagui.

A la fi, hem de proposar unes condicions al govern alemany que es pugui considerar capaç de complir-les. Si presentem a Alemanya unes condicions injustes i excessivament oneroses, cap govern conscient de les seves responsabilitats ho signaria. Des de tots els punts de vista, em sembla que hem d’esforçar-nos per establir la reglamentació de la pau com si fóssim àrbitres imparcials.

Els Catorze Punts de Wilson

El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va exposar al Congrés dels Estats Units els Catorze Punts pels quals, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra.

Els seus objectius eren:

a. La supressió de la diplomàcia secreta, a la qual s’atribuïa la culpa del desencadenament de la guerra.

b. La llibertat de navegació i de comerç internacional.

c. La reducció d’armaments.

d. El desmembrament dels vells Imperis i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és a dir, a la independència a les minories ètniques i lingüístiques dels pobles que formaven aquests Imperis.

e. La consolidació del sistema democràtic.

f. La creació d’una Societat de Nacions, basada en la igualtat entre els Estats, al marge de la seva potència, i que esdevingués l’òrgan que arbitrés les relacions internacionals i garantís la seguretat de les nacions i la seva integritat territorial, i també la impossibilitat de començar noves guerres.

Aquest va ser el seu discurs:

El nostre programa és el de la pau mundial, l’únic possible tal i com el pensem, i consta dels punts següents:

1r. Tots els tractats de pau són públics i es concerten públicament, i després d’aquests no es poden concertar acords internacionals secrets de cap mena. La diplomàcia ha de ser oberta i fer-se amb publicitat davant del món sencer.

2n. Completa llibertat de navegació en els mars fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com de guerra, a banda de mars que s’hagin tancat per acord internacional.

3r. Eliminació fins on sigui possible de totes les barreres econòmiques i establiment de la igualtat en les relacions comercials entre aquelles nacions que s’afegeixen a la pau i lluiten pel seu manteniment […].

4t. Garanties mútues per reduir els armaments de cada país al mínim compatible amb les necessitats de la seguretat interior.

5è. Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar.

6è. Evacuació de tot el territori rus i regulació de totes les qüestions referents a Rússia, de manera que s’asseguri la millor i més lliure col·laboració de la resta de pobles de la Terra per donar a Rússia la possibilitat d’aconseguir, sense obstacles i sense errades, una resolució independent sobre la seva pròpia evolució política i nacional, i per tal d’assegurar a Rússia una recepció sincera en les institucions lliures, amb institucions polítiques elegides per ella mateixa, a més a més, tot el suport que necessiti i desitgi. El tracte que Rússia rebrà per part de les nacions germanes en els propers mesos serà la pedra de toc que confirmi la seva voluntat, la seva comprensió pel que fa a les necessitats russes, per diferents que aquestes siguin de les que senten les altres nacions, serà també testimoni de la seva simpatia comprensiva i altruista.

7è. Bèlgica, i en això coincideix tothom, ha de ser evacuada i restaurada, sense que ningú intenti mai limitar la seva sobirania, de la qual gaudeix en les mateixes condicions que qualsevol nació lliure […]. Si aquesta restauració no es dugués a terme, el Dret Internacional quedaria menyscabat per sempre.

8è. Tot el territori francès ha de ser evacuat i les parts que han patit la guerra restaurades. La injustícia que Prússia va cometre l’any 1871 amb França pel que fa a l’Alsàcia i la Lorena ha de ser restaurada necessàriament per tal que pugui restablir-se la pau.

9è. La rectificació de les fronteres italianes s’ha de fer seguint els criteris de les nacionalitats.

10è. Als pobles d’Àustria-Hongria […] cal afavorir-los en el seu desenvolupament autonòmic.

11è. Romania, Sèrbia i Montenegro han de ser evacuades i les regions ocupades s’han de restaurar […]. Han de crear-se garanties internacionals per a la independència política i econòmica i per a la intangibilitat territorial dels diferents Estats balcànics.

12è. Per a les parts turques de l’actual Imperi Otomà s’ha d’assegurar una independència absoluta; però a les altres nacionalitats, que actualment es troben sota dominació turca, se’ls ha de permetre el seu desenvolupament autonòmic […].

13è. S’ha de crear un Estat polonès independent que abraci totes les regions ocupades per població indiscutiblement polonesa. Se’ls ha de donar accés al mar […].

14è. Mitjançant convenis adients ha de crear-se la Societat General de Nacions, de manera que s’estableixi una seguretat mútua per a la independència política i la intangibilitat territorial tant de les nacions grans com de les petites.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats en defensar els seus propis interessos que en aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. A aquesta pretensió francesa s’hi van oposar les posicions més conciliadores de britànics i nord-americans, però ja eren suficients perquè els Catorze Punts de Wilson esdevinguessin només un proposta de bones intencions que passava a ser paper mullat.

