6. Història Contemporània – Pàgina 8 – Ciències Socials en Xarxa

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució econòmica

10 de gener de 2012

La Segona Guerra Mundial va constituir per als Estats Units una bona conjuntura econòmica. Un cop finalitzat el conflicte, els EUA no només emergien com a Estat hegemònic del bloc capitalista, sinó que també eren el país més ric. El creixement va quedar reflectit tant en l’augment del PIB (de 95.000 a 215.000 milions de dòlars) com en la vertiginosa disminució de l’atur. A més l’Estat nord-americà va beneficiar-se del fet de no ser un escenari directe de la guerra, no haver patit destruccions al seu territori ni haver de fer front a un nombre de víctimes comparable a l’europeu o al soviètic.

Així, l’economia nord-americana va sortir reforçada de la guerra. La despesa pública requerida per l’esforç bèl·lic havia comportat el finançament de la producció industrial i la consecució de la plena ocupació. Per evitar que la desmobilització de les tropes provoqués un atur sobtat després de la guerra, el president Truman va aplicar un programa de construcció d’obres públiques i d’augment del dèficit pressupostari. Va ser una política econòmica força similar a la del New Deal del període de la Gran Depressió. Tot i l’èxit en la contenció de l’atur, aquestes mesures van derivar a llarg termini en un considerable augment de la inflació.

Des de la postguerra i fins a la crisi econòmica mundial de 1973, l’economia nord-americana va continuar creixent i modernitzant-se. Així, la pau va esquivar la temuda recessió, donant pas a un període de creixement continuat. Tanmateix, la seva privilegiada posició de sortida feia que aquest creixement resultés inferior al que presentaven economies en reconstrucció com França, Alemanya o el Japó.

Les causes de l’expansió econòmica dels Estats Units hem de cercar-les en l’augment continuat de la productivitat i en el creixement de la renda, fet que a la seva vegada va permetre l’increment del consum intern. Igualment, tant el Pla Marshall com la participació en la Guerra de Corea van permetre l’estimulació de determinats sectors productius i financers de l’economia nord-americana. En l’àmbit intern, les facilitats creditícies van afavorir el mercat immobiliari i la venta de béns de consum (automòbils, electrodomèstics, etc.) que van proliferar gràcies a la reconversió de les indústries de guerra.

Una part important de l’èxit econòmic dels Estats Units en els trenta gloriosos va ser deguda a l’esforç en innovació científica i tècnica. Les innovacions, a més, van tendir a difondre’s cada vegada amb més rapidesa. De la mateixa manera, la millora de les tècniques publicitàries va ajudar a l’increment del consum. A més, gràcies a les continuades inversions dels governs, la població va poder mantenir la seva capacitat adquisitiva.

En els anys seixanta, la política econòmica dels governs demòcrates de Kennedy i Johnson va orientar-se cap a l’augment del creixement i la millora de la protecció social en el marc d’una política keynesiana. Aquest període va comportar una gran expansió fins arribar a taxes de creixement anual properes al 7%. El nivell de vida dels ciutadans nord-americans va millorar fins a límits insospitables pocs anys abans. Van ser els anys en els quals l’American Way of Live va viure el seu màxim esplendor.

Ara bé, en la dècada dels setanta, i en el context de la crisi econòmica mundial derivada de la crisi del petroli de 1973, l’economia nord-americana va començar a presentar símptomes d’esgotament. L’augment de les importacions va deteriorar la balança comercial, i el dèficit públic va disparar-se com a conseqüència de la despesa militar provocada per la cursa armamentística i els conflictes de la Guerra Freda. Això, sumat als problemes financers (excés de crèdit, descens de les borses, etc.) va obligar al president Nixon a devaluar el dòlar.

Amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en els anys vuitanta la situació econòmica va millorar, almenys en teoria. La política neoliberal instaurada per Reagan va permetre un creixement important, però sobre una base inestable: la negació del keynesianisme. La disminució de la despesa pública i dels impostos aplicada pels neoliberals es basava en la hipòtesi que si la ciutadania pagava menys impostos això comportaria un increment del seu poder adquisitiu que reactivaria l’economia.

D’aquesta manera, la reducció d’impostos i l’aprimament de l’Estat, units a l’increment del pressupost militar, van derivar en un nou cicle expansiu de l’economia nord-americana, però també van agreujar el dèficit públic. A més, per a compensar la manca d’ingressos estatals, les prestacions socials van veure’s reduïdes, fet que va perjudicar les capes més pobres de la societat. A més, les diferències en els ingressos entre les diferents classes socials van anar accentuant-se en perjudici dels sectors més fràgils. S’havia iniciat una etapa econòmica expansiva, però a la vegada s’havien introduït les bases per a la següent crisi financera del capitalisme, que esclataria el 2008.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució política i lideratge del món capitalista

7 de gener de 2012

La Segona Guerra Mundial va comportar la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre el món capitalista occidental. En aquest sentit, el predomini i lideratge dels Estats Units descansava sobre tres grans pilars: econòmic, polític i militar.

a. La superioritat tecnològica i econòmica: en la postguerra els EUA disposaven de dos terços de les reserves d’or mundials i concentraven gairebé el 50% de la riquesa del planeta. L’abandonament del proteccionisme va possibilitar que els productes nord-americans inundessin els mercats internacionals; es va produir una elevada inversió en investigació i desenvolupament que va permetre un alt nivell d’innovació i desenvolupament industrial; i van aparèixer grans empreses multinacionals que van estendre’s pel món capitalista.

b. El prestigi polític: la intervenció decisiva en la Segona Guerra Mundial possibilitant la derrota del nazisme i el feixisme havia convertit els EUA en el líder de les potències democràtiques.

c. La potència militar: l’arsenal nord-americà era superior a tots els existents, a més de disposar en exclusiva, fins el 1949, d’armament nuclear.

L’actuació dels Estats Units en el context de la Guerra Freda va centrar-se en dos objectius primordials: mantenir la seva supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista. D’aquesta manera, la creixent bipolaritat política articulada al voltant dels EUA i la URSS va afavorir el lideratge nord-americà ja que la tensió existent impedia l’aparició de qualsevol poder alternatiu.

Conscients que el millorament de l’economia a Europa seria l’arma més eficaç per aturar el progrés del comunisme, els Estats Units van desenvolupar una intensa ajuda a Europa mitjançant el Pla Marshall (1947) i també van fomentar la creació d’una xarxa d’aliances, de pactes i de bases militars (OTAN) amb l’objectiu d’aïllar la URSS i refermar el seu lideratge. Així, ni tan sols el fet que països com França i Gran Bretanya desenvolupessin armament nuclear va posar en qüestió el lideratge dels Estats Units.

En el pla polític, els dos grans partits del país, els demòcrates i els republicans, van anar rellevant-se en el poder. Els demòcrates, més partidaris de l’intervencionisme estatal i de promoure lleis socials, van ostentar la presidència en els primers anys de postguerra a través del mandat de Harry S. Truman (1945-1953). Durant el mandat demòcrata, els EUA van abandonar definitivament la seva política aïllacionista per passar a exercir el lideratge capitalista a nivell mundial en el context de la lluita contra el comunisme. Els eixos de la seva política van ser la contenció del comunisme i evitar que països com Grècia o Turquia s’introduïssin en l’òrbita soviètica.

El 1953, però, els republicans van accedir al poder i van protagonitzar un gir polític conservador i profundament anticomunista. Així, la presidència de Dwight D. Eisenhower (1953-1961) va representar un gir en la política exterior: s’iniciava una política exterior agressiva ja que va frenar el creixement dels pressupostos militars, però va ampliar l’àrea d’interès estratègic dels EUA a l’Àsia i l’Orient Mitjà a través de les aliances militars. Igualment, és en aquest període quan es generalitzen les intervencions dels serveis secrets (CIA) i de l’espionatge per controlar governs sospitosos. Aquestes polítiques van anar acompanyades d’un augment dels interessos econòmics en els territoris d’influència i de l’expansió de les multinacionals nord-americanes.

Dwight_D._Eisenhower.jpg — Dwight D. Eisenhower

A partir dels anys seixanta, la superioritat dels Estats Units al món occidental va començar a erosionar-se. En aquest sentit, cal tenir en compte la recuperació d’Europa i del Japó després de la llarga reconstrucció de postguerra esdevenint competència econòmica; l’existència d’un ampli sector de pobres i marginats i els conflictes derivats de la discriminació racial en l’interior del país; i l’augment del temor a un atac soviètic en territori nord-americà. I serien els demòcrates els encarregats de fer front a aquesta situació.

És en aquest context quan el demòcrata John F. Kennedy (1961-1963) arriba a la presidència dels Estats Units. El seu programa de govern pretenia retornar els EUA al dinamisme de postguerra i recuperar la confiança de la població tot rellançant l’economia i la tecnologia (són els anys de la cursa espacial) a la vegada que s’enfrontaven els reptes d’acabar amb les desigualtats socials i racials. En el pla exterior, Kennedy va optar pel que s’anomena com a “resposta flexible” en funció de les “agressions” soviètiques.

L’assassinat de Kennedy, el 1963, va ser un cop dur pel país i per les expectatives dels demòcrates, però el seu successor Lyndon B. Johnson (1963-1969) va mantenir el poder. Durant la dècada demòcrata, l’intervencionisme nord-americà va mantenir-se amb tota la seva força. Els eixos de la política exterior van combinar l’intervencionisme militar (conflictes a Àsia com la Guerra de Vietnam) amb l’ajuda econòmica (especialment a Iberoamèrica) a més de potenciar la cursa d’armaments amb la URSS a la conquesta de la consolidació de la superioritat estratègica.

Va ser amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en la figura del president Richard Nixon (1969-1974) quan va produir-se un cert replegament nord-americà en el context de la coexistència pacífica i com a conseqüència de la derrota humiliant al Vietnam. Començava el temps de la distensió. Tanmateix, el suport a les dictadures iberoamericanes va ser un element que va definir el mandat de Nixon, política exemplificada en el suport al cop d’Estat de Pinochet a Xile, el recolzament a les dictadures militars argentines o el suport a Somoza a Nicaragua.

Ara bé, la tomba política de Nixon va ser la política interna i l’esclat de l’escàndol Watergate que va obligar el president a dimitir l’agost de 1974, un fet sense precedents en la història nord-americana. El va substituir el seu vicepresident Gerald Ford (1974-1977), practicant una política marcadament continuista.

Amb l’interludi demòcrata de Jimmy Carter (1977-1981) els Estats Units van aprofundir en la política de la distensió. Carter, en nom d’una nova moral pública, va retirar el suport als dictadors iberoamericans, però la realitat és que els EUA van practicar una política exterior erràtica en aquest període. Carter va inaugurar l’anomenada “responsabilitat compartida” segons la qual Europa havia d’implicar-se en la factura de la Guerra Freda a la vegada que s’iniciaven projectes de desarmament. Tanmateix, el govern de Carter va veure’s sacsejat per la reacció integrista a l’Iran, la revolució sandinista i l’expansió soviètica a l’Àfrica i l’Afganistan.

L’arribada a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-1989) va significar un gir en la política exterior que va comportar la fi de la distensió. Així, Reagan va iniciar un rearmament que perseguia la recuperació de l’hegemonia mundial dels Estats Units i el reforçament del seu lideratge en bloc capitalista occidental. Tot i això, després d’un primer mandat agressiu, les relacions amb la URSS van desglaçar-se gràcies a la política de Gorbatxov i la marcada decadència del gegant soviètic. Ara bé, amb la caiguda de la URSS no trigarien a aparèixer nous enemics, ja fossin reals o ficticis, que qüestionaven el poder nord-americà i justificaven la política exterior i militar del “guardià” del món civilitzat: l’Iran dels aiatol·làs, la Cuba de Fidel Castro, els sandinistes de Nicaragua o la Líbia de Gaddafi.

La creació de la Unió Europea

4 de gener de 2012

El febrer de 1986 va aprovar-se l’Acta Única Europea, a través de la qual va crear-se un espai econòmic, però també social, comú per als Estats integrants de la Comunitat Econòmica Europea. A la vegada, l’Acta va reforçar la capacitat de decisió del Parlament i va contribuir de forma decisiva a la constitució de la Unió Europea (UE) cinc anys després. S’articulava el mercat interior, la política monetària, la cohesió econòmica i social, el Parlament europeu i el poder executiu de la Comissió. Tanmateix, els fets de 1989, amb la caiguda de la URSS, van obligar a replantejar tot el procés de construcció europea.

D’aquesta manera, el pas més decisiu en el procés d’integració europea va produir-se el 1992, quan els Quinze van aprovar el Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió, la resposta europea al mon nascut el 1989 amb la desintegració del bloc comunista i a l’evolució interna derivada del funcionament del mercat únic. Així, Maastricht constitueix la pedra angular del procés de construcció europea perquè, per primera vegada, aquest procés semblava adquirir una veritable vocació d’integració política. El Tractat consagrava el nom d’Unió Europea i instaurava tres grans pilars de polítiques comunes.

El pilar més important agrupa el que havia estat establert als tractats comunitaris, així com les institucions i les competències supranacionals de la Unió. És aquí on es troben recollides les polítiques en les que els Estats han cedit la seva sobirania per donar pas a la legislació mitjançant decisions comunitàries: el mercat únic, la unió monetària, els fons estructurals i de cohesió, etc.

El segon pilar de l’estructura de la UE es refereix a la política exterior i de seguretat comuna (denominada PESC) i es fonamenta en la cooperació entre els governs nacionals.

Un tercer pilar de les polítiques comunes es basa en la justícia i els afers d’interior (JAI). S’ocupa de temes com el terrorisme, la immigració, la política d’asil, el tràfic de drogues, etc. En aquest sentit, la creació de l’Europol, germen d’una futura policia europea, seria un dels projectes més destacats.

D’altra banda, el Tractat de Maastricht va crear la ciutadania europea pels habitants de la UE, la qual permet circular pels països de la Unió i residir-hi lliurement, així com el dret a votar i ser elegit en l’Estat de residència per a les eleccions municipals i europees. Igualment, el 1995, finalment entrava en vigor el Tractat de Schengen. Aprovat deu anys abans per Alemanya, França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i amb l’adhesió de la majoria dels països comunitaris, l’Acord de Schengen garantia la lliure circulació de persones (treballadors i turistes), béns, serveis i capitals, a més de comportar la supressió gradual de les fronteres entre tots els Estats membres de la UE.

Una altra fita fonamental en la integració va ser l’establiment de la unificació monetària i la creació de la moneda única, l’euro. En el moment de la seva introducció, el 2002, nou països de la Unió (Espanya, Portugal, Itàlia, Països Baixos, Luxemburg, França, Alemanya, Àustria, Irlanda i Finlàndia) van adoptar-la com a unitat monetària substituint les respectives monedes existents. Gràcies a la unificació monetària es va garantir la lliure circulació de capitals en els països de la Unió. Posteriorment, Grècia, Eslovènia, Malta i Xipre van incorporar-se a l’euro.

Tanmateix, si bé la unitat econòmica sembla un objectiu cada cop més definit i aconseguit tot i els sotracs provocats per la crisi financera de 2008, la unitat política que inspirava el naixement de la UE sembla un objectiu molt més llunyà. En aquest sentit, un exemple de les dificultats d’aquest procés d’unitat política el trobem en el fracàs al projecte de Constitució Europea, rebutjat el 2005 per països com França. Val a dir que aquest projecte nonat de Constitució era més un tractat econòmic que havia de consolidar el capitalisme a Europa que no pas un veritable projecte de construcció polític federal per a la UE. I és que la renúncia a una part de la sobirania nacional és el gran tabú del futur de la Unió.

Tot i els problemes en l’avenç polític, la Unió Europea ha anat ampliant-se en els darrers anys. Així, el 2004 van adherir-se deu membres: Xipre, Estònia, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovènia, Letònia, Lituània, Malta i Eslovàquia. I el 2007 s’hi van incorporar Romania i Bulgària, configurant l’Europa dels 27. La Unió Europea es convertia en una organització potent, integrada per 27 Estats, que incloïa realitats polítiques, econòmiques, històriques i socials molt diferents. El repte del segle XXI, per força, ha de ser l’organització de l’avenç en la integració política i la introducció de mecanismes de participació democràtica que apropin la ciutadania i la nova Europa. És necessària una reforma que garanteixi una veritable unió política i la introducció de les bases per a la redefinició del paper que la Unió Europea vol jugar en el món.

El món segueix sense sortir-se’n

31 de desembre de 2011

Vaig descobrir Tony Judt no per la seva monumental Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006), l’obra que va donar-li una merescuda fama com a historiador del segle XX i va convertir-lo en una figura intel·lectual de referència en el nostre país, sinó per Pasado Imperfecto. Los intelectuales franceses, 1944-1956 (Taurus, 2007), un repàs a l’emergència de la intel·lectualitat, entesa en el seu sentit més ampli, en l’ambient de la postguerra i en el debat sobre el comunisme. Una obra menys coneguda, però imprescindible per entendre la França del segle XX. Més endavant m’enfrontaria amb Postguerra (les obres monumentals mereixen un moment especial de les nostres vides per enfrontar-nos-hi i pair bé el seu contingut) i amb la magnífica selecció d’articles reunits a Sobre el olvidado siglo XX (Taurus, 2008).

Al llarg dels seus escrits ja es podia percebre una preocupació fonamental: la pèrdua de contacte entre la nostra generació i el passat. La victòria d’allò que s’ha anomenat neoliberalisme des dels anys vuitanta del segle passat, i que no és res nou sinó el retorn a les regles econòmiques i socials del capitalisme sense frens, havia trencat amb les generacions anteriors, aquelles que debatien políticament i des d’una concepció global sobre la necessitat d’una ètica social i econòmica individual i col·lectiva. Aquesta era la preocupació que sobrevolava la seva obra. Per això va treballar el món intel·lectual, per trobar quan s’havia produït aquesta desconnexió entre passat i present i apropar-nos, a la vegada, el pensament heterodox que no feia tant era l’hegemònic.

Encara recordo l’impacte que va produir-me llegir el seu obituari a El País un ensopit dia de l’agost de 2010. Havíem perdut una de les veus més lúcides i capacitades del nostre temps. Poques vegades es combinen erudició, anàlisi i capacitat d’expressió i comunicació en aquest nivell. A continuació van arribar les seves darreres obres. La més humana és El refugi de la memòria (La Magrana, 2011), un testament vital que esdevenia un recorregut per una biografia excepcional, una manera extraordinària de plantar cara a la malaltia que estava acabant amb ell. Però sobretot va arribar El món no se’n surt (La Magrana, 2010), un tractat sobre els malestars del present que analitza com pocs l’estat del món, ple d’idees i d’informació, ple d’anàlisi i reflexió, un viatge per present i passat advertint dels perills que corria i corre el sector públic en mans del neoliberalisme escudat en els efectes de la crisi econòmica que ell mateix ha produït.

Avui, per acabar el 2011, per la seva vigència i lucidesa analítica, però també com a homenatge a un dels historiadors compromesos i valents que ens va deixar el canvi de segle, reproduïm un petit fragment de la introducció de El món no se’n surt, una autodenominada “guia per a perplexos” pel propi autor. I és que, dos anys després de la seva mort, el món segueix sense sortir-se’n. A través de la seva lectura podrem entrar en el 2012 amb noves eines per a la reflexió de la realitat del nostre temps.

Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l’interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Davant d’una resolució judicial o d’una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¿Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d’aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d’aprendre a formular-les una altra vegada.

La qualitat materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent a la condició humana. Bona part del que avui sembla “natural” data dels anys vuitanta: l’obsessió amb la creació de riquesa, el culte a la privatització i al sector privat, les disparitats creixents entre rics i pobres. I, per damunt de tot, la retòrica que ho acompanya: admiració acrítica pels mercats sense restriccions, menyspreu pel sector públic, la il·lusió falsa del creixement infinit.

No podem continuar vivint així. La petita crisi del 2008 [sic] va ser un recordatori que el capitalisme laissez-faire és el seu pitjor enemic: abans o després ha de caure víctima dels seus propis excessos i recórrer a l’estat per al seu rescat. Tanmateix, si no fem altra cosa que recollir les engrunes i seguir com abans, caldrà esperar trastorns més greus els propers anys.

Sigui com sigui, semblem incapaços de concebre alternatives. Això també és nou […].

Molts països europeus han practicat llargament una cosa semblant a la socialdemocràcia, però han oblidat la manera de predicar-la. Els socialdemòcrates d’avui estan a la defensiva i demanen perdó. Les crítiques dels convençuts que el model europeu és car o econòmicament ineficient han estat admeses sense rèplica. Tot i així, l’estat del benestar no ha perdut ni un bri de popularitat entre els seus beneficiaris: enlloc d’Europa no hi ha defensors de l’abolició de la sanitat pública, d’acabar amb l’ensenyament gratuït o subvencionat o de reduir el transport públic i d’altres serveis essencials […].

Ras i curt, la necessitat pràctica d’estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no està “repensant” l’estat. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l’interès o els principis col·lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d’eleccions europees posteriors a l’ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates obtinguessin resultats mediocres. Malgrat l’esfondrament del mercat, van ser del tot maldestres a l’hora d’aprofitar l’ocasió.

Si pretén que la prenguin seriosament de nou, l’esquerra ha de trobar la seva veu. Hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitat;, injustícies de classe i de casta; explotació econòmica domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n’hi ha prou, però, d’identificar les errades del “sistema” i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències. La irresponsable infatuació retòrica de dècades passades no va fer gaire servei a l’esquerra.

Hem entrat en una era d’inseguretat: econòmica, física, política. El fet que en siguem en bona mesura inconscients no ens alleuja particularment: el 1914 molt pocs predeien l’ensorrament del seu món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que se’n van derivar. La inseguretat nodreix la por. I la por –del canvi, del declivi, dels forans i d’un món poc familiar– corrou la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats civils.

Tot canvi és pertorbador. Ja hem vist que l’espectre del terrorisme en té prou per trasbalsar democràcies estables. El canvi climàtic tindrà conseqüències més dramàtiques encara. Homes i dones es veuran abocats novament a fer valdre els recursos de l’estat. Fiaran la seva protecció als seus líders i representants polítics: les societats obertes seran induïdes a recloure’s, a sacrificar la llibertat per la “seguretat”. La tria ja no es jugarà entre estat i mercat, sinó entre dues menes d’estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper del govern. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres […].

La repressió de la immigració durant el franquisme

29 de desembre de 2011

Existeix un cert discurs, afortunadament més polític que historiogràfic, que acostuma a relacionar la immigració peninsular del segle XX amb una suposada política franquista per inundar Catalunya de persones procedents d’altres indrets d’Espanya i diluir així la seva personalitat nacional. Desgraciadament, aquest discurs, que va acompanyat d’un cert menyspreu de la figura de l’immigrant, encara avui està incrustat en la memòria d’alguns catalans i ignora dos fets fonamentals: d’una banda, el drama que van patir els immigrants a l’hora d’instal·lar-se i integrar-se en la societat d’acollida, i de l’altra, el seu paper fonamental en el sistema reproductiu català contemporani. Però, a més, respon a una percepció sense cap fonament històric perquè la realitat és que el franquisme va ser contrari, almenys durant el llarg període de l’autarquia (1939-1959), a permetre cap desplaçament intern o extern de població.

D’aquesta manera, els ajuntaments franquistes molts cops van respondre davant del fenomen de la immigració amb deportacions cap al lloc d’origen com es pot observar en el següent document de l’Ajuntament de Sabadell el 1944:

El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos […]. Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal […]. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.

La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim, encarnat en l’administració dels ajuntaments i el Govern Civil. I el símbol d’aquesta repressió és el desaparegut Pavelló de les Missions de Montjuïc, aixecat en l’actual parc de Joan Maragall i bastit en el context de l’Exposició Universal de 1929. A Missions eren tancats els immigrants que arribaven a Barcelona sense casa ni feina fixa abans de ser repatriats cap als seus llocs d’origen.

El Pavelló de les Missions de Montjuïc, centre de la repressió de la immigració a Barcelona

El Pavelló de les Missions va esdevenir, des del 1939, una extensió més de la presó Model i, el 1945, va transformar-se en el Centro de Clasificación de Indigentes de l’Ajuntament de Barcelona. Del seu funcionament intern sabem que era administrat per funcionaris adscrits a la Comissaria de Beneficència del carrer del Carme. Els indigents interns eren atesos per cinc reverendas esclavas del Corazón de María i per una trentena de treballadors asilats. A l’interior hi havia una gran nau on de nit s’estenien els matalassos. A Missions hi havia tres tipus d’interns: presos comuns, indigents i immigrants il·legals.

Segons la memòria d’activitats del negociat de Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona de 1951:

Un promedio de quinientos individuos de ambos sexos se albergan en dicha institución, y es [de] consignar la enérgica y constante represión de la mendicidad, bajo las inmediatas órdenes del teniente de Alcalde de Beneficencia, y efectuada por un rondín especial, que ha conseguido en breve tiempo librar a Barcelona de ese mal endémico y lamentable […]. Sin ningún paro en esta constante labor, se prosigue con diaria regularidad a la recogida de mendigos, cada vez más escasos, ya que el aluvión migratorio que caía sobre Barcelona va disminuyendo a medida que se conoce la continua represión de un oficio muy reproductivo y fácil en otro tiempo.

Aquest document mereix dues consideracions. En primer lloc, segons l’Ajuntament, la indigència perseguida anava lligada a la immigració, criminalitzant la figura del nouvingut per viure en condicions infrahumanes en una barraca (el 1944 hi havia registrades 5.708 barraques a la ciutat de Barcelona). I en segon lloc, assumeix que les migracions interiors existien en la immediata postguerra i eren perseguides per les autoritats, és a dir, no van ser un fenomen legal, ordenat i lligat al desarrollismo dels anys seixanta com sovint volen fer creure alguns opinadors.

En groc els nuclis de barraques a la Barcelona del segle XX

Tot i l’optimisme de l’informe abans citat, la immigració i el barraquisme no van disminuir. Així, el Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona. En aquesta data, el Govern Civil va determinar el procediment de repatriació dels immigrants que vivien en habitatges no autoritzats, a la vegada que s’establien les mesures que els ajuntaments havien de prendre per evitar la proliferació d’habitatges en barraques i coves en la conurbació barcelonina. Per exemple, els solars no urbanitzats haurien de ser tancats i les empreses s’haurien de fer responsables de l’habitatge dels seus treballadors.

A més, segons la circular publicada al Boletín Oficial de la Provincia de 6 d’octubre de 1952:

Se impedirá en lo sucesivo la entrada y la subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no autorizada debiéndolos remitir a este Gobierno Civil para su evacuación por el servicio que se encuentra a este efecto establecido.

Per tant, en els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. És a dir, no va actuar-se específicament contra els barris de barraques, com hauria estat lògic si realment el que es buscava era acabar amb els anomenats problemes d’indigència, sinó contra la immigració, la qual va haver d’empescar-se nombroses picaresques per evitar els vigilants de les estacions. Mancats de cap mena de drets, els immigrants restaven sotmesos a l’arbitrarietat de les autoritats.

Tots els ajuntaments de més de 15.000 habitants van rebre aquestes instruccions, però van ser els de Barcelona, Terrassa i Sabadell els que van emprar el servei de Missions per deportar els immigrants. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. Això tenint en compte que no es pot assegurar que amb anterioritat a les dates esmentades no s’haguessin realitzat d’altres repatriacions.

L’administració central va mantenir-se al marge de les polítiques contràries a la immigració fins el 1957. Aquell any van publicar-se els primers Planes de Emergencia Social, en els quals el govern de l’Estat assumia les restriccions imposades pel Govern Civil a Barcelona. Aquests plans d’emergència social pretenien eradicar el fenomen del barraquisme a ciutats com Madrid, Bilbao i Barcelona, els principals pols migratoris del període, però sempre amb l’objectiu paral·lel de “impedir la inmigración y el desarrollo anormal de los suburbios”. Per tant, la construcció de les anomenades cases barates –habitatges a un preu assequible pels treballadors que havien de substituir les barraques– a través dels Planes de Emergencia Social mai havia de convertir-se en “una nueva llamada a la inmigración campesina”.

En resum, durant el primer franquisme, aquell que abraça des de la postguerra fins el desarrollismo, els immigrants no van ser lliures d’anar allà on volguessin. És més, podríem dir que en aquest període apareix una nova figura jurídica: la de l’immigrant espanyol il·legal –o “sense papers”– en la pròpia Espanya per la dificultat per obtenir la documentació necessària que permetés el canvi de residència. Així, les migracions dins de l’Estat van ser constantment interferides i les detencions d’“il·legals” esdevingueren una constant fins a l’any 1957. Ara bé, totes aquestes mesures repressives servirien relativament de ben poc i els immigrants anirien arribant en un degoteig continuat a Catalunya on trobaven feina i amb el temps podien arribar a instal·lar-se en un habitatge legal.

L’antifranquisme: el ressorgiment de la conflictivitat social en els anys cinquanta

20 de desembre de 2011

No va ser fins cap a la finalització dels anys quaranta, i especialment en els anys cinquanta, va començar a ressorgir un tímid moviment de protesta popular en l’Espanya franquista. Aquest va ser protagonitzat per les classes treballadores que van iniciar una tímida reacció contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres accions obreres, que en el fons mostraven una clara actitud de rebuig de la dictadura, en part eren el resultat de la reorganització de l’esquerra, però responien sobretot a l’espontaneïtat i al rebuig de les dures condicions de vida i treball de la postguerra.

D’aquesta manera, des de 1945, van produir-se diferents conflictes de caràcter laboral en els sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris que els empresaris pagaven als obrers. L’any següent va produir-se una primera convocatòria de vaga general a Manresa, seguida, el 1947, d’una vaga general al País Basc. Però l’acció reivindicativa de més transcendència, i que marcaria el canvi en l’antifranquisme, va ser la vaga de tramvies de Barcelona de març de 1951, un dels esclats populars més importants de la Catalunya de postguerra.

Les causes de la vaga de tramvies les hem de cercar en el deteriorament de les condicions de vida derivat de l’augment dels preus produït entre 1950 i 1951, però també en l’increment de les restriccions elèctriques i les tensions existents entre el governador civil de Barcelona, Baeza Alegría, i un important sector de la Falange barcelonina. L’espurna que va fer esclatar el descontentament social va ser l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del tramvia, un increment de les tarifes de transport, decretat el desembre de 1950, que suposava una discriminació perquè a Madrid la pujada fou molt inferior.

Aquesta mesura va provocar l’aparició d’uns fulls anònims que recomanaven no agafar els tramvies en senyal de protesta contra les noves tarifes i va acabar derivant en un boicot general del transport públic per part dels barcelonins. L’1 de març el boicot als tramvies fou quasi total: solament van pujar als tramvies el 2,3% dels seus usuaris habituals. Els incidents violents entre la policia i els piquets de boicotejadors va fer que augmentés la indignació popular i va incrementar la vaga en els dies següents.

La situació va culminar, el 12 de març, amb una vaga general. El governador civil i l’alcalde de Barcelona van ser destituïts i la pujada de les tarifes va ser anul·lada per les noves autoritats. La vaga acabava amb una espectacular victòria popular. Això significava que el 1951 encara es mantenia viva la memòria de l’antifranquisme i que un altre model de resistència contra el règim dictatorial era possible.

L’hivern de 1956-1957, a Barcelona, van tornar a viure’s moments d’intensa protesta ciutadana com a conseqüència de la segona vaga de tramvies, provocada novament per una espectacular pujada de les tarifes. Pocs dies abans de Nadal s’incrementaven també els preus del pa, del petroli, de la carn i les patates. El mes de gener va iniciar-se el boicot generalitzat als tramvies a tota la ciutat, fent-se extensiva al metro.

El governador civil, Acedo Colunga, no estava disposat a cedir i la vaga va ser qualificada per la premsa com una maniobra comunista. Acedo va exigir a tots els funcionaris comprar cada dia el bitllet del tramvia tot i que no el fessin servir. Tot i les maniobres del govern, els carrers van veure’s plens de gent que anava a peu als llocs de treball. La vaga va durar dotze dies i va costar a la companyia de tramvies uns 15 milions de pessetes, però les autoritats aquest cop van ser molt més decidides i contundents en l’ús de la força que el 1951 i les tarifes no van ser rebaixades.

Paral·lelament, el moviment d’estudiants va anar desvetllant-se del seu període de letargia, i van desenvolupar-se les primeres revoltes d’estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona. En aquell curs acadèmic va néixer el moviment universitari i l’acció estudiantil va adquirir per primer cop un caràcter relativament massiu i organitzat. L’hostilitat dels estudiants vers el SEU, el sindicat d’estudiants universitaris franquista, va convertir-se en un element aglutinant dels estudiants.

A Barcelona, la celebració d’una assemblea lliure per part de més de 800 estudiants en el Paranimf de la UB, en protesta pels detinguts arran de la segona vaga de tramvies i per les sancions als universitaris que havien protestat contra el règim, va comportar la irrupció de la policia en el centre quan la reunió ja durava més de quatre hores. Van ser detinguts 18 estudiants, 270 van perdre el curs acadèmic, 300 van haver de pagar novament la matrícula i 150 van haver de justificar la seva presència al Paranimf. Aquests fets van provocar una nova vaga d’estudiants que va durar quinze dies, fins que van començar a ser alliberats els detinguts.

Aquest va ser l’inici d’un important moviment estudiantil contra el franquisme. Estava començant a formar-se a Barcelona un ampli moviment universitari de caràcter democràtic que superava l’acció clandestina i minoritària en que fins llavors s’havien mogut els grups més polititzats. Una nova generació de joves que ja no havien tingut una participació directa en la guerra i que havien estat educats sota el franquisme iniciaven un procés de presa de consciència política democràtica.

L’oposició interior al franquisme durant la llarga postguerra

18 de desembre de 2011

La resistència a col·laborar amb el franquisme va ser molt feble i només va donar-se en determinats nuclis. La por a la repressió institucionalitzada que practicava el règim va triomfar. La majoria de la gent va quedar-se a casa i va optar per evitar qualsevol tipus de complicació que impliqués un posicionament polític. Tanmateix, conforme van anar passant els anys, aquesta resistència es convertiria en oposició, però sempre de pocs. El primer franquisme va imposar-se amb claredat.

La primera resistència entre els perdedors tingueren lloc el mateix 1939 i van consistir en l’oferiment d’ajuda personal: amagar persones que havien quedat desconnectades de l’exèrcit republicà, amagar militants polítics i sindicals perseguits, donar suport a les persones que eren perseguides, falsificar documentació, ajudar famílies econòmicament, ajudar els republicans a sortir del país per les incipients vies d’evasió cap a França, etc. Aquestes accions de suport als presos i als represaliats permetran mantenir viva la memòria i la identitat, però no eren una lluita efectiva a curt termini. Tanmateix, mantenir la identitat política permetrà, a llarg termini, l’aparició d’una nova generació que mantingui viva la lluita.

Així, en una primera etapa, en els anys quaranta, l’oposició al franquisme va caracteritzar-se per la difícil i arriscada reconstrucció de les forces polítiques i sindicals que la desfeta republicana i l’exili havien esmicolat. Així, tot i la implacable repressió policial, que constantment desarticulava les organitzacions clandestines i n’empresonava els dirigents, nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers com el PSOE, el PSUC i el POUM, i republicans com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura a l’interior del país.

Algunes organitzacions com la CNT, les JJLL, el POUM, el PSUC i les JSU havien deixat petits grups organitzats a l’interior del país a la seva retirada el 1939. Aquesta havia de ser la base per a la resistència clandestina, però aviat van ser desarticulades per la policia franquista. Així, la reorganització de les forces d’oposició hauria de realitzar-se lentament sobre la base de l’arribada des de França d’antics militants i de la sortida de les presons de gent experimentada.

El més significatiu, però, va ser el manteniment, entre 1939 i 1952, d’una activitat guerrillera de resistència armada, articulada a través del maquis i protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a admetre la derrota. Així, des de França, van organitzar-se partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar en territori espanyol i van actuar en les zones rurals i de muntanya, tot i que també van organitzar algunes accions significatives en grans ciutats com Madrid o Barcelona. La manca d’unitat entre les forces polítiques de l’oposició antifranquista va fer que les accions armades no es realitzessin de forma conjunta i integrades en unes mateixes unitats de combat, sinó que cada grup va potenciar les seves pròpies operacions bèl·liques.

Maquis de Haute-Loire.Brossolet. Maquis de l'A.S. Loire.ᔸƬٕ

En el context de l’ambient d’eufòria de l’estiu de 1944 (alliberament aliat de França) i tenint en compte que molts republicans espanyols havien participat activament en la lluita de la resistència antifeixista a França, les organitzacions antifranquistes van planejar l’increment de l’acció militar contra el règim de Franco. Aquell mateix estiu van iniciar-se les infiltracions de grups armats per la frontera francesa. Uns tenien la intenció d’establir-se a determinades zones catalanes i d’altres pretenien arribar a diferents indrets de l’Estat espanyol per crear nuclis guerrillers contra el règim.

L’acció més espectacular que va protagonitzar el maquis va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d’octubre de 1944. Uns 3.000 guerrillers ben armats i organitzats en brigades van penetrar en territori català. L’acció per sorpresa i les escasses forces franquistes existents a la zona van permetre que durant deu dies els guerrillers ocupessin la Vall, amb l’excepció de Viella. Però, finalment, davant els errors en el plantejament logístic, la manca de suport de la població i la reacció franquista mitjançant l’acció policial i militar –el govern franquista va concentrar a Catalunya prop de 40.000 soldats l’hivern de 1944-1945–, els maquis van haver de retirar-se.

Malgrat aquesta desfeta, l’activitat guerrillera va mantenir-se, protagonitzada per l’anarquisme i algunes accions de caràcter individual, encara que de forma residual, fins el 1952. Es tractava, però, d’una resistència cada cop més inoperant i minimitzada pel règim. Les seves accions eren silenciades per la premsa controlada pel franquisme, excepte les accions més destructives que eren presentades com a accions vandàliques, tot amagant la seva intencionalitat política. A més, la Guardia Civil cada cop serà més eficaç en la lluita contra el maquis, especialment a partir de la creació de la contraguerrilla.

Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior. La vella oposició antifranquista va fracassar en el seu intent de derrocar el règim franquista per la persistent i brutal política repressiva del règim i per l’actitud passiva i tolerant amb la dictadura dels països occidentals, però també per les seves pròpies febleses i errades polítiques. L’oposició es mostrà incapaç d’oferir una alternativa política coherent al franquisme així com d’articular una alternativa unitària que propiciés una acció comuna.

En definitiva, l’oposició va pecar de certa insensibilitat per comprendre quina era la situació real, moral i material de les classes populars catalanes que restaven al país. No van ser capaços d’entendre el grau d’esgotament després de la llarga guerra i les dificultats reals que havia per articular la resistència. La possibilitat d’una insurrecció armada després de la llarga guerra era impensable.

Moltes organitzacions van quedar fortament delmades (CNT) i d’altres pràcticament van desaparèixer del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes), mentre que unes altres tot i mantenir alguna presència interior es desgastaven per les lluites intestines i les escissions que es produïen des de l’exili (PSOE). Els que millor resistien eren els comunistes del PSUC-PCE, que davant la consolidació del règim van optar per posar fi a la lluita guerrillera.

D’aquesta manera, arribats als anys cinquanta, s’iniciava una nova etapa en l’oposició interior al règim, un període en el qual prendrien el protagonisme les classes populars. Així, l’antifranquisme s’associaria a les lluites socials i les reivindicacions laborals. I les organitzacions polítiques que volien sobreviure en l’interior van haver de vincular-se al procés de canvi que s’estava produint al país. La resistència quotidiana serà la que permetrà el manteniment de la memòria i la resistència tot i la repressió franquista.

L’oposició al franquisme des de l’exili

16 de desembre de 2011

En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones que havien mostrat el seu compromís polític amb el bàndol republicà van haver d’abandonar Espanya per fugir de la repressió franquista. Militars, civils, dones, nens i ancians van creuar la frontera donant lloc a una importantíssima pèrdua de capital intel·lectual, polític, sindical, professional, artístic i científic pel país.

Així, els exiliats van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o cap al nord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports mediterranis. D’altres havien emprés el camí cap a l’Amèrica Llatina. No era una opció senzilla ja que els que van optar per la travessa dels Pirineus van trobar-se majoritàriament internats en els camps de refugiats que les autoritats de la III República francesa havien improvisat per acollir-los. Finalment, bona part dels fugitius van acabar per retornar a Espanya davant el compromís del règim de no actuar contra aquells republicans que no haguessin comés delictes. Promesa que el franquisme no va complir en cap moment.

D’aquesta manera, entre 150.000 i 200.000 persones van ser les que van configurar l’exili espanyol en la postguerra. Moltes de les quals moririen a l’exili i d’altres que només retornarien al país després de la mort del dictador. Respecte de Catalunya, la xifra d’exiliats definitius va situar-se al voltant de les 50.000 persones, és a dir, un de cada tres exiliats republicans va ser català.

D’entre els exiliats republicans, a França va establir-se una important colònia, repartits per ciutats com París, Tolosa, Montauban, Albi, Perpinyà o Bordeus. La seva situació, però, aviat va esdevenir força difícil ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació nazi del país i la instauració del règim col·laboracionista de Vichy van passar a ser considerats uns elements perillosos i sospitosos de pertànyer al comunisme. Així, molts dels exiliats van ser perseguits pel nazisme, fins al punt que alguns van ser deportats a camps de concentració on van trobar la mort.

La situació política de França va comportar que molts dels exiliats republicans fugissin a la Gran Bretanya i Amèrica, però d’altres van optar per continuar els seu compromís polític i seguir la lluita contra el feixisme tot incorporant-se a la resistència que lluitava contra l’ocupant nazi. Actualment, una placa situada a la plaça de l’Hôtel de Ville de París recorda la seva lluita per l’alliberament de la capital.

LIBERATION PARIS.jpg

D’altra banda, a l’Amèrica Llatina també va instal·lar-se una important colònia d’exiliats espanyols. Bona part d’aquests refugiats va optar per Mèxic, únic país que des d’un principi s’havia mostrat inequívocament favorable a la causa republicana i que gràcies a la decisió política del president Lázaro Cárdenas va acollir generosament aquells exiliats que arribaven al seu país i no va reconèixer el govern de Franco. D’altres països americans que van acollir exiliats espanyols van ser Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba.

Finalment, també va haver alguns exiliats compromesos amb la causa del comunisme que van optar per refugiar-se a la Unió Soviètica, on ja residien uns 3.000 infants espanyols que hi havien estat enviats l’any 1937.

Des d’aquest complex mapa de l’exili republicà va desenvolupar-se una part molt important de l’oposició política al franquisme, especialment en els primers anys del règim, i les institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i Euskadi van continuar funcionant, amb moltes dificultats, des de l’exili. Per exemple, i pel que fa al govern republicà, a Mèxic, el 1945, van celebrar-se la primera reunió de les Corts republicanes a l’exili. En aquesta reunió va escollir-se un president (Diego Martínez Barrio) i un govern a l’exili (encapçalat per José Giral). Aquesta institució política continuaria activa fins el 1977.

En el cas del govern de la Generalitat de Catalunya, el 1939, la classe política catalana de l’exili es trobava força fragmentada i les polèmiques sobre les causes i les responsabilitats per la desfeta a la guerra entre republicans, nacionalistes, comunistes i anarquistes anaven creant fortes tibantors i rancúnies. A més, un cop va instal·lar-se a París, el 1939, el president de la Generalitat, Lluís Companys, ja no va poder reunir més el seu govern: la Gestapo el detindria el setembre de 1940 i el lliuraria a la policia espanyola per morir afusellat un mes després en el castell de Montjuïc.

La mort del president Companys, executat pel franquisme, va comportar que Josep Irla, el que era president del Parlament català, assumís el càrrec de president de la Generalitat a l’exili, però Irla no va poder actuar públicament fins l’any 1944 per la manca de recursos i la situació bèl·lica.

Davant la inoperància de la Generalitat, el juliol de 1940, a Londres, va formar-se el Consell Nacional de Catalunya, organisme que havia de mantenir contactes amb els aliats en nom del govern de Catalunya. El Consell de Londres, presidit per Pi i Sunyer, també pretenia establir relacions amb totes les comunitats d’exiliats catalans arreu del món. El 1942, el president Irla va desautoritzar aquest Consell i va nomenar un delegat de la Generalitat per estar informat de les seves accions. Això va provocar una confusa i llarga crisi i a les comunitats catalanes d’Amèrica, les quals es van dividir entre els partidaris del Consell de Londres i els partidaris del president Irla.

Així, entre 1939 i 1943, durant els anys de major repressió franquista i del predomini de la iniciativa alemanya a la Segona Guerra Mundial, l’oposició catalana de l’exili es trobava en un dels moments de màxima divisió, dispersió i inoperància política. Les divisions entre els partits a l’exili eren extraordinàries, fins al punt que no existien organitzacions fermes d’oposició al franquisme i entre les que existien van establir-se uns lligams força febles. A més, l’esperança de l’exili a mida que arribava el final de la Segona Guerra Mundial era que es produís una intervenció aliada a Catalunya, però els aliats només acceptaven com a interlocutor vàlid al govern de la República, i en ocasions ni a aquest.

També cal tenir present la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC), format per joves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català. Fundat a París l’hivern de 1939, el seu principal promotor, Joan Cornudella, volia convertir el FNC en una instància unitària de totes les organitzacions antifranquistes catalanes sense que aquestes haguessin de dissoldre’s com a grup. El FNC va arribar a crear una important xarxa de comunicacions i evasions entre Catalunya i França i va atreure molts joves nacionalistes que mantenien posicions crítiques respecte a l’actuació del govern de la Generalitat durant la guerra.

Entre 1944 i 1947, l’antifranquisme a l’exili va practicar una notòria activitat que es veia esperonada per la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial i la derrota del feixisme a Europa, fet que s’interpretava com la instauració de les condicions internacionals necessàries perquè el règim caigués. La possibilitat d’una intervenció aliada a Espanya va fer possible que s’articulessin plataformes unitàries d’oposició. Per exemple, el 1945, va formar-se l’Aliança de Forces Democràtiques de Catalunya, integrada per organitzacions republicanes, al marge dels comunistes. La realitat, però, era que els aliats no tenien cap intenció d’intervenir a Espanya.

A més, aviat sorgirien discrepàncies entre les forces republicanes. Alguns sectors del PSOE i els sectors més reformistes de l’anarcosindicalisme van apropar-se als monàrquics dissidents del franquisme per proposar una àmplia plataforma d’actuació contra el franquisme que hauria de desembocar en un procés constituent. En canvi, partits com ERC, el PSUC, el PCE, l’ala esquerra del PSOE i els sectors àcrates de la CNT insistien en la restauració del règim republicà. Massa fragmentació com per practicar una política unitària. D’aquesta manera, els polítics de l’exili aviat van perdre la seva relació amb l’interior.

Paral·lelament, el 1945, finalitzada la Segona Guerra Mundial, Irla va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi (Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, etc.), però aquest gabinet tan sols va sobreviure dos anys i clouria la seva breu trajectòria el 1948 amb la dimissió d’Irla. La Generalitat va esdevenir una institució política fantasma fins el 1954, quan un grup de vint-i-quatre antics diputats del Parlament, reunits a l’ambaixada espanyola a Mèxic, van elegir Josep Tarradellas com a nou president de Catalunya, el qual formaria un nou govern de la Generalitat a l’exili. La presidència de Tarradellas, però, va ser un fet residual que no tindria cap ressonància política real a l’interior del país.

Evolució política del règim franquista: nacionalcatolicisme i primers intents d’obertura (1947-1959)

14 de desembre de 2011

L’aïllament internacional del franquisme va trencar-se amb l’esclat de la Guerra Freda ja que els Estats Units van considerar que una Espanya profundament anticomunista podia ser un aliat vàlid. Així, l’Estat nacionalcatòlic va passar a ser reconegut internacionalment i va iniciar els primers intents d’obertura econòmica.

Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953). La configuració de dos blocs polítics antagònics articulats al voltant dels Estats Units i la URSS i l’esclat de la Guerra Freda van alterar el context internacional de la postguerra mundial de forma significativa. Ara els EUA i els països occidentals estarien més interessats en la recerca d’aliats en la seva lluita contra el comunisme que en perseguir els règims supervivents del feixisme. D’aquesta manera, la conjuntura internacional va permetre al franquisme trobar un punt per aproximar-se al bloc occidental sense necessitat de democratitzar el seu sistema polític.

Així, si bé les condemnes verbals cap al règim franquista van ser un element constant en els discursos dels dirigents democràtics, l’acceptació internacional del règim va anar produint-se lentament. Un primer exemple va produir-se el 1947, quan els Estats Units van negar-se a la imposició de noves sancions a Espanya i van pressionar l’ONU per no ratificar la seva condemna. Posteriorment, el 1950, una nova resolució va revocar l’acord per a la retirada dels ambaixadors a Espanya.

Condicionat pel context internacional, el 1951, Franco va procedir a una nova remodelació del govern per facilitar l’apropament del franquisme a les potències internacionals i aconseguir algun èxit en política exterior. Amb la configuració del nou gabinet, el franquisme refermava els passos iniciats en la postguerra mundial per donar pas al predomini del nacionalcatolicisme, és a dir, els falangistes passaven a un segon terme per impulsar figures allunyades de la ideologia totalitària. D’aquesta manera, Joaquín Ruiz Jiménez va passar a ocupar el Ministeri d’Educació i Luis Carrero Blanco, conegut com “l’eminència gris del règim”, va ser nomenat subsecretari de la presidència.

Amb el vernís del catolicisme i l’anticomunisme per bandera, el 1953, Franco va aconseguir el reconeixement internacional del règim. El Vaticà va reconèixer l’Espanya franquista gràcies a la signatura del nou Concordat amb la Santa Seu, fet que suposava el restabliment explícit de la confessionalitat de l’Estat i la consolidació de l’estatus de privilegi per a l’església catòlica.

Aquell mateix any es signarien els acords de cooperació amb els Estats Units. Aquesta aliança dels EUA amb l’Espanya de Franco incloïa aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Així, els dos països van comprometre’s a l’ajuda mútua en cas de conflicte i els nord-americans van poder establir un seguit d’instal·lacions militars en territori espanyol: les bases de Torrejón, Morón, Rota i Saragossa. A canvi, Espanya rebria material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajuda econòmica i tècnica, el que va suposar una inversió de 465 milions de dòlars en quatre anys. A més, el reconeixement del franquisme per part dels EUA va suposar un primer pas per a normalitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països que integraven el bloc occidental que culminarien amb la incorporació de l’Estat a l’ONU el 1955.

Els primers intents d’obertura (1953-1959). Arribats a mitjans dels anys cinquanta, si bé l’admissió d’Espanya en el context internacional va suposar un alleujament per a la supervivència del franquisme, la majoria dels problemes interiors que patia el país seguien sense resoldre’s. La situació econòmica d’Espanya en els anys cinquanta encara era força delicada: els nivells de producció augmentaven molt lentament i el nivell de vida era substancialment inferior al dels altres països europeus. El racionament, la fam, les restriccions elèctriques i l’atur en la indústria seguien marcant la vida quotidiana de la població.

Carrero Blanco.jpg — Luis Carrero Blanco

Així, tot i les ajudes rebudes per part del govern dels Estats Units, la crisi interna no va alleugerir-se. Al contrari, és en aquest moment quan s’evidencien els primers símptomes de descontentament com a conseqüència de la carestia de productes bàsics i la fam. Per exemple, entre 1956 i 1958, va produir-se una onada de protestes obreres en algunes ciutats espanyoles, i a la universitat van començar a articular-se els primers moviments d’oposició amb una certa entitat.

