El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Isabel i el MUHBA, història d’un ridícul

El Museu d’Història de Barcelona (l’impronunciable MUHBA) ha prohibit el rodatge d’un episodi de la sèrie de TVE Isabel (produïda per la catalana Diagonal TV) en l’interior del Palau Reial perquè “no diferencia entre ficció i veracitat històrica”. De la mateixa manera, el senyor Joan Roca, el geògraf i director del museu (ja se sap que el més normal del món és que els museus d’història estiguin dirigits per geògrafs!), va vetar el rodatge en la Plaça del Rei (autoritzat per l’Ajuntament) perquè implicava que la façana del Palau incorporés uns estendards d’attrezzo de la Corona d’Aragó i de la Corona de Castella. Tot plegat surrealista.

Segons les informacions que apareixen en la premsa: El Museu d’Història de Barcelona no ha autoritzat el rodatge d’un capítol d”Isabel’ al Palau Reial perquè considera que no diferencia entre “ficció i veracitat històrica”, una circumstància “especialment delicada” pel pes “simbòlic notable” de l’espai. Ara bé, cap expert (és a dir, historiador) del Museu s’ha pronunciat públicament amb dades contretes en contra de la sèrie de ficció. És més, difícilment podrien fer-ho perquè, tot i trobar-nos davant d’una ficció històrica, amb els evidents recursos dramàtics que requereixen aquestes produccions, la seva aproximació a les fonts històriques i al relat comunament acceptat per la comunitat historioràfica és suficientment correcta.

Segons el geògraf Roca, el MUHBA s’ha limitat a aplicar la legislació municipal sobre patrimoni. Així, llegim a El País: “lo que no se puede hacer es cubrir o redecorar los elementos de un bien protegido, como pueden ser los muros o los balcones”. Per això fa uns mesos l’estàtua de Colom no va ser vestida amb una samarreta del Barça o en la inauguració del Born no va permetre’s la representació d’una obreta teatral de dubtós gust… Oh no! En conseqüència, l’argument és insostenible.

I per acabar d’adobar el numeret, resulta que l’alcalde Trias declarava divendres en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Si jo hagués estat el director del Museu d’Història, ho hauria autoritzat”.

Quina és l’única resposta possible a tot aquest desgavell: la censura ideològica. Resulta que els espais del MUHBA es poden llogar per a realitzar qualsevol acte privat. I els que hem treballat en aquella casa sabem sobradament que sovint es lloguen per actes molt allunyats del que hauria de ser un museu d’història. En canvi, no es permet gravar una ficció històrica perquè aquesta pot resultar políticament incòmoda. La memòria dels Reis Catòlics ara no toca.

Cap justificació historiogràfica ni cap criteri sobre patrimoni poden justificar la decisió. Però les decisions polítiques sí que ho expliquen. Quan no es posen professionals al capdavant de les institucions, sinó comissaris polítics, passa el que passa. Un geògraf (Roca) dirigeix el Museu d’Història de la ciutat de Barcelona, un editor i antic venedor d’assegurances (Torra) el Born, un pseudoperiodista (Calçada) està al capdavant del tricentenari del 1714 per part de la Generalitat… On són els historiadors? Amb ells ens evitaríem ridículs majúsculs com el viscut aquests dies.

Ja pots votar per “Ciències Socials en Xarxa” als Premis Blocs Catalunya 2013

logo.jpgObrim el blog en plenes vacances per recordar-vos que fins el 2 de setembre està obert el període de votació pels Premis Blocs Catalunya 2013, i aquesta bitàcola es torna a presentar dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni”. Després de ser finalistes els anys 2011 i 2012, a la tercera anirà la vençuda?

Podeu donar un cop d’ull als altres blogs presentats, que com cada any n’hi ha de molt bons, i si ho considereu apropiat votar per nosaltres en aquesta direcció. Per fer-ho caldrà que us registreu com a usuaris a la web de STIC en la pestanya que trobareu a la dreta de la pantalla. El registre és molt senzill i es pot fer només amb un email i password o, si no voleu registrar-vos com a nous usuaris, podeu fer-ho entrant directament com a usuaris personals de Facebook o Twitter (si teniu un compte, és clar).

Un cop registrats, s’accedeix al panell d’usuari STIC i des de aquí al taulell de votació del Premis Blocs 2012, on hi trobareu les 15 categories temàtiques. En seleccionar una categoria (en el nostre cas “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”), apareixeran tots els blocs que hi participen, ordenats alfabèticament i per perfils. Només podeu emetre un vot per categoria així que escolliu bé, encara que no sigui per aquest blog, perquè després no podreu canviar-lo.

És d’agrair aquesta iniciativa que cada any realitza la STIC perquè, a més de donar la possibilitat de participar obertament a tots els blocaires, permet donar a conèixer la gran qualitat de la blogosfera catalana, sense cap mena de dubte, una de les més actives i de millor nivell que podem trobar a la xarxa.

Tant si ens voteu com si no ho feu, gràcies per participar i fer crèixer el món dels blogs en català!!!

