L’esclat de la guerra popular contra la invasió napoleònica va sacsejar la consciència de Goya, que durant el conflicte realitza una sèrie de dibuixos preparatoris per a una nova col·lecció de gravats: Los desastres de la guerra, amb visions d’una crueltat impressionant. Els horrors viscuts en la guerra l’havien transformat profundament i la seva obra derivaria cap a una expressió pessimista i crítica. I aquesta transformació es pot observar nítidament en la sèrie de vuitanta-dos aiguaforts, realitzats entre 1810 i 1820, que integren la sèrie: els abusos i les crueltats comeses pels soldats napoleònics en la lluita amb el poble espanyol, juntament amb la fam i la misèria derivada de la guerra marquen la col·lecció.
Desastres de la Guerra 44: Yo lo vi.Desastres de la Guerra 15: Y no hay remedio.Desastres de la Guerra 26: No se puede mirar.
Però la gran contribució de Goya a la memòria de la Guerra de la Independència es troba en els dos grans llenços que pintaria el 1814 per encàrrec de la Regència:El dos de mayo de 1808 en Madrid (també conegut com La càrrega dels mamelucs) i El tres de mayo de 1808 en Madrid (també anomenat com El afusellaments de la Moncloa o Els afusellaments del tres de maig). El tractament de la guerra és absolutament innovador: en aquests quadres no es representa la noblesa lluitant per la defensa de la nació, sinó que és el poble qui encarna el protagonisme de la lluita. A més, Goya no busca la glorificació dels fets, sinó que ens presenta la irracionalitat i l’extrema crueltat del conflicte bèl·lic.
La càrrega dels mamelucs representa l’enfrontament entre el poble de Madrid i l’exèrcit francès el 2 de maig de 1808 que marca el començament de la Guerra de la Independència. El tema és la resistència popular davant de la invasió: el poble insurgent ataca els mamelucs, els mercenaris egipcis que combatien al costat de l’exèrcit francès. És un tema plenament contemporani. La nació insurrecta, en el sentit que es concebia per part dels revolucionaris francesos, lluita i resisteix contra un enemic implacable i manifestament superior que aixafa la revolta de forma sagnant. El poble es representa sense retòrica, sense necessitat de possats heroics per a la història. Goya pren partit per la nació a través de la representació realista dels rostres deformats davant la mort.
D’altra banda, Els afusellaments del tres de maig és un quadre cabdal de la pintura moderna. És una instantània de la matinada de el 3 de maig de 1808, quan els soldats francesos van executar els presoners fets en la en la revolta popular del 2 de maig com a represàlia. El simbolisme és impressionant. La llum és la clau de la composició. A través del fanal es delimiten dues zones d’interès per a l’espectador, la zona il·luminada on els condemnats esperen el destí ineludible de la mort i la zona enfosquida on s’alineen els soldats sense rostre dels soldats que esperen l’ordre de disparar. Tot un artifici dramàtic que ens trasllada a la crueltat extrema de la guerra, tot convertint en herois els revoltats anònims, el poble insurrecte contra l’invasor.
Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo. Aquesta qüestió torna ara a l’actualitat gràcies a l’obra d’Enric Ucelay Da Cal i Arnau González i Vilalta, Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución (Publicacions de la Universitat de València, 2012).
UCELAY DA CAL, Enric i GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (Eds.). "Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución". Publicacions de la Universitat de València (València, 2012).
D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.
En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.
Cal tenir present que en el context de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya tots els partits d’esquerres lluitaven contra el feixisme, això és indubtable, però els enfrontaments interns eren molt grans com a conseqüència de la combinació de guerra i revolució llibertària. En aquells primers mesos convulsos del conflicte, aquests sectors del nacionalisme radical creien que Companys conscientment havia pactat amb el caos davant la manca de recursos per enfrontar-se al poder de la CNT. Aquest sectors del nacionalisme radical volien tornar a controlar la situació i culpaven el govern català d’haver cedit poder a la CNT.
La realitat és que el fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya. La Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana i presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, un Comitè que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat.
Tanmateix, l’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós i després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny. Aquest retrocés anarquista va impulsar la CNT a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.
Comitè Central de Milícies Antifeixistes
Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.
Josep Dencàs
En aquest context revolucionari dels primers mesos de la Guerra, Josep Dencàs, el líder d’Estat Català, va fugir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que, sumat a les seves ambigüitats ideològiques permetre els seus enemics acusar-lo de filofeixista, tot i que quan va poder es va refugiar a França. No cal oblidar que a Estat Català hi havia molts sectors que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, mentre que els comunistes d’Estat Català Proletari havien abandonat el partit per fundar el PSUC el 1936.
Després del seu exili, Dencàs va ser reemplaçat a la secretaria general d’Estat Català per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Miquel Badia, que buscaria l’aproximació al president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels principals col·laboradors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT.
Així, Torres i Picart s’implicaria en la fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. L’aixecament nacionalista per trencar l’aliança de Companys amb la CNT tenia com a objectiu, segons indicaven des d’Estat Català, “catalanitzar la revolució” i, sobretot, derrotar els anarquistes. Els conxorxats tindrien l’ajuda dels homes del comissari d’ordre públic Andreu Rebertés i un presumpte suport institucional del president del Parlament, Joan Casanovas. Un dels punts clau de l’operació era la preparació d’un cos militar (les anomenades Milícies Pirinenques) per ocupar Catalunya tot baixant des de les muntanyes. El complot havia d’assaltar el poder, expulsar els anarquistes del govern, refer la policia tradicional, assassinar o no Companys en funció de la seva actitud i acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França.
Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: volien realment matar el president Companys? Mai ha quedat del tot clar. Si Lluís Companys es posava a favor d’Estat Català durant el cop potser no calia eliminar-lo. Tanmateix, Albert Esteva, un militant nacionalista radical, era l’home escollit per al magnicidi i tenia ordres d’executar-lo. En qualsevol cas, el possible intent de cop fracassaria estrepitosament, com totes les iniciatives armades del catalanisme des de Prats de Molló, per la falta de capacitat de decisió i la minsa força de mobilització en el moment clau.
Lluís Companys
El 25 de novembre, el comissari Rebertés va ser detingut. No queda clar el perquè de la seva detenció, podria ser conseqüència d’haver ordenat l’assassinat de la seva madrastra per una qüestió d’herències, o potser per un assumpte relacionat amb el robatori d’un tren amb lingots d’or de la República que tindria com objectiu finançar el complot. Tant se val el perquè de la seva detenció. La importància del fet resideix en que, per salvar-se, Rebertés va destapar la conxorxa separatista.
Les conseqüències no es van fer esperar. Diversos dirigents d’Estat Català van ser detinguts; Andreu Rebertés va ser cessat i el seu cos va aparèixer en una carretera, assassinat en circumstàncies força tèrboles quan fugia cap a França; Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, va ser destituït del càrrec i va fugir a França; i també el president del Parlament Joan Casanovas va haver d’exiliar-se.
A continuació, la qüestió es va tapar per sempre, convertint el complot en un tema tabú ja que a Companys no li interessava esbombar-ho per evitar més divisions internes en el bàndol republicà català. Per què? Perquè la Guerra Civil a Catalunya no va ser mai un conflicte contra Espanya, o com a mínim no va ser només això. El conflicte és polièdric i el seu eix és la pròpia Guerra Civil entre catalans, entre catalans de dretes i catalans d’esquerres, entre les pròpies esquerres catalanes, entre l’ordre i la revolució, entre anarquisme i comunisme, entre els mateixos catalanistes, entre unionistes i separatistes, i finalment l’eix més important: entre feixisme i democràcia. Companys en el fons tenia raó en aliar-se amb la CNT-FAI, perquè el primer enemic era el feixisme dels sublevats. El primer que calia fer era guanyar la guerra i per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb el anarquistes. L’eufemisme de negar les dretes i les esquerres per anteposar la Catalunya imaginada era fal·laç, era el camí cap a la victòria immediata del feixisme.
Ignacio Ramonet és un intel·lectual respectat internacionalment, i una de les figures més destacades del moviment antiglobalització. Doctor en Semiologia i Història de la Cultura per l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París i catedràtic de Teoria de la Comunicació per la Universitat Denis-Diderot, és especialista en geopolítica i estratègia internacional i consultor de l’ONU. A més, Ramonet és el director de l’edició espanyola de Le Monde Diplomatique i un dels cofundadors de l’organització no governamental Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació (Media Watch Global), de la qual n’és el president. També va ser un dels impulsors del moviment internacional ATTAC.
Amb la seva formidable capacitat analítica, Ramonet va predir fa quinze anys les conseqüències de la mundialització financera i la progressiva pèrdua de poder dels Estats en favor dels anomenats “mercats”. Per a ell, la tirania dels poders financers ha desvirtuat la democràcia i ha derivat en el fet que ara vivim en unes “democràcies limitades” pel poder dels “mercats”. I aquest triomf de la dictadura dels mercats ha derivat en la destrucció d’aquell capitalisme de rostre humà, bastit sota la denominació d’Estat del benestar, que havia caracteritzat el món occidental després de la Segona Guerra Mundial. És així com sota l’eufemisme de les polítiques d’austeritat o rigor els “mercats” imposen la seva llei.
En aquesta entrevista al programa Singulars del Canal 33, entre d’altres reflexions, Ignacio Ramonet expressa la necessitat que la societat es mobilitzi i es conscienciï perquè la prioritat dels polítics i els Estats sigui l’ésser humà i no els beneficis del món de les finances o els bancs. També considera que Europa viu en una nova versió del despotisme il·lustrat que cal transformar per ressuscitar un sistema democràtic en retrocés. Val la pena dedicar una estona reposada per escoltar i reflexionar sobre les seves paraules. Ens hi va el futur.
Ara fa un any naixia un moviment ciutadà inesperat i esperançador, un moviment que es desenvolupava en el context de la crisi econòmica, política, social i cultural més important que ha viscut el món occidental des de la Segona Guerra Mundial i que es concreta en un desmantellament de l’Estat del benestar que posa en perill la cohesió social com mai anteriorment. S’autodenominava #15M #DemocraciaRealYa #SpanishRevolution. I faig servir la tipologia dels hastags del Twitter per motius evidents. Les xarxes socials van ser el seu motor, la seva ànima.
Madrid i la Puerta del Sol, Barcelona i la Plaça Catalunya… I bona part de les ciutats d’arreu de l’Estat. Un moviment territorialment divers, intergeneracional, heterogeni i transversal en la seva ideologia i la seva composició. Un moviment apolític i crític amb el capitalisme triomfant. Les raons no els hi faltaven, però encara falta la seva articulació definitiva. El cop al sistema va ser i és evident.
Un dels principals referents del moviment va ser el llibret pamflet Indigneu-vos! (Indignez-vous!, 2011) de l’ancià Stephane Hessel, on podem llegir:
Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.
El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.
Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.
En resum, el #15M es fonamentava en un al·legat contra la indiferència davant la demolició de l’Estat del benestar i a favor de la insurrecció cívica pacífica. Són idees velles, molt antigues, però en el context dels nostres dies esdevenen revolucionàries. El triomf de les societats líquides postmodernes en les quals el relativisme triomfa i converteix l’individualisme en l’eix principal de les vides, passant per sobre dels drets col·lectius, converteix el moviment en revolucionari. La societat pren la paraula. Una societat que fins aquell moment restava marginada i condemnada a limitar el seu compromís cívic a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys. I això no és democràcia de veritat. O com a mínim no és una democràcia real. La democràcia ha de ser un plebiscit ciutadà diari. Una implicació amb el món que ens envolta. Una cerca constant del benestar de la majoria.
Els motius per a la indignació no han desaparegut. Persisteixen i cada vegada semblen més forts. La recepta neoliberal per a sortir de la crisi és hegemònica. L’Estat del benestar segueix desmantellant-se dia a dia i això no comporta cap solució palpable. Al contrari. La depressió cada cop és més profunda. Les economies dels Estats no se’n surten. Però les familiars tampoc. El ciutadà ha perdut la xarxa que el protegia. La seva salut es veu amenaçada per les retallades donant lloc a un greu problema immediat. Però també el futur de les properes generacions s’hipoteca desmantellant l’educació.
La classe política i financera triomfants i hegemòniques no troben la sortida i rebutgen els que des de fora del sistema proposen alternatives. És més, les seves solucions indignen més la ciutadania. Ens insten a treballar en precari com si aquesta fos l’única solució. I això és fals. Però més greu encara és que siguin els mateixos que ens han conduit a la crisi els que hagin de cercar la sortida amb receptes ineficients i que només busquen la perpetuació de les injustícies del sistema. La llibertat, igualtat i fraternitat del sistema liberal han desaparegut, esborrades pel pensament únic del benefici econòmic.
Que la criminalització política i els intents de desprestigi del moviment no es facin triomfants. Aquest és el gran objectiu. La crítica és sana i necessària. És cert que la seva heterogeneïtat comporten dispersió. Però només des d’aquesta diversitat i de la síntesi del pensament crític que desprenen els indignats pot sorgir l’articulació definitiva del moviment. I es fa imprescindible comprendre que la crítica a les injustícies del sistema capitalista és necessària. Que un moviment com el dels indignats pugui conjugar un espectre social cada dia més ampli mereix respostes. La política ha caigut en el desprestigi més absolut. Però només des de la política sorgiran les respostes i les solucions. Més democràcia i respostes polítiques alternatives. És la síntesi cap a la qual hauria de caminar la indignació. I aquest és un camí de llarga durada. Ens trobem encara en el principi. Un altre món segueix sent possible.
Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van convertir-se en un autèntic plebiscit per a la monarquia d’Alfons XIII. Després de la caiguda de la dictadura del general Primo de Rivera, el fracàs del govern del general Berenguer, el fallint intent de recuperar el sistema de la Restauració sota la presidència de l’almirall Aznar i el clima social marcat pel creixement de l’oposició republicana i obrerista, la convocatòria electoral suposava un punt d’inflexió. Havia arribat el moment de triar: monarquia o república.
A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril van reflectir aquest sentit plebiscitari. Mentre que la Lliga Regionalista es presentava com una opció política continuista i reformadora del sistema, les forces republicanes i d’esquerres, encapçalades per la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, propugnaven el trencament definitiu amb el règim monàrquic. I el resultat de les eleccions va ser prou significatiu: ERC va ser la clara triomfadora, mentre que la Lliga, fins aleshores la força hegemònica del catalanisme, va ser clarament derrotada. A Barcelona, l’esquerra havia triplicat el nombre de regidors aconseguits per la dreta. I a la resta de l’Estat el resultat era similar. La victòria de les forces republicanes a les grans ciutats deixava Alfons XIII en un carreró sense sortida.
A Barcelona, en confirmar-se la victòria republicana, a dos quarts de dues del migdia del 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Companys, acompanyat d’alguns dirigents d’ERC, va precipitar el canvi de poders en proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament i desplegar la bandera tricolor. Era un gest d’audàcia que el posava al capdavant del canvi de règim.
Tres quarts d’hora després Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, arribava a la Plaça de Sant Jaume. Aleshores l’avi va sortir al balcó de la Diputació de Barcelona, el vell palau de la Diputació del General, per proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques:
Catalans:
Interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica.
D’acord amb el President de la República federal espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el que hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i que, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d’abril de 1931.
El President,
Francesc Macià
A continuació, Macià va iniciar les negociacions per formar el nou govern de la República Catalana, un govern que estaria integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista. A la tarda Jaume Aiguader va ser nomenat alcalde de Barcelona, Lluís Companys va passar a ser designat governador civil i el general López Ochoa va ocupar el càrrec de capità general. I mentre les decisions polítiques es succeïen a una velocitat de vertigen, les masses ocupaven els carrers de la capital catalana de forma festiva sota el crit de “Visca Macià! Mori Cambó!”. A darrera hora de la tarda, a Madrid, el rei marxava camí de l’exili i es proclamava oficialment la República.
Avui fa cent anys que el Royal Mail Steamship Titanic, el segon dels tres transatlàntics de la companyia anglesa White Star Line, va fer-se a la mar. Era el vaixell de passatgers més gran i luxós de l’època, però la seva història va desembocar en una de les tragèdies més reconegudes del món contemporani. Luxe, tecnologia, progrés, desgràcia i drama articulen la seva història. I la seva proa, enfonsada i coberta d’òxid, ha acabat esdevenint una de les principals icones del segle XX. Una figura mítica perduda en la immensitat de l’oceà.
La història del Titanic va lligada a una època de fe cega en la tecnologia. Era el darrer episodi d’un període irrepetible, marcat per la introducció de grans progressos tecnològics sense els quals avui ens semblaria impossible viure. Electricitat, automòbils, telèfons… Tota una sèrie d’elements prodigiosos van emergir en la vida de les persones. L’home del tombant de segle es creia capaç de tot. La tecnologia i el progrés així semblaven indicar-ho. El darwinisme sociològic indicava que tot podia ser conquerit per l’home. Fins i tot les onades del mar. O això era i és una il·lusió i la natura sempre serà un element que tard o d’hora es revolta contra la domesticació a la que és sotmesa pels humans?
Del Titanic es deia que era un vaixell insubmergible. Fins i tot, el veterà capità Edward John Smith, el mariner més experimentat i prestigiós de la White Star Line, s’havia meravellat davant el prodigi tècnic i constructiu que havia de comandar. En declaracions a una publicació de l’època, el capità va arribar a afirmar que “no podia concebre una situació que pogués causar l’enfonsament d’un vaixell modern” perquè els avenços de “la construcció naval les havia superades”.
Un ambient festiu va rebre els passatgers que s’embarcaven en el Titanic, el vaixell de les meravelles. Era el 10 d’abril de 1912 i es disposaven a realitzar el viatge inaugural entre Southampton i Nova York. Tot semblava indicar que el somni de fades de la societat burgesa del tombant de segle s’havia fet realitat. Les onze plantes d’alçada, cobertes per una il·luminació espectacular que funcionava a totes hores, convertien el vaixell en un enorme i luxós edifici. El vaixell escollit pels milionaris, aquell que presentava una opulenta decoració en les estàncies destinades a la primera classe. Tot un palau que es feia a la mar, equipat amb luxosos menjadors, piscina interior, biblioteques, estufes elèctriques, gimnàs i banys turcs. La reputació del Titanic com a transatlàntic de luxe aviat s’havia estès per tot el món. Milionaris, burgesos enriquits i famosos de l’època van voler inserir el seu nom en la llista de passatgers. No hi ha millor exemple per il·lustrar com la societat elegant gastava els seus diners en un estil de vida superflu i obsolet.
Poca gent recorda que, en realitat, el Titanic havia estat registrat com a vaixell d’immigrants. Gairebé ningú s’ha interessat pel fet que entre els passatgers que integraven la tercera classe hi havia persones procedents de vint-i-quatre nacionalitats diferents que es veien obligades a cercar una nova vida fora d’Europa, fugint de la fam i la misèria. El luxe guanyava la partida de la memòria. Realment, poques coses van ser tant decisives en la configuració del concepte de classe social com el transport: del luxe de la primera classe a la misèria de la tercera classe. Tot un retrat de l’època.
El capità Edward John Smith
En qualsevol cas, ni als milionaris ni als emigrants semblava produir-los cap tipus d’inquietud la seva seguretat durant la travessia oceànica. Aquell se suposa que era el transatlàntic més segur i modern que existia. Un vaixell insubmergible. O gairebé. En cas d’accident, el capità podia activa un mecanisme que tancava els compartiments estancs, fent del Titanic una nau pràcticament insubmergible. La premsa, però, aviat va oblidar el “pràcticament”. Fins que la realitat va treure a la llum les misèries que acompanyen certs progressos tecnològics.
A més de les avançades novetats tecnològiques, el Titanic comptava amb un altre element que havia de garantir la seguretat: el telègraf sense fils de Marconi, tota una innovació. Així, el transatlàntic es dotava de l’equip de comunicacions més potent del moment. Es garantia que el Titanic podria comunicar-se en un radi de quatre-cents cinquanta quilòmetres. Però de poc va servir.
Un element poc conegut és el fet que la tragèdia ja va apropar-se al Titanic en el moment de salpar del port de Southampton. Un excés de velocitat va fer que el transatlàntic estigués a punt de xocar amb el New York i l’Oceanic, vaixells que es trobaven amarrats al port. La sort va evitar la col·lisió. I la història hauria estat molt diferent. Superat aquest primer incident, el Titanic va dirigir-se al port francès de Cherbourg, on van embarcar més passatgers, i posteriorment cap a Queenstown, a Irlanda, on embarcarien i desembarcarien passatgers de tercera classe i el correu. Amb 2.224 persones a bord, el passatge complet, el Titanic ja podia dirigir-se a Nova York.
El viatge va ser agradable i cap novetat destacable va produir-se fins el 14 d’abril. Aquell dia, el radiotelegrafista del Titanic va rebre nombrosos avisos procedents d’altres vaixells que es trobaven en la zona. S’havien albirat blocs de gel en l’oceà en la ruta preestablerta del transatlàntic. Un dels missatges procedia del Californian, un vaixell de vapor que es trobava a prop, però va ser desatès negligentment per Jack Phillips, el radiotelegrafista en cap: “Calleu! Estic ocupat”. Era veritat. Se li havia girat molta feina perquè els alegres milionaris estaven enviant nombrosos telegrames a familiars i amics.
En paral·lel, el capità Smith, conscient de l’excés de velocitat que portava el vaixell mentre transitava per una zona perillosa de l’oceà va consultar Bruce Ismay, vicepresident de la White Star Line, sobre la necessitat de rebaixar el ritme. Aquest s’hi va negar: per a completar el negoci calia establir el millor temps en el viatge inaugural. A més, semblava que el Titanic navegava en aigües molt tranquil·les.
A les 23:40, poc abans de la mitjanit, amb una nit estelada i un mar excepcionalment tranquil, els guaites van donar la veu d’alarma: un iceberg es trobava al davant del Titànic. Tot i que el vaixell va arribar a evitar el xoc frontal, el Titanic va fregar l’iceberg a una velocitat propera als quaranta quilòmetres per hora. El transatlàntic va patir una bretxa en el casc. Cinc compartiments estaven inundats. El Titanic estava sentenciat.
El seu dissenyador del vaixell, Thomas Andrews, després de repassar els desperfectes que presentava el Titanic va concloure el que semblava impossible: l’insubmergible Titanic s’enfonsaria passades entre dos i quatre hores. Així, passada la mitjanit, el capità Smith va donar l’ordre de llançar els bots salvavides mentre s’enviaven missatges de SOS per ràdio. La situació era dramàtica. La temperatura de l’aigua era de dos graus sota zero i només hi havia bots per a la meitat dels passatgers. Només van embarcar-se set-centes onze persones d’un total de 1.100 places disponibles als bots. La preferència, com era d’esperar, va ser per a la primera i la segona classes, dones i nens principalment.
Cap a les 00:30 la proa ja estava submergida i a les 2:20 de la matinada del 15 d’abril de 1912 el vaixell insubmergible s’havia enfonsat. El Titànic s’havia partit en dues parts per precipitar-se quatre quilòmetres sota l’Atlàntic. Van morir unes 1.500 persones, d’entre les quals hi havia alguns dels principals empresaris, multimilionaris i estrelles del moment. Però també centenars d’immigrants que havien pres part en aquest viatge arriscant els pocs estalvis que tenien a la recerca d’una nova vida, una vida millor en l’Amèrica de les oportunitats. Més del 50% dels passatgers de la tercera classe van morir.
Aquesta és la història del Titanic. Una de les catàstrofes més mediàtiques, el prototip de pel·lícula de desastres amb drama personal que tant agrada en el cinema modern. En realitat, però, la història del Titànic és una metàfora moral contra la vanitat de l’home, contra la supèrbia de la indústria europea que es creia que tot ho podia i ho sabia en el tombant de segle. El somni de Prometeu va morir ofegat després de col·lisionar amb un iceberg en el bell mig de l’oceà.
Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau de 1807, segons els quals Espanya i França es repartien Portugal. Aquest fet va justificar l’entrada de les forces napoleòniques a la Península, però en realitat aquest moviment militar no era més que un pretext: l’Imperi Napoleònic el que realment volia era la incorporació de la monarquia espanyola, tal com estava fent arreu d’Europa, per tal de controlar el país i les colònies americanes.
Les primeres forces franceses van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808. I amb la seva entrada va iniciar-se la resistència. Inicialment, aquesta resistència va organitzar-se d’una manera més o menys eficaç, fins al punt que les tropes patriòtiques van aturar els francesos (1808-1809) i Napoleó va veure’s obligat a intervenir personalment. Com a resultat, va entrar a Catalunya un nou cos de l’exèrcit francès i va iniciar-se el setge de la ciutat de Girona (maig a desembre de 1809). Amb la caiguda de Girona va començar l’autèntica conquesta de Catalunya, esglaonada per les preses de Lleida (1810), Tortosa (1811) i Tarragona (1811). Paral·lelament al domini territorial napoleònic, la guerrilla i la resistència patriòtica van començar a prendre importància, actuant sovint de forma conjunta amb l’exèrcit regular espanyol i anglès.
A finals de 1811 es pot considerar acabada l’ocupació francesa. A partir d’aquest moment, malgrat que des de 1812 la conjuntura bèl·lica europea evolucionaria desfavorablement pels interessos de Napoleó, i fins els darrers mesos d’ocupació del Principat, cap a 1814, el domini francès sobre Catalunya va ser força intens. Tanmateix, l’activitat resistent de la guerrilla va continuar la seva acció, arribant a controlar alguns territoris. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona d’Espanya que més temps va restar sota el control dels ocupants francesos. Fins al punt que el general Hebert va mantenir-se a Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó i la capital catalana no seria alliberada fins el 28 de maig de 1814.
En els inicis de la guerra, el règim d’ocupació militar francès tenia com a única finalitat obtenir els recursos necessaris per al manteniment de l’exèrcit imperial i per a la continuïtat de la guerra. Però això aviat canviaria per donar pas a l’annexió del Principat. Així, a mesura que van succeir-se els esdeveniments, especialment des de 1810, els francesos van iniciar una política d’atracció vers els catalans –l’ús del català en les comunicacions oficials, per exemple–. En general, l’Imperi va seguir una política d’afrancesament progressiu amb l’objectiu de facilitar-se l’annexió de Catalunya.
El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.
Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.
El diari ABC considera que Espanya té un problema anomenat Catalunya. No és res de nou. El problema catalán és inherent a la història d’Espanya des del segle XIX. Un debat cíclic que esgota, que avorreix. Una qüestió que s’arrossega en paral·lel a la construcció de la nació liberal i que arriba fins el present. Sempre que una crisi sacseja Espanya la manca de respostes s’amaga darrera de les banderes. És un joc massa vist. I en plena crisi del sistema capitalista construït amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial ja no amaga les vergonyes de la destrucció de l’Estat del benestar que busca emmascarar. És temps de cercar respostes, no de crear més problemes.
Per què un problema català? Perquè Catalunya és conscient que s’articula com una comunitat amb trets que la diferencien de la resta de l’Estat espanyol. També existeixen d’altres trets que ens podrien apropar, per descomptat. Però la manca de reconeixement ens allunya.
L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Si bé l’Estat és una realitat, la nació mai va consolidar-se. Nació política des de 1812, la nació cultural espanyola ha fracassat per no voler ser espanyola sinó castellana.
I és que una cultura o identitat nacional espanyola no pot ser mai cultura o identitat nacional castellana. La cultura i la identitat castellana és la pròpia de Castella, com la cultura i la identitat catalana és la pròpia de Catalunya. Una cultura o identitat espanyola només pot ser una síntesi de totes les cultures que l’integren. Una identitat plural. Una identitat a la que Espanya ha rebutjat.
L’Estat espanyol posa entrebancs a la nostra identitat. Una identitat que es basa en la continuïtat d’una cultura pròpia nascuda en l’edat mitjana, en paral·lel al naixement de la mateixa Europa, i que busca ser reflectida en la defensa de la llengua i les institucions pròpies. Un encaix que permetés la presència d’aquests trets diferencials arrelats en la població hauria permès que la catalanitat se sentís representada per l’Estat sense renunciar a la nació pròpia (fins i tot compartint-la amb l’espanyola). És el que des del segle XIX ha intentat el catalanisme, burgés i obrer, monàrquic i republicà, de dretes i d’esquerres. Cadascun a la seva manera ha buscat transformar Espanya. Però sembla impossible.
L’Espanya eterna nascuda en la Nova Planta borbònica, l’Espanya uniforme somiada per Olivares i articulada per Felip V, sempre es resisteix. Herència de les essències nacionalistes de la retòrica franquista, aquesta Espanya creu que s’ha d’assimilar Catalunya, fer-la espanyola diluint la seva identitat. Però arriben tard. Això és impossible. Catalunya és i serà. I la conllevancia d’Ortega ja no val. No es pot amagar el problema per més temps. El desafiament històric ha arribat al límit. És l’hora de la resposta definitiva. O encaix que respecti la voluntat de ser dels catalans des de les regles de joc que marca una democràcia madura o independència. No hi ha cap altra resposta. El mapa de l’Espanya assimilada de 1854 ja no serveix. No és acceptable. És hora que la política estigui a l’alçada de la història.
L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.
Amb aquest rebuig al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, l’Ajuntament d’Olesa va demanar la República federal, i a aquesta petició van sumar-s’hi localitats com Riudebitlles, Sant Pol, Sant Esteve de Palautordera o Arenys de Munt, entre d’altres. La flama estava encesa.
La Diputació de Barcelona, en mans dels federals, va veure’s sotmesa a la pressió dels intransigents, els quals volien la instauració immediata d’un règim republicà federal. D’aquesta manera, el 13 de febrer, el diputat provincial Carreras va presentar una proposició segons la qual:
1º. La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona.
2º. La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España.
Aquesta proclamació havia de ser comunicada a les altres Diputacions catalanes i el primer acord a signar seria la proclamació de l’autonomia dels municipis de la província. Segons els intransigents, si Pi i Margall, Figueras i Castelar havien acceptat el poder, només podia ser per instaurar la República federal, i si no ho feien era perquè a Madrid era hegemònic el corrent monàrquic. Per això, l’opció d’homes com Carreras era la pressió des de les províncies per avançar en una articulació federal de l’Estat.
Ara bé, dins del republicanisme català també hi havia persones com Sunyer i Capdevila que, tot i assenyalar que l’aspiració era la proclamació de la República federal, en el context de l’esclat carlí i davant la inestabilitat de la naixent República consideraven que el més assenyat era esperar la decisió d’unes futures Corts constituents, coincidint amb el punt de vista oficial del partit. En conseqüència, la proposta de Carreras no va ser aprovada.
L’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.
El 9 de març, però, la situació d’agitació revolucionària havia derivat en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal i les manifestacions dirigides per l’obrerisme i els federalistes intransigents feien necessària una acció política immediata. Aleshores, el diputat provincial Baldomer Lostau i Prats va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. Això implicava la proclamació de l’Estat Català dins de la República federal espanyola a través de la creació un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la pròpia Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República.
La dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau: amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.
La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. Ni tan sols s’havien realitzat les eleccions que havien de donar pas a una cambra republicana, i que es produirien el maig. El govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República.
Estanislau Figueras
Aleshores, el mateix president del govern, Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu era frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, la descomposició del poder va ser frenada. L’Estat Català no havia arribat a sortir del bressol que ja havia desaparegut.
Tot i això, el 5 d’abril va produir-se un darrer acte polític dels membres de l’Estat Català quan aquests van enviar al president Figueras una carta demanant la creació d’una Junta d’armament i defensa de Catalunya que havia d’estar formada per quatre delegats de cada província i presidida per l’autoritat militar superior de Catalunya amb l’objectiu d’organitzar el sotmetent català. La proposta de l’Estat Català ja no apareixia en l’escrit.
Els fets transcorreguts entre febrer i març de 1873 ens porten a tres reflexions: en primer lloc, l’Estat Català proclamat per Lostau no va ser mai un intent secessionista de Catalunya, sinó la proposta d’una articulació federalista del Principat en el context de la naixent República espanyola; i en segon terme, aquesta resposta va ser conseqüència de la pressió popular, de l’acceleració del procés revolucionari iniciat el Setembre de 1868, de les reclamacions que es succeïen des dels federalistes intransigents passant per l’obrerisme, i no pas la resposta política articulada a un projecte legislatiu majoritari; i en tercer punt, aquest Estat Català mai va ser un projecte polític efectiu ja que no va donar pas a cap articulació legislativa de la “República catalana”. El catalanisme polític encara no havia nascut. Però seria conseqüència, entre d’altres raons, del desencís produït per la frustració del breu lapse republicà.
L’hegemonia nord-americana en el món de la Guerra Freda es sostenia no tan sols sobre la seva força política, econòmica i militar, sinó també en la creença en la superioritat de la seva manera de viure, l’American Way of Life. Així, el creixement econòmic dels Estats Units en la dècada dels cinquanta va mostrar al món un nou model de vida basat en la societat de l’abundància i el consum massiu. És la imatge de les llars unifamiliars confortables, els automòbils, els electrodomèstics, els còmics, el cinema, la Coca-Cola, etc. Els Estats Units s’havien convertit en la societat de l’opulència.
Però aquesta societat de l’abundància que era envejada i imitada arreu del món capitalista també tenia el seu costat fosc i s’enfrontava a conflictes interns. Amplis sectors socials estaven exclosos de l’opulència. Eren els aturats, els jubilats, els joves sense formació o els assalariats agrícoles. Així, un elevat nombre de persones no disposava d’assistència mèdica o de prestacions socials de desocupació o de jubilació. Les diferències socials eren molt més pronunciades que a Europa o al Japó, les altres referències del món capitalista: a principis dels anys seixanta, una cinquena part de la població nord-americana, uns trenta-cinc milions, vivien en la pobresa. A més, aquesta pobresa no responia a situacions transitòries de manca de feina, sinó que era estructural.
D’altra banda, l’anticomunisme va convertir-se en una de les senyes d’identitat de la societat nord-americana. La por irracional, la intolerància ideològica i la paranoia anticomunista van arribar fins al punt que, en algunes etapes, van inspirar polítiques que vulneraven els drets de la ciutadania. Per exemple, el 1947, van investigar-se els antecedents ideològics de més de tres milions de treballadors del govern; i tot i que només en 212 casos va poder establir-se una base per dubtar de la seva “lleialtat” al país, van ser milers els que van perdre la seva feina. S’estava imposant una mentalitat acrítica força perillosa en els esquemes polítics de la Guerra Freda.
Un altre d’aquests moments, potser el més conegut i simbòlic, va ser la caça de bruixes protagonitzada pel senador Joseph McCarthy entre 1950 i 1953. La caça de bruixes va desfermar una campanya adreçada a perseguir qualsevol sospitós de ser comunista o simpatitzant d’aquesta ideologia. McCarthy sostenia, sense cap tipus de fonament, que s’estava produint una infiltració marxista en el país. Aleshores, les acusacions i els interrogatoris a membres de l’administració i del món de la cultura van posar fi a la carrera de molts, i fins i tot alguns directors de cinema i estrelles de Hollywood van veure’s obligats a abandonar el país o a delatar els seus companys. Des de 1953, el maccarthisme, desprestigiat pels seus atacs a l’exèrcit i censurat pel Senat va anar desapareixent, però la mentalitat acrítica i anticomunista persistiria.
Joseph McCarthy
Un altres dels grans problemes socials del país va ser el fet que la població negra encara sofria una gran discriminació racial, sobretot en els vells Estats esclavistes del sud. Històricament, la minoria negra dels EUA havia estat marginada i en els Estats del sud la segregació dels negres continuava vigent i les diferències en els nivells de vida entre blancs i negres eren abismals. Els afroamericans realitzaven les pitjors feines, eren el grups social més vulnerable enfront l’atur i es trobaven socialment marinats. Fins i tot, en alguns Estats del sud tenien dificultats per exercir el seu dret al vot.
En aquest context, la gradual presa de consciència de la població negra sobre la seva situació va potenciar l’aparició del moviment a favor dels drets dels negres i contra la discriminació racial. La lluita per la igualtat civil va trobar el seu principal líder en la figura de Martin Luther King, un pastor de l’església baptista, activista convençut de les accions no violentes i que va animar miler de negres nord-americans a lluitar pels seus drets. Luther King va impulsar grans manifestacions i marxes multitudinàries com a mètode de reivindicació i denúncia, a més de fomentar la desobediència civil. Guardonat amb el premi Nobel de la pau, va morir assassinat a Memphis el 1968, l’any del gran canvi cultural.
Martin Luther King
Cap a finals de la dècada dels cinquanta, els governs nord-americans van començar a garantir la igualtat dels drets civils, però el procés no va culminar fins ben entrada la dècada dels seixanta amb la Civil Rights Act, llei que prohibia la segregació racial en espais públics, vetava la concessió de subvencions a projectes discriminatoris i permetia a la fiscalia la investigació dels registres electorals. A més, el 1965 es va permetre definitivament la incorporació al cens de milers de negres que fins aleshores havien vist com se’ls impedia exercir el seu dret a vot. Però la lluita per la igualtat només havia començat.
Des de mitjans dels anys seixanta, el model social nord-americà, la versió ensucrada de l’American Way of Life, va començar a ser qüestionat. Les organitzacions de població negra es van radicalitzar en la lluita pels seus drets (Black Panthers, Malcom X), la joventut es va revoltar contra els valors imperants (moviment hippie) i va néixer el moviment d’alliberament de la dona (National Organization for Women). La gran crisi de valors que va sacsejar occident va expressar-se en la crítica del principi d’autoritat, és a dir, la crítica a l’ordre tradicional. Les actituds anticonformistes i els esclats intermitents de violència van marcar el canvi cultural del període. Moltes vegades, les desigualtats socials i econòmiques, barrejades amb la discriminació racial, van donar lloc a revoltes urbanes i a seriosos problemes d’ordre públic.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
L’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.