La immigració andalusa a Catalunya a “Andalucía en la Historia”

Aquest abril la revista Andalucía en la Historia publica un interessant dossier al voltant de la inmigració andalusa a Catalunya durant el franquisme sota el títol “La novena provincia. La emigración de andaluces a Catalunya”. Coordinat pel professor de la UAB Martí Marín, en ell hem col·laborat diferents historiadors del CEFID (jo he realitzat un anàlisi de les Cases Regionals andaluses a Barcelona durant el franquisme).

A comienzos de los años setenta, en Cataluña vivían 840.000 personas nacidas en Andalucía. Si a esta cifra añadimos los hijos nacidos ya en Cataluña, el total supera ampliamente el millón cien mil personas. Es decir: cerca de la mitad del total de andaluces que salieron de su tierra en pos de un futuro mejor – más de dos millones de personas- se instalaron en Cataluña. La magnitud de este fenómeno en los años sesenta y setenta fue tal que hubo quien dio en bautizar a Cataluña como “la novena provincia andaluza”. Tanto la importancia cuantitativa de esta migración, como sus características sociológicas y culturales específicas, han motivado que el último número de la revista Andalucía en la Historia, editada por el Centro de Estudios Andaluces, haya dedicado su dossier central a este movimiento de población.

Y es que todos, o casi todos los andaluces, tenemos un familiar o amigo que vive o ha vivido en Cataluña. Pero a pesar de ello es poco lo que conocemos de este episodio tan reciente de nuestra historia. ¿Cuándo y cuántos se marcharon? ¿Por qué se fueron? ¿Cómo fue su llegada? ¿Consiguieron rápidamente un trabajo y una vivienda dignos? ¿Cómo fueron recibidos por las autoridades franquistas y por sus vecinos? ¿Se integraron rápidamente en la ciudad o fue la convivencia muy compleja? ¿Por qué la mayoría no regresó? Éstas son algunas de las preguntas a las que trata de responder este dosier, coordinado el profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, Martí Marín Corbera.

Los almerienses fueron los primeros andaluces en emigrar. La crisis de la minería y el retroceso en el sector de la uva de mesa llevó a que, ya en la temprana fecha de 1920, más de 40.000 almerienses se hubiesen visto obligados a emigrar, preferentemente con destino a Cataluña. Fueron los pioneros, pero no los únicos. Corrían los años cuarenta y Andalucía estaba sumida en la pesadilla de la posguerra. La pobreza y el hambre, pero también la represión política, motivaron una lenta pero constante llegada de emigrantes procedentes de toda Andalucía a Cataluña. Ni siquiera la política sistemática de expulsión de emigrantes llevada a cabo por las autoridades franquistas en los años cincuenta – entre 1950-55 Barcelona deportó a más de 15.000 emigrantes, muchos de ellos andaluces- consiguió detener este flujo. La corriente migratoria se disparó hasta cotas nunca vividas a comienzos de los años sesenta.

La incorporació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial

A l’inici de la Primera Guerra Mundial, els Estats Units havien mantingut una posició de neutralitat, encara que les simpaties cap a la causa aliada eren majoritàries en el país. Aquesta neutralitat va permetre que els EUA iniciessin una cursa comercial per tal de subministrar als països bel·ligerants els armaments i proveïments que necessitaven.

El blocatge al qual estava sotmesa Alemanya va fer que aquests intercanvis comercials es realitzessin bàsicament amb els aliats. D’aquesta manera, el 1916 el comerç nord-americà amb França i Anglaterra s’elevava ja a 2.748 milions de dòlars, i els emprèstits monetaris assolien ja els 2.300 milions de dòlars. Així, les forces econòmiques nord-americanes tenien un clar interès en el triomf dels aliats.

La neutralitat dels Estats Units, però, es va veure compromesa quan els alemanys van iniciar la guerra submarina, una ofensiva indiscriminada que dificultava el transit per l’Atlàntic i impedia el comerç nord-americà amb Europa. Els EUA ja tenien un motiu per intervenir directament en el conflicte. Així, la seva intervenció es faria en nom de la llibertat dels mars i tindria lloc després que l’enfonsament de dos transatlàntics nord-americans facilitessin el pretext esperat per a declarar la guerra.

El dia 2 d’abril de 1917, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va anunciar al Congrés la seva resolució d’intervenir en la guerra. Una intervenció que significaria un gran avantatge pels aliats, ja que es produïa just en el moment en el qual començava a ser evident la descomposició de l’exèrcit rus. Aquest és un fragment de la seva intervenció:

El dia 3 de febrer els vaig exposar l’anunci fet pel govern imperial alemany […] que diu que utilitzaria els seus submarins per enfonsar tots els vaixells que s’acostessin a qualsevol port de la Gran Bretanya i Irlanda o de les costes occidentals d’Europa o a qualsevol dels ports controlats pels enemics d’Alemanya a la Mediterrània […].

Vaixells de totes les classes i fos quina fos la seva bandera, el seu caràcter i la seva càrrega, la seva destinació o la seva missió han estat enviats al fons del mar sense cap advertència i sense ni un pensament d’ajut per als seus passatgers, fossin vaixells de països bel·ligerants o de països neutrals […].