Joana d’Arc, la donzella d’Orleans

Nascuda en una família camperola acomodada de la Lorena, Joana d’Arc (1412-1431) va veure en la seva infància el seu país envaït per tropes angleses i borgonyones en el context de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Quan els exèrcits invasors van assetjar Orleans i el delfí Carles va veure’s obligat a refugiar-se a Chinon, el 1428, Joana va sentir unes visions místiques que van impulsar-la a lluitar per França al costat de Carles VII. Mèdicament, aquestes veus podrien atribuir-se a al·lucinacions, alguna variant d’esquizofrènia o problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. En qualsevol cas, sembla totalment descartable que Joana mentís.

Joan_of_arc_miniature_graded.jpg
Retrat de Joana d'Arc datat el 1485 (Centre historique des Archives nationales, París, AE II 2490)

Així, amb una escorta facilitada per Robert de Baudricourt, Joana va presentar-se als quarters generals de Chinon on el delfí, desesperat, va confiar-li una força armada amb la qual, pel maig de 1429, va aconseguir de batre els anglesos i aixecar el setge sobre Orleans.

La figura de la jove, sempre vestida d’home i amb l’armadura pròpia d’un cavaller, va fascinar els seus compatriotes. No importava si es tractava de nobles cavallers o simples camperols, els francesos van caure seduïts per aquesta donzella guerrera. Les cròniques expliquen que, fins i tot, s’apropaven a la jove per a tocar el seu estendard i la seva roba, als quals van atribuir-se poders curatius. Així doncs, el mite francès per excel·lència prenia forma des de la base de la societat, però abraçava tot el ventall estamental.

Vigiles_de_Charles_VII,_fol._57v,_Prise_d'Orléans_(1429).jpg
Miniatura de les "Vigiles de Charles VII" de Martial d'Auvergne (Bibliothèque nationale de France, Français 5054, París)

El 17 de juliol de 1429, Carles VII era coronat a Reims com a nou rei de França. Aquí, però, començarien les desavinences amb Joana. La jove donzella va dirigir un atac, infructuós, contra París, mentre que el rei esperava avançar cap a la pau per la via de la diplomàcia i buscava tancar-la en un convent. Tot i la manca de suport reial, el 23 de maig de 1430, Joana va entrar a Compiègne al davant d’un escamot de soldats. Però la sort giraria l’esquena a la donzella: l’endemà era capturada pels borgonyons i venuda als anglesos.

Joana no era una presonera més per als anglesos: una dona soldat en un temps de cavallers i amb una aureola mística al seu voltat. El símbol de la resistència francesa havia caigut. Un tribunal eclesiàstic l’acusaria de bruixeria i la condemnaria per heretge. Condemnada a la foguera com a heretge relapsa, Joana moria a la plaça del mercat vell de Rouen, davant de milers de persones, el 30 de maig de 1431. Només tenia 19 anys.

Ingres_coronation_charles_vii.jpg
Jean-Auguste-Dominique Ingres: "Jeanne d'Arc au sacre du roi Charles VII" (Musée du Louvre)

La llegenda de Joana, però, acabava de néixer. Alguns presents en l’execució van afirmar haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres rumors asseguraven que aquesta va sortir del seu cos en forma de colom. Fins i tot alguns van jurar haver vist com, en el darrer moment, entre el fum, es suplantava la donzella per un cadàver. Els rumors continuarien amb la teoria que, supervivent al martiri, s’havia casat amb Robert des Armoises. Igualment hi ha testimonis que diuen que els soldats van reclamar veure la morta, carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.

Amb la victòria de Carles VII, el 1456, Joana d’Arc va ser rehabilitada solemnement pel papa Calixt III i va ser considerada com a màrtir i com a símbol de la unitat dels francesos. Arribats al segle XX, el papa Pius X la va beatificar, l’abril del 1909, basant-se en un miracle poc ortodox: haver “salvat França”. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va ser triada com a patrona nacional.

Stilke_Hermann_Anton_-_Joan_of_Arc's_Death_at_the_Stake.jpg
Hermann Anton Stilke: "Joan of Arc's Death at the Stake" (Hermitage Museum)

Espanya, maig de 2013

Quan des de certs àmbits, per exemple la televisió pública TeleMadrid o les tertúlies de l’anomenada caverna mediàtica (o TDT party), s’ha posat de moda qualificar els catalans de nazis pel crim de defensar la seva identitat, cultura i drets polítics, podem observar com alguns tics de la dreta espanyola ens condueixen cap a temps pretèrits suposadament superats.

Per exemple, la setmana passada La Directa destapava la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge als combatents de la División Azul:

El 8 de maig passat, mitja Europa commemorava, un any més, la capitulació del Tercer Reich i, per tant, la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. Tres dies després, en canvi, una representant destacada de l’Estat espanyol reconeixia de nou una part dels combatents de l’exèrcit nazi. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, del Partit Popular, va entregar dissabte passat un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Aquesta entitat de veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes va ser una de les participants en el primer homenatge a la guàrdia civil que rep aquest cos policial a Catalunya amb motiu del seu aniversari, celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca. En l’acte, una dotzena de nostàlgics de la División Azul van representar la ‘Hermandad’ vestits de falangista.

Vestit amb la camisa blava joseantoniana i tocat amb la boina vermella carlista, és a dir amb l’uniforme de la Falange Española Tradicionalista de las JONS, el partit únic dl règim franquista, l’home estreny la mà dreta amb la delegada del govern a Catalunya. Llanos de Luna sosté a la seva esquerra el diploma que es disposa a entregar a l’ultra, representant de l’entitat d’excombatents i nostàlgics de la División Azul. La flanquegen le’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, del PSC, un militar i Ángel Gozalo Martín, general en cap de la guàrdia civil a Catalunya. L’escenari: el pati interior central de la caserna principal d’aquest cos a Catalunya, la de Sant Andreu de la Barca. Aquesta escena es va produir dissabte i va quedar immortalitzada en una foto que membres de l’entitat ultra han penjat a Facebook.

Per si això no fos suficientment greu, en un context de retallades salvatges i de retirada de tota política relacionada amb la memòria històrica, aquest cap de setmana podíem llegir a Vilaweb:

El govern espanyol ha decidit millorar l’estat de les instal·lacions del Valle de los Caídos, el mausoleu del dictador Francisco Franco. Aquesta setmana el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ha publicat l’anunci de licitació de les obres per a la restauració de la façana de la Basílica de la Santa Cruz. L’import d’aquestes obres a la tomba del dictador franquista superen els 280.000 euros.

El concurs el fa el Consell d’Administració del Patrimoni Nacional, l’organisme que gestiona el patrimoni estatal i que depèn directament del Ministeri de Presidència del govern espanyol.

I per a rematar la festa del despropòsit en la relació, sempre sota sospita, del PP i la memòria del franquisme ahir llegíem a Público que:

El Partido Popular rechazará mañana en el Pleno del Congreso la propuesta de la Izquierda Plural para declarar el 18 de julio como el Día de la condena de la dictadura franquista. El texto, firmado por Cayo Lara y José Luis Centella, exigía el reconocimiento a todas las víctimas de la Guerra civil. No parece, por tanto, que el Gobierno vaya a hacer caso al reto que lanzaba esta mañana Lara: “Vamos a ver de verdad si el Partido Popular tiene un mínimo de talante democrático y está dispuesto a empezar a cerrar heridas todavía abiertas en pleno siglo XXI”.

La norma contiene tres breves artículos y el primero de ellos es el que reclama que se “declare el 18 de julio de cada año como día oficial de condena a la dictadura franquista, fecha del comienzo de la guerra civil española y del golpe de Estado de Francisco Franco contra el legítimo gobierno republicano”.

No és 1975, és 2013. Sense comentaris… Després alguns mitjans es permeten l’emissió de vídeos com el de TeleMadrid. I, evidentment, mai passa res. Diguin el que diguin des de la caverna, la realitat és que la primera màquina de crear independentistes no està precisament entre l’independentisme. Que s’ho facin mirar abans de parlar de convivència i democràcia.

Els distintius de la infàmia

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Bundesarchiv_Bild_146-1993-051-07,_Tafel_mit_KZ-Kennzeichen_(Winkel)_retouched.jpg

En aquest context, tots els presoners vestien el mateix uniforme, el pijama de ratlles blaves, i un tatuatge amb el número que els identificava i substituïa la seva antiga identitat personal. A més, estaven classificats en diferents categories en funció del distintiu que se’ls assignava, un distintiu que facilitava el control dels presoners i que es podia superposar en cas d’acumular més d’un “delicte”.

Triangle groc: símbol distintiu dels jueus, els quals s’identificaven amb dos triangles grocs superposats per a recrear l’estrella de David. És més, tots els jueus dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi van haver de portar aquest distintiu infame des de 1941.

Judenstern_JMW.jpg

Triangle vermell: símbol distintiu dels presoners polítics (socialistes, comunistes, anarquistes, demòcrates), els primers asocials que van ser empresonats en els camps de concentració després de les primeres onades de depuracions polítiques i professionals a l’Alemanya de Hitler.

Triangle verd: símbol distintiu dels criminals comuns, els quals en moltes ocasions van arribar a exercir la funció del capos de barracó, és a dir, de caps conxorxats amb els nazis per vigilar els altres empresonats a canvi de certs privilegis.

Triangle lila: símbol distintiu dels presoners per delictes religiosos, per exemple ser testimonis de Jehovà.

Triangle rosa: símbol distintiu dels homosexuals, la categoria més baixa dels presoners, aquells que patien el menyspreu i els abusos continuats per part dels nazis i d’altres captius.

Triangle negre: símbol distintiu dels asocials (gitanos, malats mentals, prostitutes, sense sostre, lesbianes o alcohòlics, entre d’altres), els quals eren, segons els nazis, l’exemple absolut de la degeneració i regressió de la raça humana, aquells tumor que era necessari extirpar del nou món feixista sense contemplacions.

SarahEwart-066.jpg

Dachau_Concentration_Camp_Site_-_Dachau_-_Bavaria_-_Germany.jpg

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS