El París del segle XVIII, història de dues ciutats
La Il·lustració, segons les paraules de Kant de 1783: “la sortida de l’ésser humà de la Unmündigkeit [la minoria d’edat, la incapacitat de fer servir la Raó sense la direcció d’un altre], de la qual el mateix home n’és el culpable”, estava dirigida a tota la Humanitat. Els éssers humans, ens diuen els principis il·lustrats, en la mesura en què estaven dotats de Raó, eren capaços de pensar per si mateixos, tenien la possibilitat d’emancipar-se dels lligams de la tradició i constituir-se una societat més lliure, feliç i moral.
París, l’anomenat “centre del món erudit”, segons l’afirmació de Goethe en els seus Assaigs sobre Art i Literatura (1820), estava considerada juntament amb Londres i Berlín com el centre d’aquest moviment. Una especial situació en el punt de partença, però, generaria aquí en una radicalització que finalment descarregaria entre 1789 i 1799 en la Revolució francesa.
Tot va iniciar-se uns cent anys abans amb l’inici de la crisi de l’Antic Règim durant el regnat de Lluís XIV. Paradoxalment, en el moment de màxim apogeu de l’absolutisme, quan l’ordre estamental va fer-se més fort com a nucli polític i social a la cort del Rei Sol començava a germinar la crisi del propi sistema. És cert que el poder i les recaptacions de l’Estat van augmentar i l’administració va fer-se forta mitjançant la centralització. Però l’èxit en la política colonial, els progressos comercials, l’auge dels transports, l’expansió de les manufactures, l’esplendor del món de les ciències i les arts, contrastaven fortament amb una estructura social injusta i evidentment antiquada.
Els estaments superiors, la noblesa i el clergat, tenien exempcions fiscals. Reaccionaris, van insistir en el manteniment de les seves prerrogatives i ingressos extraordinaris. El Tercer Estat, la resta de la població francesa, estava dividida. Hi havia els que treien profit de l’impuls econòmic i tenien l’ambició d’accedir a l’estament nobiliari, per a gaudir dels seus privilegis, mitjançant la compra de càrrecs. En canvi, la petita burgesia i l’anomenat “quart estament”, les grans masses de població de les ciutats i el camp, patien el pagament d’impostos i taxes.
Quan les collites eren dolentes, els aliments escassejaven en tots els llocs, es produïen fams, epidèmies i, com a conseqüència, disturbis espontanis. En paral·lel a la misèria de les classes mitjanes i baixes, la fortuna en augment de les arques estatals s’invertia en la construcció de palaus (Versalles), la compra de mercaderies de luxe i al finançament de les guerres.
A finals del regnat de Lluís XIV, quan França es trobava totalment dessagnada, els alts funcionaris van començar a criticar el comportament del govern mentre que en els cercles intel·lectuals va començar a prendre forma l’ideari liberal. Aquests primers cercles pre-il·lustrats criticaven la tirania i el despotisme dels governants, l’ociositat i els vicis dels privilegiats, així com l’estreta aliança entre la monarquia i l’Església catòlica. Després de l’expulsió dels hugonots, el 1685, la tolerància religiosa i la condemna del dogmatisme i la “superxeria” del clergat van convertir-se en les exigències il·lustrades per antonomàsia.
El fet que Lluís XIV visqués i regnés fins als 77 anys, unit a les successives morts prematures dels seus hereus, va produir l’extraordinària circumstància de que fos succeït directament pel seu besnét, el futur Lluís XV. El 1712 havien mort el pare del nen, el delfí Lluís, duc de Borgonya, i també l’únic germà viu del delfí, que hauria heretat els drets al tron. Al trobar-se amb un successor de només dos anys d’edat, el Rei Sol va haver de fer retocs en el seu testament per tal de crear un Consell de Regència que regnés fins que el besnét assolís la majoria d’edat.
Tot i això, quan el país encara no s’havia recuperat de la celebració dels funerals pel monarca de la Grandeur, el seu ambiciós nebot Felip d’Orleans va forçar el Parlament de París a no reconèixer la voluntat del rei finat, fent-se designar com a regent del país amb atribucions absolutes.
Tot i que França va tenir d’altres reis infants que van donar lloc a l’acció de regents, quan els historiadors francesos es refereixen a la Regénce, sempre és per fer al•lusió al període de Felip d’Orleans, qui acostuma a ser citat simplement com le Régent, sense necessitat de més puntualitzacions.
Felip d’Orleans era un home decidit i va ser intel·ligent a l’hora de fer-se amb el poder, però el seu govern no va ser gens destacat. Aficionat a tota mena de diversions i plaers, els parisencs tant podien veure’l a la llotja del teatre acompanyat per dos o tres jovenetes, com trobar-se’l en un saló de joc clandestí o creuar-se’l entrant a qualsevol alberg de dubtosa reputació amb una dama anònima.
Aquestes aficions van comportar-li variades i estranyes amistats, com la del financer escocès John Law, que assegurava haver fugit del seu país perseguit per batre’s en duel. Pel regent aquesta fama no va ser cap lacra, sinó un mèrit que va ajudar Law a entrar en el seu cercle més íntim.
L’escocès va proposar al regent de reanimar la malmesa economia francesa mitjançant la circulació de lletres financeres que ell mateix s’encarregaria d’emetre i difondre. Felip va autoritzar, el 1716, la creació de la Banca Law i l’emissió d’aquestes lletres, una mena de paper-moneda sense un clar resguard en metàl·lic, canviables en principi per una quantitat determinada en espècies. La juguesca va sortir bé en un principi, i com l’emissor retenia de cada lletra una taxa, el regent va decidir, dos anys després, la nacionalització de la banca per a donar aire a les arques estatals amb aquelles retencions.
Ara bé, com d’altres sistemes miraculosos, el de Law exigia la constant emissió de lletres cada cop per una valor superior, ja sense cap tipus de suport en metàl·lic. La notable expansió dels negocis financers va aturar-se de cop i volta quan els posseïdors de lletres per valor de 10.000 milions van comprovar que tot el capital que circulava per França no arribava a la desena part d’aquesta quantitat. La Banca Nacional va entrar en bancarrota, així com el tresor reial i milers d’homes des finances grans i petits. Law va trobar-se a punt de ser linxat per una multitud enfurismada, però va poder fugir de París a Marsella i des d’allà a Venècia on moriria en la misèria (1729).
La ciutat de París va patir intensament del declivi generat pel regent i el seu amic escocès. La majoria dels grans financers i comerciants residien a la capital, que era a la seva vegada la seu dels negocis i els contractes que nodrien l’economia. La bancarrota dels poderosos va tenir un dramàtic efecte que va afectar des dels petits burgesos fins al més petit dels artesans. La consegüent paralització del camp va portar novament la fam a la ciutat, mentre que l’atur i la manca d’assistència benèfica van omplir els carrers de sense-sostres i indigents. Els més desesperats van formar part de la delinqüència als carrers. I moltes dones van haver de practicar una patètica prostitució de cantonades i espais obscurs.
Els cronistes del període sembla que ens parlin de dues ciutats diferents. Per a uns París és una ciutat decadent, bruta, pudenta i tenebrosa, amb vivendes i carrers plens de misèria i vici. En canvi, d’altres s’admiren de l’esplendor de la luxosa capital d’Europa, centre de l’elegància i nucli de la Il·lustració, una ciutat que travessa un dels moments més grandiosos de la seva història. I hem de dir que ambdues descripcions són certes. Això sí, depenent del barri pel qual es passegi el cronista.
Així, a Saint-Germain i Saint-honoré l’aristocràcia i els burgesos rics que encara han salvat la seva fortuna segueixen aixecant luxoses residències apartades de les zones poblades per la xusma. D’entre els edificis privats construïts en aquest període destaquen l’Hôtel de Matignon, actal seu de la presidència del govern a la Rue de Varenne, i el bellíssim Hôtel Carnavalet, actual Museu d’Història de la Ciutat de París.
I l’arribada de Lluís XV a la majoria d’edat no hi posaria remei a aquesta situació. El regent va morir el 1723, curiosament el mateix any que el rei infant arribava a la majoria d’edat i podia fer-se amb el poder. Sota les seves ordres, Lluís Enric de Borbó, el nét del Gran Condé, va ser designat com a primer ministre en un breu mandat on només va fer un acte destacat: el pacte del casament del jove rei amb Maria Leczinka, la filla del destronat rei de Polònia, fet que va suposar trencar el pacte que havia establert el regent per a casar Lluís XV amb la infanta Mariana d’Espanya, filla de Felip V. La núvia, rebutjada, va ser enviada novament a Madrid, enterbolint així les relacions amb Espanya. Aquest error diplomàtic acabaria amb la carrera del ministre que va ser substituït pel cardenal André de Fleury, un vell de 73 anys antic preceptor del rei.
Qualsevol que fos l’atractiu de la reina polaca, set anys majors que ell, Lluís XV no va privar-se de mantenir (i fer-ne ostentació) d’una sèrie de favorites, fins al punt d’arribar a oficialitzar aquesta figura en el protocol de la cort de Versalles. La primera amant de Lluís XV va ser Pauline de Mailly-Nesle, marquesa de Ventimille, que va exhibir-se al costat del rei entre 1739 i 1741, un breu període que va ser-li suficient per a medrar a favor de l’entrada de França en la Guerra de Successió d’Àustria.
Entregat, d’aquesta manera, a una vida relaxada i llicenciosa, potser inspirat en el model que havia estat el seu difunt oncle i regent, Lluís XV va deixar els temes d’Estat en mans de Fleury, que va governar fins a la seva mort, el 1743, amb 81 anys. Després de la seva mort, Lluís XV va fer veure que regnava fins a la seva mort i l’arribada al tron de Lluís XVI.
Per acompanyar-lo en el seu regnat, i després de la breu experiència de la Ventimille, Lluís XV va decidir buscar-se una companyia més prudent, i l’honor va recaure en la figura de Joana Antonieta Poisson, marquesa de Pompadour. La posició de la marquesa va ser tan notòria que va arribar a rebre el títol de maitresse en titre, que podríem traduir com “amant titular”. I va resultar impossible de substituir durant més de vint anys, fins a la seva mort el 1764. Tot i ser considerada com una persona frívola, la Pompadour va rodejar-se d’un cercle d’intel·lectuals i artistes, va governar el monarca com va voler, i va tenir una influència decisiva en els afers polítics, fent dimitir i nomenant ministres, generals i diplomàtics.
La seva successora com a favorita reial, la comtessa de Du Barry, no tindria ja la seva importància tot i l’existència de divertits i ridículs enfrontaments amb Maria Antonieta per fer-se amb la primacia a la cort francesa i acabaria guillotinada en la Revolució.
Sí París sempre havia estat al llarg de la seva història tot un mosaic de contrasts i desigualtats socials, l’abisme de la injustícia entre rics poderosos i pobres desemparats va arribar al llarg del segle XVIII a un extrem gairebé insostenible. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, la pompa versallesca assolia el seu màxim esplendor. La llavor de la Revolució estava plantada.