La guerra submarina d’Alemanya contra el comerç és una guerra contra la humanitat, és una guerra contra totes les nacions. S’han enfonsat vaixells americans i s’han perdut vides americanes en condicions dramàtiques. El nostre mòbil per entrar en la guerra no serà la venjança ni la força física del nostre país, sinó solament la reivindicació d’un dret […].

Amb absoluta consciència del caràcter solemne de la decisió que acabo de prendre i de les greus responsabilitats que aquesta decisió comporta, però obeint allò que considero el meu deure constitucional, aconsello que el Congrés declari que la recent conducta del govern imperial alemany no és, de fet, sinó un canvi de direcció de la guerra contra el govern i el poble dels Estats Units d’Amèrica. Proposo que el Congrés accepti la posició de bel·ligerant i la presa de mesures immediates, tant per defensar el país com per exercir tot el seu poder i tots els seus recursos per acabar el conflicte armat […].

La neutralitat no és possible ni desitjable quan es tracta de la pau del món i de la llibertat dels pobles. I l’amenaça per a la pau i la llibertat s’amaga en l’existència de governs autocràtics, sostinguts per una força organitzada que està enterament a les seves mans i no en les del poble […].

Nosaltres hem d’estar orgullosos de combatre per a la pau definitiva del món, per l’alliberació de tots els pobles, fins, malgrat tot, de la mateixa Alemanya, pel dret de les nacions, tant les grans com les petites […]. És necessari assegurar la democràcia a tot arreu del món. La pau mundial s’ha d’establir sobre els ja experimentats fonaments de la llibertat política.

La Batalla de Verdun

En els primers mesos de l’hivern de 1915-1916 l’Alt Comandament alemany va reforçar considerablement els seus efectius en el front occidental. La treva forçada que els va concedir l’hivern rus els ho va fer possible. D’aquesta manera s’iniciava la guerra de desgast que caracteritzaria la guerra durant aquell any.

Falkenhayn, cap de l’Estat Major alemany, projectava una ofensiva limitada a un sector vulnerable del front francès que obligués a Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès, a concentrar-hi bona part dels seus efectius. Amb aquest moviment s’esperava evitar un nou i perillós avanç aliat en l’arc que anava des de la costa fins a Verdun. A més, la nova tàctica tractava de debilitar l’enemic per obligar-lo a signar la pau.

L’objectiu escollit va ser aquesta darrera plaça forta, que suposava un punt estratègic entre la Champanya i Lorena. D’aquesta manera, el 21 de febrer, després una inusitada preparació dels artillers, el V exèrcit alemany, comandat pel kromprinz imperial, va iniciar l’atac a les defenses exteriors de la ciutat. Durant vint dies la infanteria alemanya va progressar pels boscos que rodejaven Verdun i va prendre les places de Duamont i Vaux, avançades de les fortificacions franceses.

L’atac va sorprendre els francesos, que en aquells moments estaven reorganitzant el seu front de guerra. Les comunicacions per ferrocarril amb la rereguarda va restar tallades. L’artilleria alemanya (que va arribar a sumar 2.200 peces) estava destrossant diàriament les posicions dels seus enemics, mentre es generalitzaven els enfrontaments cos a cos amb l’ús de granades i llançaflames.

L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, Joffre, tot i això, no va caure en la trampa elaborada pels alemanys. Els francesos van mantenir el gruix de les seves forces en d’altres sectors estratègics i van continuar preparant l’ofensiva projectada per a l’estiu en el riu Somme.

Pétain, nomenat comandant de la plaça, va rebre instruccions de resistir com fos possible amb els efectius de que disposava. Tot i això, va organitzar-se un torn extraordinari de combatents a través de la carretera de Bar-le-Duc (l’anomenada Via Sagrada) que va permetre l’arribada continuada de tropes de suport sense posar en compromís noves unitats.

La maniobra del cap de l’Estat Major alemany va tornar-se d’aquesta manera en la seva contra. Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front, però Verdun va esdevenir el mite de la resistència francesa. Durant quatre mesos, en mig d’un infern de foc i fang, els homes de Pétain van seguir al peu de la lletra la consigna del seu comandant (Courage! On les aura!) i van resistir en les seves posicions. Verdun va convertir-se en un dels fets més notables de la Gran Guerra.

El 24 de juny, en plena ofensiva de les tropes russes en el front de l’Est, i després del fracàs dels austríacs en el seu atac a les posicions italianes al Trentino, Falkenhayn va ordenar d’aturar l’ofensiva sobre Verdun. Després de la resistència ferotge dels francesos en l’infern de Verdun, la batalla podia ser considerada com una derrota consumada dels alemanys, tot i que la pressió del V exèrcit sobre Verdun encara es prolongaria durant sis mesos.

Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes, en un exercici de violència i crueltat sense precedents. Tot i que les baixes franceses van ser d’uns 315.000 homes, els alemanys havien perdut 282.000 soldats en un esforç que va demostrar-se inútil. I el que seria pitjor encara pels alemanys, els aliats estaven en condicions de passar a l’ofensiva en el Somme (que acabaria amb un nombre de baixes encara més elevat i sense que ningú aconseguís la victòria).

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS