El Terror durant la Revolució francesa

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

La radicalització de la Revolució (1792-1793)

Arribats a setembre de 1792 es plantejarien les primeres fissures entre els revolucionaris. Per a una part dels revolucionaris el principal perill que plantejava la situació seria la subversió social, i per tant el retorn a l’ordre esdevindria una prioritat. Per a d’altres revolucionaris, contràriament, la prioritat seria la defensa de la Revolució enfront del perill aristocràtic (contrarevolució a l’interior i aliança antifrancesa a l’exterior), i aquesta defensa imposaria l’aliança amb el pujant moviment popular, tot i que això comportés una sèrie de cessions davant de les reivindicacions socials d’aquests sectors i l’adopció d’una política excepcional que s’allunyava del liberalisme burgés.

L’enfrontament entre aquestes tendències, la Gironda i la Muntanya, va fer-se inevitable i va donar-se des de finals de 1792 i juny de 1793. Els episodis més destacats d’aquest combat polític els trobem en el procés contra el rei Lluís XVI, en els aconteixements de la política exterior (grans victòries i sonades derrotes) i en la reacció davant de l’obertura del nou front intern de la Vendée.

Respecte del procés al monarca, després del seu empresonament al Temple, Lluís XVI va ser jutjat per la Convenció el desembre de 1792. La Gironda es decantava per una actitud de clemència i va intentar proposar solucions que evitessin el regicidi passant des del desterrament fins a la ratificació popular. Contràriament, els líders de la Muntanya (Marat, Robespierre, Saint-Just) van unir-se per a demanar la mort del rei en nom del Comitè de Salut Pública i de les necessitats de la Revolució.

Finalment, la mort de Lluís XVI va ser aprovada amb el vot de 387 diputats sobre un total de 718. Després del procés al “tirà” per part d’una assemblea erigida en tribunal improvisat, la seva condemna a mort i execució a la guillotina, el 21 de gener de 1793, la Convenció es veuria obligada a comprometre’s irreversiblement amb una política de democràcia política i de defensa republicana i nacional, tot i que una part dels seus membres rebutjaven la seva aplicació.

D’altra banda, la guerra a les fronteres s’intensificaria amb l’execució del rei. Els sobirans europeus no volien permetre que els exèrcits francesos explotessin espectacularment la victòria de Valmy. Així, les tropes revolucionàries ocuparien els Països Baixos austríacs després de la victòria de Jemmapes i conqueririen Savoia i el comtat de Niça al Piemont. Després s’apoderarien de Renània que passava a dependre de França.

Alguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.

L’execució de Lluís XVI va enriquir la coalició antirevolucionària amb l’entrada de nous aliats. Així, Espanya, El regne de Nàpols, els prínceps alemanys i Anglaterra (directament amenaçada per l’annexió de Bèlgica) van entrar en el conflicte. Ara canviaria la tendència. En l’hivern de 1793 els francesos van anar acumulant derrotes i perdent territoris.

L’obertura d’un front intern de guerra civil agreujaria encara més aquesta situació de tensió. D’aquesta manera, a inicis de la primavera de 1793, esclatava la insurrecció de la Vendée a la França occidental i ràpidament s’estendria. Es tractava d’una revolta rural, almenys inicialment, encapçalada per una sèrie de líders d’origen popular. Gradualment, però, molts nobles van anar sumant-s’hi sota la pressió del camperolat. Així, moltes poblacions i ciutats que s’havien mantinguts fidels a la República van acabar involucrades en la rebel·lió.

Les causes de l’aixecament són diverses i de complex anàlisi. Si bé destaca el sentiment religiós d’aquestes comarques, per si sol no explica la dimensió del moviment. Altre factor important seria l’hostilitat al govern davant de la lleva de 300.000 homes per a fer front a la guerra. Tampoc s’hauria d’oblidar el creixent sentiment antiurbà i antiburgés regnat en el camp francès i que hauria deixat a banda la tradicional hostilitat antinobiliària.

En resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.

Tot i les resistències girondines, la pressió dels perills que assetjaven la República va conduir a la creació d’un seguit d’institucions per a afrontar la situació. En primer lloc, un Tribunal Criminal Extraordinari a París es convertiria en Tribunal Revolucionari, i després, a les províncies la xarxa de Comitès de Vigilància encarregats de la vigilància dels sospitosos i les activitats contrarevolucionàries. Finalment, l’abril de 1793 es formava el Comitè de Salut Pública, en un principi dominat per Danton.

Desplaçats de la direcció de la Revolució, els girondins tractarien inútilment de contraatacar. Un dels seus portaveus, Isnard, amenaçaria a París amb una subversió total si la Revolució arribava a atemptar contra la legalitat. Aquesta provocació verbal comportaria la reacció del moviment popular parisenc que el 2 de juny va portar la Guàrdia Nacional a pressionar la Convenció. Aquesta, amenaçada, va acceptar la detenció de vint-i-nou dels principals diputats girondins.

Pels jacobins i la Muntanya aquesta va ser la victòria decisiva per passar a dirigir una República assetjada.

D’una banda, en la guerra exterior, els exèrcits austríacs havien desbordat la frontera del nord, els prussians es feien amb Renània, els espanyols i els piemontesos semblaven amenaçar els Migjorn francès. De l’altra, a l’interior, els chouans (rebels de la Vendée) s’autodenominaven com a “exèrcit catòlic i reialista” i arribaven a les portes de Nantes.

I per acabar d’adobar la situació, després de la caiguda dels girondins esclataria un nou conflicte intern: la revolta federalista, una rebel·lió de les províncies contra el govern de París. Així, al sud-est, Lió s’aixecava contra la Convenció i només cauria després d’un dur assetjament. Al Migjorn, s’insubordinaven les grans ciutats del sud-est com Bordeus, Tolosa i la seva regió, i la Provença amb les ciutats de Marsella i Tolon que els contrarevolucionaris lliurarien als anglesos. A la França septentrional només Normandia es declararia en rebel·lió oberta contra París, ràpidament derrotat, però d’allà sorgiria la figura de Charlotte Corday qui assassinaria Marat, la “fura del poble”.

Sota la pressió conjunta d’aquests perills interns i externs, es reforçaria l’aliança entre la burgesia jacobina i les masses populars de la sans-culotterie. Els sans-culottes constituirien, fins a finals de 1793, i en alguns moments de 1794, l’ànima del moviment revolucionari. De la seva pressió constant i activa derivarien algunes de les principals mesures que prendrà el Govern Revolucionari en els camps econòmic i polític. Ara bé, la seva darrera flamarada i victòria política real es donaria el 5 de setembre de 1793 amb l’aprovació de les mesures que conduirien al Terror.

Finalment, després de la derrota i caiguda girondina el juny de 1793, la Convenció va aprovar un nou text constituent, la Constitució de l’Any I, ratificada pel poble el 10 d’agost. Text mai aplicat, no hem de deixar de mirar-lo com l’expressió més avançada de l’ideal democràtic de la Revolució francesa. Tot i això, la Convenció declararia immediatament que la nova Constitució restava suspesa i que “el govern de França es declara revolucionari fins a la pau”. Era una necessitat, momentània, en funció de les urgències de la lluita revolucionària. S’iniciava un nou període que entendria la Revolució com la “guerra de la Llibertat contra els seus enemics”.