Franquisme i catalanisme cultural

L’intent franquista d’esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l’àmbit cultural, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar d’un autèntic genocidi cultural. Ara bé, el catalanisme represaliat pel franquisme s’ha d’associar a aquells vessants referits a les institucions autonòmiques i pròpies de l’autogovern democràtic. Per al franquisme, l’Estat unitari era un autèntic dogma de fe. En canvi, el franquisme no sempre va represaliar el catalanisme cultural amb el mateix grau de duresa, depenia de la relació que aquest tingués amb el catalanisme polític. En definitiva, podem afirmar que va existir una política sistemàtica de repressió del catalanisme, però del catalanisme polític i el catalanisme cultural va ser una víctima més d’aquest procés.

D’aquesta manera, el franquisme va prohibir els símbols identitaris de Catalunya, va procedir a introduir una nova retolació en els carrers, va eliminar determinats monuments públics i va bandejar la llengua catalana de la vida pública. La vida cultural catalana de la postguerra va estar plena d’interferències i tensions polítiques. Això és un fet innegable, però el fet que una llengua s’exclogui del circuit escolar no l’elimina. El que va passar amb la llengua catalana és que va ser relegada a un segon pla per potenciar el castellà com a única llengua vehicular. Era un greuge vers la llengua del país, però no un genocidi lingüístic.

Així doncs, el franquisme va prohibir l’ús de la llengua catalana a l’administració pública, l’escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i la vida social. A més, l’ús del català fora de l’àmbit familiar va ser objecte de multes i sancions. També va impedir-se el seu ús en l’edició de llibres, diaris i revistes, representacions teatrals, espectacles públics, cinema, ràdio, correspondència telegràfica i, fins i tot, a les esglésies.

Es van monopolitzar els mitjans de comunicació i les manifestacions culturals catalanes eren majoritàriament prohibides, arraconades o discriminades. Tanmateix, l’Església, en poblacions rurals petites, excepcionalment va ser autoritzada a fer servir el català en les homilies o sermons perquè era l’única llengua que permetia que arribés el missatge dels vencedors a la població. Es tallava de cop el procés de normalització social de la cultura catalana quan encara no estava arrelada de forma sòlida.

Durant molts anys, Catalunya va viure una evident situació diglòssica en que tan sols la cultura castellana tenia una projecció pública. Les principals institucions culturals del país, com l’Institut d’Estudis Catalans, van haver de passar a treballar des de la clandestinitat i la Biblioteca de Catalunya va convertir-se en la Biblioteca Central, mentre s’imposava una censura molt estricta sobre tot allò que s’havia de publicar. Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a l’àmbit estrictament domèstic i d’imposar el castellà com la única llengua oficial.

Generalment, es van canviar els noms de les localitats per castellanitzar-los –amb alguna excepció com Sant Cugat o Sants–. El nomenclàtor urbà també va ser depurat per eliminar tota influència estrangera, esquerrana i catalanista. La castellanització dels topònims catalans i dels noms dels carrers va arribar a nivells ridículs. Es volgué eliminar qualsevol referència o vestigi de la catalanitat: la Plaça Catalunya va convertir-se durant unes setmanes en la Plaza del Ejército Español.

Els cartells propagandístics que circulaven pels carrers de les poblacions eren prou clars en aquest sentit: “Español habla español”. Però s’ha de tenir clar que no es volia esborrar totalment la llengua catalana perquè era un element que en un futur es podia aprofitar. Com va apuntar Josep Benet, la repressió lingüística i cultural cercava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural i la reducció del seu idioma a la condició d’una llengua regional de caràcter folklòric.

Tot i això, l’actitud resistencial de determinats sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista, el qual, passats els primers anys, va veure’s obligat a fer unes petites concessions vers la llengua i la cultura. Així, a partir de mitjans dels anys quaranta, van començar a permetre’s representacions de teatre com Els Pastorets i cap als anys cinquanta van sorgir algunes entitats que van organitzar concerts musicals.

La cultura del llibre de la novel·la va veure com una llosa la repressió cultural. D’entrada, el franquisme va prohibir l’edició de llibres en català i en petites iniciatives van cremar-se alguns llibres.  Hi havia una censura d’edició que evitava la literatura de nova creació en català ja que calia editar-ho tot en castellà, amb l’excepció d’alguna obra autoritzada en català no normatiu (prefabrià), aspecte que va afavorir-se per crear confusió en la llengua.

Al llarg del franquisme van aparèixer els anomenats centres d’estudis, alguns dels quals estaven emparats en sota la tutela de la Diputació (l’Institut d’Estudis Ilerdencs de 1942, l’Institut d’Estudis Gironins de 1946, l’Institut d’Estudis Tarraconenses de 1946) i d’altres per persones o entitats de caràcter patriòtic resistencial (Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada de 1947, Associació d’Estudis Reusencs de 1952, Institut d’Estudis Vallencs de 1960). Va ser gràcies a aquestes primeres iniciatives que va començar a escenificar-se la represa cultural catalana ja que representaven, en certa manera, el lligam entre el moviment cultural de recerca i de divulgació dels temps de la República.

Tanmateix, val a dir que, tot i permetre l’existència d’aquestes institucions, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim.

Els franquistes catalans

La Guerra Civil espanyola de 1936-1939 també va ser una guerra civil catalana, amb participació de catalans a tots dos bàndols. És veritat que els catalans que van incorporar-se als insurrectes van ser relativament pocs en comparació amb els que van lluitar al costat de la República i la Generalitat, però això no implica que haguem de menysprear la participació catalana en el naixement del franquisme. Una pista del suport a la insurrecció el trobem en els resultats de les eleccions generals de 1936, en les quals el Font Català d’Ordre va aconseguir el 42% dels vots.

Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir cap a la zona nacional després de la derrota de la insurrecció militar del 19 de juliol a Catalunya. Una tercera part d’aquests exiliats acabaria afiliant-se a les milícies falangistes. Aquests “catalans de Burgos” eren fonamentalment catòlics i conservadors, però també persones procedents del catalanisme de dretes de la Lliga. La major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana refugiats a Burgos, Sant Sebastià, Sevilla, etc. no entrarien gaire en la lluita de faccions durant la guerra i la postguerra i es limitarien a mostrar la seva adhesió al Movimiento Nacional, i en especial a Franco i a l’exèrcit. La burgesia estava més preocupada per la seva organització a l’hora de retornar a Catalunya que d’altres coses.

Possiblement, la figura catalana més significativa d’aquelles que van incorporar-se al franquisme va ser Francesc Cambó. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el líder de la Lliga va optar per exiliar-se a l’estranger, des d’on va aportar diners a la causa franquista i va organitzar, a París, un destacat servei de propaganda de la causa nacional.

Instaurat el règim franquista a Catalunya després de la finalització de la guerra, el franquisme català va estar integrat fonamentalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, els quals van identificar-se amb el nou règim amb una gran adhesió i un activisme molt variat. Així, el franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

La militància catalana de la FET-JONS no era gaire abundant i estava formada pels escassos falangistes i membres d’altres grups d’extrema dreta existents en l’època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. Això suposava que Catalunya hauria d’haver estat controlada pel carlisme, però no va ser així. Paradoxalment, seria la Falange qui es faria amb el control de Catalunya.

L’organització política més important que existia a Catalunya d’aquelles que van participar en la sublevació militar de 1936 eren els tradicionalistes carlistes. Així, quan Franco va imposar la unificació de falangistes i carlins l’abril de 1937 els tradicionalistes catalans es van mostrar molt reticents i van distanciar-se, en part, del partit únic provocant una notable divisió interna. La majoria de la Comissió Carlista catalana considerava que el càrrec de futur dirigent de FET-JONS  a Catalunya havia de recaure forçosament en un tradicionalista. Així, des d’un primer moment els falangistes catalans es mostraren també hostils cap als tradicionalistes als que consideraven uns regionalistes camuflats, uns homes de palla de la Lliga Catalana.

I és que l’extrema dreta no tenia una presència destacada a Catalunya abans de 1937 quan es va formar FET-JONS com a partit únic franquista. Per això, el 1939, tots aquells que acreditaven haver estat excombatents o excautius van passar a ser militants del partit únic si així ho demanaven. El fet que per ocupar determinats càrrecs polítics fos necessària la militància falangista obligatòria va comportar que algunes persones s’hi adherissin per oportunisme polític i per exigència burocràtica. Dins de FET-JONS van reciclar-se moltes persones que van supeditar-se a les ordres de la direcció del partit.

Els falangistes seran els encarregats d’organitzar l’administració, perquè el règim només es refiava dels excombatents. El carlisme es presentarà com un problema en els anys quaranta perquè els seus membres es consideraran indisciplinats. Els conflictes entre els grups ultres del franquisme seran constants donant lloc a l’aparició de tres famílies. En el fons, més enllà de FET-JONS, els altres grups polítics seran marginats pel franquisme. A Falange Española també hi haurà gent que podia estar molesta amb el règim però que mai l’abandonarà.

Falange tenia un clar caràcter de partit de classe on predominaven les forces vives tradicionals, les oligarquies locals i les comarcals. La vella guàrdia falangista (els anteriors a 1939) no representaran ni l’1% de la militància falangista. Les organitzacions falangistes van tenir la clara voluntat de ser presents a tot arreu i de controlar tots els organismes polítics i administratius catalans. De tota manera, al marge de la promoció personal de molts dels militants, la penetració real de Falange en el teixit social català va ser molt superficial i amb una influència molt limitada.

El personal polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des de dalt i entre persones de provada fidelitat al règim franquista. Ara bé, com que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni gaire significatius a Catalunya, bona part dels designats per ocupar els càrrecs franquistes van sorgir d’entre els antics militants de l’extrema dreta catalana, d’entre els antics lerrouxistes i, inclús, d’entre vells membres de les forces polítiques conservadores del país, com ara la Lliga Catalana. Així, per exemple, Josep Maria de Porcioles, antic militant de la Lliga, es farà falangista gràcies a la vídua d’Onésimo Redondo, Mercedes Sanz Bachiller.

Val a dir que, generalment, aquests franquistes catalans van ocupar càrrecs polítics secundaris en l’administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament van arribar a desenvolupar aquells càrrecs de major rellevància política (capità general, governador civil) perquè aquests eren reservats a personalitats arribades de fora de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d’impedir que les autoritats arrelessin en el territori i també a una certa desconfiança del franquisme cap als polítics catalans. A partir de 1940-42 va evidenciar-se que el partit no estava configurant i vertebrant el nou règim franquista a Catalunya a partir dels seus principis programàtics, sinó que esdevenia el contrari: era la mateixa administració estatal la que cada cop controlava i mediatitzava més FET-JONS.

El franquisme a Catalunya

La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya ja que els sentiments identitaris d’aquest territori atemptaven contra el principi de la unitat d’Espanya que nodrien l’ideari del règim. En conseqüència, les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base pel manteniment d’actituds nacionalistes catalanes van ser prohibides i perseguides. I és que el triomf de les tropes nacionals va suposar per a Catalunya l’inici d’una dura repressió política i l’esclat d’un procés de descatalanització.

Una de les principals obsessions de les noves autoritats franquistes va ser posar fi al que consideraven “separatisme català”. Per això, el mateix 5 d’abril de 1938, un cop l’exèrcit nacional va trepitjar terres lleidatanes, Franco va signar un decret mitjançant el qual s’abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es posava fi a qualsevol tipus d’autogovern. A canvi, el franquisme va imposar un règim centralista i uniformista que volia forjar una nova “Cataluña española” assimilada dins de l’Espanya franquista i de la qual es pretenia extirpar definitivament el catalanisme.

Així, la supressió de l’Estatut va anar acompanyada de la prohibició dels símbols de catalanitat, així com dels partits polítics i les centrals sindicals. Un dels principals efectes de la supressió de l’Estatut va ser el canvi de l’ordenació territorial de Catalunya. Així, de les 38 comarques i 9 vegueries que s’havien establert des del 1936 va retornar-se a la divisió territorial en quatre províncies (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida).

El règim franquista va augmentar les atribucions dels que havien de controlar la situació i governar Catalunya. El règim franquista estructurarà les seves institucions polítiques i administratives a Catalunya sobre la base d’una duplicitat de poders: el militar i el civil. Així, per establir aquest control van crear-se, o bé recuperar-se, les figures del governador civil, el cap provincial de la Falange, el governador militar de la província i el capità general de la regió. El poder militar estava representat pels capitans generals i el poder civil pels governadors civils de Barcelona. A Barcelona la màxima autoritat militar controlava la màxima autoritat civil i viceversa. Així les temptacions cabdillistes eren dificultades.

Els capitans generals eren la primera autoritat del règim a Catalunya, tot i que no tenien atribucions polítiques. En moltes ocasions els capitans generals van intervenir per resoldre conflictes, neutralitzar o desautoritzar els governadors civils. El càrrec de capità general de Catalunya tenia una considerable importància política i estava considerat com un dels més rellevants dins del comandament militar.

Amb el franquisme retornarà a Catalunya la figura dels governadors civils que havien desaparegut amb l’Estatut d’Autonomia. Aquest càrrec tindrà una gran rellevància perquè esdevindrà un dels símbols més clars del règim. Els homes que ocuparan el càrrec seran el blanc de les ires, les intrigues, les enveges i les adulacions més diverses. El governador civil era el representant del ministre de la governació a la província (les seves competències es limitaven exclusivament a la seva província). A més, dirigien l’acció política del govern i coordinava l’actuació de totes les delegacions del ministeris. Representava a tot el govern.

Els governadors feien aplicar totes les disposicions governamentals, controlaven directament l’administració local i eren els principals responsables de l’ordre públic. En concret, el governador civil de Barcelona tenia una categoria i una rellevància notable dins del règim. En el seu nomenament, normalment, intervenia directament el propi Franco que, de vegades, imposava els seus candidats al ministre de la governació.

La figura del governador civil anava revestida d’amplíssims poders i d’un notable camp de maniobra. Tenien capacitat per sancionar les activitats contràries a l’ordre públic i intervenien sempre que es produïa un conflicte encara que haguessin de substituir i desautoritzar els delegats dels ministeris corresponents. Tots els governadors cercaven l’adhesió de les “forces vives” locals i provincials i per garantir la seva fidelitat podien arribar a consentir certes ineficàcies i corrupcions. Els governadors civils molt poques vegades prenien iniciatives polítiques arriscades. Es limitaven a garantir l’ordre públic i assegurar el consens al règim de les classes benestants.

El governador civil serà també el cap provincial del Movimiento. La unificació dels càrrecs va ser el resultat lògic de la voluntat de supeditar el partit únic a l’Estat. Calia resoldre el contrasentit creat pel fet que els governadors civils nomenessin els caps locals del Movimiento sense ser necessàriament cap càrrec dins de FET-JONS i per això es convertirien en els caps provincials de la Falange.

En el cas de Barcelona, entre els governadors civils  predominen els polítics i militars amb antecedents polítics d’extrema dreta. Els falangistes seran l’excepció. A les altres províncies catalanes els governadors civils foren normalment persones sense gaire rellevància. Els governadors civils del franquisme a Catalunya van ser gent poc coneixedora del país i que actuaven com a funcionaris fidels amb la perspectiva de promocionar-se cap a llocs de major comoditat política dins de l’administració estatal franquista.

Els càrrecs de més responsabilitat (governadors civils, delegats dels ministeris, caps militars, etc) eren ocupats bàsicament per personal forà i típicament funcionarial, sense que diferís excessivament de la resta de l’Estat. Majoritàriament procedien dels partits de la dreta i l’extrema dreta més anticatalans. Aquests representants del règim, generalment nascuts fora del territori on exercien, van ser vistos per la població com a invasors o estranys a tot allò que feia referència a Catalunya.

Tot i això, el canvi més proper i diferenciat per als ciutadans dins de l’administració local va produir-se als ajuntaments. Les persones que en formaven part en el final de la guerra van ser substituïdes amb l’entrada dels franquistes. Així, el mateix dia d’entrada de les tropes insurrectes a qualsevol població, el militar que les comandava es dirigia cap a l’ajuntament i nomenava una comissió gestora municipal entre les persones afins a les idees feixistes dels vencedors. El militar nomenava l’alcalde i els regidors a dit segons la seva voluntat o criteri. Posteriorment, aquesta pràctica es mantindria per part dels governadors civils.

El personal polític de les diputacions i els ajuntaments franquistes va ser majoritàriament d’origen català. Així, a la província de Barcelona el 95% dels alcaldes van ser catalans. Aquests alcaldes, regidors i diputats provincials eren les “forces vives tradicionals”, la gent de dretes de sempre. El 58% dels alcaldes i regidors provenien de la classe dominant local –industrials, grans comerciants i propietaris– i un 20% eren professionals –metges, advocats, etc–. Va haver-hi una continuïtat evident en el poder local de la classe conservadora tradicional que ja havia controlat els ajuntaments abans de 1931. La major part dels alcaldes, regidors i diputats provincials dels anys 40 es consideraven a si mateixos com “homes de dretes de sempre” i catòlics.

Així, trobem una important presència d’antics membres de la Lliga Regionalista i de les diferents opcions de la dreta i l’extrema dreta espanyola (Unión Patriótica, carlistes, CEDA, Renovación Española, etc.). Els falangistes abans de 1939 eren una minoria com també els militars. D’aquesta manera, a l’administració local sovintejaran els que havien tingut càrrecs municipals i provincials durant la dictadura de Primo de Rivera i durant el Bienni de Dretes republicà. Malgrat el seu passat catalanista, molts membres de les forces vives locals foren nomenats alcaldes i regidors el 1939. Si havien militat a la Lliga ho justificaven perquè era “la principal força de dretes i catòlica que existia a Catalunya”. El franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

Els consistoris catalans dels anys quaranta no van estar exempts de tensions internes de caire polític. Els falangistes es consideraven poc representats i exigiran una major participació i això provocarà enfrontaments de diferents tipus entre els alcaldes-empresaris i els falangistes que volien jugar la carta populista. La gestió de l’administració va anar normalitzant-se gràcies a l’abastiment de productes alimentaris a través de la cartilla de racionamiento. Faltaven els productes que s’havien d’importar de l’exterior, però no els productes nacionals com l’oli.

El petit estraperlo serà perseguit, però quan es realitza a l’engròs serà tolerat. Totes les ciutats catalanes tindran espais de control i duana per evitar que es consumeixi més del que estava marcat pel règim. Les autoritats aniran detenint gent per practicar l’estraperlo i per robatoris menors, era una forma de demostrar la seva força, especialment quan es produïen denúncies. Els pressupostos seran tant escassos que les autoritats locals només es podran dedicar a mantenir l’ordre públic.

Fins 1948 els ajuntaments seran administrats per gestores provisionals composades per individus significats del bàndol vencedor de la guerra. La vida municipal es tornarà força inestable pels enfrontaments entre faccions locals que buscaven fer-se amb el poder al municipi i que es denunciaven els uns als altres. El franquisme buscarà una solució original a aquest problema de regulació del poder local generant una legislació innovadora a Espanya. Així, el 1945 es promulgarà la Ley de Bases del Régimen Local, una legislació inspirada en una llei italiana de 1937 (aprovada en ple auge del feixisme).

En aquesta llei es diferencien els alcaldes dels regidors per reforçar l’autoritat de l’alcalde. Es preveu un reemplaçament regular dels regidors cada tres anys. Segons els principis de la democràcia orgànica es renoven la meitat dels regidors per terços. La vida municipal es configurava sobre la base de la representació per terços corporatius: família, sindicats i terç corporatiu. Cada grup escollia un dels tres terços. Així, el cens del terç familiar es basava en el vot dels caps de família, vídues i dones no sotmeses a pàtria potestat. El municipi com a estament, es convertia en el terç corporatiu, es a dir, els regidors que no havien d’abandonar el seu càrrec. Els candidats, en teoria, eren seleccionats per les entitats ciutadanes, econòmiques, professionals i culturals.

Les eleccions no van convocar-se fins 1948. Els governadors civils van continuar controlant la composició dels ajuntaments, ja que en els casos de elecció indirecta els electors havien de votar els candidats proposats pel governador d’una llista que, de vegades, tenia el mateix nombre de candidats que de càrrecs per elegir.

Al terç familiar els aspirants a candidats havien de tenir el vist-i-plau polític del governador, de l’alcalde o dels regidors per a presentar-s’hi. Es buscarà assegurar-se de la fidelitat d’aquells que es presentin. Per presentar-se pel terç sindical s’havia de passar una preselecció en la que el delegat sindical equilibrava el nombre de candidats presentats entre treballadors i empresaris. Després, els compromissaris acostumaven a escollir els regidors designats pel governador per ocupar els càrrecs. Per últim, el terç corporatiu suposava que l’alcalde havia de presentar una llista amb els seus candidats per ordre de preferència en un nombre 4 cops superior als càrrecs de regidors que s’havien d’omplir.

D’aquesta manera s’aconseguia, en teoria, que tot aquell que volgués ser regidor tingués l’oportunitat de ser-ho. És un sistema que evitarà les filtracions de personatges dubtosos en el consistori. Per realitzar aquesta operació s’havia de catalogar els fidels. Les eleccions municipals van convertir-se en una mena de “repartiment de premis” entre la classe més addicta al franquisme. En resum, els governadors civils continuaren tenint un paper primordial en la configuració dels ajuntaments encara que per a ells la reduïda participació en les eleccions municipals constituí, cada vegada més, una gran preocupació.