Aquesta situació va comportar que en el si del règim augmentés la pressió dels que defensaven la necessitat d’introduir un canvi profund en l’orientació econòmica del país. Aquest sector havia pres consciència de la necessitat de posar punt final a l’autarquia per donar pas a una reorientació que introduís la liberalització econòmica i iniciar l’obertura comercial a l’exterior. De no emprendre una reforma profunda de l’economia, l’Estat s’encaminava cap a la fallida.

La combinació de la crisi econòmica, l’augment de la protesta social i la nova situació internacional del règim van conduir Franco a realitzar una nova remodelació de l’executiu per enfrontar-se al nou context del país. D’aquesta manera, el 1957, a proposta de Carrero Blanco, van entrar al govern una sèrie de ministres com Navarro Rubio i Ullastres, els anomenats tecnòcrates, procedents de l’Opus Dei, i que ocuparien els llocs decisius en la direcció econòmica del país.

Una nova generació de polítics, la majoria dels quals no havien participat directament en la Guerra Civil, serien els protagonistes de la nova etapa que iniciava el franquisme. El crac financer i la introducció dels tecnòcrates en el govern va forçar l’inici de la negociació amb els organismes econòmics internacionals que culminaria amb el Pla d’Estabilització de 1959, el qual, si bé inicialment va ser traumàtic al comportar el tancament d’empreses, un augment de l’atur i la disminució del poder adquisitiu de la població, tot potenciant l’emigració a l’exterior, donaria pas al creixement econòmic dels anys seixanta.

Evolució política del règim franquista: de la Segona Guerra Mundial al boicot internacional (1939-1947)

12 de desembre de 2011

La consolidació del règim franquista i la seva evolució política van estar molt condicionades pels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències immediates que conduirien Espanya cap a l’aïllament internacional.

Els anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Després de la victòria franquista en la Guerra Civil, el setembre de 1939, el començament de la Segona Guerra Mundial va decantar el règim cap al suport a les potències de l’Eix nazi-feixista, Estats que ja havien donat el seu suport a Franco durant la Guerra d’Espanya. Ara bé, com que l’Espanya de postguerra no estava en les condicions materials adequades per involucrar-se en un nou conflicte armat i davant la incertesa del desenvolupament de la guerra, Franco va declarar la neutralitat espanyola.

En paral·lel, en el camp de la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS) va assolir un paper hegemònic en el Nuevo Estado franquista, un Estat de caràcter nacionalsindicalista que combinava el totalitarisme feixista amb el tradicionalisme nacionalista i el sindicalisme vertical. En aquest context, la figura de Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i gran simpatitzant de l’Alemanya nazi, va jugar un paper destacat, especialment en el camp de les relacions exteriors amb els països de l’Eix. També es van implantar símbols feixistes, com la salutació a la romana.

El juny de 1940, la ràpida victòria nazi sobre França i l’ocupació del país semblava clarificar l’evolució de la guerra. Així, el franquisme va canviar el seu estatus per passar de la neutralitat a la “no bel·ligerància”, és a dir, per donar suport diplomàtic i econòmic a les potències totalitàries, que en aquell moment es perfilaven com a vencedores de la guerra, però sense intervenir militarment. És a dir, Espanya sí que va participar en la Segona Guerra Mundial, tot i que la dialèctica del règim buscava l’encobriment de la seva participació. El paper del franquisme seria similar al desenvolupat per països com Portugal o Suïssa.

Francisco Franco Adolf Hitler Hendaya.jpg

Aleshores, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista van sondejar les possibilitats d’una integració espanyola en el conflicte. El mateix Franco va entrevistar-se amb Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941) per negociar les condicions de la participació espanyola en la guerra, però les seves ambicions eren desmesurades en contraposició al que Espanya podia aportar a les potències de l’Eix: Franco demanava l’ampliació dels dominis colonials espanyols a l’Àfrica i la recuperació de Gibraltar, així com una sèrie de compensacions econòmiques desmesurades. Hitler va considerar que el preu de la participació espanyola era massa alt en oposició al que Franco podia aportar.

En conseqüència, l’Espanya franquista no va entrar en la guerra, tot i que sí que va participar de l’esforç bèl·lic de l’Eix mitjançant l’enviament de materials estratègics i aprovisionaments. A més, el 1941, la División Azul, una aportació de voluntaris, va ser enviada al front oriental per combatre al costat de les tropes alemanyes en la invasió de la Unió Soviètica. Igualment, uns 10.500 espanyols van ser enviats a treballar a l’Alemanya nazi, els únics immigrants legals que va permetre el primer franquisme.

Des de l’octubre de 1943, quan l’evolució de la guerra va començar a ser clarament desfavorable per a les potències totalitàries, els governs britànic i nord-americà van començar a pressionar econòmicament el règim franquista perquè iniciés el seu distanciament respecte de l’Eix. Com a conseqüència d’aquesta nova relació de forces internacional, el franquisme va haver de dissoldre i retirar del front rus a la División Azul. Finalment, Espanya tornava a l’estatus de “neutralitat” estricta. Aquesta era una manera de lluitar políticament des del camp de les relacions internacionals per la supervivència del règim, però en cap cas suposava una evolució ideològica real.

Amb la derrota definitiva de l’Eix, el 1945, el franquisme va haver d’assumir que, en el context de la postguerra europea, la seva supervivència només es podria garantir des del distanciament amb l’ideari del feixisme al qual havia recolzat activament. D’aquesta manera, el discurs oficial del règim va passar a matisar el caràcter ideològic del Nuevo Estado per no resultar hostil als vencedors en el context de la Guerra Freda: l’Espanya de Franco va començar a presentar-se com un Estat catòlic, conservador i anticomunista. Així, els falangistes van començar a veure’s marginats dels càrrecs de poder més rellevants i els aspectes més clarament feixistes del ritual franquista van ser suprimits.

Els anys del boicot internacional (1945-1947). La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar pel règim franquista l’inici d’una etapa d’aïllament i de rebuig internacional com a conseqüència del seu suport als totalitarismes. Així, el 1946, les Nacions Unides van condemnar el règim de Franco en una moció presentada pels Estats Units que qualificava el franquisme com un règim imposat per la força gràcies al suport rebut per les potències feixistes derrotades.

A més, el govern francès va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General de l’ONU va recomanar la retirada dels ambaixadors internacionals. Però Franco i els grups que li donaven suport van seguir les directrius dictades per Luis Carrero Blanco per perpetuar-se en el poder: “orden, unidad y aguantar”. Així, la condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera que tenia per objectiu desprestigiar Espanya i portar els espanyols cap a una nova guerra civil.

Així, per a desarticular l’oposició monàrquica, adaptar-se a la nova conjuntura internacional i guanyar base social conservadora, Franco va recórrer al catolicisme. A través de la propaganda de l’Església el franquisme buscava la seva legitimació i supervivència. Per exemple, en aquest context de blanqueig dels elements feixistes del franquisme, FET-JONS va passar a ser denominada amb el difús nom de Movimiento Nacional.

La persistència del franquisme, però, va tenir un alt cost econòmic i polític per a Espanya. Això va ser especialment evident en cas de les ajudes rebudes: l’Espanya de Franco no va poder beneficiar-se del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa, iniciat el juny de 1941, i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), que va ser constituïda l’abril de 1949.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art